Estiu. El Tren Pinxo al Rin (Vells viatges IV)

El plaer de viatjar, de conèixer pobles i ciutats, països, eixampla els nostres coneixements i el nostre afany per entendre la realitat dels altres. Jo, només he viatjat per Europa. M’hagués agradat més eixamplar els meus coneixements molt més enllà. Però ja he fet tard. Ara, de tant en tant frueixo en repassar vídeos de viatges. I allí hi veig els meus passos, molt especialment per les terres italianes. En els meus papers hi trobo algunes coses sobre viatges. Com aquestes: “M’agrada molt viatjar. Tinc records bells dels paisatges. I moltes fotografies i gravacions en càmeres filmadores. En algunes ciutats hi he anat més d’una vegada. I m’agrada molt més tornar-hi. Però el sentit comú va refrenar els meus desitjos. A vegades fem malbé la il.lusió assolida en una primera visió. Es necessari no fer malbé els records d’un primer viatge. S’ha de conservar el perfum de la memòria”. I la memòria la revisc contemplant les gravacions en la pantalla casolana. Les ciutats que he repetit tres o quatre vegades son Roma, Florència i Venècia. Per molt que ens hagin ponderat la bellesa de Venècia, la visió personal resulta molt més esplendorosa. Resulta difícil especificar quins son els paisatges més bells que he vist. Sol passar que la gent creu fervorosament que no hi ha res semblant al del nostre país. El món es ple de llocs bonics, molt més que els nostres. Però... no he trobat enlloc d’Europa cap estany com el de Banyoles. Les postes de sol darrera la muntanya del Puig de les Gitanes, per a mi, son úniques. I segur que també per a molts banyolins. Patriotisme, que diria Josep Pla.


 De totes formes jo recomanaria a les persones que tant viatgen avui dia en aquestes sortides avionístiques de fortsfaits a preus rebaixats arreu de la nostra bola del món, que procurin agafar-s’ho amb més calma. Em sembla que era Josep Maria Espinàs qui va dir que les ciutats són per a passejar. S’ha de saber passejar per les ciutats. S’ha d’anar a peu, que és com es veuen millor i com s’entenen més. Les ciutats s’han de passejar pam a pam, comprovant el que només sabíem per referències. I a Roma, en el trajecte des del Panteó a la piazza Navona, atureu-vos a la placeta del Cèrvol per prendre el més bon cafè romà, un capuccino o un té fredo al Sant’Eustachio.


Ara, també, amb l’automòbil, sempre es va de cara al volant. El carrer per transitar ha estat suplantat per les autopistes per córrer. La qüestió es fer quilòmetres. El mateix per anar a sopar a restaurants situats més enllà de l’horitzó, com per comprar una simple aspirina. Jo no he tingut mai cotxe. No serviria per conduir. Sóc massa badoc. Un contemplatiu. En tots els viatges, ja abans de sortir, des de casa m’he anat informant de tots els llocs on havíem de passar. I em vaig arranjar una guia per anar explicant als viatgers tot el que vèiem en el curs dels trajectes. La Carme Brugués, de Viatges Canigó de l’Olivet em deia que m’hauria de llogar com a guia ja que a més a més procurava entretenir els viatgers explicant-los acudits i anècdotes dels llocs on passàvem o visitàvem. A l’autocar ningú s’avorria ja que també repartíem uns quaderns confeccionats amb les lletres de cançons que animarien els viatgers. Amb la meva càmera vaig captar un fotimer d’imatges muntades en vídeos per a passar-los al cap d’unes setmanes en els sopars que organitzàvem amb tots els viatgers. I allí, reunits tots plegats, ens alegràvem i recordàvem els bells moments passats a França, Itàlia, Bèlgica, Alemanya, Suissa o Txecoslovàquia. I en projectar les imatges del creuer del Rin veig que vam cantar la cançó del Loreley que havíem aprés en travessar davant la punxaguda mola rocosa en la que la llegenda diu que una espècie de goja com la de les Estunes s’exhibia per fer bategar els cors dels navegadors que “temblavan de placer”, però en el vídeo veig que després de cantar la cançó que portàvem en unes “solfes” que ens va repartir un músic figuerenc, vam acabar tots plegats cantant El tren pinxo de Banyoles. Allò si que era un plaer!


