Retratar núvols

Tot això dels núvols fotogràfics tuitejats per facebook em ve de nou. En aquest món de les piulades hi ha una carrandella de tuitaires que fiquen fotos amb totes varietats de núvols com mai s’havia vist. Oh, quines meravelles!, diuen els repiulaires. Ara estan descobrint els núvols. Meravelles fotogràfiques que entren en els seus mòvils perquè puguin dir d’ells, “ Oh, quina obra d’art  la teva!”, “Oh, quins núvols!”. I tothom queda bocabadat. Però... a mi em sembla que molts d’aquests piuladors haurien de baixar dels núvols. I de tant en tant estirar-se a l’herbei d’un prat, o des d’algun terrat es posessin a contemplar-los com s’havia fet sempre. Ja ho veieu: ara tothom descobreix els núvols com si mai haguèssin existit. Jo ja els havia descobert de petit quan els veia com s’envermellien per a fer-nos dir que al cel feien coques. I de jove m’encantaven els núvols quan sortien a les pantalles dels cinemes, sobretot en les pelis d’en John Ford i de  les d’un  mexicà que li deien “l’indio Fernandez” en les que el fotògraf Gabriel Figueroa n’hi posava d’allargassats i boteruts que passaven volant i s’enmirallaven a l’estany Titicaca. Oh, quines meravelles”. Però aquells eren núvols de cine. Els autèntics, els de part de bo, ens espantaven quan els vèiem negres que baixaven arrassant les teulades de la ciutat, i ens feien amagar dintre les cases quan amb ells arribaven les tamborinades amb barrabums i llampageigs que ens feien tremolar de por. Eren uns núvols  que s’esgarriaven i que de cop i volta per entremig d’ells s’esgarriava un rellamp de llamp que rebotia en el parallamps de can Torrent o del campanar de Santa Maria. I llavors s’apagaven els llums. Tots: els dels carrers i els de dintre les cases. Llamp de rellamp, quina por feien aquells llampecs. I els núvols llargs i foscos. Quina foscor!. Allò no es podia pas retratar.

Va ser al cap d’alguns anys quan em vaig aficionar  a “filmar” reportatges de la nostra ciutat. Encara guardo vídeos que s’estan marcint i que potser aniran a parar a les escombraries. Encara guardo vídeos amb llampagueijos pels carrers i places de la ciutat. Un any va ploure per la festa del barri de sant Martirià, els veïns  estaven a punt de començar a sopar. Tots a corre-cuita van haver de tancar-se a les seves cases. Trons, llamps i pedregada seca. I jo i càmera impermeablemitzats ficant-me per les entrades de les cases on tots s’hi entaularen a sopar. Vaig fer-hi un muntatge per a la Televisió de Banyoles amb fons musical del Singin´´s the rain de Gene Kelly. I anys a venir, encara hauria d’engrescar-me a filmar núvols negríssims, amb uns grans terrabastalls que em van deixar la càmera desfeta i l’esquelet trontollant. Oh, quina por vaig agafar!. Des de llavors no se’m va ocòrrer de filmar cap més tormenta banyolina, si bé encara m’atreviria a captar imatges amb tronades i a  pluja batent a la Venècia de les gòndoles mentre les centelles m’espurnejaven fent-me caure per terra davant al bell mig del canal en el pont dels “Suspirus”. La càmera va quedar feta un nyap. Però encara avui puc contemplar la ciutat amb el trontolleig, la pluja, la boira i el meu crit d’angoixa. Mai més!. Ho he deixat tot. Ara només tuitejo contemplant els núvols dels centenars de piuladors que van descobrint que retratant núvols poden fer obres d’art. Ooooohh, que macos!. Quins núvols!.  Fot-los!.

Banyoles, serà Los Angeles.

Xisca de Gardi ho ha dit sempre. Quan el gran creador va inventar-se el concepte de “ben parit”, pensava en Banyoles. Si Francesc Pujols i Morgades un dia va dir alguna cosa com que “arribarà un dia en que els catalans, pel sol fet de ser-ho, anirem pel món i ho tindrem tot pagat”, és perquè va néixer a Barcelona. Si hagués nascut a casa nostra, i era prou ben parit com per haver-ho fet, pla que se’n hagués recordat d’algú més que no fos dels banyolins.

