Junta d'Accionistes de Xisca de Gardi

El divenres de Sant Martirià té lloc la convocatòria ordinària- or-di-nà-ria, de la Junta d'Accionistes de Xisca de Gardi. Aquell dia, si les borses continuen petant i anant a parir panteres, Xisca de Gardi serà l'empresa més gran que quedarà a l'extraradi del Pentagon. Es per això que la Junta pren unes dimensions colossals, fenomenals com diria el clàssic Mastegatatxes. Potser que aquell dia decidim comprar Wall Street i cardar-ho tot a terra per ficar-hi una cort de porcs. Que pel que fan, seria molt millor criar truges que brokers. Ja ens ho van dir els Pagesos de Nova York: "tot això se n'anirà rec avall" i a fe de Déu que va per aquest camí. Total: farem Junta d'accionistes. Tots vindran mudats i enclexinats. Convidarem a l'Anglada perquè els Accionistes en aquests dies de repartir-nos l'oro i el moro ens recordem de la classe trebaidora. Soparem, que no sigui dit, a Can Garriga. Un festival de carn a la brasa, amanit, una pastera d'aiioli. I tot envernissat pel millor xampany català. Perquè hi ha burros que et diuen "xampany, no, digues cava" Toca'm allò que no sona, a casa sempre hem dit xampany, i santes pasqües. A la Junta convidarem en Samora però com que és tan estirat ens dirà que nonis, que té coses a fer. A vegades penso que és pitjor que un executiu americà. Total, ben sopat, trico trico farem via cap a les barraques. A porgar el sopar! Abans, però, ens haurem repartit els beneficis d'aquest bloc. I haurem donat una part al Domund. Apa, bona nit, i ja ho sabeu: "si nosaltres no som de Banyoles, no ho serà pas dingú per nosatres"

ALTANTU, Barrakes a la vista!

I dic "altantu" perquè un s’ha d'apreparar. No es pot arribar a Barrakes com aquell que arriba a Setmana Santa. Un s’ha d’encebar, mentalitzar i engrassar la trencapinyons. Eh!, repeteixo, estic parlant de Barrakes no em vingueu amb collonades.

