Els nostres se'n van

Els nostres se'n van en silenci, com han viscut tota la vida. A la Montserrat de Can Gifra la vam enterrar a l'església de les Pedreres, en aquell barri on hi ha anat a parar el gran èxode de Sant Miquel. Se'n van sense fer fressa, en silenci, com han viscut tota la vida. No tenen corones ni medalles. No tenen distincions ni grans esqueles. Són gent nostra que l'únic que ha fet a la vida és procurar pels seus, trebaiar fort, peleiar. Va néixer a Falgons en el temps que aquella part de món era plena de gent. Eren masovers i això volia dir que no et regalaven pa re. Ben re. Va casar-se amb en Lluís i se'n va anar a viure a Can Gifra. En un casa vella, fosca però voltada per la millor terra del nostre país. L'amo era un carcant que no volia gastar-se ni un ral per fer obres. A la fi, la família de Can Gifra se'n va haver d'anar d'aquell tros de cel que era Falgons. Com molta gent de Sant Miquel va anar a raure a Les Pedreres. Se'n van endur els records, l'enyorança i uns costums que ja no lligaven a la ciutat. Això sí: van fer en el poc terreny que tenien uns horts que van convertir en l'únic lligam amb la terra que havien menat. La Montserrat va estar sempre acompanyada. Perquè la gent generosa sempre té la casa oberta als parents, als coneguts, als saludats. Però ha mort com ho fan tots els nostres: en silenci, sense fer fressa. Pensem que els protagonistes del país són els que surten a la pantalla, són els que fan fressa, són els que marquen els titulars, són els que apareixen amb lletres d'or. Que enganyats que estem! El país, el de part de bo, l'han fet la gent com la Montserrat: amb amor, amb generositat, amb treball i amb molta, molta, dignitat. Els patriotes no són pas els que s'omplen la boca de pàtria i llibertat són els que amb els seus gestos humils ens ensenyen a estimar la terra i la seva gent. Resarem per la Verge del Collell perquè vetlli i talai la Montserrat, que ha tornat al cel de Falgons, al cel que ella tant va enyorar.

El senyor Vilardell

El senyor Vilardell té un físic descomunal i desbordant. Té una planta magnífica, el senyor Vilardell, com de monjo antic o de propietari important. Fa pel carrer Escrivanies perquè només al carrer Escrivanies pot viure un notari fidel dels temps reculats, un cronista oficiós a l'espera de reconeixements administratius. El senyor Vilardell té un nas i un tipus que només hem vist en els gravats de l'antiga romà: d'un classicisme senyorial, de vil.la romana endreçada i ben portada. El físic contundent i el nas vigorós l'acompanya el senyor Vilardell d'una veu fonda i operística. Les paraules semblen ressonar en el seu pal.ladar sortint cap enfora amb una reverbaració colossal. El senyor Vilardell és la consciència històrica de la nostra comarca. Historiador diletant, defensor del patrimoni és un corcó pels poders públics i pels funcionaris i corregidors. Ai si aquella pedra de terme està escapçada o ha estat malmenada, ai si aquell permís d'obres s'executa amb una frivolitat cap al nostre patrimoni, ai si les administracions no actuen amb el zel necessari vers el llegat dels nostres avis. Si tot això passa, es trobaran amb cartes, amb visites, amb trucades, amb protestes i queixes, amb denúncies, amb articles. El senyor Vilardell és dels pocs savis que poden ser soldats. Però, per damunt de tot, el senyor Vilardell és dels pocs que pot ventar-se d'una paternitat territorial. La comarca de Banyoles és tan singular que té pares coneguts i entre aquests patriarques hi ha el senyor Vilardell. Ell va començar a fer la reclamació comarcal quan tots nosatres erem només un projecte biològic. Això sí: va ser pare però no padrí. El dia de la pica baptismal el capellà no va deixar entrar al progenitor. I heus aquí que al seu fill, la comarca de Banyoles, li van posar un nom una mica estrafolari i una mica rocambolesc. Però això ja és una altra cosa. En tot cas, des de Xisca de Gardi saludem cordialment a un dels nostres: el senyor Vilardell.

