Busco babyolis

Fa dies que busco una babyoli i no la trobo enlloc. Aquesta maquieta creada per la ment inventiva d'en Julbe dels curtits ha desaparegut del mercat banyolí. Ens passa molt sovint: fem coses, fem bones coses i ens falla la part final de la promoció. Si a Hong Kong un xino hagués creat una maquineta similar, avui en dia aniria amb un carro d'or i saludaria al món des de la seva torre de cent pisos. En canvi la babyoli ha desaparegut. En Julbe va aconseguir un prodigi fabulós i fastuós: véncer el misteri de la santíssima trinitat de l'all i oli. Una salsa que es reserva només pels iniciats i que esquiva a molta gent. L'all i oli ha donat l'esquena a molts cuiners cèlebres. Jo estic segur que aquell noi de Roses que fa tantes coses rares no sap fer un allioli de part de bo. Però en Julbe s'ho va mirar durant molt de temps, i inventor de raça com és, va aconseguir trobar el forat del gat. Després es tractava de trobar-li un nom i se li va acudir fer un homenatge a una altre creació seva, la filla, de nom Bàrbara. El resultat és un petit electrodomèstic que integra modernitat i tradició, és a dir un motor i el grandíssim morter. L'oli es precipita a poc a poc i amb una precisió alemanya va parint la més sensacional de les salses mundials. Ja es poden posar a la cua la sala maionesa, el xató, la salsa dels calçots i tota la mandanga, però l'allioli és una divinitat que tots hauríem de venerar. Es per això que com un boig busco un lloc on venguin babyolis. Em podeu ajudar a sortir del mal pas?

El senglar accidentat

L'actor de referència del cinema comercial banyolí (el cant dels ocells, honor de cavalleria) és a dir en Lluís Serrats ha patit un notable accident. Sortosament no hem pa' de patir i no hi ha res que no puguin curar a la Salus Informorum, on hi ha els millors metges de la carcanada del món i part de l'estranger (els Doctors Lloveras i Donay) El cas és que en Lluís anava una mica distret pel Turers i la moto li va fer el boig. Amb aquestes que va estrompassar i es va cardar una nata considerable. Es parla de que la trompada li han quedat uns quants ossos masegats i encara li costa moure una cama. En Lluís ja té per costum anar enguixat i no és pas la primera vegada que pren mal. Si a Hollywood e' normal que els actors es cardin plantofades amb els seus autos de fantasia, a Banyoles ja comença a ser habitual que la gent del cine, que les estrelles de la nostra indústria del celuloide, es fotin alguna berdelaga de tant en tant. Es clar que aquí, encara, no van pas amb cadillacs o chevrolets, perquè no els podrien pas aparcar enlloc i no passarien pas pel carrer Nou. Aquí les nates, com en el cas d'en Lluís, se les carden amb un Vespino que és el vehicle local per excel.lència, o la Velosolex o la Mobylette. De moment, en Lluís reposa a la Clínica i l'altre Lluís, el gran Carbó, li porta una mà d'entrapans de pernil perquè agafi forces i es pugui tornar a reincorporar al món del cinema. Es probable que els urbanos de Banyoles acabin muntant guàrdia davant la Clínica per evitar que els fanàtics d'Andergraund films entrin en tropell per saludar el seu actor referencial i acabin provocant un tangai de maria santíssima. Informem, doncs, que en Lluís reposa i només rep amics i no concedeix entrevistes ni que sigui perquè en Gadafi del Punt li pregunti coses sobre l'escudella.

Taxi a Roma

La xiscagardiada del mes l'han provocat uns de Banyoles. La identitat dels quals s'ignora. Es veu que volien anar a veure el Barça a la final. I es veu que van trucar al camp d'aviació i no surtia cap avió. Es veu que van anar amb Generet perquè els hi deixés la barca Anna i en Generet va dir-los que el Terri encara no és prou navegable. Es veu que van voler llogar una TEISA i no van trobar cap xofer lliure. Es veu que endesemprés van intentar contractar un camió de pinso de l'Artigas però no van trobar dingú que els gafés el telèfon. Es veu que la dèria els va gafar fort, no sabien com sortir-se'n i es van posar a fer dit davant de la Flora. Dingú es parava. Desesperats, veient que el temps se'ls cardava a sobre, van anar fins la parada dels taxis i van fer venir un dels taxistes que llegia el nou estintolat al fanal. El taxista els va preguntar "on voleu que us porti" i ells, xiscagardians com tots els de Banyoles, van respondre "vet aquit, cap a Roma falta gent". El taxista, xiscagardià absolut, ni es va sorprendre, ni va fer cap cara rara, ni tan sols va arronsar una cella, va plegar el nou, es va repentinar la seva clenxa, i va obrir-los la porta del taxi. El taxi va entrar a Roma nou hores més tard. Els de de Banyoles van entrar al camp i just en el moment d'asseure's, l'Eto va marcar. Es això: arribar i moldre. En desemprés, els de Banyoles van adonar-se que s'havien endescuidat de dir-li al taxista que els esperés a la sortida. Van aixecar-se de l'estadi, van sortir a fora, i van estar buscant el xofer. El van trobar li van dir que fes voltes al camp fins que s'acabés tot plegat i van tornar cap dins. Just en el moment d'asseure's aquell noi que va ser fitxat amb un mocador de paper va cardar l'atre gol. Banyoles ja ho té això.

