dilluns, 15 de setembre del 2008
L'atre Albert Serra
No parlarem aquí del director comercial. Ja en parlen massa els d'Itàlia i els de Corea. Parlem del banyolí que trebaia de defensa amb el Girona Club de Futbol. El nano ja porta dos gols en tres partits i això només ens passa als de Banyoles. Ens lloguen per fer de defensa i no només fem bé la feina que no passi dingú, que al cim ens permetem la fardada de pujar una mica a dalt i marcar gols. Si hi hagués una mica de vergonya en aquesta Junta del Barça, es treurien el talonari i anirien a demanar preu per en Serra. Com a mínim, seria tot un detall que es treguessin del cim tants de saldos i rampoines i fitxessin algú del país. El Barça sempre hauria de tenir algun jugador de Banyoles perquè va bé, és profitós, surt a compte, et treuen les castanyes del foc i no fan virgueries, ni coses rares, ni aixequen el vesper. Es de suposar que aquest en Laporta, que està més cremat que un rostoi, no faci pa' re. Però com que nosatres coneixem l'altre que li va a la saca, quan el facin president que miri de comprar l'Albert Serra. S'estalviaria merders, i pel preu d'un defensa banyolí tindria un davanter brasiler. I nosatres, que consti, no faríem com els intermediaris aquests que per un consell com el de comprar en Serra es fan la barba d'or. Amb un àpat a Can Garriga en tindríem prou. Aquell dia hasta convidaríem en Samora que últimament el veiem molt denerit i li convé una bona garbeiada. Samora, t'hi apuntes o encara et dura l'emprejada?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
13 comentaris:
1947-1950 Francisco Amorós.
Davanter centre del F.C.Barcelona. De la quinta d'en Basora, els germans Gonzalbo, Segarra i companyia. Era el meu avi. Perquè jo em dic Samora i Amorós. Ja veieu, una família que regantella amor per tots cantos. Llavorens va sortir un tal Kubala que me'l va relegar de pet al Sabadell i d'allà al Badalona. En aquelles èpoques no cobraven pas tant. Diu la meu mare que amb els diners que va estalviar durant les 3 temporades a can Barça, el meu avi va poder pagar el casament de la seva germana. Un casaments dels d'antes, no una fartanera com les d'ara.
Llavorens, uns anys més tard, van tenir-hi el meu germà gran, que no gros com jo. Tabé ens el van tornar sense haver-lo cobert d'or. Ara corren rumors que em venen al darrera a mi, algun entreno m'ha semblat veure algun "trajeicorbata" pels vorals del camp vell.
O sigui, que una xefla a Can Garriga és lu menus que em podrien pagar aquesta colla de pixapins. Va, apunta'm-hi, ja faré una raconada.
No ens oblidem d’en Brugue. El gran defensa banyolí del Barça de les Cinc Copes. Per cert te un fill que es professor de l’Autònoma. L’home d’aquest mon que explica mes be la diferencia entre eficàcia i eficiència amb aquell exemple del que fa un pare quant va a buscar el nen al col•legi i que faria per la mateixa feina la seva mare. ¿Quant farem un homenatge al gran jugador banyolí traspassat no fa gaires anys? ¿Quant una penya del Barça portarà el seu nom?
¿Quants personatges il•lustres de la comarca han passat pel Blogg? ¿Seriem capaços de recordar-los a tots?
Necessitem un who is who històric de la comarca. El necessitem no perquè avui no els tinguem presents, sinó perquè els hi tinguin les futures generacions.
Fa temps, em sembla que en Xicu Cabanyes, va fer una proposta genial. Convertir a escultura tots els personatges històrics i que omplissin els espais que freqüentaven en vida. En Pere de les Hermanites sortint a buscar-se la vida, en Cervera amb el botet, el pare Butinyà descobrint opus spicatum a punt d’enderroc, el senyor Brugulat en mig el núvol de Caldo, il•lustres artistes en el seu lloc de transpiració; en Joan de Palau a la plaça i en Manel Pigem a l’estany, etc.
