Estiu. En Lis i en Fontàs. Vells viatges (VII)

A l’any 1981 vam anar a Alemanya. Des de dins de l’autocar vaig començar amb la meva xerrada descriptiva i  desguitarrada sobre la clientela de viatgers i viatgeres que ens acompanyaven gairebé cada any. Entre ells hi havia en Lis i en Fontàs amb les seves respectives mullers. Els dos serien els que ens treurien de molts entrebancs, com havien fet anys enrradera  en embrutir-se les mans per escorcollar el motor d’un autocar que bufava i feia figa en la seva darrera agonia. En Lis i en Fontàs els seguíem recordant com a bons futbolistes que ens havien fet passar bones tardes  jugant a la davantera del C.D. Banyoles. Des del micro de l’autocar, amb el meu acostumat i a voltes enfalagós to humorístic alertava a les dues costelletes dels dos ex-jugadors dient que sobretot no abandonessin els seus marits, ja que havia sentit dir que a Stuttgart estaven disposats a anar a veure la Mercè, si bé vaig aclarir que la Mercè es deia “Mercedes Benz”. Res, un “xistu” dolent. I és que a Stuttgart anàvem de dret a visitar la famosa fàbrica d’automòvils. I fou gràcies a en Lis i en Fontàs que vam poder entrar a veure les instal.lacions i fer el seguiment per tota la planta de motors, caixes i eixos, des de que col.locaven el primer cargol fins que sortia tot el  cotxe ben pintat, assecat i regat. Vam rebre totes les atencions d’uns joves guies que ens deien que  Banyoles era la població més maca del món, ja que ells la recordaven per haver fet un “stage” amb l’equip juvenil de futbol de la fàbrica Mercedes Benz, i molt especialment ens parlaven dels bons tiberis que havien fet. “Hotel Schafanet” – ens deien- “Rancho Grande”, “Essen gut”. “Ah, si, a veure Joan, mira la guia per veure que vol dir “essen gut”. Un cop d’ull a la Guia Michelin i tot estava solucionat: “essen vol dir menjar, i gut, bo”. –I anaven repetint “Viel gut, viel gut”. “ Que era molt bo. “Ah, si, viel gut, viel gut!, a can Schafanet, viel gut”. I especialment remarcaven que “Jimmy kellner viel sympatisch”. “Què diuen, que diuen?”. “ Que en Jimmy és molt simpàtic”. “Ah, si, tenen raó, en Jimmy encara hi és. Com si fos un fill de la casa”. “ Schafanet Jimmy” anaven repetint. I afegien “Wein gut, viel gut”. “-Què diu, què diu, redeia en Fontàs. “”-Que el vi era molt bo”. –Ah, si, viel gut, viel gut!. Eh que sí, Lis?”- -I tant!. Gut gut gut!.

En Quel i en Lis no solament ens solucionaven molts dels entrebancs que acostumen a passar en viatges col.lectius, sinó que també van ser uns grans animadors durant els trajectes. Els ajudava a passar les estones bé una garrafa del vi de la bóta del racó del celler de cala Pilar Net que portaven ben embolicada i amagada darrera l’autocar. De tant en tant emplenaven la “botella” (la bota petita de cuiro) per anar traguejant pel camí. La botella ens la passàvem d’un a l’altre per animar-nos i anar cantant en els llargs trajectes. Un dia, en que el trajecte era llarg i ens portàvem el dinar, l’autocar s’enfilà dintre un vaixell per travessar el llac de Constanza. Mira que bé, dintre el vaixell podríem dinar tranquilament!. Tots ens asseiem a la taula del menjador del vapor disposats a fer un bon dinar. En Lis i en Fontàs son els primers d’asseure escollint una de les millors taules amb bona vista al llac. Darrera els vidres del vaixell  ja tenen la taula a punt amb els plats parats. El primer que fan es treure la garrafa de vi i omplir els vasos de tota la clientela banyolina ben escarxofada per dinar i  contemplar el paisatge. Tots  disposats a endrapar perquè ja feia estona que sentíem el rau-rau a l’estòmac. Vinga el  traguinyol i ...oh, que dinarem bé aquí!”, quan...  de cop i volta sona la sirena del vaixell i per l’altaveu s’anuncia que ja s’ha arribat a port.  Vinga!, tothom a endreçar plats, culleres i forquilles, alguns baixant del vaixell amb els plats a  les mans, i en Quel i en Lis amb la garrafa i la botella  escales avall de la nau a corre-cuita.  

