Les Vici Cletes

 L’altre dia em van deixar pujar a una bici de carreres de les d’ara. El meu veí, paret amb paret, és d’aquells que quan té 5 minuts morts ja els sents que fa anar la manxa per botir les rodes. La qüestió és que en té una d’aquestes que si la fas servir per anar a comprar el pa, pesa més la barra que la bicicleta.

Si en feia d’anys que no pujava a una bicicleta d’aquestes... En el seu moment vaig pensar que era desafiar en excés les lleis de la física, fent que unes rodetes tan primetes haguessin de traginar una estructura tan generosa com la meva. Feia tant, que la feinada va ser meva per saber com es canviava de marxes. Els models d’ara han fet desaparèixer aquell parell de palanques que hi havia al quadre i que tot fent-les anar amunt i avall, es canviava de plat i pinyons al gust del consumidor.

I és que la cosa em tenia encuriosit... Què coi té aquesta andròmina que té posseïda a la parròquia?. Individus que fugien de l’esport com un gat escaldat, ara cavalquen  damunt d’un aparell de no menys de 5 o 6 mil euros, a cap hora del matí i embotits com un bull negre. Alguns d’ells, per bicicletes que s’arribin a comprar, no ho equiparan mai a la despeses que al seu moment van fer en gintònics entre les 3 i les 5 de la matinada.

Aquest març passat, quan ens varen tancar a tots a casa, la gent es tornava boja per tenir un invent d’aquells que hi poses la bicicleta a sobre i vas pedalant sense moure’t de lloc, com els hàmsters. N’hi havia de contraban, de fabricació casolana i fins i tot es va arribar a trencar velles amistats per culpa de reclamar aquell roleu que mesos enrere s’havia  mig deixat, mig regalat. Deu nos en guard que tot aquell dispendi d’energia s’hagués pogut guardar per fer-ne llum... Banyoles es veuria des d’Andròmeda.

Si la cosa no afluixa, aviat veurem com a les discoteques, carnisseries i fins i tot als restaurants, s’aniran substituint les cadires per bicicletes, per aprofitar el temps per anar fent esport. Quan això passi, si us plau, deixeu una cadira a un racó, per quan vingui jo.  Vet aquí.

 

És novembre, plou, fa un temps tardoral. Què es pot esperar més del novembre? Seria ridícul, com passava fins fa ben poc, que al novembre haguéssim d'anar amb mànigues de camisa. Estem en plena pesta medieval. Quan arriba la nit, no surten ni les rates. Quin temps aquells que la tropa de Xisca preníem alegrement els cabarets i els llocs de desfici! Sembla que hagi passat una eternitat. Ara tots a casa, fent bondat, fent de bons minyons. En aquest novembre, tabé, la Bèstia Grossa, aquell que té el cap de color panotxa i la pell com si hagués sortit de dintre els fogons d'una rostisseria, aquell sí, aquell està a punt de solfa. Quin novembre, aquest.

Qui ens ho havia de dir...

Ves per on, qui diria avui que fa quatre dies ens estossegàvem a la cara sense que dingú ens fes cap lleig. Sembla impensable que no fa ni un any tothom ressucava els calçots al mateix perol fins a untar-se'n les ungles, d'aquella pasta de morter mal lligada.  A Banyoles es podia anar del Cap de Bou a la Font de la Vergonya, sense tocar a terra, saltant de terrassa en terrassa de bar i passant per tots els barris. Al nostre poble, perquè tot i ser més de 20.000, seguim sent un poble, hi passaven coses que no passaven enlloc i al revés... Aquest mal parit de papu ens ho ha fotut tot de rodes enlaire. 

I per si això fos poc,  qui ha entomat la vara de comandament no ha previst unes mesures exclusives per a Banyoles i la seva gent. Amb tota la inconsciència i ignorància, s'ha decidit que a Banyoles les coses s'han de fer com a la resta del territori. Si, si... com si fóssim un més de tants... Ni tan sols han tingut la delicadesa de dir que a la resta de Catalunya les coses es farien com a Banyoles. Perquè... i em pregunto... Existeix algun estudi que certifiqui que aquesta bestiola afecta als banyolins i banyolines igual que als de Pallejà o als tarragonins? 

Així, ens han tancat els bars, els restaurants, el club, i no ens n'haurem adonat, que també ens tancaran l'estany, al ritme que anem. No deixen jugar a l'Atlètic, ni al Deportiu i la mainada no pot anar a Ei Gent! ni a l'Escola de Música. Si... com si fóssim uns qualsevol.

Aquest any no hem vist als manaies. Hauria estat bastant entretingut veure desfilar una centúria romana amb mascareta, distanciats a 2 metres els uns dels altres i aprofitant quan fan l'estrella per untar-se les mans d'aquella maleïda potinga que ens fan posar cada 5 minuts. Aquest any haurien hagut de demanar ajuda a la gent del Centre Excursionista, doncs per evitar aglomeracions a les voreres s'hauria assumit el compromís de passar per tots els carrers, Passatge del camí dels Embusteros, inclòs.

Ni manaies, ni processó, ni Sant Marturià, ni Aphònica, ni correfoc, ni tronada, ni Sant Joan... I ara, ni tan sols bars i restaurants. Ai els restaurants... que mai ens faltin els restaurants, si us plau. Hauríem de fer un quadrant per barris i organitzar-nos per blindar els restaurants. Divendres vespre, Mas Palau i Canaleta demanaran el sopar a Can Xabanet. La Puda i el Puig d'en Colomer, al Capitell. Sant Pere i la Farga que estirin del Gil's i així, fins que tinguem a tot el ram de l'hostaleria entretingut. Ah! i que ningú se'n descuidi de la propina, sentiu?

Cal que ens coordinem per tenir-nos cuidats entre nosaltres. Si més no fins que tinguem un remei que ens permeti tornar a lo nostre. Amb converses amb l'Esteve de ca l'Alsius, podem avançar que la cosa evoluciona pel bon camí. Ens agradaria poder dir que abans de nadal ho tindrem solucionat, però a hores d'ara encara és de mal dir. Les proves amb l'aigua de la Puda estan satisfent àmpliament les expectatives, però hi ha temes legals que ens condicionen. Quan s'escampés la veu del nostre remei, vindria el Pentàgon i ens ho prendria tot plegat de les mans. Ho hem de deixar tot ben lligat, abans. Mentrestant, i lo més discretament possible, podeu acostar-vos al font a fer un glopet. Mà de sant.

 Perquè malgrat tot, tornarem! I tant que tornarem! Serem el que hem sigut sempre i fent el que hem fet sempre. Honrarem als caiguts i els recordarem sempre, perquè sempre seran dels nostres. Visca nosaltres i els que son com nosaltres!

 

Fora la son de les oreies!!!

