En Ponç

Podé en Ponç és dels escriptors més "serios" que ha donat aquest país en molt de temps. Què ho fa que alguns dels escriptors de part de bo del país sempre tinguin opinions una mica estrambòtiques? Tant se li'n carda. Si un escriptor del país és bo, és bo, i si fa coses rares i de tant en tant pensa guerxo, què hi vols fer! En Ponç te'l trobes a l'estranger, o sigui per Girona, i sempre és de bon parlar-hi. Li agraden els gossos i això fa que els de Xisca el veiem com una persona d'interès. Desconfia d'algú que no li agradin els animals: és un tarambanes, és un penja-i-despenja. En Ponç ens ha parlat de Banyoles perquè totes les persones endreçades del món acaben parlant de Banyoles, arribant a una evidència de pedregada: Banyoles és el ventre del món. En Ponç ha citat alguns personatges reveladors de Banyoles. Entre aquests personatges que han marcat el nostre escriptor hi ha en Josep Agustí, l'amic Fulles, i el cèlebre i xiscagardià Ramon Masgrau. Ja està tot dit. Un escriptor de part de bo és el que, amb un cop d'ui, és capaç de destriar el gra de la palla, és capaç de trobar l'aguia en el paier, és capaç de saber el pes d'un vedell amb una simple mirada, encara que aquesta mirada sigui feta amb els ulls grossos d'un nen. En Ponç, amb un cop d'ui, ha sapigut trobar dos grans personatges de la vida banyolina. I amb això en tenim prou de saber que estem davant d'un escriptor de part de bo. Algú hi afegiria en Pla, en Llamaraques, el Gurú i en Gaziel. Tabé, sí, i en Jep Navarro i no gaire pas més. La resta, de moment, som l'Atlètic Banyoles, és a dir festa, ganes i, a hores d'ara, encara poc jogo bonito. Vet aquí.