Els metges

Fa pocs dies vaig anar a un metge que és O-to-rri-no-la-rin-gò- leg (eh, que és complicat això: si un metge és d’orelles, perquè no li podien dir orellingòleg?. Doncs, no: o-to-rri-no-la-rin-gòleg!, he, he, ho he dit de “corrido”, sense equivocar-me. Aquest otorrinolaringòleg em va otorrinolaringolar l’orella perquè la tenia embussada. No és res d’estrany. Avui dia hi ha molts sorolls que ens poden trencar els tímpans. Aquí a Banyoles, com a per tor arreu, també hi ha sorolls que eixorden, i creieu-me que si no s’hi posa remei acabarem tots anant a otorrinolaringolar-nos les orelles. Aquest “orellingòleg” ha dit a la premsa que s’haurien de treure les fresses de les ciutats perque tots tinguèssim més bones orelles. Ah, que va haver dit!. De seguit se li van tirar a sobre una colla de contestataris: els fabricants de bens d’equip, els tallers i fàbriques, les factories de productes derivats de l’agricultura, i els magatzems amb altaveus a tota potència. I evidentment, les discoteques. Perquè la joventut d’avui, si no poden sentir decibels, com s’ho han de fer per ballar?. I per conduir les seves discoteques ambulants?. Fressa, fressa!. Res de baixar els sorolls.S’ha d’anar orella dret, avui!. Què hi farem!, Paciència no t’acabis!, i sobretot de tant en tant a visitar el nostre o-to-rri-no-la-rin-gòleg!- És que els metges no els hem de deixar mai. Jo, gràcies a Déu, ja em sé portar bé, però de tant en tant també hi haig d’anar-hi. No tant com el meu amic Jaume, que aquest sí que té de tot. Menja quatre brunyols i ja li puja la tensió arterial, el colesterol se li acumula i li vé un pes a l’estòmac després de menjar. O sigui que allò que us deia que els quilos són l’obsessió de les senyores, doncs no: els homes també hem de tenir cura de la imatge com si fòssim artistes, models o polítics. . En Jaume, que com jo, també és artista, és sobretot polític, un model polític, i aquesta setmana ha anat al metge i li ha dit: “No ho entenc. Jo em cuido, intento de no menjar massa, i això que hi ha dies que em menjaria un bou. Camino sovint, i un cop a la setmana no sopo. Però vosté, senyor metge, té una balança que em desanima. Que he de fer?. Dons el metge li ha dit que ha de fer més règim, beure menys alcohol i fer exercici. En una paraula: fer el règim ben fet. I en Jaume li diu: “Però escolti, no puc posar una mica de sucre a la llet? – Noooo, que porta cansament, diabetis i càries”. Ja hi som!. “I pa, puc menjar pa?. “Poc, molt poc, millor gens”. “ I llegums, mongetes sobretot, que a mi  m’agraden molt. “Res, són indigestes”. “ Així, adèu botifarra amb mongetes. I escolti, i els pastissos?. “Ai, quin murri és vosté!, li diu el metge (L’ha encertat amb això, tots els polítics en són de murris. I llaminers!). I en Jaume torna a atacar: “Patates, de patates sí que en puc menjar, no?”. “Miri – li va dir cerimoniosament el metge – els francesos van estar 200 anys donant les patates als porcs”. “Fotuda!, així el bistec amb patates rosses, res de res?. “L’ha d’acompanyar de tant en tant amb espinacs, albergínies, porros, carbassons o un parell de fulles d’escarola, i que tot plegat no sigui massa carregat d’oli”. “Suposo que de cervesa, si que en puc beure, no?”. “Porta alcohol, gas i una quantitat de sucre que Déu n’hi dó”. “I cafè?” “ No en parlem”. “Doncs no en parlem”. Aquest meu amic, que de història en sap molt, sabeu que va dir al metge?. Que en aquells temps, els romans menjaven hores i hores el que volien, es vestien amb unes túniques que els hi amagaven les panxes i tan feliços!. “Si – li va contestar- però ja tots són morts”. Ha, ha, ha!, també van morir els dotze apòstols i no n’hi havia cap que fumés. Em sembla que amb tantes restriccions estomacals i tants de règims no marxem pas prou bé.El meu amic Jaume no ha fet gens de cas als metges. Ara menja de tot! I a l’Ajuntament és el que xerra més i el que té el cap més clar.Espero que tot li surti bé i que no faci un pet com una aglà. Au, va, anima’t Jaume, que hem de fer coses importants a Banyoles aquest any.I tots comptem amb tu. I amb la teva senyora, que ja sabem que t’ajuda molt. Dona-li records a la Josefina.

( Monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles. Estiu 2003).

Ai, la cultura!

Hi ha un poble cap allà baix a Màlaga en el que els  regidors i l’alcalde de l’Ajuntament han tingut imaginació i l’han feta treballar. Allà, com a tot arreu són contínues les transgressions a les normes de circulació. I com a tots els municipis, es posen multes als infractors, moltes multes!. Cent euros és la sanció més petita que imposa aquell Ajuntament. I també, com a molts municipis hi ha problemes per cobrar  les multes. Sobretot amb els menors d’edat que, com sempre, han de pagar els pares. I com que algunes multes no les cobraven, l’alcalde i els regidors

 han trobat un substitutiu CULTURAL. Si no es paga la multa, l’infractor té l’obligació de llegir un llibre. Ha d’anar a la biblioteca, triar el llibre i emplenar una fitxa fent un resum del que ha llegit. Ben mirat, aquest Ajuntament no farà pas gaire diners, però augmentaran el nivell cultural dels ciutadans. Recapacitem: No es podria posar en marxa una iniciativa semblant a Banyoles?. L’infractor jove, aquell que li han posat la multa catacriu, i l’estripa, i a l’hora de pagar-la no en vol saber res, apa, cap a la biblioteca falta gent! I una proposició que vull fer per la cultura de la ciutat és aquesta: Que els infractors vagin al prestatge especial que hi ha a la Biblioteca sobre llibres de la comarca del Pla de l’Estany. I que allí, el multat, agafés el llibre amb el tema proposat pel departament de Cultura de Banyoles. Per exemple, tú vailet, a quin carrer vius?. Al carrer de mossèn Cinto Verdaguer?, doncs, agafa aquest llibre i apren-te de memòria, o copía deu vegades la poesia de mossèn Cinto “A mos amics de Banyoles”. Tu, trempat, on vius?, al Barri Vell?, llegeix-te la història dels abats del Monestir de Banyoles. Eh, xicot, on vius?. A La Formiga?. Emplena tres folis sobre la barra del Neardenthal robada a la pedrera de La Formiga. Tú, eixerit, que vius al carrer de Ntra. Sra. del Collell, llegeix la Història del Collell o el “Soldados de Salamina” d’en Cercas. I a aquell “tíu” que viu al quart pis d’aquell edifici del barri de dalt, ¿saps quines són les muntanyes que veus des de la finestra a l’altre costat de l’estany?. Doncs, a saber-ho llegint el llibre del professor Erundino Sanz sobre Porqueres...., I així successivament. Cultura banyolina substitutiva de multa. Que savis seríen els nostres joves ciutadans!. Però....que buides que quedarien les caixes municipals!. Perquè, ben mirat, a la nostra població... voleu dir que hi ha multes que es deixen de pagar?. Em fa tot l’efecte que moltes multes impagades ja es deuen cobrar mitjançant els comptes corrents bancaris dels pares del joves infractors. Així és que... aquesta proposició docent que se’ns ha ocorregut, val més que la deixem arraconada. Tan il.lusionat que estava pensant que els joves ciutadans banyolins ho sabrien tot de la nostra ciutat i comarca, dels nostres carrers i places, de les nostres muntanyes regalades que ens envolten... Deixem-ho, i anem per una altra cosa.

(Fragments de monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles. Any 2003).