Tots plegats ens reunim en un espai verd a la vorera del llac de Constanza, contemplant l’autocar com baixa de la nau.  Asseguts damunt l’herba, amb els plats a les mans i  acabant-nos el dinar mig començat mentre en Lis i en Quel van convidant a tota la carrandella de banyolins i banyolines  traguejant el bon vi de la bóta del racó. Com si fóssim a can Morgat o a la Font del Rector.  Alegres, xerricant de la botella i cantant “Mai bevem, mai bevem, mai bevem – i d’aquí no ens n’anirem – fins que l’acabem, fins que l’acabem”. 

Sense humor, no hi ha alegria.

SINGLOTS.- De cara al mar.-  Poca cosa saps de Banyoles quan n’estàs absent durant una setmana. M’he emportat l’ordinador portàtil per xatejar amb els banyolins. Davant la platja han posat banderoles que ens anuncien que ja ha arribat el Wi-Fi. Ni Wifi ni bufi. No hi ha connexions. Des de la terrassa d’un bar di al cambrer que em porti “un diari de paper”. I és gràcies a El Punt-Avui que m’assabento que tornem a tenir barca i que la nova empresa gestionarà un màxim de 20 barques petites de rem... I que ampliaran el cementiri amb 52 nínxols (tranquils, tots hi cabrem!)... i que poca cosa més. Arribo a casa i haig d’escodrinyar la premsa gratuïta. I em cremo les celles llegint la lletra petita. I veig que ja han fet el sopar del carrer de sant Martirià. M’he l’he perdut. Ara m’arribaré fins a l’estany. A veure si ja hi ha la Tirona. Amb el seu llarg coll de cigne que tant m’impressionava en la meva infantesa. Quan el contemplava, alt i esvelt, en una sala del Museu Darder. Quan ja només aixecava el cap. Aquell cap que els nostres pares i avis havien vist solcant per les aigües plàcides del nostre estany.

Estiu. 6 hores sota un pont de la strada. Vells viatges (VI)

Ningú pensava en l’entrebanc que ens trobaríem a la sortida d’Acquiterme, una població italiana plena de banys de fang i aigües termals on les persones es passejaven amb barnús pels carrers per anar a recarregar les piles a les deus d’aigua calenta. Ens deien que eren persones afectades per rinitis, sinosutis i faringitis que anaven a inhalar tubs timpànics  i a prendre banys de fang ben calentons. Vam sortir d’Acquiterme un cop vam beure aigua sulfurosa en una font de l’exterior, pensant que ens hauria vingut bé una bona cansalada dolça com les que ens repartia la Paquita a la Fontpudosa banyolina.

A l’autocar en direcció a Parma ens animaríem cantant la cançó amb tonada de “La violetera:  “L’aigua de la Fontpudosa - bona és per la ronyonada - , per la línea de les nenes, -  per refrescar les “morenes” – i per la desembossada”. I així, ben alegres anàvem cantant dins l’autocar quan de sobte el motor va fer figa. Averia enmig de la strada. Som a mig matí. Tothom a baixar de l’autocar. Fa un sol que peta. El xòfer no entén el que ha passat. Per sort, portem dos viatgers que són uns experts mecànics: en Lis i en Fontàs.  Miren, remiren. Posen el cap dintre el motor i comencen a regirar els budells d’aquell mastodont. Passa un quart, mitja hora, una hora... No troben la solució. A la strada, prenent el sol, una seixantena de turistes banyolins. Alguns han portat paraigua que els serveix de parasol. Caminant per la strada. Els cotxes passen rabent. Cap s’atura. Ningú porta telèfon. Els mòbils encara no s’havien inventat. S’atura un cotxe. Els mecànics per mitjà del nostre guia italià li diuen que els falta una peça del motor. L’autista (xòfer) italià els diu que pugin en Lis i en Fontàs que els acompanyarà fins a Piacenza on allí trobaran la peça de recanvi per a l’autocar.

