El calze, la veracreu i el relicari

La guerra va arribar a Serra de Daró des de la Bisbal, quan el comitè i la mà despietada d'en Batlle van anar a prendre possessió dels béns de l'església i van saquejar la sagristia. Resulta que els milicians van fer un piló amb totes les coses que van trobar a la rectoria i allà les van deixar. Abans d'amagar-se en una reracambra entre dues parets mestres d'una propietat de Can Pou, Mossèn Mateu Puig i Talleda va veure entre la pila, enfonsat en una banda, el calze, la veracreu i una mena de reliquiari rodó que li havien regalat els de casa quan el van ordenar capellà. Patia de veure-ho per terra i va demanar a l'hereu de Can Pou i el noi de Cal Ferrer si les hi podien recuperar. En aquell temps tenien tretze anys. Però els tenien molt ben posats. Potser més que alguns milicians. La qüestió és que en Pou i el de Cal Ferrer ho van arreplegar, van anar a guardar-ho al mig de la palla del bestiar i van prendre un parell de pales amb punxes per fer veure que treballaven. De seguida va aparèixer un milicià que els buscava. I els va trobar, forca en mà, al davant de la quadra. En Pou i l'altre no les tenien totes però estaven tranquils perquè coneixien el milicià i sabien que no matava. El que matava era en Batlle, que no tenia cap mania i portava l'ànima esquitxada de sang des del primer dia. El milicià que els buscava era l'home d'una germana de llet de la mare d'en Pou i quan els va veure amb les forques no va gosar d'acostar-s'hi gaire perquè, en eel fons, al comitè hi era perquè hi havia de ser tothom. Va marxar. Al cap d'una estona en van arribar un parell més preguntant on havien amagat el calze, la veracreu i el reliquiari. En Pou i el de Cal ferrer no deien res. I no dient res, amb les eines ben agafades, es feien una distància de mal travessar. Si en Batlle hagués decidit fer servir les armes ho haurien tingut arreglat aviat però era un risc que no podia córrer pel parentesc que unia molts dels seus homes, i a ell mateix, amb les famílies de Serra de Daró. Hi va haver corredisses, males cares i algun crit però al final els milicians se'n van desdir.
Quan es va fer de nit, el pare Pou va treure mossèn Puig de l'amagatall i el va carregar en un cotxe. Se les havia empescat per tenir-ne un que no s'hagués d'aturar a gaire enlloc i, sense fer gaires parades, va portar el rector fins a Sant Julià de Vilatorta, al costat de Vic, perquè s'hi amagués a la casa pairal de la seva família. S'hi va passar tota la guerra. La va sobreviure i el 39 va tornar a Serra. S'hi va estar trenta-cinc anys i va tenir sempre la parròquia plena. No pas perquè fos d'uns o fos dels altres. No havia estat mai de ningú, si de cas havia estat a favor de l'hereu Pou i del de Cal ferrer perquè, a Serra, la guerra havia sigut una cosa arribada des de la Bisbal en temps de sega i, per sort, havia passat de llarg cap a Torroella.