Estiu. Cara de mossèn. Vells viatges (i IX)

Jo no sé perquè algunes vegades m’han confós amb un capellà. No sé per quin motiu faig cara de mossèn, deu ser per la meva seriositat quan vaig pels carrers, o perquè els que no em coneixen, en veure’m abillat algunes vegades amb jerseis cordats fins al coll i amb el meu pentinat clàssic de clenxa al costat, potser si que en molts moments he fet cara de mossèn. Però us asseguro que el paper d’eclesiàstic només l’he exercit fent comèdia a l’escenari del teatre Municipal interpretant el tipus d’un capellà poeta en l’obra de Santiago Rusiñol “Els jocs florals de Canprosa” en la que vaig desfilar pels passadissos del teatre  beneint als espectadors abans de pujar  a recitar una poesia. Però el que em causa estupor és que em confonguin per un capellà quan vaig pels carrer. “Passi-ho bé, mossèn”, he sentit que em deien algunes vegades. I això especialment m’ho deien alguns que no em coneixien durant els viatges que vam fer per Europa en aquells estius vells i bells d’aquells anys que ja en podríem dir els anys de la picor.

 

Recordo que en una sortida estiuenca que vam fer per la Catalunya Nord vam perdre una parella, i com que a l’autocar hi ha sempre molta alegria, tot cantant cançons ningú s’adonà que ens faltaven un parell dels nostres viatgers. No va ser fins que en el moment de ser entaulats per dinar, quan compto els comensals i m’adono que me’n falten dos.   Ja l’hem feta bona !. Els hem deixat en el poble que acabem de visitar!.  Els hem d’anar a recollir. “Sabeu què?, comenceu a dinar que  el xofer i jo els anem a buscar. I ja em tens a l’autobús al costat del xofer  a gran velocitat amb unes corbes que hi havia a la “grande route”  que em feia més por que goig, mentre que el conductor per animar-me em deia: “Tranquil, mossèn, que ja els trobarem”.  Efectivament, ja vam recuperar els perduts que ens esperaven en el mateix lloc on havíem partit. Vam tornar satisfets cap al restaurant mentre el xofer de l’autocar tot satisfet anava dient als entaulats: “Sort del mossèn que els ha trobat!”. Tot plegat un tip de riure. Però a partir de llavors, per seguir la veta humorística, tots els acompanyants van seguir dient-me tot el dia mossèn per aquí i mossèn per allà.

 

Un altre dia, en una missa celebrada a l’església de la ciutat d’Albenga, a tocar la mar Ligur (on Martiriano, el que segles a venir seria patró de Banyoles)  abans de començar la cerimònia, un cappellano  em va dir si jo seria l’oficiant. “” No, signore, no, jo no soc pas el cappellano, si per cas puc fer de “escolano”. No m’entenia pas. Li vaig dir fins i tot en castellà: que si no en troba cap podria fer de “monaguillu”. Tampoc ho entenia. Vam arreglar-ho dient-me que anés a seure als bancs i que acompanyés la corale del gruppo  a fer de “piccoli cantori”.   

Aquell dia vam acabar tots cantant la tornada dels goigs de sant Martirià i el Virolai que vaig dirigir com si fos un “maestro cantore” o direttivo de la Corale de la Scala de Milan. 

 

P.S.- Aquestes xiscagardiades de Vells i bells viatges d’estiu són  records humorístics d’antics viatges per la vella Europa amb gent de la nostra estimada Banyoles. Som al 2012, i els viatges ja no són tan carrinclons com els que he anat  transportant a tots els meus lectors.

Estiu. Cappellano xopi. Vells viatges (VIII)

Diuen que les cascades del Rin són les més grans d’Europa. Qui ho havia de dir!. I això que només fan 21 metres d’alçada. Però és divertit anar-hi des de Schafaussen  pujant en una embarcació que s’hi va acostant per a deixar-vos ben esquitxats. I és que en els viatges estiuencs sempre hi ha un dia o altre que en surts remullat. En 15 dies dels més calorosos de l’estiu, transitant per aquesta Europa dels nostres somnis, sempre ensopegaves amb un dia que et queia a sobre un xàfec que t’agafava sense l’impermeable  colorístic que havíem comprat a la botiga del Tot a 100 abans de l’allau xinesa. Era una atracció veure 60 banyolins amb aquella gamma de colors  relluents, i molt més quan ens ajuntàvem una colla de vuit, entre homes i dones abillats amb quatre impermeables grocs i 4 de vermells per formar la nostra bandera catalana mentre cantàvem allò de “la terra més ufana sota la capa del sol”.

