Banyoles oh yeah (II)

Els Kitsch, antes, es deien Dandies i a part d'en Costabella (en Lluís de Can Po) tenien en Cuervo que apuntava maneres. Eren un grup amb incògnita: la gent es preguntava si el cantant aixafaria o no la guitarra. Aquell preludi va ser un fonament dels Kitsch: els va fer jurar fidelitat a la música per damunt de la convenció, els va fer ser conseqüents, messells, directes, crus, incissius, sincers. Han estat, i són, un dels millors grups del sud d'Europa. En Bep, en Pairó, totes les incorporacions van donant més bales al carregador. El tambor de la pistola de Kistch segueix rodant amb una barreja de poesia i amenaça, no futur i lleugera esperança. Tot el que va sen després va ser forjat primer ens els dies tèrbols de Dandies. Els H H H (Harina de Huesos Humanos) van ser la contribució hard core de Banyoles, expressió d'un directe suïcida i sense embuts, lletres esmolades, ràbia, un grup fundacional, reverenciat, que no anaven a remolc de ningú perquè viatjaven en un altre òrbita. Un d'ells fa pintxos deconstruïts a l'Alde Zaharra de Donostia. Vet aquí. Banyoles norantaquè va ser una resposta musical i contundent al discurs oficial del 92, la demostració que hi havia una escena musical sense manies, amb mala llet, de part de bo. En aquelles llunyanes barraques van baixar els primers grups del País Basc i es van pensar que estaven al costat de Renteria. Un punk va sortir d'un bidó ple de cendres. Tot feia una olor carregada de maria de la bona. De cervesa de barril, de crestes, de ferreteria a les caçadores. Tots duiem un adhesiu definitiu "que se'n vagin" dedicat als autèntics culpables del malson del 92, a la gent del monopoli de la violència. Xuxu de Pus tabé aguanta, i lamentem la mort prematura d'un grup dur: els Pulmons Negres. I en tots els noms que falten un d'especial, uns amics de tota la vida i part de l'eternitat: els Isis que més endavant es rebatejaren a I-6. En Yani, en Ramon Quintanas, en Ramon Valero, en Balta, en Tomàs...el gran grup de pop que faltava per arrodonir l'escena de Banyoles. Es bo, però, saber que tot té una continuació i que els vells grups, com ha de ser, han estat substituit per noves formacions. Tot però comparteix una vella i remota febre banyolina que no és altra que la d'inventar el que sigui, però inventar.