Passen els quarts i les hores. El sol crema a l’autopista. Què hem de fer la seixantena de turistes banyolins?. Les dones que porten para-sol es posen a cantar  “A la sombra de una sombrilla” de la sarsuela “Luisa Fernanda”. Tothom sua. Sembla que siguem al desert de Sahara.  A mig quilòmetre hi ha un pont que travessa l’autopista. Potser allà sota el pont hi estarem bé.

Passen dues, tres, quatre hores... Ja seríem a Parma a dinar. Hi ha gana. Asseguts a l’ombra, sota el pont, un que és confiter reparteix ametlles garrapinyades, i un altre que és farmacèutic, pastilles de menta. És tot el nostre dinar. No es suporta la pudor que se sent sota el pont. Algú descobreix les restes d’un gat mort. El cronista local s’entreté fent dibuixos. Uns s’enfilen a un marge de la strada i se’n van pel mig dels camps. No hi ha res de bo. Lluny, molt lluny hi ha unes vinyes. És la terra dels bons raïms, diu que s´hi fa un vi que en diuen Lambrusco. Doncs búsca’l!.  Altres se’n van més enllà. Quan tornen ja han fet la feina. Cagarines. Ja han passat cinc hores i no torna el cotxe que s’ha emportat els nostres mecànics. Quina gana! Avui no dinarem. Son les quatre de la tarda. Al restaurant de Parma on tenim encarregat el dinar, ja hauran desparat la taula. Malament rai. Sol, suor i alguna llàgrima. Algú diu “Voleu dir que en Lis i en Fontàs no s’hauran quedat a dinar a Piacenza?”. “Nooo, diu el guia. Ja arriben. Ja són aquí!”. Efectivament. Ja han arribat. Porten la peça que col.loquen amb l’ajuda de l’”autista” italià. L’autocar ja funciona. Corregudes. Pugeu, pugeu!!. Gràzie tanti signore autista!.. A rivederci...

 Al restaurant de Parma ja han desparat la taula. Paciència. Soparem més aviat. Mentrestant seguim la ruta turística. Els més impacients entren a alguna bottega a comprar entreteniments per a l’estómac. Visitem el Duomo que veurem els frescos d’en Correggio. Ni frescos ni res. Fan obres. Bastides a per tot arreu. Avui res ens surt bé. “Tinc gana! “crida un. “Ara anirem a veure la casa d’en Toscanini que agradarà molt als afeccionats a la música. “No estem pas per músiques avui !”. “Tinc gana!”, crida el de sempre. “Estic ben torrat pel sol”, diu un altre. “Hem de comprar formatges. El parmesà diuen que és el més bo del món”. Les botigues estan “fermates”. Es diumenge” – “Parla amb italià i no en francés. Es diu “chiudere” i avui és “domenica, per això està chiudere”. Els que callaven eren en Lis i en Fontàs. Segur que havien dinat a Piacenza. Aquells experts mecànics eren molt vius. La setmana vinent ens asseure’m al seu costat en un viatge per Alemanya. Oh. Quin plaer!. “Dass vergnügen!. 

SINGLOTS.-  25è aniversari de la inauguració de la nova Creu del Terme. Dissabte nit. Davant la Creu som dos que recitem poesies. Hi ha una representació de l’Ajuntament. Parlaments. Nit fresca. Sardanes, coca i vi ranci.  A l’endemà, Lilaines. La cobla toca corrandes davant l’església. Els portadors de les coques són ara els néts o besnèts d’antics pavordes. Amb barretina. Com el barretinaire que a la sortida de missa encanta les coques. A la tarda, sardanes. A Canaleta. A la plaça dels patrons. Sants Abdón i Senén. Es recorda “l’Aplec del Blat de Moro”. Del 1942. Quan ningú podia ballar perquè un pagès s’hi va oposar. Fins que arribà el “gobernador civil”. Els va dir: “Que bailen!·. I tothom va arrancar el blat de moro. Van ballar. Com aquest any. Ara ja amb la plaça neta. Tradició pura. Mentre hi hagi al barretinaire, -en Josep Brugada-, l’Aplec seguirà.