I rèiem quan vèiem els més vius que amagaven aparells de ràdios o televisors comprats a les botigues de Colònia. I sempre, a darrera l’autocar, amb els tres organitzadors desplegant una taula per a fer els canvis de moneda estrangera, -francs, lires, marcs...- Un cop realitzats els cobraments i traspassades les fronteres respectives- repartíem els bitllets a algunes viatgeres perquè els guardessin curosament ben amagats sota els sostenidors fins que ens els lliuraven en arribar a les recepcions dels hotels. Érem tres cobradors bancaris que si els comptes quadraven ho celebràvem fent uns traguets de wisky.


I com que tot ens sortia bé, no era res d’estrany que anéssim ben alegre


Avui dia aquesta alegria ja no seria possible. El wisky ens cremaria les entranyes.

Visca el Blacvàs

Jo de petit em pensava que blacvàs era una paraula banyolina. Què voleu que us digui! L'havia sentit sempre i això fa que no dubtés que era tan casa com allioli, xalabret, migdiada o "la mare que et va parir". Com a pescador infantil jo em pensava que el peix que designava aquesta paraula era tan de l'Estany com les carpes d'en Leru o la barca d'en Jeneret. La banyolitat del blacvàs estava fora de dubte i en una mena de competició que en Quim Duran i Companyia van fer per buscar noms pel seu bar van sortir tota mena de propostes arrelades al nostre terraprim. Entre moltes de les opcions que em van arribar es va quedar la de blacvàs que en americà seria black bass. O sigui que va ser el segon peix de l'Estany en tenir un nom de bar, l'altre va ser el Sol. El Gardi s'ha quedat com a nom per la nostra colla d'ordinaris i la Carpa és un establiment de tocar l'Estany, el Lluci l'ha adoptat algú per batejar persones mentre que el Barb s'ha quedat sense ningú que el vulgui agafar, ja no dic de la tenca que és nom que m'atreviria a dir que s'ha perdut del tot. El cas és que el Blacvàs va ser nom d'un dels millors bars que recordem i això, ja de per si, hauria de convertir aquest peix en alguna cosa més que un peix. Hauria de ser una celebritat i un banyolí de pro. A mi m'agradaria preguntar als senyors del carrerer, aquests baptistes que assenyalen els noms que han de lluir els nous carrers de la vila, per què el blacvàs no té carrer. Hauria de ser, això sí, algun vial que portés a l'Estany per honorar el nostre peix. Algú podrà sospitar que he agafat un cop de calor i per això desvariejo amb aquestes bestieses. Pot ser. El cas, però, és que el blacvàs ha estat eliminat de l'Estany per ser declarat espècie invasora per culpa, digue-m'ho clar, del tiquismiquisme dels nostres aimats naturalistes. El cas, però, i aquí va la notícia, que el Tribunal Suprem ha decidit amnistiar el blacvàs i treure'l de la llista de bèsties invasores. Ens n'alegrem que el sentit comú prevalgui sobre tot i sobre tothom. Ara és l'hora, banyolins, de reclamar que es torni a repoblar l'Estany de blacvasos, que se'ls condecori com ha de ser, que torni la festa del peix per fer-los justícia, que tinguin un carrer i que en Quim Duran i cia obrin, de nou, un bar interessant amb l'estandart del nostre peix favorit. Si tot això passa, el Partit Sant Martirià pujarà en burra a Rocacorba tot cantant els goigs del nostre patró. Poré sí que m'ha tocat massa el sol!