"Catalan Power". Força de Catalunya

10 de setembre 2013.- A les vuit del vespre som davant del Catalan Power, el monument de l’Alfaro a la plaça Major. Acte oficial de la Diada. El de costum. Amb l’alcalde de Banyoles, Miquel Noguer i les autoritats, i amb el president del Consell Comarcal del Pla de l’Estany, Jordi Xargay. Escoltem i ens afegim al cant de l’Himne de Catalunya encetat pel Cor de les Veus de l’Estany. Tot seguit entrem a l’auditori de l’Ateneu. Parla Eliseu Climent, l’home que ha animat nombroses activitats culturals i cíviques al País Valencià, editor i promotor cultural, impulsor del setmanari “El Temps”, l’home que al llarg de la seva vida ha seguit i segueix  la seva intensa activitat per la difusió de la cultura catalana al País Valencià, guardonat amb diversos premis, entre ells el Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el memorial Joan XXIII per la Pau 1999 (el 2000). Excel.lent la seva disertació. Aplaudiments llargs. Tornem a cantar l’Himne. I...  he volat... De cop i volta he recordat amb emoció a l’amic Jaume Farriol. El “Farri” d’ara fa 35 anys quan amb un nombrós grup de la Vall de Tenes del poble de Llissà d’Amunt,  va formar la Colla del Pa amb tomàquet aconseguint reunir tres mil persones, empescant-se una Volta en carro als Països Catalans. Cent dies en 4 carros i  4 cavalls, i per torns, 300 persones que van recórrer tres mil kms. Per petites carreteres, camins i túnels. En entrar als pobles, les campanes voleiaven. En Quim Farriol –fill d’en “Farri”- ho diu en el seu bloc: “No van poder passar la ratlla del País Valencià. Des d’allí foren foragitats per uns quants arreplegats que els apedragaren. Però... en el final del trajecte els rebé el president de la Generalitat de Catalunya. Fou Jordi Pujol qui li digué somrient: Arri, arri, Farri!”. Aquell va ser un moment històric que visqué el nostre amic. En Jordi Xena plorava d’emoció. El fill d’en Farri ho recorda: “Era l’inici de la vida adulta de la nostra societat, alliberada del jou del franquisme”.

11 de setembre 2013.- Una abraçada.- “Per entendre la dimensió del que passarà avui només cal escoltar els que hi estan en contra. Entre l’opinió pública espanyola hi ha una barreja de desconcert, histèria i desmoralització, sovint mal disfressats amb conyetes i displicència. Però això no és un Barça-Madrid, no volem guanyar per riure de la portada del Marca de l’endemà. Estem construint un país, i l’endemà de la Via catalana, sense deixar de celebrar el seu inevitable èxit, és important que no pensem en Marhuendas i Pedro Jotas, a qui tan fàcil resulta escarnir, sinó en els nostres veïns, companys, familiars i amics que no comparteixen ni entenen la febrada col.lectiva, els catalans que se senten minoria i contemplen el procés amb tristesa o amb ràbia. Ens tocarà ser generosos, canviar la cadena per l’abraçada i convence’ls –un per un, si cal- que aquí no hi sobra ningú” (Toni Soler, periodista, diari ARA).

L’ENDEMÀ.- “En Joan Maragall, un dels pares del catalanisme cultural i també polític, va dir que la sardana era l’expressió d’un poble que “avança donant-se les mans”, Jo no havia entés mai com una sardana, estructura circular, podia “avançar” però ahir ho vam fer amb una sardana no tancada sinó oberta i que, com les altres, admet tothom que les vulgui ballar. (Manuel Cuyàs. El Punt-Avui).

EL MÓN HO HA VIST. “El camí està traçat. La construcció del nou país ja té una imatge per a la història: The Catalan Way. Tres milions de mans enllaçades. El món ho ha vist”. (Ara. L’editorial)

L’HUMOR DE L’ALBERT OM.- “Matí, 10,15. A la basílica del Born, una mica més de mitja entrada. Bandera catalana al presbiteri i alguns fidels que de bon matí ja van equipats amb samarretes grogues. Es de les poques vegades que veig més gent a missa que al carrer. Que s’està més calent a dins d’una església que a fora. L’únic element groc que es fa visible és el micro de 13TV, la cadena dels bisbes, fins que fa la seva aparició estel.lar Alícia Sanchez-Camacho (...) L’acte s’acaba amb el Cant de la senyera (no Els segadors), globus vermells i grocs que s’enlairen, i l’Alícia mirant el cel a veure si aquesta tarda “ve llover”. – Acte constitucional al parc de la Ciutadella. Fa un fred que pela. Torna a ploure amb ganes. Si aixó contínua així, el balanç al final de la jornada serà de 50.000 pulmonies per la independència, 2.000 segons la Delegació del Govern”.(Ara.cat, 12 setembre).