Però si alguna cosa hem de reconèixer és que no ens hem pas sabut vendre massa bé. Vull dir que nosaltres ho sabem que som els millors, però no ens hi hem pas escarrassat massa en fer-ho saber a tothom. Tot i això avui dia no es pot pas tenir cap secret i la gent de fora comença a ser conscient del pa que s’hi dona a casa nostra.

Així, Banyoles s’està convertint en Los Angeles europeu. Els millors dels famosos mai vistos s’estan instal·lant a la nostra ciutat. Si no en fèiem prou amb les personalitats de collita pròpia, Lluís Carbó, El director Comercial, En Roger Coma, l’Eduard dels Amics de les Arts, en Ferran Corominas, en Fontàs o en Toti Pau entre molts, d’un temps ençà s’ha detectat l’arribada de nous ciutadans de renom.

En Pavlovsky, sense anar més lluny, s’ha instal·lat a la part nort del carrer Llibertat, a l’alçada de la Vila Olímpica. És freqüent creuar-se amb Matthew Tree passejant per la Plaça Major amb la família, un cap de setmana qualsevol. Ahir mateix, l’emèrit Viladiu em va presentar en Pau Vallvé (altrament conegut com Estanislau Verdet) de qui la meva filla de nou mesos n’és fan incondicional per ser l’autor de la banda sonora d’en MIC, entre múltiples projectes que lidera. Doncs en Pau, sembla ser que també s’ha instal·lat a casa nostra. No només això, sinó que anava acompanyat d’en Jordi Casadesús, multi instrumentista del grup la Iaia i qui segons en Francesc, també pot ser considerat mig banyolí.

En fi, que l’Ajuntament estigui al cas, que Banyoles serà el nou Los Angeles europeu. Que comencin a buscar un emplaçament per ubicar-hi el nostre Passeig de la Fama. No en farem prou amb el carrer Mercadal, caldrà que sigui una avinguda ampla i llarga, perquè ara que ja ho sap tothom, Banyoles s’omplirà de pompositat i gent d’autògraf. Visca nosaltres, els que son com nosaltres i els que ho seran ben aviat!  

Homenatge pòstum a la burra d’Els Pastorets

 

Hi èrem gairebé tots els que en les passades festes nadalenques havíem ofert un tast dels Pastorets en un muntatge en el que combinavem textos en català/castellà. Pastors, dimonis i àngels envoltant al pianista Pere Frigolé que teclejava tots els acords d’Els Pastorets de Banyoles. A l’Hospital de Dia de la Clínica Salus vam emocionar als residents, així com també a La Solana. Però la cloenda pastoral, angelical i endimoniada va ser aquest diumenge 26 de gener a la residència  Santa Teresa Jornet. Hi mancava el dimoni gros, el Luzbel Joan Solana que en aquests dies té prou feina per dirigir el musical “Josafat” al teatre Municipal de Girona. Però de dimonis no ens en faltaven. Teníem en Celrà, en Pol, en Quimet dels Manaies, en Pitu Duran i la més demoníaca de tots, la Paquita amb la capa de disseny Xiribic xiribic pom pom de can Papitu Comalat.

I apa, a cantar i a recitar els versos entrincollats dels “Pastorcillus”, a esbravar-nos i enlluernar-nos amb la cuirassa i el sabre relluent de la Fina Julbe, amb la punta afilada sobre el pit del dimoni gros, cridant-lo: “Altanero!” I “Lucifer, no más disputas!”, rematant-lo amb el crit de “¿Quien como Dios?”. I ja em teniu el Satán manaia Quimet Duran allargassat pel terra llençant la forca als peus del pianista.

La novetat d’aquest any era poder veure la burra de fusta que els nostres avis o besavis havien pogut contemplar en el vell teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador, la burra de fusta que havia desaparegut del teatre antic del Catòlics, la burra que ens havien dit que havia estat pintada per l’artista banyolí Manuel Pigem, i que alguns vam veure repassada per Joan de Palau i Esteve Juncá, i anys després rejovenida per l’artista Met Geli. I ha estat en aquest diumenge de sant Antoni dels burros com l’hem homenatjat petonejant-li el morro i cantant allò de “apa, vamos andando que ya por fin te quejas de estar parado”. I que “después de tantas lluvias, saldrá la hierba”. I semblava que ens mirava, ens mirava amb aquell seu ull gegant, relluent, com si d’ell se li escapés la darrera llàgrima abans de que les flames del foc la petarrellessin destrossant.li la corcadura pictòrica del seu cos tants anys rejovenit per la bona fusta treballada a la fusteria de can Ceba del carrer de Santa Maria.