Banyoles al 2800, per dir un any

Aquest escrit neix d’una estona morta. Bé, no recordo si era una estona morta o si la vaig matar jo amb la meva verinosa mandra. El fet és que vaig estar una estona, llarga o curta, imaginant-me què en serà de Banyoles i banyolins en un futur batejat com a dos mil vuit cents.
Fent cas a les veus que clamen que l’home es diferencia de la resta d’animals per la tendència innata a xafar allò més important, el que més necessita i hauria de valorar, m’imaginava una Banyoles només visitable des del mirador. Una ciutat negada d’aiga convertida en pantà aprofitant aquella deu misteriosa que sembla ser que xucla l’aiga dels australians. Amb el campanar del Monestir com a vara de mesura talment com el campanar de Sau, llavorens, en èpoques de sequera (perquè per pantanus que es facin hi haurà èpoques de sequera com hi ha món) la gent podria visitar les restes arqueològiques dels pisos de La Caixa o del Brugulat. Una experìencia curiosa per nosaltres si des d’on fos ho poguéssim veure, interessant pels forasters i plena de melangia per els besnéts dels nostres besnéts que després de moltes lluites, plataformes de resistència, apedregades a polítics i institucions no tingueren més remei que agafar els trapaus i traslladar-se a Nova Banyoles, a tocar de la Mota.
Imaginant que les coses seran com han de ser, que la gent pren consciència que nosaltres, els banyolins, representem el centre de l’univers, si d’aquí a cinc segles les institucions s’adonen que Banyoles ha d’estar reconeguda com a una de les meravelles del món, i no aquella església andalusa amb nom de fil ferro, els pensaments em portaren a una altra realitat de futur.
Hi haurà multitud de rutes turístiques diferents. A part de les visites a la Banyoles gòtica, al parc neolític de la Draga, les Estunes, la ruta de museus i per influència, la de les coves de Serinyà o les rutes de Salamina, em venia al cap un munt de possibles rutes per les cases natals o edificis clau de celebritats històriques banyolines.
Hi haurà la ruta de bars d’en Mastegatatxes, els punts d’inspiració del director comercial, la visita a les restes del coliseu on nasqué l’Atlètic, el punt estratègic on es forjaren importants personatges de la comunicació com en Xena o en Noguer (que com ocorre a molts grans genis haurà rebut el major reconeixement a títol pòstum). Anar a Banyoles resultarà una visita de tres setmanes, com a mínim, per tal d’assolir un acceptable coneixement de la seva grandesa, doncs les rutes serien moltes i llargues, tant com la llista de banyolins inclosos als més importants llibres d’història de qualsevol temàtica.
El famós museu de Banyoles i banyolins serà un enorme museu situat a una antiga farinera on a l’entrada s’hi llegiran les inscripcions “ Visca nosaltres i els que son com nosaltres” i “Salveu-me a mi, que sóc de Banyoles”. A l’interior s’hi trobaran peces tan preuades com el drap d’en Jimmy, el cambrer autor de la refundació de l’economia i l’establiment de l’únic i perfecte MEM (model econòmic mundial). Es visitarà la col·lecció de mòvils d’en Vaqueta amb un pergamí de quinze metres que especialistes asseguraran que es tracta d’una factura de la companyia telefònica. Un munt de restes i testimonis valuosíssims. Hi haurà una important exposició permanent dedicada a demostrar que el Comitè d’Orriols és fill de Sant Feliu de Guixols i que mai posà els peus a Banyoles, fulminant així tot corrent o afirmació que en vinculi l’existència a la nostra ciutat.
Un cop posat a imaginar, el ruixat d’imatges i pensaments va ser tan gran que no me’n sortiria de plasmar-los sense guanyar-me un ruixat d’un Mategatatxes amic dels relats més breus i concisos dels que jo sóc capaç de fer.

