La manra

La manra (o mandra dit en català per quedar bé) és un no voler fer re, ben re, perquè ja estàs bé. Tenir manra és aquella sensació que t'entra ben dinat quan comences a pair l'àpat que t'has cardat. En aquesta societat nòrdica i del Pentagon que ens intenten embocar no està pas ben vist tenir manra. Tothom ha d'anar a tai de boig, de bòlit, a tarot de peixater, has de tenir no sé quantes agendes i reunions, has de tenir trucades per contestar, nervis, maldecaps i moltes gestions, llavonses ets ben vist. Si tens manra, no ets ben vist. Si t'agrada jeure ets un vago, un esquena-dret, un carcamal. "No val pas res, tot lo dia jeu" diuen i aquell que va rojant el cor per la boca i aquell que va sempre atabalat, aquell és un "noi molt trempat", i és "una espasa" i "guanya molts duros" i "s'està fent una casa" i "val un imperi" i "té un cotxe nou". Cagom redeune! Després sents ha dir "pobret, el cor li ha petat" o "està delicat dels nervis" o "l'han ingressat a l'hospital i els metges no li troben el que té". Vos que t'ho digui? Soms dels que tenim manra, i ens gafem les coses com ens les gafem, no gaire en serio, que total són quatre dies, que no val pas la pena tenir maldecaps. Tenir manra és anar contra aquest món nòrdic, calvinista, estirat, de pentagon i portand. Nosatres som d'en Siset i de la Llucia de la llet, i sobretot d'en Martirià Cervera que tenia una filosofia més determinant que en Kant i en Socrates junts: "aquí caic i aquí m'aixeco i tal dia farà un any". Soms del partit de la manra que no promet re perquè té un os a l'esquena. Jeure en un bon jaç, beure a galet i mirar de no capficar-se pas gaire. Bona tarda, anem a fer una senrosa?

Cops de telèfon

El telèfon és un invent que devia inventar-se a Banyoles perquè està bé. Antes, a Banyoles els amos de la casa on vivíem tenien un número de telèfon molt pitit-pitit. Pose-m'hi el 124 i a Can Portbou i a Cal Barbero de Sevilla on jo sempre trucava també tenien un número ben baix. Era la Banyoles on tothom es coneixíem. Despenjaves el telèfon i feia gràcia. Sortia una dona que et preguntava "número?" i llavors sempre hi havia aquell de la broma que responia "quins tenen?". Trucar era això. Sempre trucar allà mateix i sempre rebre les mateixes trucades. A vegades trucava algú que et deia si podies anar a buscar un teu veí que no tenia telèfon. I au vinga, li deies "esperi's que el crido" i baixaves les escales, sorties al carrer i entraves a casa dels veïns cridant "Caterineta, té una trucada". I era això, el telèfon servia per coses extraordinàries, per trucades d'urgència, per avisos i recados de veritat. No es perdia el temps amb el telèfon. Avui he pensat això amb dues trucades que fet. Trucades als amics xiscargadians. Trucades per fer tractes de veritat. He parlat amb en Vadoret de Besalú i en Quim de Can 65. Després de molts dies els he fet sentir. Després de molts dies hem tornat a repassar el món. En Vadoret n'ha dit una bona: "som serios, però no amargats". Estil xiscagardià d'una frase que és propietat d'un de Besalú del qual no recordo el nom. Amb en Quim ja hem fet tractes més concrets i hem parlat d'anar a dinar. Cops de telèfon necessaris que recuperen el fil dels amics. Els de amics de part de bo, no pas els de mentida i noses i xerrameca. Hi ha que es fan passar per amics i quan truquen per telèfon renegues de l'invent i desitjaries que encaram vivissim en el temps de les coves de Serinyà, hi ha amics de part de bo que quan et truquen penses que el telèfon és un bon invent, i que per tant, deu haver estat inventat per un Félez fa molt temps a Banyoles, per posar exemples d'inventors banyolins.