Carda vergonya que haguem trigat tant en dir la nostra. Però soms aquí. Xisca de Gardi mai fallarà al país perquè el país mai ha fallat a Xisca de Gardi. Cada català té una cita amb els seus veis, amb el seu passat, amb les seves arrels, amb el seu carrer, amb l'arbre on s'hi enfilava de petit, té una cita amb la terra on jugava a futbol, amb els noms dels que ja no hi són. Tenim la santa llet de ser catalans, catalans des de sempre o catalans perquè ens ha donat la real gana. Tenim una cita amb l'aigua dels recs, que és nostra, amb l'aigua de l'Estany, que sempre serà nostra, amb els jocs que jugàvem i amb els plats que ens han servit a taula. Tenim una cita amb Sant Nin i Sant Non, amb Sant Martirià i amb cada sant o santa que es reparteix per tota la nostra comarca. Tenim una cita amb els que han vingut de lluny però que aquí volen fer el seu niu. Tenim una cita amb l'Atlètic i el Fontcoberta, que són els nostres equips de capçalera, i el Sant Miquel i el Camós que portem al cor, i entenem que hi hagi amics nostres que siguin del Banyoles. Tenim una cita amb les Barraques, amb els gintònics i amb l'aigua del Carme. Tenim una cita de veritat amb el passat, i tabé amb el present on toquem de peus a terra, i amb el futur pels vailets que corren pels nostres carrers i que algun dia seran com nosaltres, de la mateixa manera que nosaltres retirem els nostres besavis. Tenim una cita amb la nostra dignitat, que encara no ha passat per les finestre d'Hacienda, tenim una cita amb aquella vegada que ens van voler humilar per la senzilla raó que érem catalans, que érem fills d'aquest país, i que parlàvem la llengua que la mare ens va ensenyar, a poc a poc, des de la seva falda. Tenim una cita amb la primera vegada que vam sortir al carrer de la mà de la bandera, la senyera, que és la bandera més neta que mai s'ha inventat, i això diu molt de nosaltres perquè és la bandera més vella que hi ha al món. Tenim una cita amb el president Macià aquell que deia: "Catalans, Catalunya" i tenim una cita amb Josep Esparch, aquell que va acompanyar Macià a Prats de Molló, i que després de ser empresonat pels francesos va dir en un judici a París: "L'únic que me'n penedeixo és haver fallat, però a la propera hi tornarem". Perquè ja ho va dir Xammar: "Per Catalunya no prenc mai precacucions". I essent Catalunya la nostra mare, essent Catalunya la terra que ens ha acollit, essent Catalunya tot el que volem de bo, tot el que estimem de veres, tot el que hem somiat pels nostres fills, és l'hora de dir: "no fallarem". Aquest cop no deixarem Catalunya sola, aquest cop farem tots els passos que siguin necessaris pe aconseguir la llibertat. Xisca de Gardi, hi serà, sense renúncies, sense mentides, sense por, i hi serà amb la mateixa proporció i amb la mateixa valentia que hi serà tot el poble. La vella xaruga, i el borni, el prim i el gras, el sogre i la neboda, en Suleiman i en Mohamed, la truja i el verro. Demà la terra parlarà des del fons dels segles. Guanyarem i aquesta vegada no hi haurà cap nosa que ens entrabanqui. Xisca de Gardi ha parlat amb veu fonda i reposada. Catalans, Catalunya que deia l'avi, i l'avi s'ha de creure sempre.

Un dia tornarem.

Un dia tornarem. I quan ho fem, ho farem amb totes les nostres forces. Escriurem com mai hem escrit. Explicarem coses mai explicades.
Xisca de Gardi no mor mai. Som ganduls i poc constants. A vegades ens ofeguem en un got d'aiga i ens sembla que no atrapem res. Però Xisca de Gardi té una mala salut de ferro i sempre torna. Som com la grip, que va a anyades. Hi ha tongades de grip terrible que sembla que el virus sigui gegant com l'ungla del dit gros. D'altres, en canvi, amb mitja dotzena d'esternuts arrenglerats en fila índia ja la tens passada.
No és que estiguem en hores baixes, ni molt menys. Estem prenent una d'apunts que fa por. Banyoles necessita Xisca de Gardi com Xisca de Gardi necessita Banyoles i el dia que menys us ho espereu, entrareu en aquest bloc i veureu que hi tornem a ser tots. Perquè ser-hi, hi som, us ho asseguro.

Passi-ho bé, mossèn!

Quan vaig fer de “capellà”

 

  Vaig posar-me una sotana vella que em va deixar un capellà autèntic. M’arribava fins als peus. Quan me la vaig emprovar els que em contemplaven es van posar a riure. Ja anem bé!, vaig pensar. Es tractava de fer riure els espectadors que assistirien a la representació de la comèdia de Santiago Rusiñol “Els jocs florals de Canprosa”. Va ser un dels primers espectacles festa-majoners en el nostre teatre Municipal. Em sembla que era a l’any 1995. Vàlgam Déu com passa el temps!. L’obra de Rusiñol és una paròdia dels Jocs Florals que quan es va estrenar a Barcelona fa una barbaritat d’anys  va fer emprenyar a molta gent perquè semblava que se’n fotía dels Jocs Floralescos amb premis als poetes del “Gay Saber”. Però aquella paròdia floralesca del nostre Municipal va ser la cloenda d’un Homenatge a Rusiñol en la que vam representar dues comedietes més que ara no és el cas de parlar-ne. En aquell festival florelescu tots els “participants” estàven asseguts a les butaques encoixinades del nou  teatre banyolí, esperant que els cridessin per pujar a l’escenari a llegir cadascú el seu poema. I de cop i  volta va travessar el passadís el sacerdot poeta que es va empescar unes sortides dialèctiques amb els espectadors que es tronxaven de riure  en veure aquell capellà amb  bonet al cap que quan s’el treia se l’hi  veia la tonsura, o sigui una rodoneta al cap que el punyateru i bon amic Enric Tubert em va encastar entremig dels cabells perquè deia que en aquells temps els capellans portaven la tonsura. I amb aquesta indumentària, arremangant-me la sotana vaig pujar l’escala cap a l’escenari. Encara guardo la foto amb la meva expressió devota amb una ma aguantant el missal i amb l’altra el paperet de la poesia  procurant fer una cara de bon-jan llegint el rodolinesc poema floralesc. En acabat aquell recital, de cop i volta va aparèixer pels passadissos la Coral Floralesca que va inventar en “Farri” reunint un bon reguitzell de cantants “novatos”, dels que alguns, anys  a venir es convertirien en els Operetterus que haurien de recòrrer tota Europa, si bé en aquella jocosa paròdia floralesca, les noies sortien ben enramades i amb corones de flors al cap i els nois – alguns amb bigotassos de can Mateu engomats o relligats- transitarien pels passadissos del teatre portant el pendó d’una Coral que des de dalt de l’escenari ens cantaria la cançó més independentista de tots els temps.

Doncs, si, és l’única vegada que he fet de capellà. Demanant la independència del nostre país!. I cantant tots plegats:

 

Glòria, catalans cantem!

Cantem amb l’ànima!,

Un crit i una sola veu!

Visca la pàtria!

La nostra terra és redimida!

El gran moment és arribat!

Fòra els ultratges!. Lluny la mentida!

Ningú ens prendrà la nostra llibertat!.    

Passi-ho-bé, mossèn!

                                                     

De tant en tant trobo una senyora que quan passa pel meu davant em diu: Passi-ho-bé mossèn”. Dec fer cara de capellà. O potser aquesta dona m’ha vist a missa de 10 dels diumenges a l’església de Santa Maria quan algunes vegades pujo a l’ambó per llegir el que se’n diuen Les Lectures, o en algun enterrament fent el memorial de persones estimades que ens han deixat. Enfilat a la meva clepsa recordatòria em revé la meva amistat amb alguns capellans, i sempre he tingut present el meu pare que va ser sagristà i campaner a la nostra església parroquial, i molt especialment en anar moltes vegades al costat del recordat mn. Pere Font, amb el que organitzàvem cada any un viatge per Europa amb l’autocar ple de banyolins que es feien un tip de cantar el Virolai per les esglésies franceses, alemanyes, italianes i suïsses, mentre en Salvi Gratacós, que tots li dèiem en Peiòi aguantava ben enlaire la bandera catalana amb el nom de BANYOLES ben gros amb el dibuix d’un vuit irregular que volia ser el nostre estany. En Salvi “Peiòi” en tenia de bones. Era tan bonaxàs que entremig de la multitud que omplia la plaça de Sant Pere de Roma, en veure un home que queia al terra al nostre costat, en voler ajudar-lo, davant d’uns infermers de la Creu Roja que li van preguntar en italià si ell era el pater, va dir que SÍ i se’l van emportar en una ambulància cap a un hospital. Maldecaps vam tenir quan ens vam adonar que el nostre “Peiòi” havia desaparegut. Vam haver de recòrrer tots els hospitals de Roma per recuperar-lo. A l’endemà, però, ja va estar ben animat per anar a visitar les Catacombes, i com que el nostre mossèn havia de dir una missa en aquelles esgarrifoses coves subterrànies, un altre mossèn italià va dir a en Salvi si ell era el “pater”, i en Peiòi va contestar: “No, signore, io suono el monaguillo”.