Us donem vint-i-quatre hores

Es veu que la policia italiana va fer parar un cotxe amb matrícula de la Vall del Llèmena. Llamamau: passen per italia terroristes, mafiosos i altra gent de mal viure i han d'anar a parar els de la Vall del Llèmena que són gent de part de bo i germans nostres, els de Canet d'Adri són els que tenim a l'altre cantó del Santuari de Rocacorba. Es veu que aquests homes anaven a veure el Barça a Roma. Cosa normal, per un altre costat, ja que si mai surts del Pla de l'Estany o de la Vall del Llèmena al menys sigui per anar a veure el Barça amb una final. Però els policies van desconfiar: el món és a l'inrevés si per comptes de dir-los "anem a veure un partit de futbol" els hi haguessin dit "anem a cardar una bomba a la casa del primer ministre" la resposta policial hagués estat "ja poden tirar, cavallers". El cas és que els malfiats van regirar l'auto per veure si els de la Vall del Llèmena portaven un míssil nuclear fabricat a Sant Gregori o un capçal nuclear fet a Granollers de Rocacorba. I van trobar, vet aquí, un parei de gabinets d'aquells que sempre s'han de menester: ja sigui per taiar llengonissa o per arrancar un enciam de l'hort. Els de la Penya es van explicar com gent decent, es a dir dient la vritat i para de comptar. Van dir: "no veieu que duguem aquests gabinets perquè els hem de menester per berenar". Però la policia es molt estirada per aquells verals i no es van creure la versió. Es devien pensar que els de la Vall del Llèmena volien segrestar la Reina d'Anglaterra i 'gafar quatre avions i estimbar-los a l'estadi de la Roma. Només volien berenar perquè els catalans, berenem, i que no ens toquin gaire els pebrots. Doncs la policia va gafar dos d'aquells homes de pau i els van cardar a la garjola. S'ha de ser burro per no creure's el que t'estan dient dos homes fets i refets, de la Vall del Llèmena, amb l'accent popular d'aquelles terres. Els homes no van poder veure la final i ara esperen judici. Llamamau: vint milions de mangants, criminals i traficants deixats anar i les presons plenes amb gent nostre. Xisca de Gardi avisa a les autoritats d'aquella bota eixuta: o deixeu anar els nostres germans o us fotem la bota al rec. No ens estem pas de manies, vindrem a buscar-los, si convé, amb podais, volants, xapus, tràmecs, pics i pales, cavics, rasclets, una cosetxadora nuclear, una màquina de batre que llança missils terra-paier, dos tractors amb aire condicionat que ruixaran xisca i una mà de morter-formigonera que aspergirà allioli per tot Itàlia. Esteu avisats.

L'esqueletu

Em van explicar una història i no sé si es certa. Com que no sé si és certa, jo l'explico, pel que pugui passar. El cas és que després de la guerra i en uns estudis de Banyoles hi havia un esqueletu per ensenyar anatomia i aquestes coses. Abans ja es feia: hi havia un interès per la ciència anatòmica més o menys proporcional a la por a ensenyar les parts més roentes del cos. Es a dir s'aprenia tots els moviments de la vena aorta o dels capil.lars i no se sabia com eren unes metes o una titola. El cas, doncs, és que els nanos jugaven amb aquell esqueletu que, per més senyes, era de part de bo. Perquè als estudis ja ho tenien això: si calia, es podia aconseguir un esqueletu de vritat i deixar-se de mandangues i pulecres. Ara tot seria inventat pels ordinadors que són els nous escapularis dels dies d'avui. L'esqueletu dels estudis d'on havia sortit? No havia pas sortit del fossar del cementeri, no us ho cregueu pas. Havia estat propietat d'un dels soldats del tabor de regulars que havien entrat a Banyoles amb els nacionals. Digue-m'ho clar i català: l'esqueletu era d'un moro. Perquè els nacionals, en el fons, eren un poti-poti de forasters increïble. Moros i navarresos formaven les columnes dels ocupants amb algun fixista local, tot s'ha de dir. Així la major part dels de casa rebien el nom de rojos i els de fora, nacionals. El cas és que el moro de l'esqueletu, segons males llengues, va fer més eixeres del compte a una banyolina. I els mateixos nacionals se'l van polir. Devia ser una noia d'ordre perquè si hagués estat la filla d'un "refractario al regimen" encara l'haguessin condecorat. El cas és que l'esqueletu va acabar a la classe i els nanos li aixecaven el braç i cridaven "arriba España". Voleu millor representació per un règim carnisser que un esqueletu amb el braç enlaire i cridant amb veu infantil "Viva España"? L'Esqueletu devia ocupar un racó de la paret, en la mateixa paret que es penjava la foto d'en Franco i la d'en José Antonio. Llamamau: mai donarem prou gràcies a Déu per no haver-nos fet viure aquells dies grotescos i terribles.

