Ja sóc arribat

Amics, Amigues, fradrins, fradisterns, germans, germanes, banyolins i comarcans, només puc dir que sóc arribat. La maltempsada ja ha passat, vet aquí, puc dir que vist la padrina però que la padrina com ve se'n va. De l'hospital recordo els crits d'en Josep "nenes, nenes, un iogurt" o bé "on és la manta vermella?", de l'hospital recordo les converses del box del costat, això del box no es res més que una conillera feta de cortines miserables, on es repetia "ja no té pols, portem-la a morir a Sant Feliu", de l'hospital recordo Bill, el meu company d'habitació, escocès, locutor de ràdio al seu país, fanàtic dels gats, home ponderat, civilizat però que rotava com un bon seguidor del Celtic i que estava com teixó. De l'hospital recordo els crits a la nit, els laments, les cares d'angoixa de molta gent. Però també la llum, que entrava per tot arreu, i que encenia els passadissos, i les magnifiques postes de sol que convertien Palamós en una impressió rogenca. Però soc aquí gràcies a la mare de Déu del Collell, a la Mare de Déu del Mont, a les que vaig invocar com a bon comarcà des de la profunditat de la meva habitació. A nostres senyores els hi dec una visita, una pelegrinació o el que faci falta. Ara a fer bondat. Per una temporada me n'estaré de la sal, els peus de porc, les visites al Palau de l'Embotit. Amb el temps, no ho dubteu, tornaré, amb la moderació característica d'un dels partidaris del Monestir. A tots i a totes gràcies. I pel que fa a Xisca de Gardi, que ningú dubti: aquí estic, ferm, dempeus sobre la terra catalana, i disposat a la lluita. Que la collita és gran, hi han pocs segadors.