  Torno amb això del mossèn. En un altre viatge, quan estàvem a punt de començar a dinar tranquilament en un restaurant, compto i recompto els entaulats i m’adono que me’n falten dos.. “Bah, posa’t a dinar i no comptis”, em diuen. Però jo, vinga a comptar i recomptar: “ No hi som tots! Me’n falten dos!”. “Que no, que ja hi som tots” em deien els afamats que ja començaven a tenir el rau-rau a l’estòmac. “-No, no, no hi som tots. Me’n falten dos!”. Ningú recordava que hi havia una parella silenciosa darrera l’autobús. “- Ja’ls tinc!”, vaig dir. Els hem deixat a l’últim poble que hem visitat”. Els hem d’anar a buscar!”. Vinga va!. Anem-hi!- va dir el desconegut i molt trempat conductor. Pujo a l’autocar amb el xòfer conduint a 100 per hora, amb unes corbes i uns reblincos que gairebé em marejava. En veure’m tant espantat, el xòfer em va dir: “Tranquil, mossèn, ja els trobarem!”. I mossèn per aquí, i mossèn per allà. A tot gas!. I ell: “No tingui por, mossèn, desseguit hi serem”. Per sort els vam trobar sota d’un parasol, els vam poder recollir i retornar també a gran velocitat. I quan vam arribar al menjador del restaurant vam ser ben rebuts per tots. Ens vam entaular. I el xòfer, content, va dir a tota la concurrència: Sort del mossèn que els hem trobat. Si no hagués estat el mossèn... I mossèn per aquí i mossèn per allà.

  Ho veieu com faig cara de capellà? No es res d’estrany que encara avui trobi aquella senyora que em diu: Passi-ho bé, mossèn!”.

Retratar núvols

Tot això dels núvols fotogràfics tuitejats per facebook em ve de nou. En aquest món de les piulades hi ha una carrandella de tuitaires que fiquen fotos amb totes varietats de núvols com mai s’havia vist. Oh, quines meravelles!, diuen els repiulaires. Ara estan descobrint els núvols. Meravelles fotogràfiques que entren en els seus mòvils perquè puguin dir d’ells, “ Oh, quina obra d’art  la teva!”, “Oh, quins núvols!”. I tothom queda bocabadat. Però... a mi em sembla que molts d’aquests piuladors haurien de baixar dels núvols. I de tant en tant estirar-se a l’herbei d’un prat, o des d’algun terrat es posessin a contemplar-los com s’havia fet sempre. Ja ho veieu: ara tothom descobreix els núvols com si mai haguèssin existit. Jo ja els havia descobert de petit quan els veia com s’envermellien per a fer-nos dir que al cel feien coques. I de jove m’encantaven els núvols quan sortien a les pantalles dels cinemes, sobretot en les pelis d’en John Ford i de  les d’un  mexicà que li deien “l’indio Fernandez” en les que el fotògraf Gabriel Figueroa n’hi posava d’allargassats i boteruts que passaven volant i s’enmirallaven a l’estany Titicaca. Oh, quines meravelles”. Però aquells eren núvols de cine. Els autèntics, els de part de bo, ens espantaven quan els vèiem negres que baixaven arrassant les teulades de la ciutat, i ens feien amagar dintre les cases quan amb ells arribaven les tamborinades amb barrabums i llampageigs que ens feien tremolar de por. Eren uns núvols  que s’esgarriaven i que de cop i volta per entremig d’ells s’esgarriava un rellamp de llamp que rebotia en el parallamps de can Torrent o del campanar de Santa Maria. I llavors s’apagaven els llums. Tots: els dels carrers i els de dintre les cases. Llamp de rellamp, quina por feien aquells llampecs. I els núvols llargs i foscos. Quina foscor!. Allò no es podia pas retratar.

Va ser al cap d’alguns anys quan em vaig aficionar  a “filmar” reportatges de la nostra ciutat. Encara guardo vídeos que s’estan marcint i que potser aniran a parar a les escombraries. Encara guardo vídeos amb llampagueijos pels carrers i places de la ciutat. Un any va ploure per la festa del barri de sant Martirià, els veïns  estaven a punt de començar a sopar. Tots a corre-cuita van haver de tancar-se a les seves cases. Trons, llamps i pedregada seca. I jo i càmera impermeablemitzats ficant-me per les entrades de les cases on tots s’hi entaularen a sopar. Vaig fer-hi un muntatge per a la Televisió de Banyoles amb fons musical del Singin´´s the rain de Gene Kelly. I anys a venir, encara hauria d’engrescar-me a filmar núvols negríssims, amb uns grans terrabastalls que em van deixar la càmera desfeta i l’esquelet trontollant. Oh, quina por vaig agafar!. Des de llavors no se’m va ocòrrer de filmar cap més tormenta banyolina, si bé encara m’atreviria a captar imatges amb tronades i a  pluja batent a la Venècia de les gòndoles mentre les centelles m’espurnejaven fent-me caure per terra davant al bell mig del canal en el pont dels “Suspirus”. La càmera va quedar feta un nyap. Però encara avui puc contemplar la ciutat amb el trontolleig, la pluja, la boira i el meu crit d’angoixa. Mai més!. Ho he deixat tot. Ara només tuitejo contemplant els núvols dels centenars de piuladors que van descobrint que retratant núvols poden fer obres d’art. Ooooohh, que macos!. Quins núvols!.  Fot-los!.

Banyoles, serà Los Angeles.

Xisca de Gardi ho ha dit sempre. Quan el gran creador va inventar-se el concepte de “ben parit”, pensava en Banyoles. Si Francesc Pujols i Morgades un dia va dir alguna cosa com que “arribarà un dia en que els catalans, pel sol fet de ser-ho, anirem pel món i ho tindrem tot pagat”, és perquè va néixer a Barcelona. Si hagués nascut a casa nostra, i era prou ben parit com per haver-ho fet, pla que se’n hagués recordat d’algú més que no fos dels banyolins.

Però si alguna cosa hem de reconèixer és que no ens hem pas sabut vendre massa bé. Vull dir que nosaltres ho sabem que som els millors, però no ens hi hem pas escarrassat massa en fer-ho saber a tothom. Tot i això avui dia no es pot pas tenir cap secret i la gent de fora comença a ser conscient del pa que s’hi dona a casa nostra.

Així, Banyoles s’està convertint en Los Angeles europeu. Els millors dels famosos mai vistos s’estan instal·lant a la nostra ciutat. Si no en fèiem prou amb les personalitats de collita pròpia, Lluís Carbó, El director Comercial, En Roger Coma, l’Eduard dels Amics de les Arts, en Ferran Corominas, en Fontàs o en Toti Pau entre molts, d’un temps ençà s’ha detectat l’arribada de nous ciutadans de renom.

En Pavlovsky, sense anar més lluny, s’ha instal·lat a la part nort del carrer Llibertat, a l’alçada de la Vila Olímpica. És freqüent creuar-se amb Matthew Tree passejant per la Plaça Major amb la família, un cap de setmana qualsevol. Ahir mateix, l’emèrit Viladiu em va presentar en Pau Vallvé (altrament conegut com Estanislau Verdet) de qui la meva filla de nou mesos n’és fan incondicional per ser l’autor de la banda sonora d’en MIC, entre múltiples projectes que lidera. Doncs en Pau, sembla ser que també s’ha instal·lat a casa nostra. No només això, sinó que anava acompanyat d’en Jordi Casadesús, multi instrumentista del grup la Iaia i qui segons en Francesc, també pot ser considerat mig banyolí.

En fi, que l’Ajuntament estigui al cas, que Banyoles serà el nou Los Angeles europeu. Que comencin a buscar un emplaçament per ubicar-hi el nostre Passeig de la Fama. No en farem prou amb el carrer Mercadal, caldrà que sigui una avinguda ampla i llarga, perquè ara que ja ho sap tothom, Banyoles s’omplirà de pompositat i gent d’autògraf. Visca nosaltres, els que son com nosaltres i els que ho seran ben aviat!  

Homenatge pòstum a la burra d’Els Pastorets

 

Hi èrem gairebé tots els que en les passades festes nadalenques havíem ofert un tast dels Pastorets en un muntatge en el que combinavem textos en català/castellà. Pastors, dimonis i àngels envoltant al pianista Pere Frigolé que teclejava tots els acords d’Els Pastorets de Banyoles. A l’Hospital de Dia de la Clínica Salus vam emocionar als residents, així com també a La Solana. Però la cloenda pastoral, angelical i endimoniada va ser aquest diumenge 26 de gener a la residència  Santa Teresa Jornet. Hi mancava el dimoni gros, el Luzbel Joan Solana que en aquests dies té prou feina per dirigir el musical “Josafat” al teatre Municipal de Girona. Però de dimonis no ens en faltaven. Teníem en Celrà, en Pol, en Quimet dels Manaies, en Pitu Duran i la més demoníaca de tots, la Paquita amb la capa de disseny Xiribic xiribic pom pom de can Papitu Comalat.