Podríem fer una llista i sotmetre-la a la votació popular. Un cop tobat personatge i emplaçament, la memòria perduraria. Llavors els avis, a l’estil del via crucis, faríem el tom de la memòria acompanyant els cadells i evitant la desgracia de l’oblit. ¿Saderra es un carrer, ens preguntarà el net? Com en Macià una plaça, seria si no ens espavilem. ¡Que tenim millor que la nostre historia explicada a partir dels seus personatges! Ja estem tips de veure-la acomboiada pels herois nacionals. En Prim ja l’anirem a veure a Reus i en Franco a Espanya. En Macià i en Companys a Barcelona i el Timbaler, al Bruc, però en Bartomeu i en Primavera els volem al costat de casa
Ara que he parlat del senyor Jaume Butinyà, recordo una anècdota que m’atreveixo a repetir per reveladora de la seva manera de ser i la d’alguns vilatans.
Era molt insistent vigilant la conservació del nostre patrimoni i coneixent els conflictes que això generava, un bon dia algú l’hi va dir: “Senyor Butinyà quant vostè es mori alguns faran tocar sardanes”. Va contestar immediatament: “No s’ho cregui, perquè les haurien de pagar”
Una més i plego fins que els titulars de la casa tornin a la feina.
Fa molts anys varem visitar amb el meu pare una església a Besalú. Era fosc i no veiem tres en un burro. Silenciosament que s’acosta un senyor, s’interessa pel que fem, obre el llum i ens explica les quatre coses fonamentals. Desprès d’acompanyar-nos una estoneta, s’acomiada discretament. El meu pare reacciona ràpid, es treu uns diners de la butxaca i els hi allarga tot dient la frase de rigor: “Tingui, perquè pugui prendre un cafè” i el senyor que contesta: “Moltes gràcies, el prendré a la seva salut i si necessitant alguna cosa més disposin, soc el President de la Diputació”
Sort que era fosc, però encara avui noto l’escalfor a les galtes
Tu Sacutell, amb tanta parrafada no vos dir que hauries de fer un blog per tu solet?
Tens raó, m’estic fent pesat
¿Coneixies la vida i miracles d’en Sacutell? Be, era un personatge il•lustre de la meva infantesa.
Però parlant de personatges, de qui m’agradaria conèixer coses es d’en Francisco Amorós. El teu avi, com dius. Alguns ignorants desconeixíem totalment la seva existència fins el teu comunicat. El seu pas pel barça i pel Sabadell.
Tenim un fan del Sabadell a la comarca. Deu ser l’únic. Es en Narcís Ribot de Fontcoberta. Potser en coneix algun detall mes. Es fan del Sabadell i d’en Finito de Cordova. Torero de Sabadell encara sembli impossible
au vinga salcutell, explica'ns la teva història, igual m'animo i també em dedico a les parrafades... de bon rollu eh?
¡Em sembla que m’he equivocat de confessionari...!
No me'n cardava, de part de bó. D'altra manera, no us llegiria...!!!
Gràcies per l’aclariment, de totes maneres la cita al confessionari em sembla correcta, pel fet de l’anonimat i per la possibilitat de confidència.
Quant revises el que has dit sovint penses que pots estar fora d’òrbita i es convenient que algú et torni als peus a la terra.
Repeteixo; gràcies guineu roja
Potser hauria d'haver nat més en compte amb la forma d'escriure les coses. No m'agrada faltar el respecte a dingú. Gràcies pel comentari, sacutell, perque m'havia quedat pèl moixa.
Demano disculpes al comitè d'orriols per utilitzar "l'atre Albert Serra" com a confessionari improvissat
Guineu Roja no t'has pas de fer perdonar re. Només faltaria! Tu escriu i digues la teva i tots tan amics. Pensa que fins i tot amb en Samora el deixem escriure i tan campantes
Publica un comentari a l'entrada