Indústries de proximitat III: les lleteries

Xisca de Gardi està en contra de portar la llet de vés a saber on. De Can Pixa de Pedret, com a mínim. Per anar bé, a cada casa hi hauria d'haver-hi una vaca. Em direu que m'ha tocat molt el sol o que he picat amb el cap contra una paret. Tot pot ser. Ja passa, això. Però us puc dir que a les cases guardem moltes noses més grosses que una vaca. Mobles, caixes, motos, cotxes, bicicletes de tota mena, hi ha gent que, fins i tot, té aquella cosa que es diu quads i que farem prohibir l'endemà mateix de conquistar el poder. La vaca no és una nosa. Fa companyia, té una fesomia bondadosa, de bèstia reposada i pacient. Una vaca asserena l'esperit de les persones amb el seu anar fent, el seu mastegar entenimentat, la seva lenta però segura manera de moure's. Si tinguéssim vaques a les taules tindríem llet fresca cada matí i no aquests envasos impossibles que fan venir de l'altra punta de món, de llocs on, sospitem, mai hi ha hagut vaques. Si us és del tot impossible posar vaques a casa, haurem de recuperar les lleteries. Antes n'hi havia a cabassats, a Banyoles. A Can Maitenquis tenien la llet en una galleda de l'entrada, just a tocar la porta del carrer. Però hi havia llocs més sofisticats i encantadors com a Can Sala de la Llet. I hi havia negocis avançats com el que protagonitzava la Llúcia que amb el seu carro dispensava llet casa per casa. Hi havia un munt de cases, establiments o botigues que servien llet. I la gent amb la cantina, xino xano, tornava a casa, la feia bullir i es meravellava veient com sortia aquell doll de nata que feia les delícies dels més llaminers. Ara, no, ara semblem beneits, que si celtes, que si asturianes, que si franceses. Ens hem begut l'enteniment. La indústria de proximitat és el futur!  Lleteries, sisplau!

Indústries a recuperar II. Els Sifons

Diuen que tot va de mal en pitjor i la culpa és del govern. No entrarem en la qüestió perquè ens fa manra i la manra a l'istiu és molt punyetera. El cas és que hem de recuperar l'economia de proximitat i no pensar tant en la Xina o en el Brasil, que queden lluny, i que no se'ns hi ha perdut pas res. L'economia de proximitat és la base del futur i es mou amb un principi que tira d'esquenes: consumeix només el que tens davant dels morros, fotut burro. Per què hem de portar aigua de Can Pixa si en tenim a casa?  Costa d'entendre com fem venir aigua de l'altra part de món quan nosaltres vivim en una Conca Lacustre. I el mateix podríem dir amb els alls, les patates, les cols o els naps. Re. Indústria de proximitat. Que vol dir que no gastem gaire en transport, que anem a peu, que mengem tomates quan és el temps i mengem la fruita acabada d'abastar de l'abre. Costa tant entendre-ho? Doncs posats a fer, hem de tornar a agafar la gent que feia sifons a Banyoles i que s'animin a fabricar-los. Què carai! Un istiu sense sifons és com si diguéssim una cosa incompleta, que no va l'hora, inútil i inservible com una taula amb tres potes. El sifó és refrescant, el gas que treu va bé per deixar anar algun rot, combina bé amb el vi, i amb el cafè, tabé amb el vermut, sempre quedes com un senyor si treus un sifó i el poses a taula, i la gent se'l va passant i se'n serveix un glop. Llavors ve aquell soroll deliciós, de bufet, una mica de pet canalla, una mica semblant al globus de fira que deixa anar l'aire, aquell bufet del sifó quan descarrega és la sintonia de l'estiu. I el vi amb sifó és traïdor, passa bé, et deixa una mica tou, lleuger com una ploma. Després d'un bon vermut amb sifó, d'un àpat on el vi s'ha combinat alegrement amb sifó, i després d'una sobretaula amb cafè i sifó, el mític soldat, ve la migdiada, llarga i expansiva, platxeriosa si pot ser. Aquí un rot, allà un pet, deixem anar tots els gasos que ens constrenyen i que el sifó ens ajuda a espolsar. Què fem sense indústries de proximitat? Senyors del Sifó facin el favor de tornar. Els necessitem. No podem passar cap més estiu sense aquesta alegre companyia.

