No ens deixaràs sols

En Vilardell era un tros d'humanitat i un tros de patriota. Era desmesurat en tot, en la seva alçada i en la seva planta, en el seu gruix i en les seves celles, en aquella veu grandiloqüent que podia ofuscar a qualsevol tenor. En Vilardell estimava a cor que vols, amb una generositat immensa com ens ha recordat Mossèn Mel en l'adéu que la gent li va dispensar. Jo volia titular aquest article amb l'atreviment de dir-li "el vigilant del terme" però a la fi no ho he fet. Però en Vilardell era el gran vigilant del terme. Però no era dels vigilants que exerceixen el seu ofici amb un ànim despòtic o una voluntat repressiva, ell vigilava perquè s'estimava el terme, i totes les coses i tot el patrimoni que aquest terme incloïa. El terme, per en Vilardell, era una cosa difusa, que tant podia contemplar una casa antiga, un carrer vell, la vila de Banyoles, la comarca sencera i aquest país nostre que és el país que saluda a la gent amb un bon dia, i això vol dir, necessàriament, les comarques del sud i les del nord del Principat, les Illes i també la Franja. Vilardell, de la mateixa manera que Farriol, ens van ensenyar a ser patriotes per acumulació. Estimem la nostra casa i el nostre llinatge, estimem després el carrer i el barri, la vila i la comarca, el país que volem sencer i que volem lliure. En Vilardell tenia una escola de patriotes a la que nosaltres hi solíem anar a classe de tant en tant. Per això, i quan ens trobàvem amb ell, teníem aquella sensació de quedar-nos sols davant un mestre immens. I com a mals alumnes que érem sempre ens feia una certa angúnia perquè no sabíem si el mestre ens renyaria, ens posaria més deures o ens donaria una nova, i interminable, lliçó amb la seva veu de tenor desmesurat. I aquelles lliços a peu dret, i havent de forçar el coll per seguir en aquella home d'alçada impressionant, sempre eren feixugues. El cas, però, que el cor del mestre ha dit prou. Les parets del cor d'en Vilardell s'han cansat d'estimar tant, hi ha massa país, massa història, massa patrimoni, massa gent, massa vila, massa comarca, massa de tot. I al final no ha pogut més. I ara s'ha fet un silenci de classe abandonada, d'alumnes emmudits, de pedres callades. Però això no durarà gaire. Perquè n'estic segur que el mestre seguirà de prop els nostres moviments. I no es voldrà perdre aquestes hores decisives de la nostra pàtria. I quan guanyem, perquè això està escrit, i tal vegada ho farem, el mestre, des d'algun lloc remot del Pla de l'Estany, ens posarà deures per fer. I en els moments que vinguin després de la victòria veurem, n'estic segur, la seva ombra desmesurada projectar-se pel carrer de les Escrivanies o per les voltes de la Plaça. Llavors mentre nosaltres cridem i celebrem el país lliure, el mestre, amb la seva veu de tenor, ens recordarà que tot està per fer, i que si bé tot és possible, que ningú s'adormi a la palla, que el més calent és a l'aigüera. Joan, sé que no ens deixaràs sols.

Adéu,Joan, bon lluitador per la Comarca i pel nostre País

Baixava pel carrer Major els caps de setmana. S’aturava davant de casa, i si em veia escrivint darrera els vidres, em tustava perquè sortís a escoltar els darrers acudits que portava de Barcelona. M’els explicava, somrient sempre, i un cop havia deixat anar la darrera gràcia, abaixava el cap per contemplar-me en tota la seva llargada i em mirava espurnejat d’ulls  per veure l’efecte que m’havia causat: -“Eh, que és bo?”. I anava per un altre. Sempre rialler. Un cop acabat, sortia a parlar-me de coses mes serioses. El tenia preocupat el darrer article d’història banyolina que estava escrivint. A voltes, em preguntava: “Tu, que tens tots els exemplars de  “Horizontes”- Revista de Banyoles tan ben guardats i classificats any per any, em podries trobar un article que vaig publicar tal i tal any?”. I tant!. Torna a passar d’aquí una estona i ja el tindràs a punt. Se’l veia content quan li havia solucionat el problema. En aquests darrers anys li portaven molt d’enrenou en buscar tot el que feia referència a la temàtica que escrivia i que el portava a regirar arxius d’història a la Biblioteca de Catalunya. Quan resolia el problema se’l veia altra volta, rialler.