La cadena humana

Uns dies abans de l’Onze de Setembre. Dissabte dia 7. LA CADENA HUMANA DE LA DIADA manté tot el sentit després que Madrid, que fins ara havia optat per ignorar el moviment català, hagi pres consciència que no pot anar negant que el procés existeix. La mobilització ciutadana és la clau de tot aquest procés: una mobilització massiva que fos capaç de traspassar fronteres ampliaria la pressió sobre Rajoy per sortir del seu immobilisme inicial, sigui per convicció o per interès. I confirmaria que la gent continua sent el motor del procés. (Editorial diari ARA). Diumenge dia 8. EL SÍMBOL DE LA DIADA. “Hem de procurar que per cada paraula de les cançons i per cada flor de les corones hi hagi una voluntat decidida; hem de lluitar amb les nostres forces i amb els mitjans de cada u perquè aixó sigui ben aviat: perqué vingui un Onze de setembre en que toquin totes les campanes dels campanars de la ciutat i viles de Catalunya, com si fos Dissabte de Glória” (Escrit per Josep Maria de Sagarra. Any 1922). Dilluns dia 9.EL PAÍS QUE VULL ÉS COM EL QUE VOLS TU. Més o menys, vaja, perquè m’agradaria discutir amb tu, amb tu i amb tu, com anirem fent aquest país vell i nou, aspre i dolç, dur i tendre, que es diu Catalunya. L’Onze ho podem anar parlant. Ens trobarem a la Via”. (Antoni Vives, polític i escriptor). Dimarts dia 10. LA VIGÍLIA. “Un col.lega m’explica que els del canal Intereconomia han llogat dos helicòpters per al dia 11 amb el noble propòsit de buscar forats buits a la cadena humana. Vaticino que els dos helicòpters faran una passada pel territori insurrecte cap allà a les tres de la tarda. A aquella hora, els previsors – com la meva sogra- ja seran al lloc, però els més triganers –com tu- encara estaran mirant d’aparcar. Així doncs, serà fàcil “demostrar” que l’activitat ha estat un fracàs”. (Empar Moliner. Ara.cat).

El Partit de l'Hora del Pati i el Partit Sant Martirià se sumen a la Via Catalana

El Partit de l'Hora del Pati i el Partit Sant Martirià, braços armats de Xisca de Gardi, ens han fet arribar el comunicat conjunt en relació a la Via Catalana. Per respecte institucional el publiquem de forma íntegre: "El Parttit de l'Hora del Pati i el Partit Sant Martirià convoquen al conjunt dels seus militants, amics, saludats i coneguts a aquest 11 de setembre a sumar-se a la cadena humana. No era la nostra intenció participar-hi perquè a l'estiu fa calor i nosaltres som gent de taula llarga, sobretaula amb porrons i ratafia i migdiades manyagoies. Però hem vist que aquell dia tot lo món va cap a la cadena. El senyor rector i la majordona, el vicari i el concialiri, el campaner i l'escolà tira-pets, el Mestre Tites i el rebec de la classe, el coix i el que fa la volta a l'Estany amb 10 minuts, el rellotge de Can Parrassa i la burra de Can Sardanes, manaies i vestes, confiters i flequers. El Pla de l'Estany sencer, amb pedres de terme i aigua de l'Estany, anirà a cobrir les rectes dolces de Vilademuls amb permís de la senyora alcaldessa. A Banyoles no quedarà ni l'apuntador, ni tan sols les ànimes en pena. Tothom serà al seu lloc. En vistes a tot això, ens hem preguntat: amb qui dinaríem els del Partit de l'Hora del Pati i el Partit Sant Martirià? I el més important: qui ens faria el dinar, qui ens serviria els peus de porc a la brasa i qui ens coctelejaria un bon gin tònic? Les direccions dels nostres partits s'han reunit a l'hora de l'Avi Lura i  han decidit anar cap a la cadena, on va la gent, la terra, les espècies, les ànimes i el sol i la lluna. I un cop allà, i si hem dinat com la situació es mereix, cridarem ben fort al costat del nostre poble. Que la llibertat ja és aquí, ampla i generosa, llarga i planera, com les dolces rectes de Vilademuls. Que el món ens vagi calçant que hi ha un país en marxa que ja no el pot parar dingú". Bé, fins aquí el comunicat que ens ha arribat tacat d'oli de Vilajuïga i amb alguna gotellada de vinassa. Xisca de Gardi, malgrat la seva  imparcialitat política i neutralitat a prova de foc, no fa més que afegir "Apa, som-hi, a escriure la més fabulosa pàgina de la nostra història en forma de país enllaçat.

