Caminant per Sant Miquel de Campmajor

A l'Hostal només erem els escollits. La timba dels senyors de la comarca jugant a cartes fins que es colgui el sol, són senyors de postí, la versió veterana de Xisca de Gardi: propietaris, industrials retirats i algun cap d'obra. Vet aquí. I jugant sempre en la taula rodona on sempre regalima una clapa de sol. Nosaltres al costat de la tele, com ha de ser, esperant l'alcalde Planaferrana. I va arribar cap a les tres de la tarda, va arribar ell i cafè, amb un somriure d'esquilet i aquells ulls ben petits que no se li escapen pas ben res. Vam acabar de dinar i quan ja erem a fora ens vam adonar que feia una tarda extraordinària. Una d'aquelles tardes cèlebres que passaran a la memòria i a la categoria de les nostres anèctodes. Vam decidir amb en Vaqueta i el Gallegu anar a caminar una estona. I a fe de Déu que Sant Miquel ens va regalar i oferir tot els contrapunts dels seus paisatges. El verd granat dels sembrats, el verd tou dels boscos, el verd espès que creix per les cunetes, el verd mandrós de les muntanyes nord enllà. Un ramat d'ovelles s'apilonava prop de la carretera, dos gossos d'atura no ens treien la vista del cim, el pastor vestia de mecànic. Anavem acostant-nos a Can Rovira, la casassa d'un dels cèlebres guerrillers de la comarca. Vam travessar el riu ritort. Sec, ben sec, en prou feines queden dos o tres basses d'aigua. Què hi vols fer, si no vol ploure nosatres no podem pas fer-hi res. Vam arribar fins a l'església. El nostre país és això: una tarda assolledada i les velles pedres dels nostres avantpassats. Des d'allà que aquells volts el món semblava manyac, endreçat i en repòs. No hi havia cap xerrameca, només un cotxe de tant en tant per emprejar una mica.