I apa, a cantar i a recitar els versos entrincollats dels “Pastorcillus”, a esbravar-nos i enlluernar-nos amb la cuirassa i el sabre relluent de la Fina Julbe, amb la punta afilada sobre el pit del dimoni gros, cridant-lo: “Altanero!” I “Lucifer, no más disputas!”, rematant-lo amb el crit de “¿Quien como Dios?”. I ja em teniu el Satán manaia Quimet Duran allargassat pel terra llençant la forca als peus del pianista.

La novetat d’aquest any era poder veure la burra de fusta que els nostres avis o besavis havien pogut contemplar en el vell teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador, la burra de fusta que havia desaparegut del teatre antic del Catòlics, la burra que ens havien dit que havia estat pintada per l’artista banyolí Manuel Pigem, i que alguns vam veure repassada per Joan de Palau i Esteve Juncá, i anys després rejovenida per l’artista Met Geli. I ha estat en aquest diumenge de sant Antoni dels burros com l’hem homenatjat petonejant-li el morro i cantant allò de “apa, vamos andando que ya por fin te quejas de estar parado”. I que “después de tantas lluvias, saldrá la hierba”. I semblava que ens mirava, ens mirava amb aquell seu ull gegant, relluent, com si d’ell se li escapés la darrera llàgrima abans de que les flames del foc la petarrellessin destrossant.li la corcadura pictòrica del seu cos tants anys rejovenit per la bona fusta treballada a la fusteria de can Ceba del carrer de Santa Maria.

La burra d’Els Pastorets

 

Ha ressuscitat. No l’havia vist des dels llunyans temps d’Els Pastorets que fèiem en llengua castellana en el teatre del Círcol de Catòlics al carrer de l’Abeurador. Jo, llavors era el jove pastor Bato que cantava “Arre borriquito mio” acariciant el morro de la burreta de fusta que fèiem caminar arrossegant-la entre tots els pastors. Al’any 1943 la vam traslladar al nou teatre i la vam deixar abandonada en un racó del nou escenari de la plaça Major. Ja no la necessitàvem. En Els Pastorets ja hi sortiria una  burra autèntica de carn i ossos que ens la guiaria, vestit amb samarra de pastor, el jove Josep Ramió, -una burra de debó que els reis Mags de l’Orient li van deixar al balcó de casa seva-. La nova burra va ser guiada caminant cap a Betlem, i al cap de 20 anys ja seria una altra burra de carn i ossos que seria conduïda pels apòstols a l’entrada d’un Jerusalem pintat per Joan de Palau, portant al Jesús de “La Passió de Banyoles”, mentre deixava anar flaones pudentes de tan espantada com estava en veure tanta gent removent branques de llaurer. Un cop abaixat el teló, en Ciset dels decorats, feina tenia a netejar i a perfumar l’escenari.

Van passar anys i més anys... Es va acabar La Passió, i ja no va sortir mai més cap burra a l’escenari. I... de cop i volta, una nit, des de casa vaig sentir un gran terrabastall. Va baixar el sostre del teatre dels Catòlics. Tot era pols. Tot eren runes. Tot aixafat. Butaques, decorats, llums, focus...No quedava res dret. Es va fer una agran neteja. No es va aprofitar res. Però....mireu, mireu!. En un raconet de l’escenari semblava que hi havia uns ulls que ens miraven. Els enfoquem amb la llanterna, i.... oooh, oooh, mireu: és la burra de fusta dels vells Pastorets de teatre de l’Abeurador. Sí. Algú la devia deixar abandonada, recolzada a la paret entre vells fòtils. En Joan Geli se la va emportar, la va netejar i repintar. I la va tornar a deixar arraconada, aquesta vegada en els magatzems de la nau de la seva fàbrica. Fins ara, que tornarà a sortir relluenta a un escenari. Serà el diumenge, diada en la que a Banyoles es celebra la festa de Sant Antoni dels burros.  La Sussi ens la portarà lligada pel passadís central de la sala d’actes de l’Asil de Banyoles. L’acariciaré, i tornaré a cantar l´!Arre borriquito mio!”. I reviuré altra vegada la meva joventut.

Les hem passat putes.

Cal dir-ho clar. El nostre psicòleg ens recomana que no ens n’amaguem. Les hem passat molt putes. Si Xisca de Gardi no se’n ha anat a “tomar pel cul” és perquè abans d’anyocar-nos vàrem tenir un últim moment de lucidesa i vàrem traspassar el timó al mestre Joan Olivas. Només un supervivent de mil  batalles com ell, podia mantenir a la superfície aquest vaixell foradat per tots costats. La resta hem estat tot aquest temps a les cambres de la nau, rujant a tort i a dret, amb una suor freda i amb pell de gallina. Els hem passat molt putes, i de fet encara no ens trobem massa bé.

El Comitè d’Orriols fa mesos que no sap qui és. Un dia es va cardar l’orinal per barret i encara li porta. Tan bon punt cardem un peu a terra ferma, convindrà urgentment que el visiti un metge. Ha perdut tota noció sobre qui és i Déu nos en guard de cridar-lo pel seu nom, que deixa anar un reguitzell de renecs com no havia sentit des de l’època d’en Pallicer al Camp del Banyoles. D’en Mastegatatxes ja no sé què pensar-ne. M’han dit que tragina per la bodega rosegant ferros i claus maleint la Ramona i etzibant proclames a favor de la gamba de Palamós. De la resta de tripulació no en sé res de res... Només sé que el vaixell és en bones mans i que, em sembla que ja ho he dit, els hem passat molt, però que molt putes.

Enrere queden els temps de les Volldams, de les fartaneres i els sopars a can Garriga amb cava Juvé i Camps amb copes Pompadour. Enyorem l’època en que fórem respectats fins al punt de retratar-nos amb més millor de la nostra estimada Banyoles a l’entrada del Municipal. Tan d’èxit ens va embafar. Com aquell anarquista que va assolir tal quota de lideratge que va haver de ser assassinat, Xisca de Gardi ens vàrem arribar a creure més importants que Banyoles, fins al punt que la purga ha resultat descomunal.

Amb un orinal al cap, xuclant caps de gamba de Palamós o rujant com la nena de l’exorcista, Xisca de Gardi resisteix. Xisca sap que hi sou tots, en Sacutell, el Contramestre, en Vaqueta, el Gallego... Xisca viu i no necessita un 2.0. Tornaran els bon temps, tornaran les Vollsdams i les xavacaneries, perquè malgrat que les estem passant “canutes”, sota la batuta del mestre Olivas, el bot arribarà a bon port. Més que mai: Visca nosaltres i els que son com nosaltres. Quedi dit.  

