Can Sala

Sota les voltes de Can Xampinya, la blancor pasteuritzada de Can Sala esquitxava els ulls del visitant tan bon punt obria la porta de la lleteria. Era un blanc nuclear, brillant, netíssim. Un dringueig que s'allargava suaument, anunciava l'arribada del client. La impressió era total. La llum es dispersava en un recorregut de colors que s'estenien des del groc pàlid de la mantega fins al blanc apagat del mató. Tot estava perfectament ordenat a mà dreta, sobre un aparador de marbre d'un blanc fred i intens que s'allargava ben bé tres metres abans de caure en picat, a un metre i mig de la paret del capdavall. Al fons, al darrera d'un segon taulell d'obra, més curt, de cares a la porta, perfectament recorbert amb llesques de ceràmica clara fetes a la Bisbal, hi apareixien les dues germanes Sala a punt per omplir la cantina. La conversa era sempre la mateixa. No girava més enllà del temps, de la fortuna de la salut, dels maldecaps d'algun veí i de la conveniència, o no, d'un canvi imminent de rector anunciat pel Bisbat. A Can Sala no es discutia mai. Tothom estava sempre d'acord, no hi havia mai raons. Les germanes de Can Sala eren una més alta i l'altra més baixa, una casada i l'altra soltera. La més petita, soltera, patia una lesió severa. Tenia un caminar sincopat, un pèl angoixant, que, als ulls d'un marrec que hi anava a buscar la llet amb l'àvia, era un misteri. La germana Sala, la més petita, omplia cantines abocant la llet amb una naturalitat cremosa. Era la llet que arribava des de les vaqueries de les Rodes, la llet de Cal Roig, a la cantonada del carrer Vallespirans, la de Can Soler, que s'allargava al costat de l'església de la Sagrada Família, la de totes les corts que van desaparèixer lentament, engolides per les lleis descremades dels governants del nord. La llet arribada a Can Sala s'adormia al magatzem del gel, a la part més fonda de la rebotiga, i apareixia novament davant de la clientel·la, blanquinosa, amb una oscil·lació turgent, envasada en una galleda immensa carregada per les dones a la brava. Després d'un parell de trasvassaments de la galleda a la cantina gran i de la cantina gran a la de la venda al detall, la senyora sala aferrava el mànec de la mesura amb el pols ferm, l'enfonsava a l'última cantina, l'elevava plena fins a dalt sense vessar-ne ni una gota i la buidava amb solemnitat dins de qualsevol mena de recipient que li hagéssin parat per omplir. Darrera del taulell de marbre, el seu cunyat mirava de reüll fent veure que ordenava els matons. Mig d'amagat, passava un dit pel bol de la nata i l'oferia a la mainada. N'hi ha que parlen dels llagurts però no hi ha hagut mai res com la nata de Can Sala. Mai no hem recuperat el gust. I, segurament, mai no la tornarem a tastar. Entretant, l'altra germana, la casada, es torçava sobre la llibreta de comptes fent cara de com si calculés algun deute que l'atabalava. Els dies d'hivern, amb la cantina plena, la clientela d'ultima hora de la tarda pagava i marxava amb lentitud, educadament, dubtant una mica si el litre que s'enduia era complert. Un cop a casa, en acabat de fer bullir la llet en l'escalfor de la cuina, els marrecs sucaven una torrada i un tros de xocolata mentre s'anava fent fosc, les àvies començaven a fer el sopar i els petits jugaven imitant el caminar de la lletera per fer temps abans d'anar a dormir.