ALTANTU, Barrakes a la vista!

I dic "altantu" perquè un s’ha d'apreparar. No es pot arribar a Barrakes com aquell que arriba a Setmana Santa. Un s’ha d’encebar, mentalitzar i engrassar la trencapinyons. Eh!, repeteixo, estic parlant de Barrakes no em vingueu amb collonades.

Preparar-se per Barrakes comporta un ritual de dos fases. La primera fase consisteix en despullar-se i la segona en vestir-se.
FASE 1. DESPULLAR-SE.
No us penséssiu que estic parlant de treure’s la roba, ni molt menys. Estic parlant de desprendre’s de manies, primmiratures i romanços. Durant tot l’any ens comportem tots plegats com una colla de llepafils que per un trist gintònic exigim quinze gotetes de llimona espremuda, la ginebra de l’ampolla blava, copa grossa i mil collonades més. A Barrakes, un gintònic s’elabora artesanalment. S’agafa un got de plàstic passat per aigua per amagar el gust de l’última birra i amb la mà grossa s’hi carden tres glaçons. Si és dijous, s’acaba de buidar l’ampolla de ginebra que va quedar a mitges l’any passat i quan falta poquet per vessar, s’hi afegeix tres dits d’espuma de tònica d’una màquina que no hi haurà collons que cap dels dies funcioni correctament. Així doncs, gentussa com el Carnisser d’Orriols o en Passejafatxes que s’omplen la boca parlant del santuari del Gintònic (amb tots els respectes pel gran David) tenen poques possibilitats de sobreviure a unes festes aquestes si, per a nosaltres i els que són com nosaltres. Anar a Barrakes de Banyoles vol dir cardar-se “hasta” l’aiga de les basses, que mai n’hi falten, per cert.
Durant l’any ens hem indignat quan al Mam, al Passeig o on sigui a l’hora de tancar se’ns obligava al canvi de got de vidre pel de plàstic. Els gots de les festes de Sant Martirià són de plàstic des de la primera hora del primer dia i fins l’últim bufet de l’últim i a qui no li agradi que mami a galet.
Barrakes de Banyoles ha estat la més important universitat de punxadiscos (mal anomenats Dj’s) en l’art de fer sonar diverses peces alhora. Els trobareu prenent apunts al vell mig del recinte meravellats d’observar com conviuen simultàniament “Camí ral” a la barraka del centre, Drácula ye-ye d’en Pajares a la de Gàrgoles, La Farola d’en Miquel del Roig a la d’Ei Gent!, l’Estaca del mestre a la de la Falç i Samba di Janeiro a la dels Pallots, entre d’altres.
Bufamistos com els que he anomenat abans que presumeixen de bon paladar són d’aquells que es queixen dels entrepans que s’hi serveixen. Que si el pa és sec i mal sucat, que si la tomata és de pot, que si l’oli de girasol, que si les butifarres poc fetes... Però és que no heu vist la cara dels cuiners de Barrakes? Eh! Que tabé són de Banyoles i estan de festa com naltros! Que estan fent entrepans convençuts que en realitat estan jugant als camells! Que tan et poden sucar el pa amb la birra com cardar un trago a l’oli! Una mica de comprensió, si us plau, que ens costa molt trobar operaris per aquestes dates.
Banyolins, per Barrakes ens hem de treure les manies. Més val fer-ho si no hi volem patir de valent. Perquè quan vas a pixar t’adones que el que tens al costat fent el mateix que tu és aquell que fa un any que no veus i que t’hi fons amb una abraçada tan bon punt l’has endreçat (i a vegades ni això). Perquè no pots travessar de punta a punta sense que et bategin tres vegades de cervesa i dos de kalimotxo, et cremin amb cigarretes, coses que no són cigarretes i trepitgis tres vomitades i dos gossos. A Barrakes, senyors meus, no es pot tenir manies perquè aquell que només fuma Marlboro americà de boquilla llarga, a les quatre de la matinada el pots trobar xuclant amb devoció exquisita un Habanos d’en Nito o un Manitu d’en Marc Cortada. Això és Barrakes i a qui no li agradi, repeteixo, és que té un problema.

FASE 2. VESTIR-SE.
Aquí si que el meu consell és molt clar. Antes hi havia la tradició d’estrenar roba per Sant Martirià. Em sembla bé, qui pugui que ho faci, però que guardi una muda al cotxe per “tornant de fires”. A Barrakes no s’hi va amb roba nova, ni modelets de mira’m i no em toquis. A barraques si va brut i vell. És que amb la feinada que hi ha i les poques hores que es disposa, un no pot estar pendent de si s’embruta o s’estripa, de si un gos poiós l’ha fregat, de si se li han pixat a les sabates, o si li han vomitat a sobre. Si no fos que ja refresca, jo proposaria anar-hi conill i acabar la festa amb una remullada a l’estany.
Així doncs, el vestuari més adient és: Un marcel·lino (també dit iaio), unes xiruques, uns texans esfilagarsats, una geca que si es perd no passi res i el més important de tot, un amic o amiga abstèmic que et guardi les coses.

Dit això, només em manca concentrar-vos a tots a Barrakes de Banyoles i més enguany que hi toquen els més grans dels nostres, Kitsch. Aprofitem-ho tots bé i fins a l’últim suspir i/o barril de l’última barraka que tanqui el dilluns. Que desemprenses, quan arribin les de Girona, només mirant la cara i els ullets, tothom sàpiga qui és dels nostres.