Aquest cap de setmana tan important per al nostre país, en Joan no ha trucat als vidres del meu niu de papers. A l’autocar, de retorn cap a Banyoles, potser repassava els darrers acudits que m’havia d’explicar. O potser el neguitejaven les darreres batzegades que ens etzibaven els espanyolitus que no entenen res, o que no ens volen entendre perquè encara segueixen clamant per aquella “una, grande y libre” que tan mal ha fet a la nostra Catalunya.

A mi, però el que em sap més greu, és no poder veure més a en Joan Vilardell. No poder veure’l passar pel carrer Major, cap al seu domicili del carrer de les Escrivanies. I no poder sentir la seva trucada als vidres o en el timbre de casa per dir-nos a mi i a la meva esposa: -“Escolteu aquest darrer del ministre X.... Eh, que és bo?”. I no poder riure tots tres.

Joan, adéu, amb un Visca Banyoles, tu que l’has portada sempre al cor, i molt especialment en els difícils temps en que, des del Centre d’Estudis Comarcals defensaves el nom de la nostra Ciutat i la nostra Comarca.  En pau reposis.

Un altre Sant Martirià

Avui tornaré a parlar del nostre Patró, Sant Martirià. Perquè no sé si sabeu que en aquests dies que es celebra la fira de Sant Martirià, - antany el 24 de novembre, o sigui en els anys dels nostres reberrebesavis-, a Banyoles es celebrava la festa Major en honor del patró. Ara, però, he quedat garratibat. Resulta que hi ha un altre Martirià que és sant. Me’n vaig assabentar aquest estiu passat llegint el Full Parroquial del primer de juliol. A la darrera pàgina hi ha un memoràndum o Santoral de la setmana, i en el del dia 2 es marcava que era Sant Procés i Sant Martirià, i que tots dos eren carcellers de Sant Pere i màrtirs. Ara sí que em fan rodar el cap. Qui era aquest Martirià que el van fer sant després d’haver estat el carceller guardià de sant Pere?. Estic confós. Perquè hi ha d’haver dos Martirians en el santoral?. Jo que em pensava que només en teníem un i ara resulta que en surt un altre. A mi em sembla que tot això ve de quan tota la cardenalícia vermella del Vaticà, en uns anys en que no tenien gaire res a fer es van dedicar a  santoralitzar i a canviar dades que ens han fet tornar lirons a tots els qui més qui menys encara ens dediquem a celebrar les festes del  santoral catòlic, apostòlic i romà. Més o menys tots podem recordar que en aquells  anys de tantes trobades cardenalícies  en van sortir tants sants canviats que ha acabat amb un desgavell que no hi ha qui ho aclareixi. Perquè encara no entenc que entre moltes altres, hagin traslladat  la festa de la Mare de Déu dels Dolors quan justament nosaltres la celebrem el divendres abans de Setmana Santa. Amb aquests guirigais que ens  han organitzat, ja no hi ha ningú que s’hi entengui. I per això no hem de trobar gens estrany que cada vegada més els ciutadans tinguin  preferència a celebrar les seves onomàstiques que no pas el dia dels “seus Sants”. Però tot això ja son figues d’un altre paner, perquè el que avui m’atrau l’atenció és això dels dos Martirians. Que hi feia aquest nou Martirià a la presó de Sant Pere?. Si era carceller, alguna cosa bona devia fer perque el santoralitzessin. Segur que tot això deu ésser explicat en la història de la martirologia però no em vull pas trencar el cap per esbrinar-ho.  