Preparar-se per Barrakes comporta un ritual de dos fases. La primera fase consisteix en despullar-se i la segona en vestir-se.
FASE 1. DESPULLAR-SE.
No us penséssiu que estic parlant de treure’s la roba, ni molt menys. Estic parlant de desprendre’s de manies, primmiratures i romanços. Durant tot l’any ens comportem tots plegats com una colla de llepafils que per un trist gintònic exigim quinze gotetes de llimona espremuda, la ginebra de l’ampolla blava, copa grossa i mil collonades més. A Barrakes, un gintònic s’elabora artesanalment. S’agafa un got de plàstic passat per aigua per amagar el gust de l’última birra i amb la mà grossa s’hi carden tres glaçons. Si és dijous, s’acaba de buidar l’ampolla de ginebra que va quedar a mitges l’any passat i quan falta poquet per vessar, s’hi afegeix tres dits d’espuma de tònica d’una màquina que no hi haurà collons que cap dels dies funcioni correctament. Així doncs, gentussa com el Carnisser d’Orriols o en Passejafatxes que s’omplen la boca parlant del santuari del Gintònic (amb tots els respectes pel gran David) tenen poques possibilitats de sobreviure a unes festes aquestes si, per a nosaltres i els que són com nosaltres. Anar a Barrakes de Banyoles vol dir cardar-se “hasta” l’aiga de les basses, que mai n’hi falten, per cert.
Durant l’any ens hem indignat quan al Mam, al Passeig o on sigui a l’hora de tancar se’ns obligava al canvi de got de vidre pel de plàstic. Els gots de les festes de Sant Martirià són de plàstic des de la primera hora del primer dia i fins l’últim bufet de l’últim i a qui no li agradi que mami a galet.
Barrakes de Banyoles ha estat la més important universitat de punxadiscos (mal anomenats Dj’s) en l’art de fer sonar diverses peces alhora. Els trobareu prenent apunts al vell mig del recinte meravellats d’observar com conviuen simultàniament “Camí ral” a la barraka del centre, Drácula ye-ye d’en Pajares a la de Gàrgoles, La Farola d’en Miquel del Roig a la d’Ei Gent!, l’Estaca del mestre a la de la Falç i Samba di Janeiro a la dels Pallots, entre d’altres.
Bufamistos com els que he anomenat abans que presumeixen de bon paladar són d’aquells que es queixen dels entrepans que s’hi serveixen. Que si el pa és sec i mal sucat, que si la tomata és de pot, que si l’oli de girasol, que si les butifarres poc fetes... Però és que no heu vist la cara dels cuiners de Barrakes? Eh! Que tabé són de Banyoles i estan de festa com naltros! Que estan fent entrepans convençuts que en realitat estan jugant als camells! Que tan et poden sucar el pa amb la birra com cardar un trago a l’oli! Una mica de comprensió, si us plau, que ens costa molt trobar operaris per aquestes dates.
Banyolins, per Barrakes ens hem de treure les manies. Més val fer-ho si no hi volem patir de valent. Perquè quan vas a pixar t’adones que el que tens al costat fent el mateix que tu és aquell que fa un any que no veus i que t’hi fons amb una abraçada tan bon punt l’has endreçat (i a vegades ni això). Perquè no pots travessar de punta a punta sense que et bategin tres vegades de cervesa i dos de kalimotxo, et cremin amb cigarretes, coses que no són cigarretes i trepitgis tres vomitades i dos gossos. A Barrakes, senyors meus, no es pot tenir manies perquè aquell que només fuma Marlboro americà de boquilla llarga, a les quatre de la matinada el pots trobar xuclant amb devoció exquisita un Habanos d’en Nito o un Manitu d’en Marc Cortada. Això és Barrakes i a qui no li agradi, repeteixo, és que té un problema.

FASE 2. VESTIR-SE.
Aquí si que el meu consell és molt clar. Antes hi havia la tradició d’estrenar roba per Sant Martirià. Em sembla bé, qui pugui que ho faci, però que guardi una muda al cotxe per “tornant de fires”. A Barrakes no s’hi va amb roba nova, ni modelets de mira’m i no em toquis. A barraques si va brut i vell. És que amb la feinada que hi ha i les poques hores que es disposa, un no pot estar pendent de si s’embruta o s’estripa, de si un gos poiós l’ha fregat, de si se li han pixat a les sabates, o si li han vomitat a sobre. Si no fos que ja refresca, jo proposaria anar-hi conill i acabar la festa amb una remullada a l’estany.
Així doncs, el vestuari més adient és: Un marcel·lino (també dit iaio), unes xiruques, uns texans esfilagarsats, una geca que si es perd no passi res i el més important de tot, un amic o amiga abstèmic que et guardi les coses.

Dit això, només em manca concentrar-vos a tots a Barrakes de Banyoles i més enguany que hi toquen els més grans dels nostres, Kitsch. Aprofitem-ho tots bé i fins a l’últim suspir i/o barril de l’última barraka que tanqui el dilluns. Que desemprenses, quan arribin les de Girona, només mirant la cara i els ullets, tothom sàpiga qui és dels nostres.

