VENI, VIDI, VICI

Dissabte l’Atlètic (amunt, collons!) es va treure un grapat d’espines de les més grosses. Un grapat de punxes que només un equip amb cara i ulls té collons de treure’s de sobre. Parlant en plata, només l’Atlètic és capaç de trinxar aquesta colla de típics i tòpics.

Tòpic 1. Cap equip de Banyoles guanyarà un partit arbitrat pel bufamistos d’en Téllez.
I no serà perquè aquest maldestre col·legiat no hagués intentat que així fora. Aquest home serà eternament recordat com l’Hannibal Lecter del futbol gironí. És un carnisser en el més destraler dels sentits. Un sanguinari que no sap acabar cap partit sense inflar les jugulars dels jugadors i aficions de tots dos equips. Va aconseguir desesperar al nostre internacional del rem, guardià de la porteria de l’Atlètic com gairebé ningú ho havia aconseguit abans. En Quer, en temps de descompte i després de xiular-nos en contra 4 faltes a la frontal de la nostra àrea en un minut i mig, es va treure el guà esquerra i mentre abandonava els tres pals va deixar anar un “JO PLEGO!!!” que va acollonir a coneguts i desconeguts. Possiblement hi va intervenir un punt d’immaduresa, és un molt bon porter però li falten uns anyets encara d’acabar-se de curtir i adaptar-se a la categoria, però en Téllez el buscava com a tot déu qui ens trobàvem allà. Això si, no va poder amb nosaltres. Al final del partir el vam ignorar quan es mereixia un bon clatellot per haver posat nerviós a tot el personal.

Tòpic 2. L’Atlètic no guanyarà cap partit que es jugui en diumenge al matí.
I no saps com m’agrada haver fet callar aquesta colla de gamarussos que afirmen això amb mitja rialla. Si senyors, a l’Atlètic ens agrada la festa, i no sabeu fins a quin punt. Som gent amb amics i les vetllades se’ns fan curtes i seques, però hi ha una cosa que ens agrada més que trobar-nos, riure i cardar el capgròs. Més encara ens agrada tancar les bocasses, i que un llamp em parteixi si diumenge no ho vam fer. A les 9 del matí plantilla i aficionats va esmorzar al Mam. Allí iniciava la concentració d’un dia gloriós. Com que ja hem reconegut tots plegats que ens agrada riure, estar junts i fer el carcan, l’equip i acompanyants es va enfilar al tren pinxo i aquí començà la peregrinació cap al camp del Porqueres. L’arribada va ser espectacular malgrat que més d’un ens va mirar amb cara de pobrets. Es veu que un va arribar a dir i tot: “Neu a buscar un altre vagó per la tornada que us n’endureu una saca que no sabreu on cardar-la”. Al capdavant portàvem en Capa que tot i dur el braç enguixat, va ser l’únic representant de l’entitat (almenys això ha transcendit) a barraques de Girona (una imitació barata de les nostres, per cert) i que per res del món hauria escollit anar a dormir jugant l’equip del seu cor. Si senyor, en Capa i la seva mirada perduda els va despistar a tots plegats. El president d’un altre club de la comarca present a l’espectacle, va remarcat que el Porqueres jugava amb 4 jugadors de l’A. A la tornada, doncs, que en portin 8 o 9.

Tòpic 3. L’Atlètic no sap jugar a futbol en un camp de debò.
Som els Gladiadors de la Sorra, si senyor! I amb un orgull que regantella per tots costats. El nostre estadi és una sorrera, d’acord, però com que som un equip que juguem amb el cap i el cor poc ens importa el que hi tenim sota els peus si no és un bitllet de més de 20 euros. Diuen que el terreny del Porqueres era una catifa, però no pas per mèrit seu. En tot cas això és un elogi que s’ha d’enviar a la gent de Miànigues que és a qui realment pertany aquell sòl i que un dia va ser confiscat per una colla d’intrusos. Llavors, si parlem de Miànigues ja estem al cap del carrer. Qui és el més il·lustre de Miànigues després del Doctor Viladiu? L’emerit Viladiu fill, cofundador i membre de la junta directiva del nostre club. Així doncs, no descartem expropiar-los el camp i que sigui utilitzat per l’Atlètic com a camp d’entrenament o per partits quan el nostre old estadium no es trobi en condicions òptimes.

Va ser un partit èpic on tot va ser perfecte. Bé, tot potser no. A una raconada de camp, amagat sota una ridícula gorra hi havia un toca-timbres anomenat Mastegatatxes. Una persona que si fos realment de l’Atlètic, si de veritat tingués el cor de color taronja ja hauria escrit una crònica com Déu mana. Però no, de ben segur que el disgust per la nostra victòria el manté corprès i sense esma per a fer-ho. Només gosa parlar de l’Atlètic en la derrota i això diu molt d’ell. Ja no parlo de l’altre torracollons, el Comitè d’Orriols que de ben segur va anar de bracet de la Tita a veure el Sant Feliu – Cristinenc que es jugava a la mateixa hora.

Servidor de vostès de futbol en sap ben poca cosa més que no sigui que és de l’Atlètic, que dissabte que ve si déu vol debutarà sota els tres pals i que sempre que perd l’Atlètic és culpa dels altres. Aquí doncs, hi falta una crònica del partit amb cara, ulls i coneixement i si qui l’ha de fer no la fa que sigui per vergonya seva.

Acabaré dient que tal com es va arribar, vam pujar al tren pinxo amb una cervesota a les mans, un sormiure d’orella a orella i vàrem seguir una olor a fideuà que ens va guiar de retorn al nostre Mam.
AMUNT ATLÈTIC, COLLONS!!!