 

Com una sopa vam quedar uns quants escapats del grup quan en una  llarga nit de llamps i trons vam anar a visitar l’Armand Coll, a Ginebra. L’Armand era de can Xeixa de Cornellà del Terri i ja feia anys que tenia muntat el restaurant “Le Catalan” a la capital suïssa. El plat típic del restaurant eren els llobregants i per a menjar aquella llagosta hi havien  passat actrius i actors populars de cinema, polítics d’arreu del món i fins i tot un Cap d’Estat africà, caníbal i troglodita. (Llegiu entrevista a Revista de Banyoles, núm. 672, novembre 1986).

Com una sopa vam quedar un dia en que vam arreplegar un ruixat en una esplanada plena d’aigua que vam travessar amb bosses de plàstic lligades a les sandàlies. Com també remullant-nos de peus i travessant  taulons a la plaça de Sant Marc de Venècia. I xops vam quedar quan el ruixat va arreplegar-nos en els boscos de l’illa on el rei boig hi tenia el seu palau. Ja ningú se’n recordava de l’emperatriu Sissí i només esperàvem soplujar-nos a la sala dels miralls per veure’ns la fila que fèiem amb els “xubasquerus” gotejant.

 

Però la remullada més complaent pels viatgers turístics banyolins fou la que presenciaren davant  del Museu del Vaticà quan aquest guia afeccionat que escriu en aquest bloc va relliscar per anar a caure en un bassal d’aigua mentre m’aixecaven per veure’m remullat de cap a peus. Ah, quines rialles!. Ni en els millors moments de les meves actuacions còmiques havia sentit riure tant al públic com la d’aquells espectadors  davant del Vaticà.  Aquell dia no hi hagueren aplaudiments. Els vaig deixar a tots dintre del Museu per anar de dret  a l’hotel a canviar-me la meva vestidura que anava regalimant pel camí. A la tornada vaig decidir entrar a una sabateria per comprar unes bones botes. Hi havia un dependent que em va agafar pel clatell fent-me asseure per provar-me sabates especials per a la “pioggia”. M’anava emprovant una bota darrera l’altra dient-me: “Tranquilo, tranquilo  pater. Scarpa da molto qualità. Durare molto annos”.  I va tenir raó perquè la vaig comprar  de “grande qualità”. Encara avui les segueixo portant quan plou. I ja han passat 30 anys!. Us asseguro que són unes super-botes.  I és que, sense saber-ho, m’havia posat dintre una botiga  de “ calzolaio eclessiastico” especial per a vescovos i cardinales. Segur que em van prendre per un cappellano.  M’ha passat sovint. Potser sí que un home seriós com jo, quan va pel carrer fa cara de capellà. Però l’ofici de capellà només l’he exercit fent comèdia en una obra de Santiago Rusiñol.  I que consti que en aquella representació vaig posar-me les “buonas scarpores di la bottega di la migliore calzatura di Roma specialitzzatta ne scarpas di canonicos e cardinales”.

 

A tots els meus lectors, la mia benedizione”.   