En Xavi Vilà, xòfer de la TEISA

La TEISA és una institució dels banyolins i de tota la comarca. Fins a l'extrem que en Blat de Coure i el Gallegu diuen que hi ha l'UdT, universitat de la Teisa. Una acadèmia ambulant que tragina gent i mercaderies pels llocs més distingits de la nostra geografia comarcal. Ser xofer de la TEISA no és pas una feina que pugui fer qualsevol. Per començar s'ha de tenir carnet de primera i menar bé un omnibús. He conegut xòfers no gaire espavilats que han encastat l'omnibus a la plaça de la vergonya o han xafat cotxes al Passeig de la Indústria. S'han de portar bé aquests vehicles, fent que, el viatge en qüestió, transcorri amb una calma balneària. Això primer. El primer és no ser notícia per trasbalsos, cops de frens, maniobres atropellades i demés. Es cert que la major part de xofers de primera poden dur bé una TEISA. Però no n'hi ha prou. D'entrada s'ha de tenir paciència amb la gent. A tot arreu hi ha gamerussos, emprenyadors, toca-campanes, senglars, busca-raons, pelacanyes, torrapixes i gent que no val ni un xavo. Aguantar-los fa honor als millors xofers. Guardar la compostura, no perdre la paciència, no esvalotar-se, no aixecar el to. Molts bons xofers de camió no podrien pas dur una TEISA perquè no podrien aguantar segons qui. Però la paciència no ho és pas tot. Els xofers de la TEISA tabé han de fer veure que segueixen la conversa a la gent que tenen als seients de davant. La gent es posa als seients de davant per donar la tabarra als xofers, per explicar-los operacions complicadíssines, per confessar-los que estan delicats, que prenen no sé pas quins medicaments, per repassar les necrològiques del Pla de l'Estany...Es una feina haver de seguir aquestes converses amb cops de cap, o amb monosíl.labs afirmatius. Això és una feina que només poden fer els escollits. En Vilà reuneix tots aquests requisits. Però a més compleix amb un afegit que el fa el xofer indiscutible i inqüestionable: és de Banyoles. Es de Banyoles com els fundadors d'aquesta empresa: senyors Trull i Butinyà. I això ja fa que en Xavi Vilà sigui, al nostre entendre, un empleat modèlic la contractació del qual honora els caps de personal de l'esmentada empresa. Hem de confiar que aquest comentari serveixi perquè, en honor al sant banyolí, en Vilà vegi reconeguda la seva valua com el xofer predilecte de la TEISA.

Banyoles, oh yeah!!!