Com a banyolí , el que em fa més la punyeta és que ens hagin deixat arraconat el nostre patró, el Martirià que en els Goigs diuen que era fill de Florencia i que segons els historiadors italians, en l’època d’en Carlemany , aquell Rei poderós va donar permís per a treure alguns ossets o  prendes petites de màrtirs, ja que  arreu del mapamundi europeu hi havia cua per demanar alguna relíquia per poder tenir el seu Patró, tal com van fer des de l’abadia de l’illa Gallinara, a tocar Albenga, on allí, un parell de joves “de virtut” (Goigs “dixit”) els van ficar en una bota que carregarien al damunt d’una mula per encaminar-se trico-trico cap allà on els hi digueren que hi havia una bassa molt gran. I quan van veure la bassa des de dalt d’un puig,  van dir “Aquí!”, i van deixar les relíquies a dalt per tal que dominessin tota  aquella població que es deia Bagniola. Però llavors els de la plana van dir: “No, que  han de ser aquí baix, que són els monjos del   Monestir els que hem de rebre les relíquies, que així ho hem pactat amb el rei Carlemany”. Més o menys la cosa devia anar així, si bé s’han perdut tants de papers en el curs dels segles que ja no hi ha cap historiador que ho pugui aclarir. Però com que és un tema que m’ha fet ballar el cap des que un  historiador italià, a l’any 1969 va donar la primera notícia de San Martiriano a Albenga en el I Congrés Històric Ligúria-Catalogna, m’he passat mitja vida indagant sobre la història del nostre patró, i res, no he trobat res. Resulta que l’historiador italià Nino Lamboglia, que era del qui podíem esperar més, va tenir la dissort de fer una mala maniobra en el port de Marsella i ell i cotxe van anar a raure sota les aigües de la  mar Ligur. Ha estat una llàstima.

He anat seguint els passos Martirianencs per terres albenganeses, i amb l’entusiasta Jaume Butinyà vam poder aconseguir que el nom del bisbe d’Albenga, Martirià, amb el seu escut, pogués ésser col.locat en el Museu Diocesà d’aquella ciutat al costat dels altres bisbes albenganesos. Perquè per a ells, Martirià, havia estat desconegut com a bisbe i com a patró de la nostra ciutat de Bagneola. I així, tots contents. Volíem fer una agermanament amb la ciutat, però res de res. Hem fet quatre o cinc viatges i durant anys ens han anat rebent tres o quatre alcaldes del Municipio d’Albenga i quan ho teníem tot enfilat, canviaven la gent del “municipio” i havíem de tornar a començar. I ara, que ja hem decidit deixar-ho tot, ja ho veieu, ara ens surten amb un altre Martirià: el carceller de Sant Pere. Esperem que un dia o altre,  Sant Pere, amb les seves claus ens pugui  obrir les portes de la volta celestial per aclarir-nos tot aquest tinglado dels dos Martirians.

Ah! I en quant a aixó de l’agermanament amb Albenga, encara segueixo somiant amb aquella bella ciutat de la Ligúria. I en els meus somnis hi surten intercanvis religioso-culturals on hi veig goges o aloges dansant amb  l’esbart de Fontcoberta, actuacions musicals combinades  entre les dues ciutats, i els manaies fent l’estrella a la piazza del Comune davant del Duomo, i ballant sardanes mentre el Cor de Teatre de l’Operetta d’en David ens convida a beure vino espumoso cantant el brindis de  la Traviata .  Uns somnis que jo no veuré mai realitzats. Que hi farem!. Ja ho deia aquell poeta castellà: que “toda la vida es sueño, i los sueños, sueños son”.  Apa, a dormir!. Grrrr, grrrrr...

Els temps del farro i de les cairetes

Avui he trobat en un calaix d’un vell moble de casa un bitllet molt antic , d’aquells que a Banyoles havia dissenyat  l’Ajuntament republicà durant la Guerra Civil. Eren fets a la impressora de can  Friselda i ¿sabeu com en deien d’aquells bitllets?. Pijames!. No sé d’on van treure aquest nom i quin significat tenia. Suposo que devia ser perquè els pijames tapen allò que no sona, i aquells bitllets van tapar molta cosa que no sonava en aquells temps.  Aleshores jo era molt jovenet i recordo que algun d’aquests bitllets ens els gastàvem per comprar esprit i sidral, però no en dèiem pas pijames. El pijama era una prenda de luxe, i en aquell temps no en portàvem pas. Dormíem amb calçotets i samarreta,i encara gràcies. A l’hivern anàvem al llit abrigant-nos amb una flassada, amb una fred i un petar de dents fins que ens escalfàvem amb el burro. El burro era una espècie de cassola tapada i amb brases de foc que col.locat dintre el llit servia per escalfar-lo. De burros com aquells no en trobarem mai mes, avui dia només es veuen burros escalfant-se en el llit en aquelles pel.licules de gemecs que fan a la tele. Aaaaahhhhhhh...!” (si us plau, imiteu el bram del burro).

