La Brugada

Amèrica va tardar segles en inventar les botigues que no tancaven mai. Que obrien tot lo dia, vaja. Banyoles va haver de menester només una generació: el temps de la Brugada. I llavors va aparèixer la botiga que obria a hores intempestives, feia la viu-viu, i més que entenre el comerç com un negoci l'entenia com una manera de ser. Ca la Brugada sempre ha estat un santuari del comerç, una obra d'art feta de rutllos de paper de wàter, pots de mistol, capses de galetes i ensats diversos. Un joc sensacional de coloraines. Una explosió d'olors barrejades. Ca la Brugada és un temple de la venda. Els dies de mercat la botiga es reforça amb expositors de planter sota les voltes de la Plaça. Es el senyal que els pagesos i els hortolans poden passar cap dins per comprar les sements. Patata kenevec, tomates de montserrat, cebes de figueres i el que faci falta. Tothom té el gènero que necessita. La gent de missa també pot comprar-hi ciris i espelmes, només faltaria. La Brugada ofereix consells, saviesa popular, un estil propi de vendre que ja es perd. El botiguer de part de bo i no pas aquest maniquí-ninot que porta una etiqueta amb el seu nom i només pot oferir albarans i codis de barres. A Ca la Brugada, antes, hi havia una màquina de xiclets d'aquells de bola. Eren com caniques de colors, primer els havies de rosegar per menjar-te el carmelu, després venia el xiclet. Els feies baixar amb un duro i tot estirant una palanca. La màquina sempre era allà, nit i dia, tot lo dia. Després la Brugada els va treure. No sabem per què. Vés a saber: potser li van fer treure aquests d'Europa. Van fer treure les vaques i van prohibir que la Llúcia vengués llet casa per casa. Jo per mi que van prohibir també els xiclets de bola de la Brugada. Pillets, poca-vergonyes. El cas és que enyoràvem aquells xiclets i enyoràvem aquella maquinota de vint-i-quatre hores. Potser per això la Brugada va decidir trencar horaris. Ara és la botiga de Xisca de Gardi. El nostre supermercat pagès, tradicional i antiportland.