Ho recordo com si fos ara. Aquelles festes de Nadal que anaven a cavall entre el 90 i el 91 foren molt fructíferes econòmicament. Tenia quinze anys, l'edat justa en que les tietes, àvies, padrins i comanyia no tenen punyetera ideia del que han d'encarregar als reis. Sovin això porta a tirar pel dret i optar per la via fàcil que és la del passar pel caixer automàtic, retirar quatre calerons, dipositar-los dins un sobre amb el nom del parent beneficiat i entregar-lo tot dient: "Té noi, que a aquestes edats ja no sé què coi us fa gràcia, tu mateix". Beneïdes paraules, com m'agradava sentir-les. La qüestió és que aquell Nadal més o menys tothom va passar per "La Caixa" (parlem?) a recollir el regal que els reis havien deixat per a mi i em vaig presentar a 8 de gener amb una economia molt més sanejada del que segurament mai més podré tornar a presumir.Recordo com si fos ara, també, que el meu germà, que aleshores ja tocava la guitarra, em va etzivar un comentari del tipus: "Tu, i si t'apuntes a tocar la bateria?". "De vegades" he pensat que aquella pregunta amb aires de proposta no era res més que un dir: "Nano, aprepara't que s'acosta un cristu gros". La qüestió és que encara recordo que amb la recaptació d'aquelles festes em vaig pagar la matrícula de dos trimestres al taller de música. A partir d'aqui, tot plegat una bogeria...Al cap d'un mes ja havia embolicat als meus amics. L'Stix (perquè aleshores en Piua Alsius era l'Stix) tocaria la guitarra, en Milhomes (perquè aleshores en Quel Figueres era en Milhomes) l'acompanyaria fent les quintes, en Roli (pequè aleshores en Roli ja era en Roli) tocaria el baix i en Lluís Garganta seria el cantant. El nom... Vas de Bou, quin si no. El que no sabíem aleshores era que en Japet de la moda ja tenia una fornada a punt de sortir en forma de rock fet a casa (dieu-ne com vulgueu) que cardaria potes enlaire el decorat juvenil dels Països Catalans. Encara menys podíem pensar que a Banyoles per aquella febrada no hi hauria cataplasmes que la fessin baixar. Al Pla de l'Estany però, aquella febrada global a tot el territori va tenir un matís molt important. A casa nostra hi havia els Kitsch i això volia dir que les coses no es podien fer de qualsevol manera. Tot d'una, a qualsevol racó de les nostres contrades s'hi organitzaven concerts. Cada setmana a un lloc diferent i a molt estirar, cada tres setmanes o un mes el teu grup en formava part del cartell. Anàvem a tots els concerts i els altres grups venien als nostres. Aleshores una de les pitjors crítiques que es podia rebre era la d'etiquetar-te de còpia barata de Kitsch. A més d'un grup els va costar suor i llàgrimes alliberar-se'n, si és que mai ho van aconseguir. Kitsch era únic, inimitable i genuï. Kitsch era un iceberg d'on només en sobresortien en Lluís, en Joan i aleshores, en Xicu i en Bep. Però per sota era més que això, era molt més. En Ruski amb les melenes, en Toni Torres, en Barto ballant a peu d'escenari amb el puny enlaire o en Nito tocant la seva guitarra imaginària ( i que encara avui passeja tot sovint) al costat de la Palo. Kitsch també érem desenes d'adolescents cantant i sentint-nos-em part. Ho vivíem amb una barreja d'admiració, enveja sana, sentiment de partinença i el desgavell hormonal característic de l'edat. En aquells temps que ho voltàvem tot i prou que m'ho retreien a casa, et donaves a conèixer dient que érem de Banyoles, la ciutat de Kitsch. L'estany venia després. Altres grups cohetanis com Zooil·logics, Isis, Draps Bruts, en Hug, el cantautor de l'estany o els H.H.H de can Bota van ser espectadors de luxe del cristo que es va liar.A la ciutat hi havia un munt de grups a part del nostre. Els Apus amb seu a can Bernat, els Freud instal·lats al carrer Sant Martirià i del qual en vam pispar el nostre següent baixista Toti Rigau, els Auchtung que més tard van dir-se Atzucac, Subterrani (el primer grup d'en Serralvo), Xuxu de Pus (què dir-ne d'ells que no se sàpiga...), Pulmons Negres, els Omega (que van tirar pel camí de la patxanga), Mr. Dollar, Josephine Libido, Disonance, Forum Iudicum, Kirlyan, Terratrèmol (de l'incansable Grabuleda) i d'altres que ara no em venen al cap però que van existir, us ho prometo, i van participar del festival. De la comarca ens arribaren La Principal del Fanalet de Cornellà o Chuck Birres Band de Mireres. N'estic segur que arribà un moment que al Pla de l'Estany, durant la primer meitat de dècada dels 90, els garajus es feien servir més de local d'assaig que no pas de guarda-cotxes.Poca cosa en queda d'allò. Una desperdigada de músics, un piló de guitarres empolsegades, un pet de garajus buits plens d'oueres a les parets. Bé... No és cert, en queda molt més que això. Queda el record d'una manera de viure, d'anar pel món i de fer Banyoles que va marcar moltes adolescències i joventuts. Ah, i una cosa molt i molt important!!! Segueixen quedant els primers, els que ja existien, que van marcar, van cohexistir, van sobreviure i han resorgit quan molts els donaven per desapareguts. Encara ens queden els Kitsch, i per molts anys!!!

