L'ai de Banyoles

Banyoles és país d'ais, tothom ho sap. L'ai de Banyoles era un besnet dels ais del Tarn, de cap allà dalt l'Occitània, terra germana i cosina nostra. Vet aquí. L'ai de Banyoles era més aviat rogenc i era una matèria sensacional per fer aioli, la salsa que no pot faltar a les cases dels catalans. Als col.legits n'haurien d'ensenyar, a fer aioli. Tantes coses que ensenyen que no serveixen per ben re! T'ensenyen noms de rius que no són nostres, equacions que mai faràs i noms d'animals que no has vist mai, i en canvi, no t'ensenyen a fer aioli, cosa necessària, fonamental, imprescindible per anar per la vida. L'ai de Banyoles amb prou feines es sembra. Mal aventurat. Vivim en un país de cantamanyanes i xuclasangs que prefereixen el portland a la terra, el món nòrdic al país Banyoles, el gonyar calés al anar fent. Què hi vos fer! El cas és que fa temps que l'ai perd terreny, falten mans per cultivar-lo. I se n'està perdent la mena. Què serem sense els ais que ens han donat l'orgull i la idenitat? Poca cosa. Ben re. Què farem? Comprar aioli postís? Menjar ais de poliester? Anirem perdent el delit. Ja no serem nosatres. Els de Banyoles serem igual que els de Nova York i la Guinea. A prendre pel sac! S'han de tornar a fer ais. Cardarem a terra els polígons i el portland i la mare que ho va parir tot. Els ais han de tenir les seves regues i para de comptar. I tots els nanos que van a estudi els farem sembrar ais. Seguint les llunes, com ha de ser. I farem màsters d'enforcar, com ha de ser. I seminaris d'aioli, com sempre s'ha fet. I avui pau i demà glòria. I si no és un ai, és una ceba. I visca nosatres, i els que són com nosatres.