 

Deixant apart aquesta burrada, us diré que d’aquells bitllets que en deien pijames en vaig veure un fotimer en una col.lecció d’un banyolí que es deia Rafael Planas. Sembla que l’afició per aquests bitllets  li va venir de petit quan a casa seva –en el mas de can Pixonic de Fontcoberta- ell hi jugava, i la seva àvia li deia que els amagués perquè si els veiés la guàrdia civil els podrien detenir per rojos. Però aquest, en Rafelet, va desafiar el perill i amb els anys va reunir més de mil bitllets emesos pels ajuntaments catalans entre 1936 i 1937. Els vaig anar a veure en una exposició i em vaig trobar amb un grup de mainada al meu costat que se n’estranyaven, i un d’ells va dir: “I com s’ho feien per anar a comprar als supermercats de Girona?”. I la resposta va ser que Girona era molt lluny i en aquells temps no hi havia supermercats. Mireu si era lluny Girona que hi havíem d’anar en un tren petit, que no era pas tan de joguina com van dient alguns. Va ser de molta utilitat per als banyolins i comarcans en aquells temps del farro i les cairetes. Jo hi anava sovint, i fins i tot us diré que em va fer molt servei en anar a Girona a emprovar un abric que em confeccionava un sastre, i us asseguro que no el vaig pas pagar amb aquells bitllets pijames, perquè ningú els volia. Aquell abric el van haver de pagar els meus pares, i ens va costar un litre d’oli, un quilo d’arròs i un conill i un pollastre dels que criàvem al pati de casa. Els bitllets no valien res. I la gent, el que volia era menjar. El dia que el sastre de Girona va tenir llest el meu abric, el vaig posar ben plegat en un mocador de farcell, i apa, cap a l’estació de Girona – que era a Pedret- a agafar el tren. Però...nanai nanai. Aquell dia el  tren no podia tirar perquè no hi havia combustible. Així és que tots els que havíem de tornar a Banyoles –més de 50 persones- trico-trico, a peu per la carretera. Fotia un fred que tots tremolàvem i ens rajava la candela del nas. I jo carregat amb l’abric dintre el mocador de farcell. Saps què, Joan?: obre el mocador de farcell, treu l’abric i posa-te’l!. Bona idea!. I així ben abrigat i amb el mocador de farcell al cap vaig arribar a casa.  I vet-aquí que sempre he pogut dir  que vaig estrenar un abric d’aquells de “senyor” que m’arribava fins als peus, en un viatge a peu  per carretera. A l’endemà em van sortir penellons al nas i a les orelles.

