dissabte, 13 de setembre del 2008
En Miquel, el cobrador de la TEiSA
La Teisa tenia un dels homes més elegants de la comarca trebaiant per ella. Era en Miquel de Cal Nacu, un meu veí del carrer Nou. En Miquel sempre anava impecable. Hi ha gent que es posa traje i corbata i fa més aviat ànsia. Hi ha gent que es guarneix i sembla un lloro. Hi ha gent que es gasta un dineral comprant roba i re li està bé. En Miquel, en canvi, no li calia mudar-se gaire perquè això de l'elegància ho tenia com un do natural. Què hi vols fer! Es passejava amunt i avall de l'omnibus amb la seva bossa de cuiro penjada a l'espatlla. La manera de penjar-se la bossa tabé era elegant, amb estil, amb prestància, amb un què carai que donava goig. Un altre, per exemple nosatres o en Samora, ens penjaríem la bossa i semblaríem uns contrabandistes. En Miquel de Cal Nacu, no. Tabé es pentinava cap enrere i semblava un actoràs d'aquells de les pel.lícules americanes. Mai el veies despentinat encara que per les finestretes passés corrent d'aire. Mai el veies suat i acalorat, sempre amb un punt de senyor que ni en Glen Ford l'hagués pogut igualar. Anava i venia, passadís amunt i passadís avall, cobrava i estenia aquells bitllets sensacions que despatxa abans la Teisa: aquella tirallonga verda on podies anar repassant les parades: De la Canya a la Banyeta, i llegir que si tenies bitllet tenies dret a una assegurança de passatgers. Quan la Teisa s'aturava en Miquel feia memòria: se sabia el nom i la cara de la gent que havia de baixar i recordava la cara dels que havien acabat de pujar. Llavors, elegantment, i amb una prestància de ballarí, es dirigia a l'encontre dels nous passatgers. De tant en tant, i s'hi havia un xic de confiança, en Miquel donava conversa. Parlava amb suavitat, amb un to moderat que res tenia a veure amb la cridòria i la xerrameca que usava la resta de la tripulació. En el fons jo crec que la TEISA havia empleat en Miquel per aixecar el nivell de la TEISA, per fer-nos creure que aquell autocar carregós i tronat era un petit TALGO que travessava la nostra deliciosa comarca.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Ja non queden de senyors com aquet.
Tot plegat niria una mica més bé.
La TEISA era com La Caixa; massa important.
Anys enrere ens havien fet viatjar drets. Habitualment al cap d’una estona es sentia el crit; “ajupiu-vos”. Els del tricorni a la vista. No fèiem cas, era la lluita contra el poderós. David contra Goliat.
Nomes anècdotes però significatives. Com quant un funcionari Banyolí de La Caixa, desprès de saludar al seu coetani Jaume Boix i de preguntar-l’hi per la família i totes les altres formes de cortesia, l’hi exigia la presentació del DNI. Eren coneguts, però el document era imprescindible. Autoritat que dona la finestreta.
Una obra del Lliure oferia un diàleg revelador. Un personatge explicava; “Quant vaig begut em penso que soc Deu” i l’altre l’hi responia, “Quant Deu va begut es pensa que es empleat de La Caixa
Publica un comentari a l'entrada