Zoologia comarcal: l'antisardanista

L'anti-sardanista és un dels personatges més tristos i llòbrecs que viuen entre nosaltres. Cal buscar l'última explicació en un comportament tan fosc, i tan miserable, en el clima del país. El clima de la nostra terra dóna gent amb excessos, esvalotada, poc habituada a la comprensió i molt menys al discerniment. Tanta calor, tants eixuts, tants estius interminables provoca el sorgiment de personatges que neguen la realitat, que reneguen dels seus avantpassats i que volen fer tabula rasa amb tot. Això no passaria si a Catalunya els estius fossin més benignes, les nits més suportables i la pluja ens regués un parell de cops per setmana d'una manera suau i amorosa. Però no. Els estius són aquí d'un sufocant que espatlla el cervell. I això fa que molta gent, en el calvari d'uns dies de foc i brases, acabi perdent la xaveta d'una manera definitiva. Per comptes de culpar els astres, o el clima, o el ventilador, alguns arremeten contra les sardanes. No se sap en quin moment es produeix la projecció funesta d'atribuir a les sardanes tots els mals o tots els pecats d'aquest món. Però aquesta projecció té lloc. I neix llavors la larva fastigosa de l'anti-sardanista que creix fins a convertir-se en el tipus nefand i terrible. "L'odio les sardanes" es transforma en la seva única raó en una existència que ja s'entreveu obscura i delirant. Aquest personatge ja no camina sinó que s'arrossega, ja no parla sinó que escup un suc molt semblant a la bava del cargol quan és xafat. Ja li pots dir que escolti, sense perjudicis, i amb el mateix capteniment que ho faria amb un clàssic, les sardanes dels germans Saderra o d'en Toldrà, o d'en Garreta, o d'en Viladasau, i ell s'hi negarà, i ho repudiarà tot, dient que les composicions són de baix sostre, que tot això és música per quatre galifardeus que salten a la plaça com si tinguessin puces. Ja li pots dir que escolti amb deteniment la Principal de la Bisbal i descobrirà un so únic, resplendent, capaç de fer somiar i ell farà que no amb el cap repetint el gest dels nens capriciosos i tossuts. Aquest personatge es tancarà en banda i negarà la història i l'essència de la sardana, dirà que tot plegat és un muntatge burgès i un artefacte provincià, xaró i passat de moda. Quan hagi dit això, se n'anirà a casa seva i es tancarà a escoltar un concert de l'últim grup de la serra de l'Himalaia que fan cantar unes oques a cops de mata-mosques i dirà, acabat l'orgue de grills, que això sí que és música amb arrels, de veritat, sincera, capaç d'estremir i comunicar. Perquè aquest personatge de l'anti-sardanista és algú sense nord, sense identitat, sense nom, sense fonament, sense tremp, sense alè i sense bocassa. Essent com és qualsevol dia serà carregat en un camió i venut a pes perquè ha estat confós amb un fil de coure. Mentre ell es transportat cap al magatzem de desferra, nosaltres escoltarem, per exemple, el Somni del petit de Can Saderra. I avui pau i demà glòria.

Zoologia comarcal: el rebentaire

En èpoques de pau, el rebentaire és un personatge similar a un borinot de tardes d'estiu. Vola i remuga, i sempre emprenya tot el que pot. El rebentaire presenta característiques típiques del tipus que va restret. Quantes bullangues s'hagués estalviat la nostra dissortada pàtria de ser general l'ús del laxant i d'altres herbes d'evacuació. El rebentaire, doncs, presenta la cara tensa del restret, els ulls d'agulla i el nas lleugerament esmolat. En ell tot és una pressió carregosa fruit d'una vida poc laxada. Quan surt de casa seva sovint fa una petita excursió fins a Casa Ciutat i allà prepara els seus sentits. El rebentaire davant d'un organisme oficial es comporta com la geneta en un corral. Flaira la sang i les vísceres, flaira la polèmica i la controvèrsia. El rebentaire a Casa Ciutat s'enfilarà per escales, entrarà a despatxos, escoltarà converses i descobrirà, a tot hora, algun fil que pugui estirar. Llavors serà el moment de visitar els cafès on l'esperen tertúlies endormiscades i personatges de filosofia de secà. El rebentaire parlarà malament del senyor alcalde i de les seves disposicions, de la corporació i de les seves noves obres, de qualsevol interès públic, de qualsevol ordenança, de qualsevol proposta. Els endormiscats tertulians se l'escoltaran amb aquella cara idiota que se'ns queda en l'horror de la digestió, en aquell instant que la sang no és al seu lloc sinó al ventre confosa amb la vedella o el bacallà. El rebentaire guanyarà la partida perquè es farà seva tota la taula i, si té sort, tota la terrassa. S'oblidarà tothom que aquell tipus no ha fet mai res de profit, no ha plantat cap arbre, no ha tingut cap fill, no ha escrit ni un article a la fulla dominical. En el moment de pair la gent presenta el conformisme propi dels ramats de xai. Faran que sí, repetiran que a Casa Ciutat tot és lladregada i tot és imposició, que la corporació és un catau de vés a saber què. I el rebentaire s'alçarà i traurà un regalim de xaliva per la boca com un llop quan s'acosta a les pastures. És el moment sublim del rebentaire: la gent el creu, el segueix, li fa costat, aplaudeix el seu reguitzell de demagògies. Sort que en el nostre país la torrentada deixa pas al riu serè. La gent, acabada la digestió de cafè, torna ordenadament als seus oficis i a casa seva, i s'oblida de les consignes d'estrassa del rebentaire. Aquest, cap cot, tornarà al cor de la seva llar i s'endormiscarà en les seves mitges tardes burgeses. S'aixecarà de cop i volta insultant Casa Ciutat o qualsevol organisme públic i notori. Però haurà estat, només, un son i la seva santa esposa o la seva mamà li portaran alguna infusió perquè pugui acabar de pair. Això en temps de pau. En temps d'avalot, aquestes figures són més perilloses i nocives. Són les que engresquen i esvaloten les masses. "Cremem Casa Missió" cridaven i la gent, acalorada per l'estiu i per vés a saber què, els seguien i feien baixar cel i terra. Això sí, quan la massa estava enfebrada, i engrescada, el rebentaire feia via cap a casa seva. I quan saltaven déus i hòsties, dispensi'm la llicència, el rebentaire ja estava protegit per la seva llar manyaga tot llegint l'únic que se li coneix com a lectura: les capses de cerilles, font i inspiració de la seva ideologia esparracada i flamígera, foc d'encenalls.

