Els brunyols

La Setmana Santa ens porta a afartar-nos de brunyols. Per Barcelona i llocs de desordre lingüístic dels brunyols se'n diuen bunyols. Quina paraula més postissa i més espessa, amb lo fàcil que és dir brunyols. Els brunyols es poden fer a casa, i de fet, els pares són especialistes en aquest art, es va fent una massa i se li dona forma, en cabat, va directament a la paiella a fregir-se amb oli abundant. Llavors apareix el brunyol que és una cosa que sempre ve bé. Als dematins del diumenge jo m'esmorzava una bossa sencera de brunyols de Ca la Marina del pa i quedava content com un ginjol. Què vols! Els brunyols passen bé. I a cada casa tenen un gust peculiar, característic, particular. Com les olors de les cases, els brunyols de les cases identifiquen famílies senceres. Brunyols més amassats, més prims, més oliosos, més gruixuts, més secs, més esponjosos, olors de matafaluga, brunyols banyats amb vi de missa. El pendonista obre les portes a la casa i si vol ser persona formal ha de treure platades de brunyols i els nens de Banyoles, sobretot abans, sopàvem i dinàvem de gorra a casa del pendonista i al cim traguejavem vi de missa, vi dolç, ratafia, moscatell i el que fos. Perquè un bon vi dolç fa passar bé el brunyol, el regala, l'amara. Jo ara m'he afeccionat als brunyols de Can Japet, que són el més semblat als que havia menjat tota la vida. Can Japet és la resistència, la tradició, l'altar dels brunyols. I quan els veig amb aquell color fosc retocats de sucre penso en que són temps de brunyols. Per tant, temps de civilització. Apa, bora nit, que vaig a tancar les oques.