Fregits i refregits

N ’hi ha que mengen de tot, però nois, jo tinc un amic que el metge li ha prohibit que no unti gaire els menjars amb oli. Ja ho veieu: l’oli d’oliva, tan lluent i tan groc en una amanida, i que lliga tan bé amb el verd de l’enciam i l’escarola i el vermell del pebrot i de la tomata, au, ves per on, si el fregeixes...quimícament es degrada i ens empastifa de colesterol. Res d’oli d’oliva”, li ha dit el metge. Ni per amanir!. És millor l’oli de cacauet. Vés per on!. De cacauet!. Aquell de Mallorca que ven cacauets es farà ric fent oli de cacauet. He, he!. Es veu que l’oli de cacauet i el de girasol no fan ni una gota de colesterol. Per la sang va molt bé, però, nois, fot una pudor que sembla aiguarràs. A aquest meu amic, però, com que li agraden molt els fregits, ja ha enviat els metges a “fregir espàrrecs”. I és clar, home!. Sabeu perquè els grecs i els romans van arribar tan lluny?. Perquè fregien amb oli d’oliva. Es que sempre se n`’han menjat de fregits. I malament qui no fregeix. Ara mateix m’espera la dona a la cuina per ajudar-la a fregir. A fregir bé, eh, perquè es pot fregir de moltes maneres. I malamant rai si ens diuen que l’hem fregida. Mireu, una veïna de casa, fa poc que va dir a l’altra veïna: “·Vosté senyora Carme, no se queixi, que vosté tè un marit que és un sol, pobre Juanitu, jo si que estic passant un disgust de mort, no m’ho hauria pensat mai, després de 20 anys de casats, pobre de mi, senyora Carmeta, no ho digui a ningú, pero tinc proves que ell, el meu marit, me la fregeix amb la seva secretària, la gata maula, me l’està fregint, senyora Carmeta, me l’està fregint!. Quina vida la d’avui dia. Tot està plé de fregits i refregits. Mireu una revista, obriu-la per qualsevol pàgina, i només veureu parelles que estan fregint i refregint. Qui no la fregeix amb una, , la fregeix amb una altra!. Es que som en uns temps en que ja no podem dir el que deia Adam a l’Eva, allò que “ets l’única dona de la meva vida”. Ai, fillets, som en uns temps en que hem de mirar de no perdre el cap, però també ho deia la Maria Antonieta i ja sabeu on va anar a rodar el seu cap. I avui n’hi ha tants i tants!. Es que no tenen res al cap. Com, per exemple una Miss d’aquestes que premien cada any, d’aquestes dones imponents que de cop i volta es preocupen perquè el seu físic perd el físic. N’hi ha una que està preocupada pel seu bum-bum. Ella en diu bum-bum, però a la foto que he vist ensenya el pompis. Diu que el seu bum-bum li sembla escàs i que està pensant a passar pel quiròfan per millorar-lo. I això que ja l’ha millorat altres vegades perquè els seu cos ha sofert 19 retocs, entre aixecament de pits, reducció de malucs, perfilat de cuixes, arrodoniment de pòmuls i depilacions permanents a les engonals i a les aixelles. Però no en té prou: li falta el seu bum-bum!.. Ai, quin mòn de mones!.

Bé, us desitjo a tots un bon any 2014. Aquest serà un any de molt bum-bum. Ens en diràn de molt grosses. Oi que sí?.  Nosaltres, però, ho suportarem tot. I sabrem i farem molt de bum bum amb el nostre SÍ doble. Oi que Sí?.

Esperem que no ens la fregeixin.

Les formigues de Sant Patllari

Us agrada pujar muntanyes?. A l’estiu i a la bona tardor hi ha molts excursionistes que pugen a les muntanyes. Alguns se’n van cap a la Cotximbamba, quan més lluny millor,però també n’hi ha que pugen les muntanyes de casa nostra. Perquè, per si no ho sabessiu, el Pla de l’Estany no és tot pla. També tenim muntanyes. Més d’una vegada he pensat pujar a aquelles que cada dia veièm a l’altre costat de l’estany, i en uns temps ja vaig pujar-ne algunes fent excursionisme. Ara es pot arribar a Rocacorba, a la Mare de Déu del Mont i a Sant Patllari en cotxe. Encara que un jocós poeta banyolí del segle passat va fer el rodolí aquest que diu: “Amb un auto a Sant Patllari – no proveu pas de pujar-hi”, és clar que avui no podeu pujar-hi en un autocar, però de jeeps n´hi ha pujat un munt, i potser en Rafel Cuenca s’hi haurà enfilat més d’una vegada amb el seu tracanet. I potser fins i tot hi haurà pujat per veure l’espectacle de les formigues.  Perquè a sant Patllari, durant molts anys s’hi ha pogut anar a veure volar formigues. Ho diu el nostre especialista en animalets, en Josep Maria Massip, en un article que vaig llegir al  Butlletí del Consell Comarcal. Per l’aplec de Sant Patllari que es fa al setembre us hi podeu arribar per veure les formigues alades, les formigues que volen. En Massip diu que aquesta denominació popular no ens l’hauríem de deixar perdre. I ens explica la relació de l’Aplec de les formigues, que es veu que per aquí en tenim una bona representació d’algunes espècies que s’haurien de catalogar. Jo no em veig pas en cor d’emportar-me una llibreta en les meves sortides pel Pla de l’Estany i anar apuntant les espècies de formigues, i és que aquest diminut animalet em molesta si se’m fica dintre el cos, com ara mateix està fent-me pessigolles una de les que s’ha escapat d’un niu del pati de casa. Aaai, em fa una frisança...! I amb permís del nostre estudiós Massip, em veuré obligat a bombardejar-ne algunes amb el palmell de la mà. Ho sento, perquè sóc dels del NO a la guerra, però m’hi va la pell i...i...i...maliatsiga la formiga!. Es que si, com diuen,les formigues es multipliquen fins que de cada una en neixen 200, avui no sortiré viu d’aquesta casa. Doncs, això que diu en Massip: es veu que aquell bon excursionista que era l’Anton Prat va escriure en una publicació que es va fer en motiu de la restauració de l’ermita de Sant Patllari, que “les formigues es donaven cita allà a l’ermita, i que hi anaven a morir milions i milions de petites formigues alades, formant una catifa d’un pam de gruix”. Però es veu que els hi van declarar la guerra i les van matar totes, ja que hi ha una dita popular que diu: “per sant Agustí, les formigues a Sant Patllari van morir”. Però encara, cada any les formigues van a l’aplec formant-ne grans eixams. Si us agrada l’espectacle, pugeu, doncs, a Sant Patllari. Jo no penso pas anar-hi. Perquè prou treballs que tinc en treure’m de sobre aquest trío de formigues que em formiguegen el cos. Amb el vostre permís em trec la camisa per veure si les atrapo. Es la guerra!,que dirien els germans Marx.

De compres

Passejant pels carrers i places de Banyoles m’he aturat a contemplar aparadors on hi havia estocs de sabates.De sabateries n’hi ha moltes, però abans n’hi havia moltes més, si bé eren sabateries que no venien sabates, només les arreglaven. En dèiem ataconadors. Però el que hi havia més eren espardenyeries. D’espardenyers i esclopeters n’hi havia a tots els carrers. Els ataconadors tenien molta feina perque la gent feia durar molt més les sabates; et posaven mitges soles i talons, i apa!, “narinant!”. No es llançava res, tot s’aprofitava; no com ara, que si t’estreny una sabata ja es llença a l’abocador. Bé, el cas és que avui he vist moltes sabates i se m’ha ocorregut de parlar-vos-en perquè des de l’antigor hi ha hagut “dites” sobre les sabates, que si no les sabeu us en faré cinc cèntims perquè us divertirà escoltar-ho. Qui és que no ha sentit dir que “és més beneit i més curt que una sabata?. Doncs, sí, això es deia, i encara es diu d’una persona curta d’enteniment. I si caminem molt, alerta! “que no guanyem ni per sabates”.  El que heu de fer és “posar-vos bé les sabates” perquè així estareu previnguts, però  “procurar no allargar més el peu que la sabata”, o sigui que no us extralimiteu, que no feu més del que es pot fer normalment. Es clar que jo no us conec gaire bé, i no sé pas “quin peu calçeu”. Jo sé que conec a alguns dels que m’escolteu, però no us conec a tots, si bé del que estic més segur és que  sóc molt inferior a molts de vosaltres, ·”que no us arribo ni a la sola de la sabata”. Però... “cada qual se sap on li apreta la sabata”. Només us desitjo que sapigueu trobar sempre “la sabata del vostre peu”, que tingueu sort, i que no com aquell que li diuen que “du merda a la sabata”, noooo, val més que us diguin que “aneu amb una sabata i una espardenya” perquè avui, de despistats tots hi anem, I el que vull és que tots pogueu anar ben amples: “tant per tant, sabates grosses”. I, sobretot, procureu que no us diguin que “sou uns sabatasses”. Com tampoc que no us diguin això que segurament molts deuen pensar de mi: “aquest no el podem treure d’aquí ni amb fum de sabatots”. Si, home, sí que ho podeu fer, només heu de fer còrrer el dial de la ràdio i posar una altra emissora. Però no us ho aconsello: no sigueu sabatots i escolteu sempre Ràdio Banyoles. Perquè aquí, de tant en tant també fem riure, que és el que convé: riure. El riure millora la digestió i activa el sistema circulatori, s’allibera adrelina i se segreguen endorfines que és la droga del benestar. Doncs, avui, com us deia, m’he passat tot el matí mirant aparadors de botigues de sabates, i havent dinat, amb la familia ens hem arribat fins a un centre comercial de Barcelona. Valga’m Déu si n’hi havia de coses!. Vaig comprar, vaig comprar... res no vaig comprar!. Hi vaig anar a passejar!. Allà hi ha de tot: bars, retaurants, sales de cinema, de tot!. I com que tothom ho regira tot, jo també em vaig posar a regirar americanes. Les dones regiraven faldilles i bruses i les deixaven rebregades sobre el taulell,i ningú els deia res. La iaia disfrutava molt, només patia per anar a missa, i en el centre comercial no hi va trobar cap església. Se’ns va empipar i ens va dir que a ella no la treguessin del seu poble, que allà encara hi queden botigues d’aquelles del seu temps, d’aquelles que hi pots comprar arengades i cigrons i pots fer-la petar amb les botigueres. Vam estar-hi fins a les deu de la nit. No hi vam sopar perquè ho vam trobar massa car. I quan vam sortir vam anar a un MacDonalds a cruspir-nos una barreta llarga amb formatge per la iaia, però només va voler xuclar un gelat que ens va costar un euro.