Estiu. La tia Nita. Vells viatges (V)

Li dèiem “la tia Nita”. Era la tia de tots. D´’ascendència banyolina, residia a Barcelona i ja feia alguns anys que era vídua. Es va engrescar amb nosaltres  i es va apuntar per a seguir-nos en un viatge a Itàlia. Alta, prima i llargaruda com una post de planxar. Alegre,  esvalotada  i despistada. La desorientació li venia de la seva pèrdua constant de memòria. Com a guia recollidor de tots els viatgers, des de darrera del grup vigilava amb precaució com tot el ramat s’allargassava pels carrers de les ciutats italianes. Vaig adonar-me que la tia Nita” a voltes s’escampava   del grup, i que les seves escapades podrien ser perilloses. Un dia, vaig posar-me al seu costat en veure que feia estona que anava regirant el seu “bolso”. “Tia Nita – li vaig dir- que busques?”. I em va respondre: “Es que tinc unes pastilles per la memòria, i ara no me’n recordo on les he posat”.  Vaig ajudar-la a regirar-ho  tot fins que va trobar la pastilla. A partir de llavors vaig pensar que hauria de vigilar-la molt. Aparcàvem l’autocar a la dreta d’un carrer d’una ciutat, tots baixaven, i ella, xino-xano es distanciava del grup posant-se a  travessar el carrer fins a la vorera de  l’altre costat. Ai, ai, ai!, vaig pensar. Acabarem malament. O sigui, que durant aquell viatge vaig fer de guia d’aquella tia Anita,  sempre alegre  i cantant i ballant.  

Una nit,  a Roma, ens la va fer molt grossa. Tot el grup vam sortir a fer les visites per la ciutat, i ella ens va dir que estava cansada i que preferia quedar-se a l’hotel. Molt bé “tia”, però sobretot no et moguis. Nosaltres, tornarem a l’hotel a les nou del vespre. Fem la ruta turística per la ciutat, i en retornar a l’hotel, la tia Nita no és enlloc. Ara si que l’hem feta bona!. Els de l’hotel ens diuen que ha sortit un moment a  comprar  taronges, però que no han vist que retornés.  Sabeu què?. Sopem d’una esgarrapada i planegem el que hem de fer. Organitzem quatre grups de cerca. El primer grup que vagi cap a la plaça Sant Pere; el segon a la Via Conciliazone; el tercer cap a la Via Angélica, i el quart cap a la plaça del Rosergimento. Uns per aquí, altres per allà. Més o  menys tots pels voltants de l’hotel on residíem. “Ah, i sobretot, després de la cacera reunim-nos tots davant del monòlit de la plaça de Sant Pere”.  Comença l’expedició. Passa mitja hora, una hora... Els grups retornen. No hi ha cap pista de la tia Anita. La tia Nita ha desaparegut. Haurem d’avisar a la polizia. Fins que un dels “buscadors” ens diu que vol tornar cap a un dels racons més foscos de la Via Conziliazione ja que li ha semblat veure una dona recolzada a una cantonada. I a la cantonada la troba, amb el “bolso” de les pastilles sota l’aixella i pelant una taronja. “Tia Nita, que fas aquí?”. “ Mira, veig passar autos. N’he comptat més de 100, fins que m’he descomptat”. –Au, va anem, que tots t’esperem”. 

A l’hotel tots la rebem amb crits d’alegria. Ella està contenta. I el músic compositor del grup es posa a tocar el piano amb el cant de l’alegria d’en Beethoven. I comencem a celebrar la trobada amb un ball amenitzat pel pianista. La tia Nita es posa al seu costat i s’enfila a cantar. Quina sorpresa!. La tia Nita canta com els àngels i s’engresca a agafar un ballador darrera l’altre. La retrobada amb la perduda es converteix en un fi de festa molt recargolat. La tia Nita vol ballar amb tothom. Canta i balla meravellosament. Quina tia, la tia Nita!. La “juerga” s’acaba quan ens tanquen els llums.

