Les juguesques

Antes hi havia pla més juguesques que ara. Els pobles antics sembre han fet juguesques com una manera de temptar la sort i tirar els daus contra el dimoni. El pare de l'Urtain feia juguesques insòlites: s'estirava a terra en qualsevol taverna i demanava que la gent li saltés al damunt des del mostrador o barra. Al principi, li anava bé, la seva penxa resistia els salts dels jugadors. Però un dia devia jugar fort contra algú molt gros i la juguesca li va rebentar la panxa, i va anar directament a sopar amb Déu. A Mata, diuen, va haver-hi una altra juguesca insòlita. La cosa va acabar més bé que pas la juguesca del pare de l'Urtain. Resulta que a un pagès de Mata li van dir que no seria capaç de menjar un forc d'ais i fer baixar un pam una semal de vi. Heu provat mai de menjar una sola cabessa d'ais? Es un impossible. Doncs encara és més aventura menjar-se tot un forc d'ais. Una prova que només està a l'alçada d'un animal dels grossos. El mateix passa en fer baixar un pam una semal de vi. Sabeu quants litres pot significar aquesta mesura inhumana? Imagina't que et paren els mossos i els hi dius "Només he fet baixar un pam una semal de vi". Et carden a l'illa d'Alcatraz o a picar pedra al desert de Mongòlia. El cas és que es va fer la juguesca. El jugador es va treure la faixa i va mirar cap a dalt. Una juguesca així vol dir mirar el destí cara a cara i ser conscient que estàs a punt de fer una cosa molt grossa. Riute'n dels records d'aquests negres que corren, menjar un forc d'ais i fer baixar un pam una semal de vi és un viatge cap l'hiperespai en una d'aquests màquines que hi havia a l'Sport Mobil per Sant Martirià. L'home va anar menjant grans d'ais, cabesses, i tot acompanyat de bon vi de Garriguella. L'ai fa set i per treure la bocassa vinga a beure pitits de vi. M'hagués agradat veure les cares dels presents. De tot el poble de Mata. Les cares dient "aquest favàs poca serà capaç, llamp me mati". Però poc a poc va caure la cabessa i poc a poc va anar baixant la semal. S'acomplia el record. Es guanyava la juguesca i tots havien d'afluixar la mosca i reconèixer que a Mata havia nascut una llegenda d'ais i vi. Aquesta juguesca no s'ha pas superat i seria bo que un dia es tornessin a reunir a Mata gent disposada a intentar repetir la proesa. L'Arcalde de Mata, en Vadó, home que coneix gent valenta, podria convocar la juguesca. Hem de veure si som capaços de repetir la glòria dels nostres avis o, si pel contrari, ja tots soms mecs i no valem pas ni un xavo.