En Llobera tintorer.

Al capdavall del carrer Colom, a tocar de l’Old Stadium Arena de l’Atlètic (amunt collons!!!), fins fa un parell d’anys hi havia un tintorer de part de bo.
En Llobera era artesà de la tintoreria. Lluny de la industrialització, del rentar, planxar i plegar en cadena, en Llobera et rentava en sec, en humit o a la pedra de la més exquisida de les maneres.
En Llobera, ara ja jubilat, és un home d’aparença afable i ulls curiosos. Amb mitja rialla, veu calmosa, descamisat i vestit com d’estar per casa, ronda pels voltants del camp vell comentant l’últim partit que s’hi ha vist. Ens coneix a tots, sap a quin equip juguem i de quins colors és el nostre cor. Sempre té un comentari de l’últim partit. D’aquell canyardo d’en Txirri que li va tocar la persiana i li va espantar el gos, de l’actitud del pocavergonya de l’entrenador rival o de l’actuació de l’àrbitre que ja fa vint-i-vuit anys que va venir al camp vell i va haver de marxar escortat per la Guàrdia Civil. En els seus comentaris mai hi trobaràs un bri de polèmica ni intensions alliçonadores. És un explicar per fer-te saber que ell hi va ser. Ningú mai sabrà de quin equip és però tan el pots trobar mirant l’Atlètic, el Chevab o com entrena la mainada del club dels rics. Te’l pots creuar davant del bar, a tocar la frontera amb can Bota, vorejant el rec i la Solana o fins i tot al costat dels radicals atlètics sempre acompanyat, això si, del seu gos. El seu gos, ja l’haureu vist, és un elegant Huskie (o com es digui) de pèl llarg i blanc, estarrufat talment com si hagués passat per la rentadora i centrifugadora de la tintoreria del seu amo.
En Llobera doncs, com deia, era el millor tintorer del món. Servidor de vostès, que és d’aquells que acaba els casaments de manera poc elegant i posada, en dona fe i reconeixement.
“- Samora, aquest cop te l’he salvat. Un altre dia, maco, millor que me’l portis l’endemà del casament i no esperis a una setmana abans del següent, que aquella taca, que no sé de què devia ser, ja havia fet crosta i tot”.
Però fins i tot havia mantingut converses molt més increïbles:
“- Samora, tu deus anar al casament aquell del fill de Can Pons de plaça, no? Més que res perquè em portis aquell “trajo” negre que te’l repassaré. No home no, no et posis el gris que et vaig dir que no estava per casaments ja. A més, tota la família del nuvi van foscos que m’ho ha dit la Comalat.
En Llobera en sabia un niu. Quan li portaves el que fos per rentar, planxar o reconstruir s’ho mirava, arronsava el front i deixava anar un... “Buenu deixa’l, alguna cosa hi farem. Mira, el penjaré aquí, juntament amb aquesta colla de vestits que m’han fet arribar des de Pedralbes perquè els renti jo personalment amb tot el carinyo del món, que això, tal i com està, no es pot pas rentar de qualsevol manera” i mentre hi clavava una agulla amb un tros de cartró amb el meu nom ho enllestia murmurant: “Sort que me l’has dut a mi, que aquesta peça a mans d’un d’aquests escorxadors de roba que hi ha avui dia no hagués fet pas bona fi”.
En Llobera no tenia gran maquinària, tenia la justeta. A diferència d’altres però, en Llobera barrejava el detergent amb grans dosis de “carinyo”. Un “carinyo” fet a casa, no pas d’aquell que vénen les senyoretes del club de Melianta.
Ja només per acabar, lamentar-me que l'equipació de l'Atlètic no hagi pogut passar per les seves mans. Qui sap, potser seríem liders de segona regional, ja.