La burra d’Els Pastorets

 

Ha ressuscitat. No l’havia vist des dels llunyans temps d’Els Pastorets que fèiem en llengua castellana en el teatre del Círcol de Catòlics al carrer de l’Abeurador. Jo, llavors era el jove pastor Bato que cantava “Arre borriquito mio” acariciant el morro de la burreta de fusta que fèiem caminar arrossegant-la entre tots els pastors. Al’any 1943 la vam traslladar al nou teatre i la vam deixar abandonada en un racó del nou escenari de la plaça Major. Ja no la necessitàvem. En Els Pastorets ja hi sortiria una  burra autèntica de carn i ossos que ens la guiaria, vestit amb samarra de pastor, el jove Josep Ramió, -una burra de debó que els reis Mags de l’Orient li van deixar al balcó de casa seva-. La nova burra va ser guiada caminant cap a Betlem, i al cap de 20 anys ja seria una altra burra de carn i ossos que seria conduïda pels apòstols a l’entrada d’un Jerusalem pintat per Joan de Palau, portant al Jesús de “La Passió de Banyoles”, mentre deixava anar flaones pudentes de tan espantada com estava en veure tanta gent removent branques de llaurer. Un cop abaixat el teló, en Ciset dels decorats, feina tenia a netejar i a perfumar l’escenari.

Van passar anys i més anys... Es va acabar La Passió, i ja no va sortir mai més cap burra a l’escenari. I... de cop i volta, una nit, des de casa vaig sentir un gran terrabastall. Va baixar el sostre del teatre dels Catòlics. Tot era pols. Tot eren runes. Tot aixafat. Butaques, decorats, llums, focus...No quedava res dret. Es va fer una agran neteja. No es va aprofitar res. Però....mireu, mireu!. En un raconet de l’escenari semblava que hi havia uns ulls que ens miraven. Els enfoquem amb la llanterna, i.... oooh, oooh, mireu: és la burra de fusta dels vells Pastorets de teatre de l’Abeurador. Sí. Algú la devia deixar abandonada, recolzada a la paret entre vells fòtils. En Joan Geli se la va emportar, la va netejar i repintar. I la va tornar a deixar arraconada, aquesta vegada en els magatzems de la nau de la seva fàbrica. Fins ara, que tornarà a sortir relluenta a un escenari. Serà el diumenge, diada en la que a Banyoles es celebra la festa de Sant Antoni dels burros.  La Sussi ens la portarà lligada pel passadís central de la sala d’actes de l’Asil de Banyoles. L’acariciaré, i tornaré a cantar l´!Arre borriquito mio!”. I reviuré altra vegada la meva joventut.

Les hem passat putes.

Cal dir-ho clar. El nostre psicòleg ens recomana que no ens n’amaguem. Les hem passat molt putes. Si Xisca de Gardi no se’n ha anat a “tomar pel cul” és perquè abans d’anyocar-nos vàrem tenir un últim moment de lucidesa i vàrem traspassar el timó al mestre Joan Olivas. Només un supervivent de mil  batalles com ell, podia mantenir a la superfície aquest vaixell foradat per tots costats. La resta hem estat tot aquest temps a les cambres de la nau, rujant a tort i a dret, amb una suor freda i amb pell de gallina. Els hem passat molt putes, i de fet encara no ens trobem massa bé.

El Comitè d’Orriols fa mesos que no sap qui és. Un dia es va cardar l’orinal per barret i encara li porta. Tan bon punt cardem un peu a terra ferma, convindrà urgentment que el visiti un metge. Ha perdut tota noció sobre qui és i Déu nos en guard de cridar-lo pel seu nom, que deixa anar un reguitzell de renecs com no havia sentit des de l’època d’en Pallicer al Camp del Banyoles. D’en Mastegatatxes ja no sé què pensar-ne. M’han dit que tragina per la bodega rosegant ferros i claus maleint la Ramona i etzibant proclames a favor de la gamba de Palamós. De la resta de tripulació no en sé res de res... Només sé que el vaixell és en bones mans i que, em sembla que ja ho he dit, els hem passat molt, però que molt putes.