L'assignatura pendent.

Sóc d'aquells que milita del pensament que a les escoles d'avui en dia, per no parlar ja de les d'èpoques reculades, s'hi perd molt el temps. No interpreteu aquest meu entrar com una mostra de rebuig i censura a la docència i pedagogia, ans al contrari. Vull dir, que em sembla que el total de l'impertiment té massa gust de pa i poc de formatge. Poc gra i molta palla que a l'hora d'anar pel món no ens servirà per massa res, a no ser que dipositem totes les nostres esperances a participar en un d'aquests concursos d'avui dia que no avancen ni a tiros, que per fer-te quatre preguntes absurdes s'hi tiren tota l'hora mentre fan pujar i baixar els focus i la musiqueta.
En canvi hi ha matèries que haurien de ser troncals, obligatòries, inevitables i ineludibles (estaràs content Mastegatatxes amb tant de sinònim) sense les quals la gent no hauria de poder sortir de casa.
Una d'aquestes es podria dir: "Ciències de l'encardar-se'n d'un mateix". Hi ha un pet de gent que no en sap i ho trobo greu.
Encardar-se'n d'un mateix ensenya fins a quin punt pots encardar-te'n dels altres sense fotre't de quatre potes al pati del mal gust. Nocions en aquesta matèria t'ajuden a viure harmoniosament amb una vintena de quilos de més o centimetres de menys, amb una clova plumada, carregat de diòptries, una cama més curta que l'altra i a conviure amb el fer-se vei.
Un dia sentia parlar una actriu còmica andalusa fisicament no massa agraciada. Conversava amb un directiu-presentador de la Sexta al qual deia: "Mira si soy fea, que cuando paso por una obra los albañiles se ponen a trabajar" i afegia "Pero la suerte que tengo de ser yo la fea, és que me veo poquito la cara".
Encardar-se'n d'un mateix sovint evita que ho facin els altres. De ben segur que de tota aquella colla d'anglesos borratxos que corren avui pels carrers de Roma, aquells qui més controlin aquesta disciplina, més bona tornada cap a l'illa gran tindran.

En Vaqueta ja és a Roma

La final de la xampinyons havia de tenir present a Xisca de Gardi. Conscients que una apoteosi d'aquesta índole, vam confiar a en Vaqueta l'ambaixada del partit Sant Martirià a la capital vaticanesca. En el sorteig d'entrades hi participaren vint milions de socis, quinze milions d'abonats, quaranta milions de simpatitzants i un nombre desconegut de pardularis, passavolants i tarambanes. En cap moment vam dubtar que Xisca de Gardi seria entre els escollits. En cap moment vam tenir por que en Vaqueta es quedés sense entrades. I això que en Vaqueta per no ser no és ni del Barça, ni li agrada gaire el futbol ni sap que és la Xampinyons. Però el cas és que va estar entre els escollits: no ho dubtàvem. Després va venir la part més difícil: la logística. Es comentava que a cap lloc d'Itàlia quedava una habitació d'hotel i s'havien exhaurit tots els passatges en carro, globus, avió, transatlàntic, meca, patinet i burro. En Vaqueta va moure fils. No teníem cap dubte que aniria trucant-nos per avisar de les gestions i els recados. Va aconseguir passatge amb avió en cinc minuts. Estem segurs que la companyia d'aviació va anul.lar quinze o vint passatges perquè en Vaqueta tingués lloc. Xisca de Gardi s'obre camí a la selva, si convé. Després va venir el que semblava impossible: trobar un lloc per dormir a la capital romana i en un lloc cèntric i decent. Aquí ni Xisca de Gardi donava cinc cèntims pel seu enviat. Fins i tot el Gallegu, el rei de l'optimisme de Finisterre, feia cops de cap dient que en Vaqueta aquesta vegada no se'n sortiria. Però la sort de ser de Banyoles és un capital mai inventariat. Ser de Banyoles és un luju, una benedicció, un misteri. En Vaqueta trucà per fer-nos saber que ja tenia habitació a la residència del Casa Nostra de Banyoles a Roma. Milions de persones dormiran al ras, milions de persones traginaran la seva son per la llarga nit romana, hauran d'acontentar-se en fer un cop de cap a l'estadi o de dormir en qualsevol comuna italiana. En Vaqueta, no, ell és un senyor i com un senyoràs dormirà al Casa Nostra amb fotos del seu carrer Nou i del capvespre a Estany. Serà l'únic que anirà a l'estadi ben menjat, havent-se polit una ampolla de vi italià i fart de pizza. La resta a beure cervesa, a torrar-se al sol i a menjar patates de xurrero. Xisca de Gardi, quan s'hi posa, no s'hi posa pas per poc. En Vaqueta ja és mentalment a Roma per animar al seu equip. Des d'aquí l'avisem que el seu equip és aquell que va guarnit de blau i grana. No fos cas que no sabent de què va això de la xampinyons, animés a l'altra equip. Perquè, a fé de Déu, que l'equip que animi un de Xisca de Gardi, guanyarà.