Nedar a l'Estany

Cada poble té una manera peculiar de refrescar-se quan ve l'istiu. Els de marina es banyen a la platja i queden tan descansats. Els d'interior s'han de contentar amb una riera, un safareig, una palangana o la font d'una plaça. Els de Banyoles tenim Estany, o sigui un mar quasi sempre encalmat, un mar dolç, d'aigües més aviat pesades i a vegades tèrboles. A l'Estany, si fa no fa, hem nedat una mica pertot arreu. A l'altre costat d'Estany, per exemple, abans que els usos ens ho prohibissin. Era un lloc manyac, tranquil, agradabílissim des d'on es veia el brogit de Banyoles com si fos una cosa molt llunyana. Ens hem banyat a la caseta de fusta sobretot de nit ben conills, com han de ser tots els banys nocturns. Ens hem banyat a les pesqueres que ens deixaven i tabé a les que no ens deixaven. Està bé bé, quan ets pitit, infringir les normes imposades pels grans, et fa sentir ple a vessar. Ens hem banyat al Club totes les vegades que hem estat socis i del Club recordem les palanques i la tendra herba per estirar la tovallola. No hi ha com fotre's a l'Estany i sortir-ne moll, cansat, fresc com l'aigua del bacallà. I estassat sobre la tovallola sentir l'olor d'herbassa i veure i contemplar l'immens catàleg de colors que és l'Estany. Tots poden banyar-se entre aigües més o menys abundants, nosaltres tenim el nostre desfici particular que és l'Estany. I sentir-nos com un ànec coll verd que llisca sense pressa pel líquid tranquil de l'Estany.