Sota el sol roent a la plaça Major

Un rodatge.- A les cinc de la tarda del dia mes calorós de l’any – 38.4 graus (màxim rècord en tot l’any) segons el meteoròleg local Enric Estragués- s’han reunit un grup de persones per col.laborar en el rodatge d’un vídeo de promoció turística familiar que ha posat en curs l’Àrea de Promoció i Turisme de Banyoles i que seguirà rodant-se durant aquestes darreres setmanes d’estiu. Amb guió ,direcció i lliurament total de l’entusiasta Alba Padrosa i amb el bon servei del “cameraman” Josep Compte que sap captar plans i replans per tots costats. He vist rodar seqüencies a la plaça Major amb la comparseria asseguda a les terrasses dels bars i passejant-se sota el sol roent que els deixava a tots escaldufats. Més tard, a les set de la tarda, ja més reposats, i amb ombra a la plaça del Monestir, el personal que s’hi ha lliurat contemplava la colla sardanista que  feia una exhibició al mateix temps que gegants i capgrossos eren admirats per la mainada amb els seus pares com a extres d’aquesta moguda. El rodatge seguirà endavant i hem de pensar que un cop acabades les calorades tot l’equip es pugui desplaçar pels diferents espais de la nostra ciutat per acabar d’endegar aquest vídeo promocional com a destí turístic, sobretot per als grups familiars. Un cop editat, es difondrà a través del canal Banyoles ubicat al lloc web de l’Ajuntament: www.banyoles.cat

 

Alba Padrosa és una noia que s’hi ha lliurat plenament i ens parla amb entusiasme de la banda sonora que ha compost un conjunt musical de la ciutat que molt bé podria ser el leit-motiv que els banyolins cantussegem ben aviat.

La festa allargada

Ara que som temps de retallades se’ls ha acudit d’allargar la Festa Petita que pas a pas es va convertint en la festa Llarga de l’Estiu. Em pensava que s’acabava amb el ball, ja típic, en el que Els Setson animen a gent de totes les edats en el marc de la plaça de Les Rodes. Però, no. Portant plats i coberts encara s’haurà pogut fer un sopar popular a La Muralla. Sis euros només. Gairebé regalat. I amb l’afegitó dels Txiqui de les Gàrgoles de Foc amb espectacle final a l’aparcament de can Castanyer. I amb seguiment de concerts de folck-rock. Que voleu més?. Doncs, dos dies més de festa!. Fins el diumenge. Amb Jocs gegants, teatre itinerant i el Correfoc gros, el de Les Gàrgoles. I cap a La Draga, amb concerts transadèlics (?) i fusió rock amb en Pepet i la Marieta. I per a rematar-ho tot, una cantada d’havaneres al barri de Sant Pere. I “san-se-acabó – tot bonic i bó – i amb molta xafagó”.