Enrere queden els temps de les Volldams, de les fartaneres i els sopars a can Garriga amb cava Juvé i Camps amb copes Pompadour. Enyorem l’època en que fórem respectats fins al punt de retratar-nos amb més millor de la nostra estimada Banyoles a l’entrada del Municipal. Tan d’èxit ens va embafar. Com aquell anarquista que va assolir tal quota de lideratge que va haver de ser assassinat, Xisca de Gardi ens vàrem arribar a creure més importants que Banyoles, fins al punt que la purga ha resultat descomunal.

Amb un orinal al cap, xuclant caps de gamba de Palamós o rujant com la nena de l’exorcista, Xisca de Gardi resisteix. Xisca sap que hi sou tots, en Sacutell, el Contramestre, en Vaqueta, el Gallego... Xisca viu i no necessita un 2.0. Tornaran els bon temps, tornaran les Vollsdams i les xavacaneries, perquè malgrat que les estem passant “canutes”, sota la batuta del mestre Olivas, el bot arribarà a bon port. Més que mai: Visca nosaltres i els que son com nosaltres. Quedi dit.  

Fregits i refregits

N ’hi ha que mengen de tot, però nois, jo tinc un amic que el metge li ha prohibit que no unti gaire els menjars amb oli. Ja ho veieu: l’oli d’oliva, tan lluent i tan groc en una amanida, i que lliga tan bé amb el verd de l’enciam i l’escarola i el vermell del pebrot i de la tomata, au, ves per on, si el fregeixes...quimícament es degrada i ens empastifa de colesterol. Res d’oli d’oliva”, li ha dit el metge. Ni per amanir!. És millor l’oli de cacauet. Vés per on!. De cacauet!. Aquell de Mallorca que ven cacauets es farà ric fent oli de cacauet. He, he!. Es veu que l’oli de cacauet i el de girasol no fan ni una gota de colesterol. Per la sang va molt bé, però, nois, fot una pudor que sembla aiguarràs. A aquest meu amic, però, com que li agraden molt els fregits, ja ha enviat els metges a “fregir espàrrecs”. I és clar, home!. Sabeu perquè els grecs i els romans van arribar tan lluny?. Perquè fregien amb oli d’oliva. Es que sempre se n`’han menjat de fregits. I malament qui no fregeix. Ara mateix m’espera la dona a la cuina per ajudar-la a fregir. A fregir bé, eh, perquè es pot fregir de moltes maneres. I malamant rai si ens diuen que l’hem fregida. Mireu, una veïna de casa, fa poc que va dir a l’altra veïna: “·Vosté senyora Carme, no se queixi, que vosté tè un marit que és un sol, pobre Juanitu, jo si que estic passant un disgust de mort, no m’ho hauria pensat mai, després de 20 anys de casats, pobre de mi, senyora Carmeta, no ho digui a ningú, pero tinc proves que ell, el meu marit, me la fregeix amb la seva secretària, la gata maula, me l’està fregint, senyora Carmeta, me l’està fregint!. Quina vida la d’avui dia. Tot està plé de fregits i refregits. Mireu una revista, obriu-la per qualsevol pàgina, i només veureu parelles que estan fregint i refregint. Qui no la fregeix amb una, , la fregeix amb una altra!. Es que som en uns temps en que ja no podem dir el que deia Adam a l’Eva, allò que “ets l’única dona de la meva vida”. Ai, fillets, som en uns temps en que hem de mirar de no perdre el cap, però també ho deia la Maria Antonieta i ja sabeu on va anar a rodar el seu cap. I avui n’hi ha tants i tants!. Es que no tenen res al cap. Com, per exemple una Miss d’aquestes que premien cada any, d’aquestes dones imponents que de cop i volta es preocupen perquè el seu físic perd el físic. N’hi ha una que està preocupada pel seu bum-bum. Ella en diu bum-bum, però a la foto que he vist ensenya el pompis. Diu que el seu bum-bum li sembla escàs i que està pensant a passar pel quiròfan per millorar-lo. I això que ja l’ha millorat altres vegades perquè els seu cos ha sofert 19 retocs, entre aixecament de pits, reducció de malucs, perfilat de cuixes, arrodoniment de pòmuls i depilacions permanents a les engonals i a les aixelles. Però no en té prou: li falta el seu bum-bum!.. Ai, quin mòn de mones!.