A l’endemà, ens emportem la tia Nita cap a la cua sota les voltes de la plaça de Sant Pere per anar a veure el Papa. A davant meu, la tia Nita torna a regirar el seu “bolso”. Que busques, tia Nita?”-  “He perdut les pastilles per la memòria. Tardarà gaire aquesta cua a arribar a la farmàcia?”.    

Estiu. El Tren Pinxo al Rin (Vells viatges IV)

El plaer de viatjar, de conèixer pobles i ciutats, països, eixampla els nostres coneixements i el nostre afany per entendre la realitat dels altres. Jo, només he viatjat per Europa. M’hagués agradat més eixamplar els meus coneixements molt més enllà. Però ja he fet tard. Ara, de tant en tant frueixo en repassar vídeos de viatges. I allí hi veig els meus passos, molt especialment per les terres italianes. En els meus papers hi trobo algunes coses sobre viatges. Com aquestes: “M’agrada molt viatjar. Tinc records bells dels paisatges. I moltes fotografies i gravacions en càmeres filmadores. En algunes ciutats hi he anat més d’una vegada. I m’agrada molt més tornar-hi. Però el sentit comú va refrenar els meus desitjos. A vegades fem malbé la il.lusió assolida en una primera visió. Es necessari no fer malbé els records d’un primer viatge. S’ha de conservar el perfum de la memòria”. I la memòria la revisc contemplant les gravacions en la pantalla casolana. Les ciutats que he repetit tres o quatre vegades son Roma, Florència i Venècia. Per molt que ens hagin ponderat la bellesa de Venècia, la visió personal resulta molt més esplendorosa. Resulta difícil especificar quins son els paisatges més bells que he vist. Sol passar que la gent creu fervorosament que no hi ha res semblant al del nostre país. El món es ple de llocs bonics, molt més que els nostres. Però... no he trobat enlloc d’Europa cap estany com el de Banyoles. Les postes de sol darrera la muntanya del Puig de les Gitanes, per a mi, son úniques. I segur que també per a molts banyolins. Patriotisme, que diria Josep Pla.


 De totes formes jo recomanaria a les persones que tant viatgen avui dia en aquestes sortides avionístiques de fortsfaits a preus rebaixats arreu de la nostra bola del món, que procurin agafar-s’ho amb més calma. Em sembla que era Josep Maria Espinàs qui va dir que les ciutats són per a passejar. S’ha de saber passejar per les ciutats. S’ha d’anar a peu, que és com es veuen millor i com s’entenen més. Les ciutats s’han de passejar pam a pam, comprovant el que només sabíem per referències. I a Roma, en el trajecte des del Panteó a la piazza Navona, atureu-vos a la placeta del Cèrvol per prendre el més bon cafè romà, un capuccino o un té fredo al Sant’Eustachio.


Ara, també, amb l’automòbil, sempre es va de cara al volant. El carrer per transitar ha estat suplantat per les autopistes per córrer. La qüestió es fer quilòmetres. El mateix per anar a sopar a restaurants situats més enllà de l’horitzó, com per comprar una simple aspirina. Jo no he tingut mai cotxe. No serviria per conduir. Sóc massa badoc. Un contemplatiu. En tots els viatges, ja abans de sortir, des de casa m’he anat informant de tots els llocs on havíem de passar. I em vaig arranjar una guia per anar explicant als viatgers tot el que vèiem en el curs dels trajectes. La Carme Brugués, de Viatges Canigó de l’Olivet em deia que m’hauria de llogar com a guia ja que a més a més procurava entretenir els viatgers explicant-los acudits i anècdotes dels llocs on passàvem o visitàvem. A l’autocar ningú s’avorria ja que també repartíem uns quaderns confeccionats amb les lletres de cançons que animarien els viatgers. Amb la meva càmera vaig captar un fotimer d’imatges muntades en vídeos per a passar-los al cap d’unes setmanes en els sopars que organitzàvem amb tots els viatgers. I allí, reunits tots plegats, ens alegràvem i recordàvem els bells moments passats a França, Itàlia, Bèlgica, Alemanya, Suissa o Txecoslovàquia. I en projectar les imatges del creuer del Rin veig que vam cantar la cançó del Loreley que havíem aprés en travessar davant la punxaguda mola rocosa en la que la llegenda diu que una espècie de goja com la de les Estunes s’exhibia per fer bategar els cors dels navegadors que “temblavan de placer”, però en el vídeo veig que després de cantar la cançó que portàvem en unes “solfes” que ens va repartir un músic figuerenc, vam acabar tots plegats cantant El tren pinxo de Banyoles. Allò si que era un plaer!


