Sant Pere de Roda

L'altre dia vaig pujar a Sant Pere de Roda i no hi vaig trobar ningú de Banyoles. Se'm va fer estrany perquè els de Banyoles sempre ens trobem quan sortim de la comarca, en qualsevol part del món, a qualsevol capital, a qualsevol restaurant o museu. I un cop trobats, ens saludem, amb una salutació que és d'una efusivitat sorprenent, gairebé alarmant, una mica estrident. Els de Banyoles ens saludem pel món, encara que ens hàgim creuat vuitanta milions de vegades pel baixant de Plaça sense haver-nos dit res, havent-nos ignorat i, fins i tot, havent-nos mirat de reüll amb un menyspreu sorrenc, àrid, sec. Llavors, un cop trobats, havent tornat, ens creuem una altra vegada al baixant de Plaça i ens diem adéu amb cortesia. Però si la trobada a l'exterior s'ha produït, per exemple, en un espai amb senyoretes pel voltant, solucionem el compromís amb un cop de cap genuïnament clandestí i seguim, uns amunt i els altres avall, fent veure que no ha passat res, que només ens saludem perquè resulta que, casualment, ens vam asseure de costat al cinema un dia que no hi havia ningú més. A Banyoles semblem una mica batejats amb aigua calenta segons com es miri. Però soms així i que sigui per molts anys. La qüestió és que feia molt que no anava a Sant Pere de Roda. Feia tants anys com fa que se'm va escapar la infantesa. En tenia un record una mica pedregós d'aquella part del món. L'Empordà, el més alt, té una geografia abrupta, és d'un verd sec batejat amb clapes marronoses, d'un marró a mig camí entre la vedella amb bolets i el civet de senglar. Sant Pere de Roda viu enrunat en un ambient aspre, escantonat pel vent que hi arriba pel nord. De dalt estant, amb el monestir als peus, mirant el mar, un cop de tramontana em va despentinar des del cap fins als pèls dels dits dels peus. L'aire em va entrar pel coll de la camisa i va baixar a una velocitat estremidora. El clafred va ser sobtat, fulgurant, i vaig notar una invasió de pell de gallina que, havent-me inflat els porus fins al límit d'un dolor suportable, va desaparèixer just en el moment que passava una gavina deixant anar un xiscle exactament de burla. El xiscle es va perdre entre els xiulets del vent i es va començar a fer fosc. A l'hora de marxar, giravoltant pels revolts de la collada vaig passar de llarg el Port de la Selva i vaig enfilar la carretera de Llançà cap a Figueres. A l'altura de Peralada em va venir que un dia hem d'anar a Vilanova de la Muga a fer un arròs amb Xisca de Gardi. Sense adonar-me'n vaig ser a Orriols i d'Orriols cap aquí se'm va fer un nus a l'estòmac al davant del crim infame que ens està rebentant Vilademuls per un redimoni de tren que ens farà més nosa que servei. Ja fosc, amb les llums de Banyoles encara una mica lluny, em vaig sentir tranquil i la calma em va recórrer una altra vegada tot el cos, com quan vaig tornar d'aquella nit delirant que havia passsat en una casa de Peratallada acompanyant una amiga manyagoia que tinc a Serra de Daró. A mi, què voleu que us digui, que em portin allà on vulguin però que em tornin a l'estany.