(Fragments de monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles. Estiu 2003).

De ballarugues amb els d'Imserso

Es bonic veure els jubilats com ballen. N’he vist ballant tangos i country, i francament he quedat barratibat en veure com n’hi ha que ballen bé, no com en aquells temps que n’hi havia molts que ballaven rodó. Recordo que ja fa alguns anys vaig trobar en Pepet pel carrer i li vaig dir: “Cap a la ballaruga, Pepet?”. “Si, que s’ha de fer! I no pas sol!”. “Millor, home.millor!. I amb qui vas? “Amb dues barreges i tres vermuts. Avui sí que giraré com una baldufa!.” He, he!. Ara això ja no s’estila, es balla amb seny. Ep, almenys a mi m’ho sembla. Perquè aquest estiu passat vaig anar a un ball que n’hi havia una que ballava amb una holandesa, i Déu n’hi dó com l’estrenyia fort. Quan va acabar de ballar li vaig dir: “Alsa, Peret, com t’hi arrambaves!. – Oh, és que ella es deixava fer, - em va dir- però vols que t’ho digui, amb prou feines me la trobava als dits. Quatre ossets i poca cosa més la mossa”. –“Però giravoltaves molt, com hi ha món!”. És això el que és bo!. A mi que no em vinguin amb balls quiets, mai les he entés aquestes parelles que sembla que els hi falti corda, i ballen poc a poc, com damunt d’una rajola, més seriosos que uns titots, l’un mirant cap al sostre i l’altre cap a terra. Ballar és moure’s, girar, tombar i fer camí. Mira, veus, la camisa ben xopa. Això és salut. I qui no sua no té virtut. És clar que al ball no tothom hi va desmanegat com en les discoteques. Hi ha persones que quan van a ballar es muden de vint-i-un botó. Les dones es posen vestits lluents. Una vegada vaig ballar amb una que portava una mena de mantellina blanca per tot el cos, mig transparent. Jo no sabia pas per on agafar-la. Tenia por de fer-la malbé. És que hi ha dones que fan caure de cul. Jo no sé com se’ls hi aguanta el vestit. Duen les espatlles i l’esquena ben nues, i van curtes fins a dalt de tot. Aquella meva ballarina estava plena de per tot arreu i sobretot d’on ja podeu pensar. N’hi havia per llogar-hi cadires només de mirar-la. L’any passat vaig anar amb els jubilats de l’Imserso. I cada dia ballaven. Hi havia dues senyores velles que ballaven totes dues, una era geperuda i l’altre amb unes ulleres que no hi veia un gat a quatre passes. Obria els braços i com que no sabia si agafar-la per dalt o per sota del gep va decidir enganxar-la pel coll. Totes es recargolaven ballant, i els homes feien voltar la balladora i picaven mans, genolls i pompis. Acabat el ball quedaven ben esllomats, s’asseien esbufegant, reposaven un parell de balls contemplant una parella d’aquelles d’exhibició que no es cansaven mai, però que a l’endemà a la platja hi havien d’anar amb bastó. Totes les parelles anaven mudades, i amb les sabates ben lluentes. Els homes encorbatats i les dones amb vestits estampats i amb les seves milors joies. N’hi havia una de sabates daurades, ben rossa, amb un vestit que semblava un roquet de capellà i amb un collaret de perles que després de ventallar-se li va caure.  Ah, renoi!. Alto la música! “A la Marilyn le ha caído el collar de perlas”. Paren la música!. “Cuidado que no resbalen. Que no se caigan!” I tots a collir perles!. Les vam recollir totes ,i la Marilin va estar contenta. Aquella dona ballava amb tot el cos i l’ànima. Em va dir que els diumenges va a ballar en naus que havien sigut granges de porcs i ara les han convertit en sales de ball. Vaig ballar amb ella, però amb poc en vaig tenir prou. Semblava que xafàvem raïms. A mitja part es va tornar a seure, i tota l’estona va estar gratant-se la cuixa i badallant. Estava ben atúïda. A la segona part, el cantant es va fer un tip de cantar, però ja ningú ballava. Tots estaven estomacats. A les 11 el cantant en veure que ningú li feia cas va dir “muchas gracias” i tots van aplaudir-lo sense ganes, mig adormits.Quan es va acabar el ball dels Imsersos catalans i espanyols, llavores es van posar a ballar els estrangers, que acabaven d’arribar i que també eren jubilats. Hi havia un mostruari de totes les mides: una senyora amb una piga negra de tres pèls, un home que semblava que anava a fangar, i bé...tots també mudats però amb uns vestits que semblaven trets de botigues de “tot l’any rebaixes”. Hi havia tres senyores angleses que quan van sentir la música de Pretty Whoman es van aixecar d’una revolada i van deixar els seus marits asseguts que les contempaven picant de mans. Llavors van pujar a l’escenari quatre cambreres negres que disposaven d’una setmana de vacances en temporada baixa, i es van posar a ballar música caribenya. Un vell entremaliat va demanar per ballar amb una d’elles, i aquesta el va agafar i se’l va emportar xisclant i remenant-se amb  aire de carnavalesca de Rio de Janeiro, que a ell li anava molt bé i ho aprofitava per tocar-li el pompis mentre ella seguia xisclant i rient. En Quim, és un amic meu que no sé com s’ho manega, però la qüestió és que cada any li toquen 15 dies d’estada en un hotel d’Imserso.Els ha corregut tots, des de Platja d’Aro fins allà baix a Càdis. I no ha parat de ballar durant totes les nits. Quan arriba a casa, a la Llar no el veuen ni per forat ni finestra. Llavors comença les vacances casolanes. S’està 15 dies al llit sense poder-se aguantar. Quan torna al casal dels jubilats xerra pels colzes explicant els àpats que ha fet i els valsos que ha ballat, però no diu pas que s’ha passat 15 dies amb sopes de frigola i plats de bledes bullides