En mans d'abugats

Tenim aquest bloc en mans de coneguts abugats i procuradors de Banyoles. Ens hem reunit a l'edifici de la Nutrex, que és l'escailain de Banyoles, per veure quines accions legals podem emprendre contra L'INTRÚS. Els abugats ens han passat la primera minuta només per venir a la trobada. Al cap de cinc minuts ja ens han passat una segona minuta per començar a pensar. Al cap de mitja hora ja teníem el despatx emparedat de minutes. Però e' ben igual, ja ho pagaran les costes del judici: o sigui L'INTRÚS. De moment sembla ser que ha comès uns quants delictes contra l'honor i contra el bon nom, contra la sintaxi i la profilaxi, contra la salut pública i contra les constitucions (les catalanes d'abans de 1714) Poria ser que hagués fet apologia de tota mena, delictes contra l'autoritat, el respecte per la gent gran i, ves a saber, també l'escarni, la befa, la mofa. L'INTRÚS ha entrat sense pagar colant-se com es feia abans al Club Blau o a Can Xampinya, coneguent-lo segur que ha anat de caps a la nevera i ens ha cardat les poques volls damms fresques que teníem. Tant se'ns en carda. Els abugats han dit, abans d'estendre la penúltima minuta, que ho tenim guanyat de carrer. Que el deixarem, com es diu vulgarment, en calçotets i mitjons. De moment no l'espolsarem pas. El deixarem fer. El deixarem a dintre. Com quan a casa entrava un ratbuf, el pare deia "deixeu-me'l, que faci". El ratbuf entrava fins el rebost i s'amagava al capdavall. I quan la bèstia es confiava, patapam. Cop de pal, estaborniment i de caps al rec. L'INTRÚS ja ha entrat dins el rebost i es neteja els bigotis calmosament. No sap que rere la porta del rebost l'esperem amb l'espolsamatalassos.

Ja sóc aquí.

I ara què, Comité d'Orriols? I ara què, Mastegatatxes? Siiii... sé que la camisa no us toca a la pell. Ara mateix m'imagino que desitjarieu no haver sigut tan fatxendes amb mi. M'heu calumniat i esventat pestes sobre la meva persona als quatre vents. Mai havieu pensat que us vinria a la saca. Teniu por de fer-vos-en la pell, ho se...

Xiscagardianes i xiscagardians. Des de la poltrona més alta d'aquest blog, en proclamo la invasió i a conseqüència, el Comité d'Orriols, Mastegatatxes i companyia sotmesos al meu esclavatge.

A partir d'ara, queda instaurat un règim basat en l'estricte disciplina del respecte i moralitat puritana. S'imposa la llei seca i el toc de queda a partir de les 10 del vespre de dilluns a divendres i a les 9 del vespre els caps de setmana.

D'ara a endavant, qualsevol escrit o comentari que pretengui aparèixer a aquest blog haurà de passar un escrupulós control de revisió que en garanteixi la correcció i conveniència. A continuació s'exposa un conjunt de prohibicions i restriccions que hauran de ser tingudes en compte sota pena d'execució pública (en el pitjor dels casos) per tot aquell qui pretengui fer-se ressó de quelcom en aquest meu blog de recent conquesta.

- Queda rotundament prohibit vincular qualsevol temàtica referent a l'alimentació amb aspectes de socialització, plaer i exessos.¨Lús de terminologies com, vacanal, xefla, tiberi, fartanera i sinònims serà penat severament.

- Així mateix, serà perseguit i eliminat qualsevol individu que desprengui tuf a alcohol o faci apologia del seu consum dins els terminis del meu nou regnat.

- Queda absolutament prohibit l'anonimat. Així doncs, frases com "nosaltres i els que son com nosaltres" no podrà ser empreda sota cap concepte. En tot cas, serà necessari especificar amb noms, cognoms, DNI i adreça de residència, totes i cadascuna de les persones a qui es faci referència.

- Des d'aquest precís instant, l'Atlètic Club Banyoles deixa d'estar vinculat a en tots els sentits a aquest espai. Les entitats de referència, a partir d'ara seran: Foment de la Sardana, Rotary Club i Club Guspira. Qualsevol menció a aquestes entitats formulada en to despectiu o amb manca d'adoració serà eliminada del blog i perseguit l'autor.