S'ha mort en Tonet

M'escriu un amic fent-me saber de la mort d'un home bo, en Tonet Riera, que vivia a Banyoles però que tenia al cor a Can Gifra de Falgons. Aquell mas que és als peus de Golany, la petja de Rocacorba que talaia la nostra comarca. En Tonet sempre el recordaré amb el somriure bonhomiós de la gent del país, tenia, penso jo, un aire britànic que li donava aquella fesomia presidida per colors molt rogencs. Vaig tenir la fortuna, es pot dir així, de parlar amb ell unes quantes vegades i sempre era bo poder-lo escoltar. Perquè aquesta gent sempre se l'ha d'escoltar pel seu mestratge, perquè amb cada frase t'apunten paraules i expressions velles que ja no tenim al cap, i formes de viure i de pensar que hem arraconat. El recordo un matí que vaig anar per gravar-lo i que vam fer tertúlia al peu de la font de Can Gifra amb uns altres veïns de la zona. Va ser un instant que a mesura que el vivia, que el fruïa, era ben conscient que seria un moment irrepetible i que el recordaria per sempre més. Així ha estat. En la prodigiosa memòria d'en Tonet hi havia un racó pel meu besavi, en Sidru de la Casa Nova de Falgons, que ell l'havia aconseguit i que el recordava amb barretina i amb un sentit de l'humor peculiar. Parlar amb en Tonet, doncs, era reviure un món que ens ha marxat de les mans, un paisatge humà ben diferent al que és ara. I el fet que en Tonet hagués viscut a Can Gifra amb els altres estadants que eren també de la meva família ens feia sentir a tots dos, penso que també era així per part d'ell, com a integrants d'una mateixa comunitat. Una gent, un brancall, que es va esgarriar i va sortir de Golany per escampar-se a molts llocs de la nostra geografia, però que ha tingut, té, i tindrà, en aquella muntanya màgica el seu racó de cel. En Tonet cada dia que podia, i em consta que quasi eren tots els dies de l'any, sortia de Banyoles per anar fins a Can Gifra. Era el seu racó, el seu món, el seu tros de cel. I jo sempre que he pogut al llarg de tots aquests anys que també he descobert el meu tros de cel, he tornat a l'ombra de Golany, al lloc on hi han viscut, patit i somiat part dels meus, com hi han viscut, patit i somiat tots els d'en Tonet i ell mateix. Que ningú s'esperi que en Tonet pugui estar-se gaire estona dins el nínxol assignat. De seguit que pugui, xino-xano, farà el camí cap a Golany que és casa seva, casa dels seus seus, casa de tots. I quan arribi s'asseurà en una soca a sentir com raja la font i a fer unes xerres amb gent com el meu besavi que encara duu la barretina al cap per por a que li caigui alguna cosa sobre la teulada. Gràcies, Tonet.

L'ofici

Feia dies que volia escriure en aquesta cosa nostra que és Xisca de Gardi i no trobava el moment. Quantes vegades no hem sentit aquella expressió tan de la gent de casa de: "Havia de trucar-te i no trobava el moment". El moment és car, és escàs, és un borrall que el vent s'endú i ja ningú pot escopsar. El cas és que l'ofici de Sant Martirià és l'expressió més antiga i autèntica de la nostra festa. Vaig viure'l de prop gràcies a la generositat i acolliment dels pabordes que són la viva presència d'una tradició que ve de temps remots. L'ofici, doncs, es pot veure des de moltes maneres i des de moltes formes de voler-lo entendre. Hi ha la devoció i hi ha també el respecte pel que ve dels nostres avantpassats, per aquell llegat que ens deixen i el volem mantenir amb tot el zel possible. Fins i tot, pot veure's l'ofici  com una part del que és: una manifestació cultural pregona i arrelada a la nostra terra. Hi ha en el nostre país molta llana i gent que no vol acostar-se a l'ofici precisament pel que representa i perquè consideren que és un vestigi del passat que convé arranar. Aquesta llana de gent s'acosta sense escarafalls a manifestacions religioses d'altres cultures i les troba fascinants, i educatives, i del tot cosmopolites. En canvi, per l'ofici només guarden adjectius de foscor, de retard, d'ombra conservadora que convindria extirpar de la nostra festa. Van equivocats. I encara podríem afegir un verb banyolí per definir la seva actitud: van etivocats. L'ofici és manifestació, expressió, espectacle podríem dir, arrel fonda i determinació que el pas del temps no pot amb tot, i no podrà amb tot. Perdonin, però contemplar un altar ple a vessar de capellans sota la direcció majestàtica del bisbe emèrit és un moment sensacional. El bisbe emèrit, aquest home prodigiós que és el Doctor Soler i Perdigó, va esbossar una perla de sermó dels que ja no s'escolten, que van cars, que escassegen. Va dir, ras i curt, que en aquests moments que viu el país hem de perdre la por. I través d'aquest inici fulgurant va descriure-ho tot. Es notava que el sermó era pensat, era sentit i era dolçament escrit per un bisbe que en el tracte sempre hem trobat un home afable i proper. L'esplendor d'aquest ofici no es pot destriar de la presència majestàtica de la nostra arqueta que vam portar a pes de braços fins l'altar. Tot i que sempre, i això és una consideració molt particular però segellada per la tradició, el lloc adient per aquesta peça orgull dels banyolins és l'altar del Monestir. Però obres són obres, i no s'hi pot fer-hi res. L'ofici, doncs, s'ha de guardar, s'ha de donar a conèixer, hem de fer entendre als nostres conveïns de la necessitat que el segueixin amb ulls oberts, el cor esbatanat i la ment neta de tot prejudici que és la millor i més estimulant manera d'abordar tota obra d'art. Llarga vida a l'ofici i seguirem informant al peu de la tradició, que és el nord de Xisca de Gardi.

