Avui és el dia. El dia que estàvem esperant. El dia de l'aniversari de la nostra musa Meritxell, el dia que hem estat esperant des d'en fa una mica més de cent. I n'esperaríem cent més si fes falta. Avui és el dia del xampany en fresc, dels focs d'artifici, de les celebracions, dels fanalets, de la millor actuació dels setson i Blas a la placeta dels Estudis, de la festa major del carrer Sant Martirià i de tot plegat. És un dia que Xisca de Gardi té assenyalat en vermell fosc al calendari perquè els dies assenyalats de color vermell fosc ens agraden i perquè si la Meritxell fa anys no hi ha res més a dir. Se la felicita i para de comptar.
A partir d'ara s'accepten tota mena de felicitacions perquè els aniversaris, com els sants, tenen novena. I si no la tenen ens la inventem i avall que fa baixada. Avui és el dia de les paraules, demà serà el dels dibuixos.
Per molts anys i que duri.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
12 comentaris:
Tant d'enrenou per una mossa Mastegatatxes? Jo no et feia d'aquests que perden el cap per una noia! Ai, ai, aiiiiii
M'he aixecat indignada.
Benvolgut Mastegatatxes, em sap greu ser tant contundent, però m’has decepcionat. Aquest compte enrera havia generat un seguit de converses caragilleres entre els meus coneguts que també visiten Xisca de Gardi, i el desenllaç final ens ha caigut com un gerra d’aigua freda. Felicitats i enhorabona a la Meritxell, que ha fet anys, però llàstima a la presa de pèl tant enorme de la que hem estat “víctimes” els que hem seguit amb candeletes aquest compte enrera.... I llavors els homes diuen que les dones perdem el cap quan ens agrada una tio.....
Atentament, però indignada,
Si una cosa trobo indignant és que aquest compte enrere no hagués començat fa 365 dies, com a mínim, i proposo, ja, d'immediat, sense perdre més el temps, començar un nou compte enrere per celebrar el proper aniversari de la Musa. El que és injustificable és que algú no ho trobi justificat. No és que sigui injustificable: és immoral, és inquietant, és indignant. La Meritxell es mereix, com la seva germana Isabel, no un compte enrere sinó un comptador enrere a Trafalgar Square, els Camps Elisis, la Plaça Major i davant del Capitoli! A més, nosaltres no perdem el cap, ja el tenim perdut fa temps.
Comitè d'Orriols no t'alteris. Que els homes alterats no valen ni un ral. Per cert. Com s'atacudeix posar la Plaça Major després de Trafalgar Square i els Camps Elisis. La Plaça Majora ha d'anar en majúscules i davant de tota aquesta enumeració. Jo estic d'acord amb la senyoreta Woodhouse. En certa manera ens heu pres una mica el pèl. Això no hi ha qui ho negui. A més, com em va dir en Mastegatatxes fa uns dies: no s'ofèn qui pot sinó qui vol... Potser et sents ofès?
Tranquil·litat. Això és el que no s’ha de perdre mai. Però als homes enamorats a vegades us empipa una mica que us critiquin el sentimentalisme. No passa res ser-ho! Som animals sensibles a més de racionals (tot i que alguns ho són més que d’altres de racionals). No cal que salteu com gats en zel quan us toquen el sentimentalisme! A les dones ens ho han fet des de la nit dels temps i nosaltres tant amples!
Apreciats contertulians cibernètics: algú us havia dit que teníem la pretensió d'impressionar algú amb el compte enrere? I, en qualsevol cas, perquè us indigneu? No és bo fer-se preguntes esperant una resposta determinada.
Resposta? Determinada? Explica't perquè no t'hem entès Mastegatatxes.
Benvolgut Mastegatatxes.
És ben trist que ja no deixeu que comentem els vostres textos. Reconec que la reacció que ha ocasionat en nosaltres el resultat del compte enrera ha estat una mica desmesurat. El que passa, i vos home de món ja ho haurieu de saber, és que l'individu és un ésser voluble i que viu d'expectatives. En aquest cas, l'expectativa era conèixer el motiu de tant enigmàtic compte enrera.
Des d'aqui, us demano disculpes si us he molestat, i us demano fervorosament que no ens priveu del privilegi d'explicar-vos les impresions que causen les vostres històries en els nostres ànimes.
Atentament,
Benvolgut Xinador
No m'heu pas de demanar disculpes. La meva reacció quan als comeentaaris ha estat una simple mesura de protecció davant de l'exitació que dominava el blog. No podia permetre que en aquelles circumstàncies aparagués algú, que no sou vos per descomptat, que embrutís una història com la del capellà de Serra de Daró. Me la va explicar un dels dos protagonistes ahir a la tarda, a la mateixa casa on van amagar les relíquies de mossèn Puig. Em semblava, i encara em sembla, que no hi fan falta comentaris. De tota manera, saapigueu que és una mesura passatgera.
Una abraçada
Que hi ha un doble sentit estimat Mastegatatxes?
Visca la festa del carrer de Sant Martirià! Vosaltres, Xisca de Gardi, on sou? Us heu perdut una de les festes amb més solera de Banyoles!
El millor, sens dubte, senyoreta Woodhouse, la desfilada del diumenge al matí. A mi em va enxampant fent les compres típiques del diumenge al matí. És sabut, el pa, el diari i la tortada per fer un bon postre. Em va fer somriure d'orella a orella sentir la música d'orquesta que es podia escoltar per quasi tot el barri vell.
Publica un comentari a l'entrada