El rector de Palafrugell

Ja haureu vist que en aquest desori xiscagardià hem penjat la pàgina del rector de Palafrugell. Algú pot pensar: "s'han tornat boits aquesta mainada, tafot ara volen parlar de Palafrugell?" No, no és això. El rector de Palafrugell no és altre que un dels vailets de Can Teixidor del Terme, casa forta i família arrelada per excel.lència de la nostra digníssima vila. Mossèn Martirià Brugada i Clotas s'ha fet un lloc a la vila baixempordanesa com no pot ser d'una altra manera, allà on va un de Banyoles deixa petja per força. El cas és que en la seva pàgina hi trobareu un fabulós dietari, on el Mossèn en ens escriu, amb estil d'artesà d'abans, els petits detalls de la vida quotidiana. A través de la seva lectura, ens assebentem de detalls menors que ens ajuden a anar bastint la vida d'un rector de poble: climatologia, visites a la parròquia, problemes d'intendència, qüestions de fe, hàbits familiars i demés. Llegir això fa més goig que quaranta novelutxos d'aquests. Qualsevol llegeix el Pont dels Jueus per posar un exemple, podent entrar a casa del rector de Palafrugell i amarant-se del seu estil reposat, de les seves històries de cada dia. A pocs metres de la parròquia hi ha la casa natal d'en Pla, a fe de Déu que a la pàgina del Rector s'hi ha empeltat un bon esqueix del mestre. A fe de Déu que sí. Nosaltres el llegim, perquè Mossèn Brugada és un xiscagardià de referència. Com no pot ser d'una altra manera amb un fill de la noble i devota casa de Can Teixidor del Terme.

Aviat sortiran les tortugues

Quan arriba el bon temps, les tortugues treuen el cap de sota a terra. El seu és un viatge fantàstic pel ventre de la terra, ni en Verne vaja, ni l'home tan carregós i tan aventurat a fer coses rares s'atreveix a tant. Quin senderi, el de les tortugues, ficar-se sota a terra i passar mesos sencers entre rels, cucs i cabassats de terra. Antes el senyal que arribava el bon temps no el donava pas Tele 3 i en Molina ditxós, el donaven les orenetes que havien tornat del Congo i les tortugues que havien tornat de vés a saber on. Jo em preguntava: on deuen ser les punyeteres? Podé estaven sota els meus peus i jo sense saber-ho. Al carrer Nou hi havia la tortuga de Cal Mecànic. La seva mestressa sempre cridava la mare "la tortuga ja ha tornat" i allò volia dir que s'havia acabat el fred i els dies tristois, i ja podíem canviar la roba de l'armari i treure el collons de mantes del llit. Invariablement jo saltava la paret que separava casa meva de cal mecànic i me n'anava a veure la tortuga. Un ésser excepcional: amb una cara de serp i ulls de vella, plena d'arrugues, verdosa, amb la clova terrosa, amb aquelles potes singulars, els moviments lents com si la pressa no anés amb ella. Li donàvem menjar i ella, malgrat haver estat mesos sota a terra, mastegava a poc a poc. Com si el temps no importés, com si la gana no anés amb ella. A vegades era divertit veure com la tortuga desapareixia de cop i volta, i l'havies de trobar, i ella s'amagava en el lloc més insospitat de l'enorme pati de Cal Mecànic. Amb el temps, tot aquell cerimonial es va acabar. Cal Mecànic va deixar de ser una casa habitada i ningú avisava del retorn de la tortuga. Però com que són animals que ens enterren dels anys que viuen, estic segur que encara, ara, aquella tortuga fa la viu-viu. Segur que, en un lloc o altre, del carrer Nou treu el cap. Per anunciar a un veí que el bon temps ja és aquí, que no calen mantes, que s'ha de mirar de servar els abrics, i que la primavera no ve pas del cantó del corteinglés sinó de la gran tortuga de Cal Mecànic. I per molts anys pugui ser. I que nosaltres ho veiem.

En Parrassa

La família Rigau agafa pels banyolins el sobrenom de Parrassa. Fins aquí cap novetat. Ha estat aquesta una família que ha donat al país polítics, publicistes, homes de lletres i rellotgers. Però per damunt de tot gent de la broma, cosa que sempre és molt gonyat en un món com el nostre donat sempre a la tristor i a la seriositat estirada. Els Parrassa sempre han estat el pebre mòlt que ha donat una mica de picantor eixelebrada. Com l'Albert, el vell company de classe, que cremava duros amb el metxero per després llançar-los a terra, tot seguit l'Albert de Can Parrassa es dirigia a un encantat per dir-li "em pot fer el favor d'agafar-me el duro que m'ha caigut". Se sentia un xiscle de boig, un cagomdeu que feia baixar les campanes, una maledicció que esquerdava la terra. I en cabat, es veia el riure murri de l'Albert, l'esquilet, el gàl.lias que havia fet una nova broma. L'Albert s'havia fet, ell mateix, una bicicleta excepcional. Era una bicicleta de nens petits que ell havia aconseguit allargar fins a límits extraordinaris. Semblava un impossible. Semblava que no podia ser que aquell gal.lias pogués fer córrer aquella bicicleta tan minúscula. Al cim hi havia posat una bocina de Harpo Marx i per comptes de manillar duia un volant de cotxe petit. Era fabulós veure en Parrassa damunt d'aquell artefacte. El puta, quan podia, no pedalava sinó que s'enganxava a un tractor, una furgoneta o un camió, tan se val, el que comptava era fer el mínim esforç. Aquella bicicleta era una broma més. Es com si el veiés: amb el seu xandall i la seva manera de riure d'esquilet. Quan reia d'aquella manera era perquè ja te l'havia cardat. El Deu que el va parir, en Parrassa. Martiri de les casales, banyolí excepcional. Gent de Xisca de Gardi.