Indústries de proximitat I: els ultramarins

Antes, o abantes, a cada carrer hi havia un ultramarins. Ultramarins és una paraula sensacional que ens remet als temps que els catalans ens passejàvem per l'Havana com els banyolins ens passegem per Mas Palau. Ultramarins volia dir cafè, xocolata, potser tabac, i qualsevol substància que ens feia arribar de l'altre costat del mar. I per això van sortir les botigues que, amb uns certs fums i una certa vanitat comercial, van posar el nom d'ultramarins al seu establiment. Llavors no hi havia aquesta cosa grotesca que són els súpers, i que Xisca de Gardi farà tancar tan bon punt ens fem amb el control de la situació. Tancarem els súpers perquè són "llejos", són ordinaris, són impersonals, són freds, són del Pentàgon, i tornarem a ficar les velles botigues d' ultramarins on la gent anava a comprar, ai senyor, una unça de formatge, una lliura de mongetes, un parell d'arengades, un pot de mistol i cap a casa. A l'endemà, amb la mateixa parsimònia, la gent tornava a la botiga i comprava un corte de vainilla i xocolata, una bossa de fideus i es feia molrar una mica de cafè. I així anar fent, i de casa cap a la botiga, i un cop a la botiga vinga tertúlia i vinga xerrameca. T'hi podies passar mitja vida per comprar un tall de catalana o per agafar el pot de Persil que la mare et feia comprar. Perquè la vida, a les botigues d'ultramarins o comestibles, s'aturava. El temps s'estirava com un dia d'estiu, les hores circulaven a poc a poc com els vells carros, i la pressa era una cosa americana i de les pel·lícules. Ara, no, ara la gent a tall de boig, a cop de cotxes, a agafar carros immensos i omplir-los de coses inútils, vagues, insubstancials. I a fer cua, amb el xandall perquè als súpers si no hi vas amb xandall sembla que no hi ets tot, i a agafar cent mil bosses i omplir-les amb el que has comprat, i llavors quan descarregues tot l'arsenal, t'adones que falta una unça de formatge. I et quedes sense formatge perquè a la cantonada de casa teva ja no hi ha l'ultramarins. Ja no hi ha ca la Valentina o Ca la Francisqueta. No hi són, i no pots anar a peu, amb una esgarrapada, a comprar el que et falta. I amb el xandall posat et quedes a casa, assegut, amb cara de pàmfil. Com que tot això és un desori, i Xisca de Gardi no es deu a les grans superfícies sinó a la gent de part de bo, el dia que ens fem amb el control de la situació anirem al Passeig de la Farga i farem tancar totes aquestes misèries. A la gent que hi treballa els donarem l'oportunitat de posar un ultramarins a la cantonada. I llavors tindrem l'Havana a tocar de casa, i podrem comprar amb unces i lliures, i tal dia farà un any que el món ha recobrat una mica de senderi.

Estiu. A Roma, a veure el Papa. (Vells viatges (III)