El món des d'un escambell

M'he passat el Nadal assegut en un escambell goitant el foc a terra. El país, el nostre país, són el reflexos d'una soca cremant en un foc a terra: el groc espès de les flames i les guspires sobre un fons vermeiós del caliu. Vet aquí. Tabé les cendres i la polsegera que aixequen ens reporten al que hem estat i serem: no res, un munt de brases apagades que deixarà pas a més fumèrria, més foc, i més caliu. El país del foc a terra tabé ho són les coses que hi anem posant: les grielles amb la carn o les torrades, les peles de poma que cremaran per amorosir l'ambient, l'arengada que farem a mitja tarda o el boniato que deixerem coure a poc a poc enterrat vora el caliu. El país del foc a terra vol temps i dedicació, asseguts a l'escambell el goitarem i, de tant en tant, remenarem amb els amolls les estelles perquè no sigui dit. El país del foc a terra ens deixarà els genolls rostits i l'esquena glaçada vet aquí. I en el país del foc a terra aniran desfilant tots els records d'abans, dels que ja no hi són, dels que hi són però hi són d'una altra manera, del temps d'anar a estudi, dels dies passats jugant a la cuina, de la mare traginant carbó per fer anar la cuina econòmica, del pare escalfant-se les mans després de tornar de trebaiar. El país del foc a terra són també les històries que ens han explicat els pares, que per la seva banda havien sentit dels seus pares, i aquests dels seus, i així anar fent. Perquè el nostre país és com un foc a terra: té l'aparença d'esvair-se davant dels nostres ulls però és sòlid, és valent, resisteix com les herbes del marge, no es deixa emportar pels corrents ni per les modes, no es deixa endur pel torb i la tempesta. El nostre país, com un foc a terra, segueix a punt, llest, disposat. Només falta que hi posem més llenya i fem foc. La resta, ja es farà. I pujaran els fills i aquests explicaran als que vindran les històries, la vida, els vells costums, i ho explicaran tal i com pertoca: en la llengua de les àvies i les mares, en la llengua que hem après paraules tan definitives com caliu, amolls, arengada, perola i anar fent. Des de l'escambell estant Xisca de Gardi proclama la república catalana del foc a terra. Visca el Foc a Terra, mori el mal menjar.

Hem fet reformes

Amb el permís d’en Sacutell, vull explicar-vos que la majoria d’escrits i comentaris que tant ell com jo hem anat deixant-vos aquí no han set més que una farsa. Ni hem estat fent el gos de sofà en sofà, ni sobrealimentant-nos com gudais, ni encara menys compartint inacabables tiberis amb multitud de comensals imposats. Aquestes últimes dos setmanes, aprofitant que ens hem quedat sols ho hem cardat tot potes enlaire i hem fet reformes al mas pairal de Xisca de Gardi. Creieu-me si us dic que aquestes i una bon neteja li’n feia una bona falta.
El primer en cardar el camp va ser en Mastegatatxes. Tot i que fou el primer, aquest individu ens ha tingut amb l’ai al cor totes les festes. Entra i surt sense dir mai res i d’ell és de prou esperar que després de setmanes fora arribés per Sant Esteve exigint impertinentment un plat de canelons. En Sacutell va intentar parlar-hi per telèfon per, subtilment, informar-se de les seves intencions. Però res, o tenia el mòbil aturat o d’altres vegades la cridòria i música de fons n’impossibilitaven la comunicació.
L’habitació d’en Mastegatatxes era un pur reflex d’ell mateix. Tot estava col·locat seguint una lògica mastegatatxiana, incomprensible i absurda per a la resta. A les parets de l’habitació, amb rotulador, esborranys d’escrits, uns publicats a Xica de Gardi, d’altres inèdits o per acabar. Ja avui, aquest racó ha passat a ser una sala comú de reunions, xefles i tertúlia presidida per unes comodíssimes butaques de pell fina, una taula rodona i un moble-bar rústic de fusta de pi. El més costós ha resultat canviar aquell blanc guixat de les parets per un gris dofí suau.
En Vaqueta ja fa temps que no ve. Des de les pluges d’abril, segons m’ha explicat en Sacutell, que no sé quin coi d’antena se’n va anar a can pistraus que a Xisca de Gardi no tenim cobertura cel·lular. Si a això hi sumes que aquest Nadal arribar fins a l’era del mas era sinònim d’enfangar-se fins als juneis, veure en Vaqueta per aquí seria impossible, com a mínim. Ens va fer enviar una felicitació on diu que ens té a tots presents i que brindarà per a nosaltres tantes vegades com faci falta. De la seva habitació n’hem tocat ben poqueta cosa. La veritat és que estava impecable, degut segurament a la brigada de neteja que hi envia dos cops per setmana, Parets blanc nuclear, tecnologia punta, mobiliari d’avantguarda i un llit de tres per tres. Només hem canviat el cartell de la porta. On abans deia Vaqueta ara hi diu Samora i punt.
Així mateix, hem repintat les cambres del gallegu, en Jimmy, el gurú i aixamplat la d'en Sacutell.
Hem deixat pel final la del Comitè. No us podeu imaginar la mandra que ens cardava. Aquest tiu que no va marxar fins la vigília de Nadal va deixar l’habitació talment com si hi hagués fotut una revetlla de Sant Joan. Paquets de galetes dins el llit, tasses de cafè amuntegades al damunt la taula. El telèfon despenjat, una ampolla de Cardú trabocada al damunt un ronyós teclat d’ordinador... Vàrem descobrir que a la col·lecció de copes de Gintònic que té, a totes i havia una cosa negrosa a l’interior. L’anàlisi d’algunes mostres que els vàrem enviar al pentàgon ens ha permès saber que el molt animal no es dignava a treure’n ni la llimona abans d’enfilar-les a la prestatgeria. En fi, una calamitat. Aquí si que no tinguérem contemplacións i ho vàrem fotre tot a la bassa, a pendre pel cul. Actualment l’habitació es troba en període de quarantena i desratització. Properament hi habilitarem la cambra de convidats.