- Queden prohibides la ironia, la sàtira i la informalitat. Aquest espai, a partir d'ara es regirà pel respecte, l'ordre, la fè i tradició cristiana i el bon gust. S'instaura un comité de control i inquisició, encapçalat per la meva persona, que serà qui avaluarà convenientment tots els aspectes segons aquests criteris exposats.

Propera i successivament s'aniran publicant tots aquells aspectes que fan referència al nou règim de conducta i política de sancions.

El COCI (Comité Orgànic de Control i Inquisició) us aconsella que davant el dubte al respecte de la legalitat o no conveniència de qualsevol actuació, el millor que podeu fer és no actuar.

Sr. Samora.
Màxima autoriat del COCI i des d'ara, també d'aquest blog.

Ja ha començat la lliga dels germans

La lliga dels germans, més coneguda com la tercera regional de cap aquí, ja ha començat. Integren aquest campionat uns quants clubs d'aquest entreparents que és el Pla de l'Estany: que si el Fontcoberta, que si el Porqueres, que si Camós, el Chabab o com se digui, el Serinyà, el terrible Sant Miquel i, és clar, el nostre club l'Atlètic Banyoles. Tabé hi són equips de no pas gaire lluny: els nostres veïns de Sarrià de Ter i els del Celrà. Tabé els de Sant Ponç, suposo, però aquests no es mereixen re més que un pet a la cara i una galta de capellans. Vet aquí. Total vam anar a veure el debut de l'Atlètic en un partit renyit contra el Celrà. De seguit que arribem al Camp, L'Old Banyoles Football Stadium, veiem un gabadal de xocolata desfeta a punt de servir. Com que el que la servia era en Samora vam preferir excusar-nos i fer veure que no ens agradava gota la xocolata desfeta. Mentida com una casa de pagès però tot sigui per evitar ser enverinats. El cas és que va ser arribar i l'Atlètic va cardar gol. Ens les prometíem felices. Vam saludar a l'insigne president al qual li devem fidelitat eterna i vam anar a buscar una cervesa perquè teníem cor agre i bocassa d'ai. A la barra vam trobar en Marc Cortada, bon senyal, fent el que sap fer com ningú: de relacions públiques de l'Atlètic. Quan vam tornar a la nostra posició, vam tenir temps d'aplaudir una parada d'en Quer, i ja està. Els del Celrà ens van fotre la primera cartera. Després va arribar en Mastegatatxes. Ho va fer com sempre: amb caminar elegant, sense perdre la compostura, avançant per darrera les dues banquetes i pel costat dels camps d'en Bota. Vet aquí. Crec que quan va arribar, un davanter pitit del Celrà ens van cardar un atre gol. En Viladiu no perdia la compostura, el nostre president tampoc. Vam dir, llavors, que un equip de Banyoles, si volia tenir barreja de futur i tradició, havia de tenir per collons un Butinyà i un Estany. Nosatres ja ho complim, què carai. Vam saludar en Capa petit que està enguinxat i no pot donar a l'equip el plus de qualitat que li falta. La resta de partit, i de cerveses, va anar baixant cap avall. El meu fill s'entretenia per la banda amb atres nanos fills de seguidors. El planter creix i no es en adonem. El cas és que s'anava fent fosc, i feia fred, i ja ens havien caigut un grapat. Al mig del camp, les pilotes pujaven i baixaven, la pols s'arremolinava, l'arbit es perdia en la seva pròpia sopa mental. Els vailets es menjaven la xocolata desfeta que servia en Samora i l'Atlètic feia el que podia. I qui fa el que pot, no està obligat a més. Vam perdre, però novament vam fer el millor: teixir una tarda inoblidable de futbol, amics, cervesa, i Banyoles. Soms els que soms. Però anem avançant i qui dies passa, anys empeny.