Ben mirat, aquest escrit l’hauria d’haver encapçalat així: A Roma a NO veure el Papa, ja que durant els anys que vaig anar a Roma, per més que allargués el cap per veure’l no ho vaig aconseguir mai. Era tanta la multitud que hi havia a la plaça de Sant Pere del Vaticà que només el podien veure els de les primeres files. Una de les persones del nostre grup va poder arribar fins davant de tot del cadafalc i “tocar” el Papa  estrenyent-li la mà. Aquest banyolí, que celebrava les seves Noces d’Argent, va estar tots els dies del viatge a Itàlia acariciant-se la mà. Semblava un miracle. Va ser l’any en què el president dels Estats  Units, Jimmy Carter, va ser rebut en audiència papal, i la multitud aplegada a la plaça de Sant Pere, amb una gran paciència hagué de suportar una calor horrorosa. Jo mateix vaig quedar amb els peus ben escaldufats. “Aigua!, aigua!”, demanaven alguns. Fins i tot aquell  home de Mata que anava tot el dia amb les mans plegades tapant-se el cos. Al vespre, a l’hotel,  vaig dir-li perquè anava tot el dia amb els braços plegats, i em va treure de dubtes quan em va ensenyar un bon grapat de lires italianes cosides a la samarreta. “Oh, s’ha d’anar “al tanto”, perquè diuen que corren molts lladregots!”.  Tothom estava mig espantat dels  “ladronis italianis”, que eren  per tot arreu, fins s’havia de vigilar davant dels venedors de les tires de postals ja que si badaves una mica, tururut dotze hores, ja te l’havien fotut.  Jo era un aprenent de guia, el segon. El primer anava davant de tot aixecant sempre la guia verda de la Michelin i jo, a darrera amb la Michelin vermella arreplegant a tots els que quedaven ressagats. Havies de vigilar molt perquè si badaves una mica, ja se’t ficava algun dels nostres dintre una botiga o entrava en un magatzem,  i malament si s’enfilava a les escales automàtiques. Ja l’havies perdut!. En aquells anys, l’automització de les escales era una novetat, i a tots ens semblava que pujàvem a la glòria en “caballitus”.  Fent seguir i empenyent la colla de turistes banyolins com si fos un ramat d’ovelles – bee, beee!- anàvem d’Herodes a Caifàs explicant la història de Roma a les encuriosides persones: els hi descobríem l’art escultòric de Michelangelo, el pictòric de Rafael o l’arquitectònic de Bernini, el grup seguia amb lleugeresa i alguns s’atrevien a pujar per les estretes escales cap a la cúpula del Vaticà mentre els hi explicava que també les havia  pujat aquella rossa descomunal que es deia Anita Ekbergh en el film de Fellini “La dolce vita”.. Tots baixarien a les catacombes de Sant Calixt, es perderien per les Galeries del Museu i es retrobarien a la Capella Sixtina; alguns posarien la mà a la Boca de la Verità fent xisclets, altres s’agenollarien pujant l’Escala Santa, posarien els ulls en blanc contemplant la Pietà i s’escandalitzarien amb les banyes del Moisès, ja  que ningú entenia com carai el Moisès portava banyes. Al Colosseu s’espaordirien pensant en els cristians devorats pels lleons, i al capvespre érem tots els que devoràvem menjant com lleons  pasta asciutta, lasanya, pizzes i spaguetti. A Florència les dones coquetajarien emprovant-se paioles i regatejarien comprant els panetones de panses i pa de pessic... De tornada cap a Banyoles endreçarien les bosses de records plenes de figures de llobes, David’s, torres tortes de Pisa i Sant Pares plastificats... I les dones  s’asseien contentes a l’autocar cantant les velles cançons renovades amb les recentment apreses, des de “Las muchachas de la plaza de España” al “Oh, rivederci Roma” que entonaven i refilaven amb la nostàlgia dels agradables dies passats que s’anaven allunyant strada enllà, mentre en el darrer comiat a la bella Itàlia es passava per la ciutat d’Albenga,- bisbat que fou del que segles enllà hauria de ser patró de Banyoles, sant Martirià-, on algú encetava els Goigs del Sant que retronaven per tot l’autocar. “L’any que ve hi  tornarem”- dèiem.  I tant que hi tornarem. Hem de mirar si podem veure el Papa”.  “ I si no el veiém, és igual- em deia una veïna arrepapada al seient de l’autocar- a mi no em fa res anar a Roma i no veure el Papa; al cap i a la fi ja l’he vist. Veure el Papa a Roma no té cap importància. El que de fet en té és veure el Papa al camp del Barça. Això si que és una cosa única!”. I veritablement tenia raó. A partir de llavors, a l’autocar tot era pilota. El setembre era a les portes i ja només es parlava de futbol.

Vells i bells viatges d'estiu (II) - Dolça ingenuïtat.