I rèiem quan vèiem els més vius que amagaven aparells de ràdios o televisors comprats a les botigues de Colònia. I sempre, a darrera l’autocar, amb els tres organitzadors desplegant una taula per a fer els canvis de moneda estrangera, -francs, lires, marcs...- Un cop realitzats els cobraments i traspassades les fronteres respectives- repartíem els bitllets a algunes viatgeres perquè els guardessin curosament ben amagats sota els sostenidors fins que ens els lliuraven en arribar a les recepcions dels hotels. Érem tres cobradors bancaris que si els comptes quadraven ho celebràvem fent uns traguets de wisky.


I com que tot ens sortia bé, no era res d’estrany que anéssim ben alegre


Avui dia aquesta alegria ja no seria possible. El wisky ens cremaria les entranyes.

Visca el Blacvàs

Jo de petit em pensava que blacvàs era una paraula banyolina. Què voleu que us digui! L'havia sentit sempre i això fa que no dubtés que era tan casa com allioli, xalabret, migdiada o "la mare que et va parir". Com a pescador infantil jo em pensava que el peix que designava aquesta paraula era tan de l'Estany com les carpes d'en Leru o la barca d'en Jeneret. La banyolitat del blacvàs estava fora de dubte i en una mena de competició que en Quim Duran i Companyia van fer per buscar noms pel seu bar van sortir tota mena de propostes arrelades al nostre terraprim. Entre moltes de les opcions que em van arribar es va quedar la de blacvàs que en americà seria black bass. O sigui que va ser el segon peix de l'Estany en tenir un nom de bar, l'altre va ser el Sol. El Gardi s'ha quedat com a nom per la nostra colla d'ordinaris i la Carpa és un establiment de tocar l'Estany, el Lluci l'ha adoptat algú per batejar persones mentre que el Barb s'ha quedat sense ningú que el vulgui agafar, ja no dic de la tenca que és nom que m'atreviria a dir que s'ha perdut del tot. El cas és que el Blacvàs va ser nom d'un dels millors bars que recordem i això, ja de per si, hauria de convertir aquest peix en alguna cosa més que un peix. Hauria de ser una celebritat i un banyolí de pro. A mi m'agradaria preguntar als senyors del carrerer, aquests baptistes que assenyalen els noms que han de lluir els nous carrers de la vila, per què el blacvàs no té carrer. Hauria de ser, això sí, algun vial que portés a l'Estany per honorar el nostre peix. Algú podrà sospitar que he agafat un cop de calor i per això desvariejo amb aquestes bestieses. Pot ser. El cas, però, és que el blacvàs ha estat eliminat de l'Estany per ser declarat espècie invasora per culpa, digue-m'ho clar, del tiquismiquisme dels nostres aimats naturalistes. El cas, però, i aquí va la notícia, que el Tribunal Suprem ha decidit amnistiar el blacvàs i treure'l de la llista de bèsties invasores. Ens n'alegrem que el sentit comú prevalgui sobre tot i sobre tothom. Ara és l'hora, banyolins, de reclamar que es torni a repoblar l'Estany de blacvasos, que se'ls condecori com ha de ser, que torni la festa del peix per fer-los justícia, que tinguin un carrer i que en Quim Duran i cia obrin, de nou, un bar interessant amb l'estandart del nostre peix favorit. Si tot això passa, el Partit Sant Martirià pujarà en burra a Rocacorba tot cantant els goigs del nostre patró. Poré sí que m'ha tocat massa el sol!