Però... com de costum en aquests darrers anys, ens hem entusiasmat contemplant 150 parelles ballant a la plaça de Les Rodes amb el so dels típics i ja tradicionals Setson que encara segueixen siguent 7 que fan ballar la gent de totes les edats. Entusiasma veure ballar tantes parelles. Hi he vist gent gran i de mitjana edat ballant amb molta marxa. Hi havia el panxut i bigotut amb pantalons curts i elàstics blaus ballant amb la rossa de jersei relluent,  el que xiulava i giravoltava, el noi gran abraçat amb la seva nena, el que a més de ballar, cantava i xiulava al so de la ranxera mexicana de “los altos de Jalisco”. I el dels pantalons texans agafat amb la rossa de la brusa cenyida, els que s’agafen fort com en el ball de l’”agarrao” dels seus vells i bells temps, els que es deixaven anar i vinga volta-la i retorna. I els que s’abracen fortament tancant els ulls escoltant el “Buona sera signorina”. I els esvalotats, rient i aplaudint a la parella de 80 anys que no manca mai en aquestes Setsonades, ballant a un ritme frenètic amb el ballador que deixa anar la balladora, i vinga i deixa-la i torna-la a agafar, en una exhibició que deixa admirats a la concurrència asseguda en cadires desplegables. Els miro i els admiro. I sento com una d’elles diu: “És la Lets, la millor balladora de Banyoles”.  I la parella  és aplaudida per tothom. I vaig seguint-la fins que desapareixen per darrera l’escenari muntat a la plaça de Les Rodes. A allí hi veig els del “country” que s’han apartat per a fer una bona exhibició seguint el compàs de la música i fent-nos encantar pensant amb el jove sheriff Henry Fonda de les pel.licules de John Ford quan ballava amb mala traça al costat del vell Walter Brennan mastegant tabac. I donant la volta a l’escenari  me’n vaig a la plaça Major mentre escolto el “Ce’st si bon”,la melodia que fa somiar els balladors.  Encara queden espectadors prenent la fresca, arrepapats a les seves cadires, portant el compàs de la música..., i quan marxo sento com una dona diu: “Només per veure ballar la Lets ja val la pena de venir a aquest festival marxós de la plaça de Les Rodes”.

A  la plaça Major ja no hi ha música. Els murmuris dels banyolins que omplen els seients dels tres bars són com un silenci impressionant que es clou amb el so de les dotze campanades de la nit que ressonen tètriques, des del campanar de Santa Maria dels Turers.

Nit de Festa Petita a la plaça Major

SINGLOTS. Nit de Festa Petita a la plaça Major. Una  plaça Major revifada en la nit del dia 15 d’agost. Feia anys, molts anys que no ho havíem vist. Sardanes i música popular. Des de la tallada arborícola, la plaça restava desplaçada. La gent gran ha reviscut els millors anys de les seves vides i la joventut s’ha entusiasmat en escoltar música popular amb guspires de ritmes moderns per l’orquestra Sant Martirià. Com a introducció una audició de sardanes amb els arbres joves que veien anelles per primera vegada en una nit de la festa petita. Els cors de la gent gran banyolina bategaven d’emoció  i els joves s’entusiasmaven i els acompanyaven cantant El burro català i El Tren Pinxo al mateix temps que ballaven al ritme de vals de La Taitona i de rumbes i txa-txa-xàs al so dels teclats, guitarres, bateria, trombons i saxos amb les percussions d’una orquestra en la que la majoria ja ratllen  la cinquantena. Amb  desimboltura i acalorament popular. Feia anys, mots anys que  la plaça Major no es revifava en la nit de la Festa Petita. Fins i tot, en llambregar els nous arbrets, amb l’enfocament d’un verd relluent en les novelles fulles  ens semblava  talment com si retornéssim a les belles nits glorioses de les Festes Petites d’antany. La Festa Petita de la nit del 15 d’agost a la plaça Major ha de tornar a renéixer