No va ser fins a la dècada dels anys 7o del segle passat quan em vaig convertir en guia de viatges per Europa, i molt especialment a Itàlia. Érem una colla d’entusiastes que ja des de primers d’any preparàvem el viatge en el  que durant 15 dies hauríem de recórrer les terres europees de França enllà (les terres espanyoles les deixàvem per la nostra jubilació, quan amb els Imserso ens hauríem de posar en fila per emplenar plats barrejats amb totes les “delícies” de la cuina de la pell de brau). A Itàlia hi anàvem a menjar pasta acciutta, a posar-nos de gairell per contemplar la torre torta de Pisa i per anar a prendre el sol a la plaça del Vaticà esperant veure al Sant Pare. Eren els temps en que es deia que a Roma s’hi havia d’anar a veure el Papa. I amb aquesta il.lusió pujàvem a l’autocar de l’Olivet cantant amb alegria. Eren uns anys en que es feien molts viatges col.lectius, uns anys en que ja es començava a estendre la xarxa turística de les agències de viatges. A l’autocar tots ens coneixíem. Érem gent del poble i de la contrada. Aleshores era una novetat anar a l’estranger. Alguns dels viatgers ens deien que sí, que ja hi havien estat a l’estranger, i només ens   parlaven de Lourdes, que era un viatge de gent que feia guardiola durant mesos.

Una de les coses més agradables que tenien aquells viatges a l’estranger era precisament la bona convivència, la companyonia que hi havia entre tots,  gent de totes les edats. Perquè allí s´hi trobaven joves i grans, tots interessats per conèixer uns països desconeguts. Des de l’ingenu al més encuriosit. I era bonica aquella ingenuïtat i curiositat dels viatgers per a contemplar-ho tot, per a divertir-se i respectar-se mutuament. Com aquella ignorància ingènua de dues dones d’avançada edat que, en arribar vora Marsella i veure l’indicador a l’autopista, deien ben convençudes: “Mira, ja hem arribat a Marbella!”; i la confusió d’aquell matrimoni que es despistava amb la paraula “capuccino” confonent- la amb “bambino”, i el marit, que volia anar a prendre un cafè, amb tota la innocència deia a la seva esposa: “Noia, anem a fer un bambino?”, o la curiositat d’aquelles tres dones que queden parades en veure les destrosses del Fòrum romà i pregunten estupefactes: “Vàlguem Déu, que ha passat aquí?”, a la que responia el bromista de torn “Ha estat el temporal d’aquesta nit”, i  les dones, que a la nit passada  mentre dormien s’havien despertat en sentir els trons de la tempesta, s’ho creien amb dolça ingenuïtat; o aquells altres que en la ruta de la Roma moderna, veien des de l’autocar a un conjunt musical damunt d’un cadafalc i atabalaven durant tot el dia que volien anar a ballar sardanes. Deliciosa, ingènua ignorància la d’aquelles velles glòries simpàtiques de la tercera edat, admirables supervivents de les excursions a Santa Afra i Canet de Mar, plenes de confiança en l’amistat de joves i grans, units tots plegats envoltant el barretinaire que aixecava enlaire el rètol de “Banyoles” i “Catalunya” que sobresortia entre els grups que a la plaça de Sant Pere del Vaticà acollien el Sant Pare amb entusiasme perquè mai haurien imaginat  poder veure el Papa de Roma.  

PS.- A la gent de Mas Palau

El meu agraïment a la junta organitzadora de la festa del Barri de Mas Palau que han tingut la gentilesa de publicar en el seu programa l’article “Cloenda del mes de les estampetes” que vaig escriure a Xisca de gardi. Gràcies als organitzadors, als que comunico que procuraré no faltar en algun dels actes de la festa que celebren els dies 13 i 14 de juliol. La meva edat no em permet anar de sopars i ballarugues de nit i molt menys pujar als inflables i al “toro” mecànic, però si que espero ser present almenys a la xocolatada acompanyant a una de les meves nétes que, com l’avi, també és molt xocolatera.

Bona festa, palauencs!!.