La manra

La manra (o mandra dit en català per quedar bé) és un no voler fer re, ben re, perquè ja estàs bé. Tenir manra és aquella sensació que t'entra ben dinat quan comences a pair l'àpat que t'has cardat. En aquesta societat nòrdica i del Pentagon que ens intenten embocar no està pas ben vist tenir manra. Tothom ha d'anar a tai de boig, de bòlit, a tarot de peixater, has de tenir no sé quantes agendes i reunions, has de tenir trucades per contestar, nervis, maldecaps i moltes gestions, llavonses ets ben vist. Si tens manra, no ets ben vist. Si t'agrada jeure ets un vago, un esquena-dret, un carcamal. "No val pas res, tot lo dia jeu" diuen i aquell que va rojant el cor per la boca i aquell que va sempre atabalat, aquell és un "noi molt trempat", i és "una espasa" i "guanya molts duros" i "s'està fent una casa" i "val un imperi" i "té un cotxe nou". Cagom redeune! Després sents ha dir "pobret, el cor li ha petat" o "està delicat dels nervis" o "l'han ingressat a l'hospital i els metges no li troben el que té". Vos que t'ho digui? Soms dels que tenim manra, i ens gafem les coses com ens les gafem, no gaire en serio, que total són quatre dies, que no val pas la pena tenir maldecaps. Tenir manra és anar contra aquest món nòrdic, calvinista, estirat, de pentagon i portand. Nosatres som d'en Siset i de la Llucia de la llet, i sobretot d'en Martirià Cervera que tenia una filosofia més determinant que en Kant i en Socrates junts: "aquí caic i aquí m'aixeco i tal dia farà un any". Soms del partit de la manra que no promet re perquè té un os a l'esquena. Jeure en un bon jaç, beure a galet i mirar de no capficar-se pas gaire. Bona tarda, anem a fer una senrosa?