Fora la son de les oreies!!!

Carda vergonya que haguem trigat tant en dir la nostra. Però soms aquí. Xisca de Gardi mai fallarà al país perquè el país mai ha fallat a Xisca de Gardi. Cada català té una cita amb els seus veis, amb el seu passat, amb les seves arrels, amb el seu carrer, amb l'arbre on s'hi enfilava de petit, té una cita amb la terra on jugava a futbol, amb els noms dels que ja no hi són. Tenim la santa llet de ser catalans, catalans des de sempre o catalans perquè ens ha donat la real gana. Tenim una cita amb l'aigua dels recs, que és nostra, amb l'aigua de l'Estany, que sempre serà nostra, amb els jocs que jugàvem i amb els plats que ens han servit a taula. Tenim una cita amb Sant Nin i Sant Non, amb Sant Martirià i amb cada sant o santa que es reparteix per tota la nostra comarca. Tenim una cita amb els que han vingut de lluny però que aquí volen fer el seu niu. Tenim una cita amb l'Atlètic i el Fontcoberta, que són els nostres equips de capçalera, i el Sant Miquel i el Camós que portem al cor, i entenem que hi hagi amics nostres que siguin del Banyoles. Tenim una cita amb les Barraques, amb els gintònics i amb l'aigua del Carme. Tenim una cita de veritat amb el passat, i tabé amb el present on toquem de peus a terra, i amb el futur pels vailets que corren pels nostres carrers i que algun dia seran com nosaltres, de la mateixa manera que nosaltres retirem els nostres besavis. Tenim una cita amb la nostra dignitat, que encara no ha passat per les finestre d'Hacienda, tenim una cita amb aquella vegada que ens van voler humilar per la senzilla raó que érem catalans, que érem fills d'aquest país, i que parlàvem la llengua que la mare ens va ensenyar, a poc a poc, des de la seva falda. Tenim una cita amb la primera vegada que vam sortir al carrer de la mà de la bandera, la senyera, que és la bandera més neta que mai s'ha inventat, i això diu molt de nosaltres perquè és la bandera més vella que hi ha al món. Tenim una cita amb el president Macià aquell que deia: "Catalans, Catalunya" i tenim una cita amb Josep Esparch, aquell que va acompanyar Macià a Prats de Molló, i que després de ser empresonat pels francesos va dir en un judici a París: "L'únic que me'n penedeixo és haver fallat, però a la propera hi tornarem". Perquè ja ho va dir Xammar: "Per Catalunya no prenc mai precacucions". I essent Catalunya la nostra mare, essent Catalunya la terra que ens ha acollit, essent Catalunya tot el que volem de bo, tot el que estimem de veres, tot el que hem somiat pels nostres fills, és l'hora de dir: "no fallarem". Aquest cop no deixarem Catalunya sola, aquest cop farem tots els passos que siguin necessaris pe aconseguir la llibertat. Xisca de Gardi, hi serà, sense renúncies, sense mentides, sense por, i hi serà amb la mateixa proporció i amb la mateixa valentia que hi serà tot el poble. La vella xaruga, i el borni, el prim i el gras, el sogre i la neboda, en Suleiman i en Mohamed, la truja i el verro. Demà la terra parlarà des del fons dels segles. Guanyarem i aquesta vegada no hi haurà cap nosa que ens entrabanqui. Xisca de Gardi ha parlat amb veu fonda i reposada. Catalans, Catalunya que deia l'avi, i l'avi s'ha de creure sempre.

Un dia tornarem.

Un dia tornarem. I quan ho fem, ho farem amb totes les nostres forces. Escriurem com mai hem escrit. Explicarem coses mai explicades.
Xisca de Gardi no mor mai. Som ganduls i poc constants. A vegades ens ofeguem en un got d'aiga i ens sembla que no atrapem res. Però Xisca de Gardi té una mala salut de ferro i sempre torna. Som com la grip, que va a anyades. Hi ha tongades de grip terrible que sembla que el virus sigui gegant com l'ungla del dit gros. D'altres, en canvi, amb mitja dotzena d'esternuts arrenglerats en fila índia ja la tens passada.
No és que estiguem en hores baixes, ni molt menys. Estem prenent una d'apunts que fa por. Banyoles necessita Xisca de Gardi com Xisca de Gardi necessita Banyoles i el dia que menys us ho espereu, entrareu en aquest bloc i veureu que hi tornem a ser tots. Perquè ser-hi, hi som, us ho asseguro.

