Atlètic-Sant Ponç

Hi deu haver-hi poques coses comparables a la solitud que se sent quan el rival del teu equip et marca el gol de l'empat fent-li falta al porter en l'últim minut d'un partit. El silenci és profund, paorós, d'una densitat pastosa. I si qui et marca el gol és un adversari sense cap mena de preocupació per l'ordre, el desengany és encara més cruel. L'Atlètic, i tots els que seguim aquest nostre club amb el fanatisme dels conversos, vam sentir totes aquestes sensacions dissabte passat, pels volts de tres quarts i mig de vuit de la tarda. Feia un dia esplèndid. De fet, era una tarda ideal per jugar a futbol. Els nostres ho van fer, es van deixar la pell dels genolls i la de la part de fora de les cuixes repartida entre la sorra del camp vell. En Buti, el nostre nou entrenador des de la renúncia d'en David Garcia, s'esgargamellava des de la banda. Ho vivíem i jugàvem a futbol. És veritat que a la primera part només vam sobreviure i que la pilota ens cremava als peus. I s'ha d'admetre, també, que el gol que va trencar l'orgull infame dels de fora, va arribar en un xut de falta afortunat, casual i gairebé com de xiripa. Però vam ser millors. I quan a Banyoles i a la comarca diem que soms millors, és que ho soms i ja no s'ha de dir res més perquè l'honor no ens permet ni dir mentides, ni fer el fatxenda. Bé, potser fer el fatxenda sí, però amb seny.
La cosa és que a la segona part en Capa va marcar un gol memorable. El va dedicar a la parròquia amb una energia mai vista. Havia estat una jugada construïda a una velocitat impensable des d'una taula de Can Garriga, per posar un exemple; va ser una acció plena de força, de fe. En Met Pla va rebre una passada profunda que venia de la intersecció entre l'esperança dels nostres davanters i el neguit dels defenses visitants. D'una manera molt intel·ligent, corrent en parel·lel a la línia de l'àrea gran, a no més d'un metre, més o menys a dos terços de la corredissa que li quedava fins a la línia de fons, va aixecar el cap i va veure en Capa que venia a desbocat pel carril que travessa el camp entre la mitja circumferència del límit de l'àrea i la línia de la banda dreta de l'atac. Venint dels peus d'en Met, la pilota va rodolar recta i neta, sense fer bots. L'exactitud del càlcul entre la rapidesa d'en Capa i el recorregut de la pilota ens va fer pensar que només podia ser gol. I ho va ser. L'esclat va ser unànim i un fil de pols va dibuixar el rastre fins a la xarxa just arran del pal esquerra del seu porter. Feia un sol magnífic però l'eufòria va fer el dia encara més clar.
Guanyàvem dos a zero i faltaven cinc minuts. En Txirri, que no havia pogut jugar perquè era a casament, va trucar just en aquell moment al nostre president, en Runy, que atenia la parròquia al darrera de la barra, servint cerveses, algun cubalibre i fantes de taronja per a la mainada. Semblava que en Txirri ens hagués sentit. I en Runy li va dir que tot anava bé. Després, a l'altre costat del telèfon, en Txirri va respirar, li va dir a la Berta que guanyàvem, ho va comunicar a la resta dels convidats que seien a la seva taula i es va menjar la resta del casament amb tota la tranquil·litat del món. Però, malitsiga el món dolent, ells ens van marcar en una jugada absurda just quan entràvem en els últims cinc minuts. Quina jugada més inútil!!. Allò ens va fer mal. De fet, ens va fer callar. A tots, fins i tot al director de cinema comercial, que també hi era. Llavors van arribar els minuts de temps afegit, els minuts de la histèria continguda. I en l'última jugada, al cap de res que expulsessin en Marc Pastor per la seva poca diplomàcia, el Sant Ponç va fer l'empat en un batibull a l'àrea petia que va començar amb un cop de puny a la cara del nostre porter Marc Zamora. Collons! Perquè! Era falta, per l'amor de Déu!
No hi vam tenir res a fer. Vam centrar i l'àrbit va xiular el final. El vam esperar i li vam dir de tot. Vam controlar en Ramon de Mieres perquè no l'atonyinés. Però el vam escridassar. Li dèiem que s'havia lluït, que se n'hauria de donar vergona, que era un bufamistos, que no tenia perdó de Déu. Però quan va entrar al vestidor es va haver acabat el bròquil perquè nosaltres soms gent civilitzada que escalfa i només crema quan convé. No soms com d'altres que s'esbatussen amb els jugadors de fora perquè només així se senten més valents. Nosaltres fem les coses com les fa la gent de la comarca, la gent noble, les persones enraonades. Nosaltres soms l'Atlètic. Els aldarulls són fets pels escurabutxaques de Sant Ponç. Amunt l'Atlètic collons!