La professó del Dolors

Vet aquí. Els que soms de Banyoles i de la comarca, els que soms gent d'esprit i de fe, gent que trepitja país, gent que mastega tradició, veiem amb orgull l'arribada de la professó del Dolors. Ans en el meu temps petits encara recordo les professons des del balcó dels meus parents, els constans, al carrer major. Des d'aquell balcó menut veia avançar una llarga i negra professó de ciris, de silencis, de caps cots, i tot seguit la manaiada omplint el carrer del roig viu i del color de l'or. Era, allò, un comunió digníssima, troquelada per la devoció, encesa per la temença de Déu. Qualsevol infant havia de rendir-se en aquella llarga professó d'imatges, respecte, i temps antics. Així vam créixer i donem gràcies a casa per dur-nos a llocs com aquests. Perquè el millor que pot fer un pare o una mare és procurar que el seu fill vegi amb ulls novells aquella demostració de tradició i religiositat. Els temps avancen i nosatres juguem al joc embolicat de mirar endavant i pensar que no tenim arrels ni passat, que la tradició és postissa i que la professó és una cosa carca. Ens etivoquem. Cada pas de la professó parla de nosatres, cada instant de la professó és nostre, cada pendó, cada casc de manaia, cada repicar de les llances contra els terres dels carrers vells és nostre, parla de nosatres, ressegueix la nostra ombra, reviu les passes dels nostres avantapassats. La professó del Dolors i tots els seus instants són el resum de la nostra història. I a fe de Déu que la nostra història és sagrada i ens pertany. Apagueu la tele, miserables, deixeu les vostres feines executives i de crosta moderna, deixeu obligacions, gimnasos i collonades, i divenres que ve, com un sol home humiliat davant Déu i la terra banyolina, sigueu davant la professó de Banyoles. Que és allà on hem d'estar tot el poble tinguem els colors i les adjectius que ens vulguem buscar. Abans que banyolins, soms devots de la Verge del Dolors. I per molts anys, eixuts i aigats, guerres i pestes, nosatres: professó.