Passi-ho bé, mossèn!

Quan vaig fer de “capellà”

 

  Vaig posar-me una sotana vella que em va deixar un capellà autèntic. M’arribava fins als peus. Quan me la vaig emprovar els que em contemplaven es van posar a riure. Ja anem bé!, vaig pensar. Es tractava de fer riure els espectadors que assistirien a la representació de la comèdia de Santiago Rusiñol “Els jocs florals de Canprosa”. Va ser un dels primers espectacles festa-majoners en el nostre teatre Municipal. Em sembla que era a l’any 1995. Vàlgam Déu com passa el temps!. L’obra de Rusiñol és una paròdia dels Jocs Florals que quan es va estrenar a Barcelona fa una barbaritat d’anys  va fer emprenyar a molta gent perquè semblava que se’n fotía dels Jocs Floralescos amb premis als poetes del “Gay Saber”. Però aquella paròdia floralesca del nostre Municipal va ser la cloenda d’un Homenatge a Rusiñol en la que vam representar dues comedietes més que ara no és el cas de parlar-ne. En aquell festival florelescu tots els “participants” estàven asseguts a les butaques encoixinades del nou  teatre banyolí, esperant que els cridessin per pujar a l’escenari a llegir cadascú el seu poema. I de cop i  volta va travessar el passadís el sacerdot poeta que es va empescar unes sortides dialèctiques amb els espectadors que es tronxaven de riure  en veure aquell capellà amb  bonet al cap que quan s’el treia se l’hi  veia la tonsura, o sigui una rodoneta al cap que el punyateru i bon amic Enric Tubert em va encastar entremig dels cabells perquè deia que en aquells temps els capellans portaven la tonsura. I amb aquesta indumentària, arremangant-me la sotana vaig pujar l’escala cap a l’escenari. Encara guardo la foto amb la meva expressió devota amb una ma aguantant el missal i amb l’altra el paperet de la poesia  procurant fer una cara de bon-jan llegint el rodolinesc poema floralesc. En acabat aquell recital, de cop i volta va aparèixer pels passadissos la Coral Floralesca que va inventar en “Farri” reunint un bon reguitzell de cantants “novatos”, dels que alguns, anys  a venir es convertirien en els Operetterus que haurien de recòrrer tota Europa, si bé en aquella jocosa paròdia floralesca, les noies sortien ben enramades i amb corones de flors al cap i els nois – alguns amb bigotassos de can Mateu engomats o relligats- transitarien pels passadissos del teatre portant el pendó d’una Coral que des de dalt de l’escenari ens cantaria la cançó més independentista de tots els temps.

Doncs, si, és l’única vegada que he fet de capellà. Demanant la independència del nostre país!. I cantant tots plegats:

 

Glòria, catalans cantem!

Cantem amb l’ànima!,

Un crit i una sola veu!

Visca la pàtria!

La nostra terra és redimida!

El gran moment és arribat!

Fòra els ultratges!. Lluny la mentida!

Ningú ens prendrà la nostra llibertat!.    

Passi-ho-bé, mossèn!