L'Illa

El nostre amic Vicenç Illa pertany a l'arrel dels grans propietaris comarcals. Pensar que els grans propietaris només són els que acumulen terres i propietats és d'un simplisme que fa mal de queixals. Els grans propietaris tabé són els marmessors de la tradició, els hereus d'una manera de fer i de pensar interessant. Si parles amb algun gran propietari aprendràs coses, sortiràs de l'ou, deixaràs de ser un gamerús. Escolta'ls. L'Illa pertany a aquest estirp. Es un home seriós, que no xerra per xerrar, és llarg o sigui que escolta més que pas no parla. Els grans propietaris a diferència dels negociants i dels tractants no gaudeixen amb el diner immediat, el seu treball al llarg del temps és servar el patrimoni de la família i, si pot ser, augmentar-lo. No són en aquest món per fer de tractants de bestiar, per acumular, per amassar grans fortunes, no, no ens equivoquessim. El seu és un contracte amb la tradició, amb el que han heredat i han de conversar. Es per això que els grans propietaris són de naturalesa conservadora i tradicionalista. No els vingueu amb idees esventades, amb esveraments, amb coses de cap calents. Els grans propietaris miren el món a través de les seves vessanes i de les seves pairalies. Veuen un món on no convé caires capgiraments, on és de menester anar a poc a poc, on no no convé anar a tarot de peixeter i entrebancar-se. Parlen assenyadament, com l'Illa, no fan res que no ho hagin mesurat, el seny el porten ja des de que s'aixequen, i no el deixen fins que se'n va a dormir. El desordre no va per ells. Ni el sacseig, ni el giravolt, ni les presses beneites. Ells són reposats com la terra, pacients com un rellotge de sol, estàtics com els murs de les cases antigues, forts com els cairats. L'Illa, el nostre amic, pertany a aquesta condició que ja es perd: la dels grans propietaris de seny rural i de devoció per la tradició. Nosaltres estem amb ells. Perquè mentre pervisquin aquests senyors de la propietat, el país seguirà viu. I el país, amics, és el nostre nord. L'únic nord que seguim tots els dies que regala nostro senyor. Visca L'Illa i visca nosaltres.

La professó

Avançava la professó. Els manaies anaven a pas lent. La gent s'aplegava al carrer Mercadal just davant de Can Saguer. El director comercial va dir una frase mítica "conec a tothom, estic tranquil". Aquesta frase aparentment absurda és d'una lucidesa fantàstica. Conèixer a tothom enmig de la multitud és sentir-se segur. A diferència del desordre capitalí, de les ciutats esgavellades, de les grans concentracions de cares desconegudes i rostres anònims, la ciutat amiga, on tothom es coneix, on tothom és un entreparents sensacional. Hem fugit de tot això durant anys com renegats, hem criticat això buscat l'estúpid anonimat dels novayorks postissos, i ara tornem a casa, i veiem que el que és veritat és lo nostre, que la resta és fals, que el que ens satisfà de veritat és que ens saludin, que ens coneguin, retrobar-nos amb les cares dels companys de tota la vida. Això és la tranquil.litat que deia el director comercial. Reconèixer-nos enmig de la massa, identificar noms, veure que els que passen i els que esperen són els de sempre, els coneguts, els nostres, els habituals, els amics, els saludats, els amics dels amics, els que són com nosaltres. Veure que la gent és en el seu lloc, en el lloc que justament era l'any passat, i l'altre, i el de més enllà. La tradició és fonamental perquè és la terra que trepitgem i és l'hàbit que tenim per la mà. Davant el món que gira massa de pressa, sense ordre, sense concert, hi ha la terra que resta quieta, amb la nostra gent. La terra de sempre on passa, lenta i feixuga, la nostra professó. Ciris, espelmes i cares conegudes. Ciris, espelmes, i la Verge del Dolors. La resta és un primavera sound que no fa per nosaltres.