"Typical Spanish Show"

M’agrada caminar a l’estiu per la sorra de la platja. A més a més, hi ha bones vistes. Però a la platja no tot és morenor. Jo me’n recordo del temps de les sueques, cap allà als anys 60 o 70 que feien obrir els ulls a tots els que anaven a xipotejar per la platja. La noia estrangera que arribava a la Costa Brava trencava tots els reglaments i prohibicions del país. Tant li feia que fossin de França, de Londres o de la Conximbamba; totes les estrangeres eren sueques. I venien aquí per escalivar-se la pell i per escalivar-ne algun d’aquells que tenien gana endarrerida. Es socarrimaven la pell, s’escalfaven l’estòmac amb bons tragos de vi, es cremaven els llavis, i a les nits s’amanyagaven estirades a la platja en lluna plena. Hi havia tant de “romance” a la platja que al cap de pocs anys algunes sueques van reclamar responsabilitats paternes als lligues que van tenir. Que voleu fer-hi!. El que es va fer, ja està fet, i molts que ho havien desfet, llavors ho van haver de refer. Ara és diferent. Ara això d’anar a caçar sueques s’ha acabat. Ara a tota la Costa Brava, des de la Brava fins a Marbella i a tocar Gibraltar,en comptes de sueques els hi arriben jubilats. I com que amb això no en tenen prou i necessiten que hi vagin sueques, què han de fer?. Doncs, mireu el que se’ls va acudir cap allà abaix a Marbella. Van contractar un bon grapat de sueques autèntiques de Suècia, uns “tiparrajos” que Déu n´hi dó, totes guapes, cultes i espetarrants, exclusivament per a passejar-se per la platja, als centres comercials i a les discoteques. Eren unes dones-objecte que només servien per a deixar-se veure i animar l’ambient perquè la gent pugués dir:”Escolta tú, cap allà baix a Marbella hi ha unes tíes pistonudes. Sueques de veritat. Hem d’anar-hi tíu!”. Pssst, que voleu que us digui?. A Platja d’Aro o a Lloret ho sabien arreglar més bé. No se’n veia cap de sueca. Només es veien “torus”. Jo mateix, un cop jubilat vaig assistir a un Typical Spanish Xou en una sala de festes d’aquelles especials per a jubilats i turistes. Ens van ficar a tot el ramat allà dintre i tots es barallaven per tenir la millor taula. Ens van portar una sangría que ens ho feia veure tot rodó. Comença l’espectacle i en surt un que diu: Madames, mesiés, lèidis and gentlemans, jubilés, dames, froilennin, señoras i caballeros. Bon suar, gudnai, gutenjàven, buona sera, buenas noches i bona nit”. Comença l’espectacle amb unes gitanes amb bata de cua i farbalans plens de llunes, remenant-se i cantant allò de “Mi jaca galopa y corta el viento camini..pom pom!--to de Jereeez... I després d’haver fet ballar l’aca, en surt un que fa veure que encenia un foc, i tots ballaven com índios al voltant de la foguera. “La danza del fuego”. Portaven els mateixos vestits arrossinats que van ballar els de “Mi jaca”, però com que hi posaven uns focus vermells semblaven nous. Uns arreplegats eren aquella pobra gent!, però els turistes estrangers que hi havia es feien un fart de picar de mans diguent Olé, i olé i olé. Després, a la mitja part van passar quatre noies eixerides a vendre discos i casettes de “Mi jaca”, “La danza del fuego” i el Bolero de Ravel, aquell que no s’acaba mai. Igual que en aquells vells temps en que passaven el barretet. Com que els hi vaig comprar un cassette, em van regalar aquell toro petit que el vaig haver de tirar a les escombraries perquè el gos de casa me’l va rossegar per tots costats. I mentrestant, els fotògrafus retrataven a tot bitxo. I la foto te la donaven de seguida com si fos un certificat d’estada i de bona conducta. La segona part del xou va començar amb una orquestra plena de bombos i platerets. Tocaven “Los sitios de Zaragoza” amb un patim patam de bombetes japoneses i amb una Agustina de Aragón darrera el “cañón” cantant “Que viva España”. Un pupurri, vaja!. I a l’últim surten unes lletres lluminoses com aquelles del final dels focs artificials de la festa major que diuen “Bones festes”. Quan marxàvem ens van donar un barret de mexicà, i com que no n’hi havia per tots, als últims els hi va tocar... mai diríeu què els hi va tocar?: un barret d’aquells dels burros que hi posen les orelles!. Typical Spanish Show”. Sortim al carrer i ens trobem amb el burro dels càntirs i amb un que ens vol vendre entrades per a una corrida de toros. Apa, home!. Vaig marxar pitant. I si no arriba a ser que al capdavall del carrer hi vaig veure un cadafalc i un músic que hi pujava una verra, us asseguro que no m’hagués cregut que em trobava a la Costa Brava. Allò semblava Vitigudino de Abajo. Per treure’m l’empatx em vaig asseure a un cafè per escoltar les sardanes i vaig demanar un pa amb tomata. Si si.. pa amb tomata!. Pa plastificat amb ketxup i encara gràcies. Aquí, a quatre passes de casa vaig enyorar el meu poble i em van venir ganes de cantar: Oh, dolça Catalunya,pàtria del meu cor, si no em donen pa amb tomàquet, un de gana es mor. (Monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles, 2003).