                                                     

De tant en tant trobo una senyora que quan passa pel meu davant em diu: Passi-ho-bé mossèn”. Dec fer cara de capellà. O potser aquesta dona m’ha vist a missa de 10 dels diumenges a l’església de Santa Maria quan algunes vegades pujo a l’ambó per llegir el que se’n diuen Les Lectures, o en algun enterrament fent el memorial de persones estimades que ens han deixat. Enfilat a la meva clepsa recordatòria em revé la meva amistat amb alguns capellans, i sempre he tingut present el meu pare que va ser sagristà i campaner a la nostra església parroquial, i molt especialment en anar moltes vegades al costat del recordat mn. Pere Font, amb el que organitzàvem cada any un viatge per Europa amb l’autocar ple de banyolins que es feien un tip de cantar el Virolai per les esglésies franceses, alemanyes, italianes i suïsses, mentre en Salvi Gratacós, que tots li dèiem en Peiòi aguantava ben enlaire la bandera catalana amb el nom de BANYOLES ben gros amb el dibuix d’un vuit irregular que volia ser el nostre estany. En Salvi “Peiòi” en tenia de bones. Era tan bonaxàs que entremig de la multitud que omplia la plaça de Sant Pere de Roma, en veure un home que queia al terra al nostre costat, en voler ajudar-lo, davant d’uns infermers de la Creu Roja que li van preguntar en italià si ell era el pater, va dir que SÍ i se’l van emportar en una ambulància cap a un hospital. Maldecaps vam tenir quan ens vam adonar que el nostre “Peiòi” havia desaparegut. Vam haver de recòrrer tots els hospitals de Roma per recuperar-lo. A l’endemà, però, ja va estar ben animat per anar a visitar les Catacombes, i com que el nostre mossèn havia de dir una missa en aquelles esgarrifoses coves subterrànies, un altre mossèn italià va dir a en Salvi si ell era el “pater”, i en Peiòi va contestar: “No, signore, io suono el monaguillo”.

  Torno amb això del mossèn. En un altre viatge, quan estàvem a punt de començar a dinar tranquilament en un restaurant, compto i recompto els entaulats i m’adono que me’n falten dos.. “Bah, posa’t a dinar i no comptis”, em diuen. Però jo, vinga a comptar i recomptar: “ No hi som tots! Me’n falten dos!”. “Que no, que ja hi som tots” em deien els afamats que ja començaven a tenir el rau-rau a l’estòmac. “-No, no, no hi som tots. Me’n falten dos!”. Ningú recordava que hi havia una parella silenciosa darrera l’autobús. “- Ja’ls tinc!”, vaig dir. Els hem deixat a l’últim poble que hem visitat”. Els hem d’anar a buscar!”. Vinga va!. Anem-hi!- va dir el desconegut i molt trempat conductor. Pujo a l’autocar amb el xòfer conduint a 100 per hora, amb unes corbes i uns reblincos que gairebé em marejava. En veure’m tant espantat, el xòfer em va dir: “Tranquil, mossèn, ja els trobarem!”. I mossèn per aquí, i mossèn per allà. A tot gas!. I ell: “No tingui por, mossèn, desseguit hi serem”. Per sort els vam trobar sota d’un parasol, els vam poder recollir i retornar també a gran velocitat. I quan vam arribar al menjador del restaurant vam ser ben rebuts per tots. Ens vam entaular. I el xòfer, content, va dir a tota la concurrència: Sort del mossèn que els hem trobat. Si no hagués estat el mossèn... I mossèn per aquí i mossèn per allà.

  Ho veieu com faig cara de capellà? No es res d’estrany que encara avui trobi aquella senyora que em diu: Passi-ho bé, mossèn!”.

