Can Selvatà

Ja poden anar diguent els xarlatans i els predicadors de trona baixa: però el país e' viu, e' ben viu. La prova és que l'antic Can Mac, hostal de referència de tots els camions i de tots els nostres autònoms, té un hereu com cal, un hereu valent, un hereu del país, un hereu que ha gafat el negoci i la fet pujar a base de bé: Can Selvatà. Els de Can Selvatà despatxen més àpats en un sol dia que tots els restaurants de mira'm i no em toquis de Barcelona i part de l'estranger. A Can Selvatà fan la cuina de tota la vida, la que e de vritat, la que el cuiner et pot mirar a la cara i no passar vergonya. Re d'amanides estrafolàries, re de plats que els ha d'explicar un especialista en logaritmes, re d'enganys i postissos. A la cara. De part de bo. Per això la gent de peu pla hi va a menjar. Per això els seus menjadors estan plens com un ou. Per això aquell aparcament vessa. Per això hi han de posar un noi que guii els xòfers perquè no passi re de l'altre món. A Can Selvatà et serveixen la carn amb un morter d'ai i oli. Vet aquí. El vi s'ha de rebaixar una mica amb aiga, perquè és el vi dels nostres avis, i nosatres no som ni la meitat de valents. No hi havia anat pas mai, a Cal Selvatà. Però ja sabia que ho feien bé. Només de passar-hi veia les furgonetes dels autònoms i els camions de reparto. Me'n refio més d'aquesta gent que de tots els que volen entendre-hi en cuina. Ells sí que posen les estrelles. I nosaltres els seguim amb els ulls tancats. Can Selvatà, doncs, és una nova prova que el país va fent, a poc a poc, i que no l'enyocaran pas mai.