Oda als peus de porc

Plovia sobre Orfes. I no hi ha millor premi per la terra que la pluja ditxosa. L'aire grisós, els camps molls, el verd compacte ens trasllàdaven als temps antics, on les coses funcionaven seguint l'ordre natural. Orfes és la seva carretera de plataners, les cases velles, l'església reposada. Quatre carrers però digníssims. La plaça endreçada, la convivència de la vida rural amb els temps moderns, la ferum de les vaques governant l'ambient. I què millor manera de santificar la festa que dinar a la Barretina. Temple de la panxa, homenatge agraït a les nostres tradicionals fonamentals: menjar i beure. En Bertus és un personatge que ha fet molt per la nostra felicitat. Ell és el cuiner fonamental. A la Barretina tastes la vida de les fondes d'abans, el pas reposat de les hores, la remor de les converses, la cara de bona vida dels comensals. La Barretina és l'últim convent, un Poblet on es guarden les nostres essències, un Montserrat on es vetlla pel nostre esperit. Els peus de porc de la Barretina són un idioma i una bandera a part. Són una expansió i una consagració. Els altres tenen estrelles, nosaltres tenim el firmament sencer. Ells tenen mitxelins però nosaltres tenim panxa, que és una cosa més natural i harmoniosa. Ells tenen guies on fan descripcions de plats estrambòtics i postissos, nosaltres tenim la carta de la Barretina, que és la carta de navegació de la gent endreçada i entenimentada. I ells no tenen la sort i l'honor de ser del Pla de l'Estany, nosaltres sí. I entre els nostres, entre els amics de Xisca de Gardi, en Bertus. Amo i senyor d'Orfes, amb permís d'en Peret Ventura. Visca Nosatres i els que són com nosatres.