La recta final

A tres de gener ja es pot tenir la sensació d’haver encarat la recta final d’aquest període de pèrdua de senderi col·lectiu. Això no significa, ni molt menys, que el tram pendent de recórrer sigui de baixada ni de bon passar. Ens manca el que en argot ciclista s’anomenaria un port de primera. Encara hem de passar reis.
Algú, segurament un botiguer de Banyoles, va decidir col·locar la celebració de l’arribada d’aquests tres individus com a escalafó final de les festes amb una agudíssima visió comercial enfocada a mantenir fins al final la irracionalitat del consumisme compulsiu. D’altra forma i a tall d’exemple, si canviéssim les diades de reis i Sant innocents, ja faria ben bé un parell de dies que estaríem menjant bledes i pollastre a la planxa. Els torrons i la resta de delícies de pastisseria haurien estat desterrats en nom dels règims i les purgues estomacals sent substituïts per prunes o kiwis per ajudar a fer-ho baixar tot. Fet així, en canvi, encara tenim en Carbó, els de Can Poc i bo i la resta de companys del gremi embotint faves i reis dins uns enormes tortells que ens acabaran d’estabornir a tots plegats.
A les botigues de tota mena hi falten mans per embolicar regals, els caixers automàtics de Banyoles treuen fum més que no pas les màquines de l’Astruc el dia de la inauguració i les targetes de crèdit tenen la rigidesa d’un tall prim de pernil dolç. Una setmana després de la presentació de l’Atlètica les ampolles de la primera fornada ja es venen a subhasta un dos mil cinc cents per cent per damunt del preu original. És el que té haver-se convertit amb el regal de moda d’aquest any. Jo encara en tinc alguna caixota que vendré al preu d’inici, per principis, a qui ho desitgi i s’hi afanyi.
És una bogeria. Malgrat tot, el dia cinc a la tarda irem tots a esperar als tres reis d’Orient. Els esperarem a la porta de casa amb tota la il·lusió del món. Com cada any, ens farà la sensació que estan molt canviats respecte dotze mesos enrere, però és la màgia dels reis. Altre cop trobaré a faltar aquell patge disfressat de pantera rosa que passava a les cavalcades de quan era petit. No li trobava massa el sentit però el dia que va desaparèixer s’hi va trobar a faltar. Alçarem els fanalets i cada pas dels reis repetirem els cops de colzes, espentes i trepitjades per agafar quatre caramels com si fes ben bé deu anys que no ens posem una dolçaina a la boca.
Informar, per acabar, que el Comitè d’Orriols està bé, no patiu. Tornarà així que trobi l’ordinador. Es veu que li ha quedat soterrat de torrons, pernils, pots de préssec i pinya, licors de tota mena i regals d’alt standing. Mica en mica, a mesura que s’ho vagi menjant tot anirà obrint forat.