Cultura popular

Repassant periòdics em trobo amb un article que parla del Gran Diccionari Alcover-Moll. L’escriptor Ramon Solsona és el que recomana vivament als lectors que es passegin pel Diccionari, una obra monumental de dos grans lingüistes, Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, un diccionari que aplega tot el lèxic català amb totes les varietats. Pels amants de la llengua catalana i de la cultura popular, és un goig entrar en aquest Diccionari que també incorpora dites, cançons, jocs, creences, costums... Ara, un nou diari digital, Núvol,  de cultura d’accès gratuït, commemora els 50 anys d’aquest gran diccionari en que tots els catalans l’hauríem d’anar fullejant.

Avui, però, m’he posat a les mans aquell altre  Diccionari Popular que us vaig parlar fa pocs dies: el de l’Amades.  I ho he fet per veure el que deien sobre les llegendes o històries de la nostra ciutat. Gairebé tots dos diuen el mateix. Sobre la llegenda del Drac hi ha una versió que ens diu que “el Dragàs vivia en una clotada, coneguda com el Clot del Drac, per vora de la qual, encara avui, hi ha qui li fa respecte passar”. Doncs, si, recordo que quan era un marrec em feia (no respecte), em feia POR passar per davant del forat del Drac, en l’espai de davant del Pavelló on en aquestes passades festes de sant Martirià molts banyolins, forasters i gent sardanista de Ceret hi han anat  aparcant els cotxes. No ha passat res. El Drac que ens va menjant el tenim en un altre espai.

Aquest senyor Amades del Diccionari Popular en tenia de molt bones. Una d’aquestes històries que explica és la dels dos joves florentins que van posar el cos del Sant florentí dintre d’una bóta caminant mesos i mesos des de Florència fins que van fer cap a l’ermita de la Mare de Déu del Mont, i “des de dalt van veure a baix, al peu i vers Banyoles, com un mirall, en el qual s’enmirallava el cel amb grans nuvolades perfumades que semblaven talment la glòria”. Ooooh...!  Els historiadors ho diuen d’una altra manera. Ens aclareixen que el cos del sant el devien treure de l’abadia de l’illa Gallinara –abans Albenghara-, de la que tot un grup d’esforçats banyolins  n’hem anat seguint  una ruta més comprensible per la història que ens ha configurat.

Amades també ens descriu el ball de la Filosa com un dels més graciosos i gentils de les contrades catalanes i àdhuc del conjunt dels nostres balls, i que fa molts anys que ha caigut en desuatud. Però això ho hauria de dir l’Antoni Jáen, que en sap un niu de ballades populars. O l’Àngel Vergés, que amb les seves rondalles i llegendes va investigant aquests “tinglados”. Deixem-ho, perquè avui tot se m’embolica. Dec sentir el temps. Al cap i a la fi, el que volia dir es que, mirant-ho bé i amb atenció, procureu passar algunes estones llegint els monumentals llibres d’Alcover- Moll, i de retop els d’Amades. Com diu Ramon Solsona, “és una mina, una font de plaer, una delícia per als amants de la llengua catalana i de la cultura popular, perquè aquests llibres també incorporen dites, cançons, jocs, creences, costums. Apa!, cerqueu-los. A la Biblioteca els deuen tenir. I si no els trobeu, o us sembla que poden ser massa pesats ( pesats de pes), doncs, accediu-hi, entreu-hi per Internet. Mira que fàcil!.