Joves passotes i avis jubilats

Ja fa alguns anys que vaig trobar-me amb una colla de nois i noies que en deixaven anar de més gruixudes que aquells dels “Plats bruts” de la tele. Amb el bloc a la mà vaig recoliir una sèrie de frases que n’hi hauria per ampliar el diccionari del català popular i d’argot i del parlar subterrani “tradicional i actual”. Més o menys deien coses com aquestes: “-Anda, noi. És de puta mare”. “-No foootis!”. –“Sí: eren dos paios a l’entrada de la Disco, gent canyera, tu!. – “Hi vas entrar?”. “- Si, perquè hi havia un paio amb un bigoti que m’agradava molt. És que el diumenge a la tarda, saps?, és light. Tu pagues, i et marquen”. –Ah sí?- “Si, però si vas a quarts d’una, no pagaràs”. “-A mi el que m’emprenya més és que has d’estar tota l’estona dret, no hi ha ni tamburets”.- -“Anda” que no. Al loro, tu!”. “No vegis”. “Ya te digo!. És un pal!. Oh, quin rotllo!.- No, és que és molt guai!- “Vigila que fa rareses, se’n va de l’olla!”. És que porta una papa!. – Però té molta molla, molta pasta!.- Al cap d’una estona n’arriba un i diu als de la colla: “Nois, no heu vist la meva perica?.. “Em penso que la teva “pava” t’ha pillat. Jo l’he vist que entrava a cal senyor Roca (això ja ho vaig entendre, de seguit vaig pensar que volien dir al lavabo). “Ai, la teva xurri, vigila-la que és pot mullar”. “No, la meva pitxutxa no es menja ni un trol”.- “A mi em triomfa”” – “Calla, taladrant!”. “Val més que et piris, pintabarretes”. –“Au, fot el camp, veste’n a planxar l’orella, pringat!, Agafa el carro i no pipegis més per aquí”. –“Va, veste’n a menjar el coco, juràssic. Pitopàusic!”. Mireu, jo vaig veure que allò no anava per mí i vaig pensar com ells: fot el camp perquè això és un sidral,aquí hi ha molt de mal rotllo. Tots aquells no eren res més que xurrimandusques. I ara anem per uns altres: els jubilats. Allà al passeig d’una platja de la Costa Brava em vaig asseure a un banc. Hi havia una parella de jubilats d’aquells que aquells xurris en dèien juràssics i tenien un llenguatge ben diferent. I això que també parlaven de balls, però no pas de discoteques. Ell deia a ella que a les dues començaven el ball: “Perquè no hi vens dijous vinent?”. “Potser sí –deia la dona- Si no fa fred ja vindré, depén del temps... però jo, t’haig de ser franca, no en sé de ballar” – “Doncs, mira, jo tinc 92 anys i encara ballo, i totes les dones em venen a buscar”. “És que tú en saps molt de ballar”. – “Ahir vaig ballar amb una que en té 85, després amb una altra que en té 88. Però elles no són pas tan ballarugues com jo. Ara que t’haig de ser franc. Ja em començo a cansar. Tots els balls no els puc pas ballar. Quan era jove, si, però ara, tots no. Què hi farem!. Però n’hi ha que sí que els ballen tots”. –“Oh, és que n’hi ha que són bojos!”