Bé, us desitjo a tots un bon any 2014. Aquest serà un any de molt bum-bum. Ens en diràn de molt grosses. Oi que sí?.  Nosaltres, però, ho suportarem tot. I sabrem i farem molt de bum bum amb el nostre SÍ doble. Oi que Sí?.

Esperem que no ens la fregeixin.

Les formigues de Sant Patllari

Us agrada pujar muntanyes?. A l’estiu i a la bona tardor hi ha molts excursionistes que pugen a les muntanyes. Alguns se’n van cap a la Cotximbamba, quan més lluny millor,però també n’hi ha que pugen les muntanyes de casa nostra. Perquè, per si no ho sabessiu, el Pla de l’Estany no és tot pla. També tenim muntanyes. Més d’una vegada he pensat pujar a aquelles que cada dia veièm a l’altre costat de l’estany, i en uns temps ja vaig pujar-ne algunes fent excursionisme. Ara es pot arribar a Rocacorba, a la Mare de Déu del Mont i a Sant Patllari en cotxe. Encara que un jocós poeta banyolí del segle passat va fer el rodolí aquest que diu: “Amb un auto a Sant Patllari – no proveu pas de pujar-hi”, és clar que avui no podeu pujar-hi en un autocar, però de jeeps n´hi ha pujat un munt, i potser en Rafel Cuenca s’hi haurà enfilat més d’una vegada amb el seu tracanet. I potser fins i tot hi haurà pujat per veure l’espectacle de les formigues.  Perquè a sant Patllari, durant molts anys s’hi ha pogut anar a veure volar formigues. Ho diu el nostre especialista en animalets, en Josep Maria Massip, en un article que vaig llegir al  Butlletí del Consell Comarcal. Per l’aplec de Sant Patllari que es fa al setembre us hi podeu arribar per veure les formigues alades, les formigues que volen. En Massip diu que aquesta denominació popular no ens l’hauríem de deixar perdre. I ens explica la relació de l’Aplec de les formigues, que es veu que per aquí en tenim una bona representació d’algunes espècies que s’haurien de catalogar. Jo no em veig pas en cor d’emportar-me una llibreta en les meves sortides pel Pla de l’Estany i anar apuntant les espècies de formigues, i és que aquest diminut animalet em molesta si se’m fica dintre el cos, com ara mateix està fent-me pessigolles una de les que s’ha escapat d’un niu del pati de casa. Aaai, em fa una frisança...! I amb permís del nostre estudiós Massip, em veuré obligat a bombardejar-ne algunes amb el palmell de la mà. Ho sento, perquè sóc dels del NO a la guerra, però m’hi va la pell i...i...i...maliatsiga la formiga!. Es que si, com diuen,les formigues es multipliquen fins que de cada una en neixen 200, avui no sortiré viu d’aquesta casa. Doncs, això que diu en Massip: es veu que aquell bon excursionista que era l’Anton Prat va escriure en una publicació que es va fer en motiu de la restauració de l’ermita de Sant Patllari, que “les formigues es donaven cita allà a l’ermita, i que hi anaven a morir milions i milions de petites formigues alades, formant una catifa d’un pam de gruix”. Però es veu que els hi van declarar la guerra i les van matar totes, ja que hi ha una dita popular que diu: “per sant Agustí, les formigues a Sant Patllari van morir”. Però encara, cada any les formigues van a l’aplec formant-ne grans eixams. Si us agrada l’espectacle, pugeu, doncs, a Sant Patllari. Jo no penso pas anar-hi. Perquè prou treballs que tinc en treure’m de sobre aquest trío de formigues que em formiguegen el cos. Amb el vostre permís em trec la camisa per veure si les atrapo. Es la guerra!,que dirien els germans Marx.