Retratar núvols

Tot això dels núvols fotogràfics tuitejats per facebook em ve de nou. En aquest món de les piulades hi ha una carrandella de tuitaires que fiquen fotos amb totes varietats de núvols com mai s’havia vist. Oh, quines meravelles!, diuen els repiulaires. Ara estan descobrint els núvols. Meravelles fotogràfiques que entren en els seus mòvils perquè puguin dir d’ells, “ Oh, quina obra d’art  la teva!”, “Oh, quins núvols!”. I tothom queda bocabadat. Però... a mi em sembla que molts d’aquests piuladors haurien de baixar dels núvols. I de tant en tant estirar-se a l’herbei d’un prat, o des d’algun terrat es posessin a contemplar-los com s’havia fet sempre. Ja ho veieu: ara tothom descobreix els núvols com si mai haguèssin existit. Jo ja els havia descobert de petit quan els veia com s’envermellien per a fer-nos dir que al cel feien coques. I de jove m’encantaven els núvols quan sortien a les pantalles dels cinemes, sobretot en les pelis d’en John Ford i de  les d’un  mexicà que li deien “l’indio Fernandez” en les que el fotògraf Gabriel Figueroa n’hi posava d’allargassats i boteruts que passaven volant i s’enmirallaven a l’estany Titicaca. Oh, quines meravelles”. Però aquells eren núvols de cine. Els autèntics, els de part de bo, ens espantaven quan els vèiem negres que baixaven arrassant les teulades de la ciutat, i ens feien amagar dintre les cases quan amb ells arribaven les tamborinades amb barrabums i llampageigs que ens feien tremolar de por. Eren uns núvols  que s’esgarriaven i que de cop i volta per entremig d’ells s’esgarriava un rellamp de llamp que rebotia en el parallamps de can Torrent o del campanar de Santa Maria. I llavors s’apagaven els llums. Tots: els dels carrers i els de dintre les cases. Llamp de rellamp, quina por feien aquells llampecs. I els núvols llargs i foscos. Quina foscor!. Allò no es podia pas retratar.

Va ser al cap d’alguns anys quan em vaig aficionar  a “filmar” reportatges de la nostra ciutat. Encara guardo vídeos que s’estan marcint i que potser aniran a parar a les escombraries. Encara guardo vídeos amb llampagueijos pels carrers i places de la ciutat. Un any va ploure per la festa del barri de sant Martirià, els veïns  estaven a punt de començar a sopar. Tots a corre-cuita van haver de tancar-se a les seves cases. Trons, llamps i pedregada seca. I jo i càmera impermeablemitzats ficant-me per les entrades de les cases on tots s’hi entaularen a sopar. Vaig fer-hi un muntatge per a la Televisió de Banyoles amb fons musical del Singin´´s the rain de Gene Kelly. I anys a venir, encara hauria d’engrescar-me a filmar núvols negríssims, amb uns grans terrabastalls que em van deixar la càmera desfeta i l’esquelet trontollant. Oh, quina por vaig agafar!. Des de llavors no se’m va ocòrrer de filmar cap més tormenta banyolina, si bé encara m’atreviria a captar imatges amb tronades i a  pluja batent a la Venècia de les gòndoles mentre les centelles m’espurnejaven fent-me caure per terra davant al bell mig del canal en el pont dels “Suspirus”. La càmera va quedar feta un nyap. Però encara avui puc contemplar la ciutat amb el trontolleig, la pluja, la boira i el meu crit d’angoixa. Mai més!. Ho he deixat tot. Ara només tuitejo contemplant els núvols dels centenars de piuladors que van descobrint que retratant núvols poden fer obres d’art. Ooooohh, que macos!. Quins núvols!.  Fot-los!.

Banyoles, serà Los Angeles.

Xisca de Gardi ho ha dit sempre. Quan el gran creador va inventar-se el concepte de “ben parit”, pensava en Banyoles. Si Francesc Pujols i Morgades un dia va dir alguna cosa com que “arribarà un dia en que els catalans, pel sol fet de ser-ho, anirem pel món i ho tindrem tot pagat”, és perquè va néixer a Barcelona. Si hagués nascut a casa nostra, i era prou ben parit com per haver-ho fet, pla que se’n hagués recordat d’algú més que no fos dels banyolins.

Però si alguna cosa hem de reconèixer és que no ens hem pas sabut vendre massa bé. Vull dir que nosaltres ho sabem que som els millors, però no ens hi hem pas escarrassat massa en fer-ho saber a tothom. Tot i això avui dia no es pot pas tenir cap secret i la gent de fora comença a ser conscient del pa que s’hi dona a casa nostra.

Així, Banyoles s’està convertint en Los Angeles europeu. Els millors dels famosos mai vistos s’estan instal·lant a la nostra ciutat. Si no en fèiem prou amb les personalitats de collita pròpia, Lluís Carbó, El director Comercial, En Roger Coma, l’Eduard dels Amics de les Arts, en Ferran Corominas, en Fontàs o en Toti Pau entre molts, d’un temps ençà s’ha detectat l’arribada de nous ciutadans de renom.