. “-Com aquells, fixa’t, fixa’t amb aquells”. I es miraven una parella de joves amorosos que estaven abraçats i es feien petons.. “-Ja ho he vist, però no fan pas cap mal, s’estan quiets, l’un sobre l’altre, però mentre no facin rebombori...” – “Mira, mira, ara ella s’esquitlla i s’aixeca” – “Juguen, que no ho veus que juguen? – “Ara ella s’amaga darrera la palmera “ – “Oi, però fa cara de vergonyosa. – “Ara ell li va al darrera”. – “Juguen. És com si juguessin a cuit”. -O a l’esquetlleta ning ning jo la sé i no la tinc”” – “Mira, ja l’ha atrapat!. Ara li tocarà l’esquetlleta”. –“Patam!, ja l’ha tirat a terra!. Goita com es cargolen!”. “Ai, no miris, no miris!”.- -Qui fos jove, eh Carmeta?”. I llavores, aquells dos avis jubilats tan simpàtics es van posar a parlar de la seva joventut. L’home deia a la dona: “Te’n recordes, Carmeta, del teu primer amor?. – Mooolt. No el puc pas oblidar. El meu Ciset em va convidar a fer un vermut. Vam menjar patates fregides, olives i anxoves de L’Escala. – “És que en el nostre temps fèiem les conquistes convidant a la noia a fer el vermut. A mi també em va passar” – “Ah sí?” – “Si, jo me’n recordo que quan vaig donar-li el palillo perquè punxés les olives, aquells dits em van deixar encantat. Sobretot el dit petit. Aquell dit petit em treia de polleguera. Quan prenia cafè, agafava l’ansa de la tassa, així, veus?, amb els dos dits de la mà dreta. És que les coses si no es detallen no s’entenen, saps?” – “Si que ho entenc, Pepet, ja t’entenc, ja” . “Doncs, hi va haver un moment que ella va acostar la tassa als llavis i en el camí va doblegar el dit petit. Les tres falangetes del dit petit es van doblar formant com un cuc enrrollat, cargolat, saps?. Aquell dit em va enamorar!” – “Oh, i altres coses, no?. Ara no em diguis que et vas enamorar del seu dit petit”. Llavors van venir uns altres jubilats que devien ser de la seva colla, i es van asseure al banc del costat. –“Míralos – els hi van dir en castellà – no os canséis de andar, eh?” – Ara hemos de reposar, porque yo ya estoy tipa de caminar”. – “ Seu, Julio, i espolsa’t que tens tota la sorra de la platja a dins de les sandàlies”. –“Yo me voy a tomar una cerveza”- -“Posa las espardeñas a sobre el diario que la tramontana se te las emportarà perqui n’enllà” – “Tu también lees el periódico?” – “Una mica, perquè si llegeixo gaire em canso”. Les dones es van asseure totes juntes i es van posar a parlar de malalties. Malament!. Una deia: “Mi amiga tiene almorranas y le dije te vas a tener que operar. Y me dijo no me jodas”. Un d’ells va cridar a una que anava cap a la platja: “Oye Pepita, porque no vas a las tumbonas?” – “Porque valen 400 pesetas”. – Ja s’ho faran, doncs!”. –Que buscas en el bolso?.- “El que no trobo. –“Aquest bolso no és ben tancat” – “Bo, ja m’han fotut el monederu”. I així anaven passant el dia, fins que un d’ells va dir: “Que no sabéis l’hora que és?. Falten deu minuts per la una”. “Doncs, a apañar-vos, eh, marxemos de seguida que a la una sirven la comida. A l’hora de “jalà”, tots a l’hotel!. Un altre dia us explicaré els dinars que es fan als menjadors del Mundo Social de l’Inserso. N’hi ha per llogar-hi cadires. Ja en parlarem més endavant. Apa, siau!. (Fragments de monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles, 2003).