Vent passat el Cat d'any

Avui és el primer dia de l'any. No és senzill d'explicar, n'estic al cas, i encara menys a persones com jo que tendim a maniobrar millor dins el terreny de la lògica espaterrant i això que enguany l'any comenci en dia 2 ens és un xic de mal païr. No obstant les coses son com son i així cal explicar-les.
El dia dos de gener és un dia difícil. A diferència de la resta de jornades de l'any, aquesta surt del no res. Et pares, intentes mirar enrera i recordar el passat més immediat i no te'n surts. quan ets a dia dos de gener, parlar "d'ahir" és perdre el temps, no existeix.
T'asseus davant la taula del menjador amb unes herbetes calentes amorosides amb mel i llimona. A costat i costat de la tassa els colzes falcats en suport a unes cervicals absolutament perjudicades i incapaces de sostenir la testa per si soles. Fent un intent de convocar totes les capacitats, les cognitives, de concentració, memorístiques, intuitives i fins i tot clarividents, intentes lligar el 31 de desembre amb el 2 de gener. Res a fer, però el que sigui que hagi passat, hi has sortit perdent, i molt. Tens la sensació que ni declaran-te zona catastròfica ni dedican-te la marató de TV3 mai tornaràs a estar com l'any passat.
La qüestió és que gratis on gratis, preguntis a qui vulguis, no trobes dingú que hagi fet res de profit entre el 31 de desembre i el 2 de gener. Áixí doncs parlem d'un buit temporal improductiu, un forat negre anomenat 1 de gener als calendaris. A continuació el relat de com, algú que ha demanat mantenir l'anonimat per evitar les acollonades entre els seus companys de la colla senglanera de Puigpalter, ha patit les conseqüències d'aquesta misteriós desencaix de temps.
(...) El 31 vaig treballar. Una estona al matí i prou, ho recordo. Vam anar a dinar amb aquell parell de la feina. Alguna cosa no se'm devia posar massa bé doncs a partir d'aquí les coses se'm confonen. Tot i això, encara recordo que em vaig dutxar i vestir per anar al sopar de cap d'any amb la colla, o potser ho he somiat això últim. Ah si! abans d'anar a dinar vaig anar al despatx de l'escrivent a recollir el sobre de les hores que aquest desembre me'n he cardat un fart. El sobre és aquí, a la butxaca, però... La sang del Déu que em va hasta parir, és buit, m'han cardat el calers! Grato bé a la butxaca i... res, granussa, quaranta vuit cèntims. Ara, més que mai, és qüestió vital refer el camí. Del que hi havia al sobre en depenen els reis de la mainada i les rebaixes de la dona. Al respecte d'això últim i com diu en Nando, un amic del pare "Dona contenta, home feliç". Combrego plenament d'aquesta dita però encara molt més de la relació directe entre dona emprejada i home desgraciat.
Ja està, ho tinc! Burro de mi, com collons no ho he vist abans. Ha sigut el cabró d'en Vergés.
En Vergés és un gossàs que treballa amb mi. És d'aquells que sempre ha volgut viure com un rei sense cardar ni pet de puta. Aquest pla té un os a l'esquena. Tot i que vam anar a dinar junts i fem parella a la butifarra sempre m'ha cardat mala pinta. Ara ho veig clar, en Vergés és un collons de caragirat. El dat pel cul em va convidar a dinar per cardar-me el calers del sobre. Em va drogar el gossàs. Li xafarè el cap. (...).
Entre el 31 de desembre i el 2 de gener no pot passar res de bo, ja ho veieu. Com aquesta, mil històries, passant per la meva, per descomptat. Ara mateix, fins i tot el mija misèria del Comitè d'Orriols seria capaça d'arribar-me a l'esquena si no fos que son dies cardats per a tothom i a hores d'ara, si jo no seria capaç de passar l'ITV ell ni tan sols deu haver pogut engegar.
Bon any nou a quasibé tothom.