El riure, un bon medicament

Recordo que ja fa alguns estiu vaig anar a veure una pasarel.la de moda amb noies escardelenques en bikini. Jo no sé si les meves ulleres en comptes de multiplicar dividien, perquè us asseguro que vaig veure una sèrie de models que em van semblar uns sacs d’ossos,com si fossin fideus vivents, espaguettis esquelèctics. Algunes, altes com un sant pau, però seeeeques com un pal d’escombra. Noies carquinyolis!. Em vaig entretenir comptant les costelles perquè a moltes se’ls hi veia la pell i l’ós. Allò em va fer pensar que aquelles noies es devien passar tot l’any amb un règim rigorós perquè el seu tipus femení havia de ser prim per poder passejar i ballar per les pasarel.les. I sense badar!, Mirant de posar les cames bé creuant-les una davant de l’altra, perquè Dèu nos en guard que s’entrabanquessin i caiguessin a terra. Sentiríem un carric carrac d’ossos que ja podrien avisar de seguida l’ambulància.  En això d’aconseguir esquelets ambulants hi ha treballat molt la publicitat. Allò de perdre pes en una setmana fent una dieta s’ha posat de moda. I allò de prendre pastilles i potingues va “a tope” que diuen ara. Jo en conec una que es fa un tip de prendre pastilles per aprimar-se. Ja se n’ha rebaixat de quilos, ja”, però un dia em va dir que a les nits somiava molt, i no pas somnis eròtics, que això encara li seria divertit, no, no, es feia un tip de somiar escarbats i ratolins, amb uns xisclets que fa que té mig espantat el seu home. Avui dia hi ha massa comprimits i massa creure allò de l’ABANS i el DESPRÉS dels anuncis que pot portar al resultat del que sempre diem els catalans: Qui gemega ja ha rebut!. I el pitjor és que passen els dies, i les dones que han seguit el tractament es miren al mirall, i si si, els mateixos sacsons. No n’ha desaparegut ni un. Ja ho adverteix l’Associació de Consumidors: aneu alerta!. Però...quina és la dona que ho creu?. A l’estiu s’ha de lluir el tipus i molt més en aquesta tardor que és com un  estiu enmanllevat. Hi ha senyores maduretes, que quan van acompanyar la mainada a l’escola, després d’esmorzar juntes a un bar, es mengen crusants com aquell que res, i després comenten: Cinc quilos has perdut en deu dies?. No pot ser!. Com t’ho fas?- “-Oh, mira noia: sacrifici!. “.Ai, jo no ho puc pas fer!. Xavi, porta’m un altre crusant,!”. I vinga anar fent la xucamulla amb el crusant banyut. En aquells temps, en comptes de crusants menjàvem flaones, aquells cargols entortolligats que xucàvem a la xocolata desfeta. I mireu per on, aquella espècie de cargol fòssil ensucrat el va inventar un pastisser inspirant-se en els pentinats de les dones fets en forma d’espiral, com monyos. De les ensaimades i flaones ja n’haurien de dir monyos. Doncs, si, ara toca ser primes. És l’última moda. Una veïna de casa em deia fa pocs dies: “Estic desesperada. No sé com fer-ho per aprimar-me. Ho he provat tot. I no hi ha manera....”. Senyora, si vol un consell, m’escolti. Va?. Obro un consultori: En primer lloc, senyora, vosté no està massa grassa.El que no està és esquelètica. El que ha de fer és acceptar els fets tal com es presenten. No es preocupi de coses supèrflues i insignificants com aquesta. Si tan preocupada està, vagi amb un bon metge especialista, que li donarà bons consells. El que passa, senyora, és que aquest és un mòn de mones i ens fan ballar al só que volen. A mi, els anys i l’experiència em diuen que cadascú s’ha de guiar pel seu propi seny. No sé si la convenceré, senyora. Em sembla que no. S’han de sapiguer portar amb resignació i santa conformitat els nostres 70 quilos. Que tampoc n’hi ha per desesperar-se. A més a més, senyora, i ara per acabar li tiraré un “piropo”, una floreta perquè estigui ben contenta. Vosté, senyora, és una “prima plena”. He, he!. Que per molts anys. Apa, dona, rigui, rigui! Que això sí que fa aprimar. Ah, no ho sabía? Si senyora, si. El riure és un medicament bó per a tot. No sabeu que als Estats Units hi ha un establiment que curen fent riure?. Nooo?. Us ho explico: és un establiment sanitari que entre els seus serveis han instal.lat una “sala de riure”. Per estimular els seus pacients a riure, aquestes sales disposen de vídeos que deuen programar pel.licules còmiques, suposo, jocs divertits i actuacions diàries d’humoristes de reconeguda eficàcia. Diuen que per a casos greus,aquestes sales compten amb la URI (Unitat de Rialles Intensives). Es clar que també han de vigilar molt, perquè el riure a vegades pot ser escandalós. Però vaja, la iniciativa d’aquest hospital nord-americà fa pensar que el riure prova. Jo ja m’imagino a l’infermera que deu dir al malalt que és internat: Ara és l’hora que ha d’anar a riure una estona”. Què us sembla?. Em sembla que en algun  Casal de Jubilats ja han començat a fer-ne de tant en tant  algunes sessions. Es bo això de que hi hagi una sala de riure. I ben mirat potser també aniria bé una sala al nostre Ajuntament. A vegades, després d’un Ple a la sala de sessions, per alleugerir els nervis es podria passar una estona a la sala de riure. Què li sembla, senyor alcalde? Ha!, ha!,ha!. Aaai, no em feu pas riure!.

Sant Martirià, conserveu-nos el bon humor!

No sé si us en recordeu que fa pocs anys, a França, hi va morir una dona que deien que era la més vella del món. Tenia 122 anys i a mes a més 237 dies. No tenia dents, era sorda i quasi cega. I va morir de causa natural. Allò que nosaltres en dièm “morir de veió”. I Déu n’hi dó quina veió. Si a 80 anys ja s’és vell, afigureu-vos qui ha viscut cap a 50 anys de “veió” amb salut.  Diuen que va passar la major part de la seva vida, sola, en el seu apartament al centre de la ciutat d’Arlés. I ja feia un parell d’anys que va estar a punt de morir deshidratada, però en tota la seva vida va tenir molt bona salut. Des que va fer 100 anys les televisions no van parar de fer-li entrevistes, i any darrere any sempre deia el mateix:” Ara sí que em sembla que no em queda gaire vida”. I mireu s’hi va tirar amunt. Però el més curiós d’aquesta senyora és que fins als 100 anys va anar amb bicicleta, i a partir de llavors es va aficionar a treure fum arribant a ser “una fumadora empedernida”. I esmorzava sempre amb xocolata. I bevia vi d’Oporto. I tot ho amania amb oli d’oliva. I menjava molts d’alls.... Gent de Pla de l’Estany: ho tenim molt bé aquí per fer anys: de xocolata no ens en falta –tenim una fàbrica que s’ha de mirar que Déu ens la conservi per molts anys-; tenim oliveres carregades d’olives per fer oli (conservem les poques que ens queden). I d’alls en tenim fins i tot una Fira a Cornellà. Només ens falta el vi d’Oporto. Apa, doncs, si aneu a Portugal, carregueu-ne alguna caixa. Una copeta de vi d’Oporto de tant en tant, alls matxacats, una punxada d’olives, allioli ben barrejat, i per postres, xocolata, i a veure qui és el primer de sobrepassar els 122 anys d’aquesta dona i sortir al llibre Guines de rècords mundials. El que hem de fer al nostre país és conservar les vinyes perquè això del raïm també diuen que és un aliment per fer anys. Es veu que ara el raïm s’ha de menjar amb pela i tot. Sobretot la pela, la pell, la pellofa. No l’escopiu per res, perquè diuen que a la pela del raïm hi ha una cosa que hem d’aprendre a dir-la tot seguit: res-va-ra-trol. Apreneu.ho, apreneu-ho això. Bé vam aprendre a dir co-les-te-rol. Doncs, ara toca aprendre a dir res-va-ra-trol. Diuen que el resvaratrol que hi ha a la pela del raïm pot ser molt eficaç en la prevenció del càncer, de l’infart i de les malalties cardiovasculars, que són les que fan por a la gent d’avui dia. Sembla que tot això pot produïr una bogeria consumidora de raïms, millor dit, de pellofaires, perquè molts dels que llençaven la pela, ara se la menjaran. I de rebotintes també es beurà més vi. Diuen que el vi negre porta resvaratrol perquè fermenta en contacte amb les pellofes de raïm, però ja arriben els investigadors del Canadà que fan saber que el resvaratrol tant es troba en el vi negre com en el vi blanc. Em sembla que amb això del vi tothom hi veu un negoci. Es fan massa investigacions. Acabat de fer potser inventaran el vi epilèctic. Que ens farà tornar bojos a tots. Que Sant Martirià ens en guardi!.

Bona festa Major.