Indústries de proximitat III: les lleteries

Xisca de Gardi està en contra de portar la llet de vés a saber on. De Can Pixa de Pedret, com a mínim. Per anar bé, a cada casa hi hauria d'haver-hi una vaca. Em direu que m'ha tocat molt el sol o que he picat amb el cap contra una paret. Tot pot ser. Ja passa, això. Però us puc dir que a les cases guardem moltes noses més grosses que una vaca. Mobles, caixes, motos, cotxes, bicicletes de tota mena, hi ha gent que, fins i tot, té aquella cosa que es diu quads i que farem prohibir l'endemà mateix de conquistar el poder. La vaca no és una nosa. Fa companyia, té una fesomia bondadosa, de bèstia reposada i pacient. Una vaca asserena l'esperit de les persones amb el seu anar fent, el seu mastegar entenimentat, la seva lenta però segura manera de moure's. Si tinguéssim vaques a les taules tindríem llet fresca cada matí i no aquests envasos impossibles que fan venir de l'altra punta de món, de llocs on, sospitem, mai hi ha hagut vaques. Si us és del tot impossible posar vaques a casa, haurem de recuperar les lleteries. Antes n'hi havia a cabassats, a Banyoles. A Can Maitenquis tenien la llet en una galleda de l'entrada, just a tocar la porta del carrer. Però hi havia llocs més sofisticats i encantadors com a Can Sala de la Llet. I hi havia negocis avançats com el que protagonitzava la Llúcia que amb el seu carro dispensava llet casa per casa. Hi havia un munt de cases, establiments o botigues que servien llet. I la gent amb la cantina, xino xano, tornava a casa, la feia bullir i es meravellava veient com sortia aquell doll de nata que feia les delícies dels més llaminers. Ara, no, ara semblem beneits, que si celtes, que si asturianes, que si franceses. Ens hem begut l'enteniment. La indústria de proximitat és el futur!  Lleteries, sisplau!

Indústries a recuperar II. Els Sifons

Diuen que tot va de mal en pitjor i la culpa és del govern. No entrarem en la qüestió perquè ens fa manra i la manra a l'istiu és molt punyetera. El cas és que hem de recuperar l'economia de proximitat i no pensar tant en la Xina o en el Brasil, que queden lluny, i que no se'ns hi ha perdut pas res. L'economia de proximitat és la base del futur i es mou amb un principi que tira d'esquenes: consumeix només el que tens davant dels morros, fotut burro. Per què hem de portar aigua de Can Pixa si en tenim a casa?  Costa d'entendre com fem venir aigua de l'altra part de món quan nosaltres vivim en una Conca Lacustre. I el mateix podríem dir amb els alls, les patates, les cols o els naps. Re. Indústria de proximitat. Que vol dir que no gastem gaire en transport, que anem a peu, que mengem tomates quan és el temps i mengem la fruita acabada d'abastar de l'abre. Costa tant entendre-ho? Doncs posats a fer, hem de tornar a agafar la gent que feia sifons a Banyoles i que s'animin a fabricar-los. Què carai! Un istiu sense sifons és com si diguéssim una cosa incompleta, que no va l'hora, inútil i inservible com una taula amb tres potes. El sifó és refrescant, el gas que treu va bé per deixar anar algun rot, combina bé amb el vi, i amb el cafè, tabé amb el vermut, sempre quedes com un senyor si treus un sifó i el poses a taula, i la gent se'l va passant i se'n serveix un glop. Llavors ve aquell soroll deliciós, de bufet, una mica de pet canalla, una mica semblant al globus de fira que deixa anar l'aire, aquell bufet del sifó quan descarrega és la sintonia de l'estiu. I el vi amb sifó és traïdor, passa bé, et deixa una mica tou, lleuger com una ploma. Després d'un bon vermut amb sifó, d'un àpat on el vi s'ha combinat alegrement amb sifó, i després d'una sobretaula amb cafè i sifó, el mític soldat, ve la migdiada, llarga i expansiva, platxeriosa si pot ser. Aquí un rot, allà un pet, deixem anar tots els gasos que ens constrenyen i que el sifó ens ajuda a espolsar. Què fem sense indústries de proximitat? Senyors del Sifó facin el favor de tornar. Els necessitem. No podem passar cap més estiu sense aquesta alegre companyia.