El porró

A la bústia de xisca, en Pep em deixa un llibret de l'Amades. Prússia tenia en Kant i ja veus de què li ha servit, de no gaire re. En canvi, Catalunya té l'Amades. Un home que escoltava i guaitava, i llavors anotava els costums del poble ras. El llibret que en Pep em duu és sobre el porró. Cap poble faria un assaig sobre el porró perquè ho consideraria una pèrdua solemne de temps i diners. Nosatres no. Perquè el nostre poble s'ha aixecat sobre les coses petites, pitites. I no sobre grans temples ni palaus. La nostra cultura l'ha fet la gent amb espardenya i bocassa d'ai. La fet la gent sense grans capitans ni grans cardenals. El porró podria ser la nostra bandera. Aquest estri fabulós que fa caure el vinet amb una gràcia harmoniosa. Si beus a contrallum el rajolí de vi, veuràs un arc de Sant Martí gloriós. El vi davalla amb suavitat, amb templança, endreçadament. I mentre el veiem caure, el bevem. Se'ns fica entre els llavis, com un petó dels bons. I esquitxa poc a poc el pal.ladar. Cada taula de Catalunya hauria de tenir el porró amb vi fresc, a punt per batejar els àpats o per saludar els convidats. El porró té una forma fabulosa, per un cantó ens sembla un mugró esverat i per l'altre el coll d'un pollastre a punt del rostit. Som un poble amb armes de les que podrien guanyar batalles: el porró, el morter, la mà de morter i la ganiveta dels nostres pans. Ara ja no tinc més temps, vaig a llegir l'Amades, que ens escriu que cap a les itàlies també veneren el porró català. Són molts anys de passeig amunt i avall per la Mediterrània, escampant arreu la civilització. Que com sap tothom no va pas venir ni de Grècia ni de Roma, va venir del gran Pla de l'Estany. Vet aquí.