La saga dels Vilanova

En motiu del decès d’un gran amic –en Xavier Vilanova- el meu pensament   m’ha portat a reviure els anys en que vaig conèixer el seu pare –Miquel- a l’escenari del teatre del Círcol de Catòlics. Eren els anys de la meva joventut quan tot just iniciava l’activitat d’aficionat al teatre banyolí. El pare d’en Xavi era un senyor amable que actuava a la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics, entitat que sempre va apreciar i a la que hi dedicà moltes hores. En el teatre fou un dels actors que millor sapigué desgranar els versos intrincallats del Luzbel dels “Pastorcillos” en castellà, com també atrevint-se a fer un “alcalde Borrego” lligat amb aquell pobre Bato jovenet que era jo mateix, però sempre mostrant-se com “un senyor de l’escena” interpretant un fiscal de l’obra judicial “¿Quien es el culpable?” o el d’una persona de seny que donava consells al novell advocat “Don Gonzalo” parlant-li del Dret Català.

 

Al cap d’uns anys vaig conèixer  en Xavi, el nen que seguia al seu pare i a les seves germanes, Montserrat i Maria Rosa amb el grup de teatre per la província de Girona. Ja de jove – es posà a estudiar i a l´edat de 22 anys obtingué la “Licenciatura de Ciencias Económicas” a la Universitat de Barcelona. Al cap de deu anys, aquell jove fet i pastat com el seu pare, per les festes nadalenques havia de pujar a l’escenari del teatre del Cercle de Catòlics per oferir-nos el Luzbel dels Pastorets i del personatge de l’advocat de “Don Gonzalo o l’orgull del gec”en la línia del seu progenitor, sempre cordial i benvolent en els assaigs, i posant més endavant, ja en el teatre Municipal, tot el seu saber i bona dicció en el monòleg elaborat per Jaume Farriol en l’inici del festival “Rusiñol, ara i sempre” del que ell sempre  considerà com un dels papers en que s’hi lliurà amb més satisfacció, com també en el Lluiset de la “Rapsòdia en blau” que ens demostrà el sorprenent punt exacte d’humor, si bé de tant en tant havia d’aguantar-se el riure al costat de la carrandella de nois espantats que feien la instrucció militar sota l’ordenança del capità “manco” i guenyo que els escridassava, i del mestre que l’ hi preguntava: “¿Porque crees que fué en España donde se inventó la herradura?”, i ell, alumne despistat i dubitatiu contestava: “Porque habia tantos burros!”, mentre el mestre, estupefacte i furiós l’amenaçava amb el crit: “De cara a la pared!!”.

 

Sorprenent fou en Xavi Vilanova en l’escena banyolina, com ho seria anys a venir el seu fill Lluis recitant altra volta els textos dels Pastorets-  ja en la nostra llengua catalana. I en els actes en els que també hi assistiria l’altre fill, en Miquel, qui com a membre de l’Ajuntament de la ciutat, en la presentació del llibre de la història del teatre, sabria traçar amb emotives paraules l’esforç col.lectiu d’un poble en la cultura banyolina en el que tota la família Vilanova hi han estat enllaçats per enfortir-la amb la seva presència, i  en la que hi ha ajudat amb la seva gran força,  l’esposa i mare que ha estat  Joana Cullell, qui des de la seva joventut, també trepitjà el ja desaparegut teatre del Cercle de Catòlics, i ja en el Municipal acompanyant algunes vegades al seu marit, l’home que amb el somriure a flor de llavi tingué la valentia de sortir a l’escenari en la darrera representació del dia de Reis per donar l’últim adèu als seus amics. En el seu mutis, vaig recollir-lo amb una forta abraçada que ell aplegà amb emoció en l’esbós del bell  somriure dels Vilanova.

Els metges

Fa pocs dies vaig anar a un metge que és O-to-rri-no-la-rin-gò- leg (eh, que és complicat això: si un metge és d’orelles, perquè no li podien dir orellingòleg?. Doncs, no: o-to-rri-no-la-rin-gòleg!, he, he, ho he dit de “corrido”, sense equivocar-me. Aquest otorrinolaringòleg em va otorrinolaringolar l’orella perquè la tenia embussada. No és res d’estrany. Avui dia hi ha molts sorolls que ens poden trencar els tímpans. Aquí a Banyoles, com a per tor arreu, també hi ha sorolls que eixorden, i creieu-me que si no s’hi posa remei acabarem tots anant a otorrinolaringolar-nos les orelles. Aquest “orellingòleg” ha dit a la premsa que s’haurien de treure les fresses de les ciutats perque tots tinguèssim més bones orelles. Ah, que va haver dit!. De seguit se li van tirar a sobre una colla de contestataris: els fabricants de bens d’equip, els tallers i fàbriques, les factories de productes derivats de l’agricultura, i els magatzems amb altaveus a tota potència. I evidentment, les discoteques. Perquè la joventut d’avui, si no poden sentir decibels, com s’ho han de fer per ballar?. I per conduir les seves discoteques ambulants?. Fressa, fressa!. Res de baixar els sorolls.S’ha d’anar orella dret, avui!. Què hi farem!, Paciència no t’acabis!, i sobretot de tant en tant a visitar el nostre o-to-rri-no-la-rin-gòleg!- És que els metges no els hem de deixar mai. Jo, gràcies a Déu, ja em sé portar bé, però de tant en tant també hi haig d’anar-hi. No tant com el meu amic Jaume, que aquest sí que té de tot. Menja quatre brunyols i ja li puja la tensió arterial, el colesterol se li acumula i li vé un pes a l’estòmac després de menjar. O sigui que allò que us deia que els quilos són l’obsessió de les senyores, doncs no: els homes també hem de tenir cura de la imatge com si fòssim artistes, models o polítics. . En Jaume, que com jo, també és artista, és sobretot polític, un model polític, i aquesta setmana ha anat al metge i li ha dit: “No ho entenc. Jo em cuido, intento de no menjar massa, i això que hi ha dies que em menjaria un bou. Camino sovint, i un cop a la setmana no sopo. Però vosté, senyor metge, té una balança que em desanima. Que he de fer?. Dons el metge li ha dit que ha de fer més règim, beure menys alcohol i fer exercici. En una paraula: fer el règim ben fet. I en Jaume li diu: “Però escolti, no puc posar una mica de sucre a la llet? – Noooo, que porta cansament, diabetis i càries”. Ja hi som!. “I pa, puc menjar pa?. “Poc, molt poc, millor gens”. “ I llegums, mongetes sobretot, que a mi  m’agraden molt. “Res, són indigestes”. “ Així, adèu botifarra amb mongetes. I escolti, i els pastissos?. “Ai, quin murri és vosté!, li diu el metge (L’ha encertat amb això, tots els polítics en són de murris. I llaminers!). I en Jaume torna a atacar: “Patates, de patates sí que en puc menjar, no?”. “Miri – li va dir cerimoniosament el metge – els francesos van estar 200 anys donant les patates als porcs”. “Fotuda!, així el bistec amb patates rosses, res de res?. “L’ha d’acompanyar de tant en tant amb espinacs, albergínies, porros, carbassons o un parell de fulles d’escarola, i que tot plegat no sigui massa carregat d’oli”. “Suposo que de cervesa, si que en puc beure, no?”. “Porta alcohol, gas i una quantitat de sucre que Déu n’hi dó”. “I cafè?” “ No en parlem”. “Doncs no en parlem”. Aquest meu amic, que de història en sap molt, sabeu que va dir al metge?. Que en aquells temps, els romans menjaven hores i hores el que volien, es vestien amb unes túniques que els hi amagaven les panxes i tan feliços!. “Si – li va contestar- però ja tots són morts”. Ha, ha, ha!, també van morir els dotze apòstols i no n’hi havia cap que fumés. Em sembla que amb tantes restriccions estomacals i tants de règims no marxem pas prou bé.El meu amic Jaume no ha fet gens de cas als metges. Ara menja de tot! I a l’Ajuntament és el que xerra més i el que té el cap més clar.Espero que tot li surti bé i que no faci un pet com una aglà. Au, va, anima’t Jaume, que hem de fer coses importants a Banyoles aquest any.I tots comptem amb tu. I amb la teva senyora, que ja sabem que t’ajuda molt. Dona-li records a la Josefina.

( Monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles. Estiu 2003).