En Pavlovsky, sense anar més lluny, s’ha instal·lat a la part nort del carrer Llibertat, a l’alçada de la Vila Olímpica. És freqüent creuar-se amb Matthew Tree passejant per la Plaça Major amb la família, un cap de setmana qualsevol. Ahir mateix, l’emèrit Viladiu em va presentar en Pau Vallvé (altrament conegut com Estanislau Verdet) de qui la meva filla de nou mesos n’és fan incondicional per ser l’autor de la banda sonora d’en MIC, entre múltiples projectes que lidera. Doncs en Pau, sembla ser que també s’ha instal·lat a casa nostra. No només això, sinó que anava acompanyat d’en Jordi Casadesús, multi instrumentista del grup la Iaia i qui segons en Francesc, també pot ser considerat mig banyolí.

En fi, que l’Ajuntament estigui al cas, que Banyoles serà el nou Los Angeles europeu. Que comencin a buscar un emplaçament per ubicar-hi el nostre Passeig de la Fama. No en farem prou amb el carrer Mercadal, caldrà que sigui una avinguda ampla i llarga, perquè ara que ja ho sap tothom, Banyoles s’omplirà de pompositat i gent d’autògraf. Visca nosaltres, els que son com nosaltres i els que ho seran ben aviat!  

Homenatge pòstum a la burra d’Els Pastorets

 

Hi èrem gairebé tots els que en les passades festes nadalenques havíem ofert un tast dels Pastorets en un muntatge en el que combinavem textos en català/castellà. Pastors, dimonis i àngels envoltant al pianista Pere Frigolé que teclejava tots els acords d’Els Pastorets de Banyoles. A l’Hospital de Dia de la Clínica Salus vam emocionar als residents, així com també a La Solana. Però la cloenda pastoral, angelical i endimoniada va ser aquest diumenge 26 de gener a la residència  Santa Teresa Jornet. Hi mancava el dimoni gros, el Luzbel Joan Solana que en aquests dies té prou feina per dirigir el musical “Josafat” al teatre Municipal de Girona. Però de dimonis no ens en faltaven. Teníem en Celrà, en Pol, en Quimet dels Manaies, en Pitu Duran i la més demoníaca de tots, la Paquita amb la capa de disseny Xiribic xiribic pom pom de can Papitu Comalat.

I apa, a cantar i a recitar els versos entrincollats dels “Pastorcillus”, a esbravar-nos i enlluernar-nos amb la cuirassa i el sabre relluent de la Fina Julbe, amb la punta afilada sobre el pit del dimoni gros, cridant-lo: “Altanero!” I “Lucifer, no más disputas!”, rematant-lo amb el crit de “¿Quien como Dios?”. I ja em teniu el Satán manaia Quimet Duran allargassat pel terra llençant la forca als peus del pianista.

La novetat d’aquest any era poder veure la burra de fusta que els nostres avis o besavis havien pogut contemplar en el vell teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador, la burra de fusta que havia desaparegut del teatre antic del Catòlics, la burra que ens havien dit que havia estat pintada per l’artista banyolí Manuel Pigem, i que alguns vam veure repassada per Joan de Palau i Esteve Juncá, i anys després rejovenida per l’artista Met Geli. I ha estat en aquest diumenge de sant Antoni dels burros com l’hem homenatjat petonejant-li el morro i cantant allò de “apa, vamos andando que ya por fin te quejas de estar parado”. I que “después de tantas lluvias, saldrá la hierba”. I semblava que ens mirava, ens mirava amb aquell seu ull gegant, relluent, com si d’ell se li escapés la darrera llàgrima abans de que les flames del foc la petarrellessin destrossant.li la corcadura pictòrica del seu cos tants anys rejovenit per la bona fusta treballada a la fusteria de can Ceba del carrer de Santa Maria.