L'Obi (t)

L'òbit és la mort amb paraules gruixudes i és el nom amb que s'anomena un joc antic i bàsic. Un joc de caniques que jugàvem totes les hores del pati del món i part de l'estranger. L'obit era la metàfora de la vida, se sortia d'un forat i s'acabava en un forat. Pel mig hi havia trampes, enganys, sort, mala sort, baralles, insults, pèrdues, guanys, pols, fang, la vida mateixa. Se sortia d'un forat amb la canica i havies de seguir unes regles fonamentals: xiva, pie bueno, tute, matute, i obit. No sé qui va triar les paraules, un nen espanyol suposo, però com a la vida nostra totes les regles forçades són en espanyol. Jugàvem a l'òbit amb la por de perdre les caniques i amb l'afany de guanyar les dels altres. Això era la passió que movia el joc. La força que ens portava a ajupir-nos i a calcular els moviments. Hi havia traça, hi havia punteria, hi havia una precisió de rellotge. Els dits eren els nostres mags, amb ells dispàvem la canica cap a la incertesa. Quan enmig de la pols se sentia el dring exacte volia dir que havíem tocat diana. Volia dir que s'obria la possibilitat de guanyar. Poc a poc avancàvem, tirada a tirada, en el joc que era una metàfora de la nostra vida petita. Les caniques més delicioses eren les de fang, les més venerades eren les que sortien dels coixinets. Les caniques d'acer, brillants, lluents, semblaven enlluernar els patis polsosos, eren com cassaques d'un exèrcit vencedor. Calia triar bé, calia saber jugar, calia, abans de jugar, observar la sort i el joc dels demés. Si ens veiem en cor, ens lllançàvem a la partida. Com jugadors de timbes, com apostants de la ruleta. El joc era un garbuix de colors, una fressa de metall contra vidre, un anar i venir de jugadors, una partida interminable. Perdent i guanyant rebíem les lliçons de la vida. El pati, com sempre, era el millor pupitre.