Raven

Al pati de butaques dels Catòlics la canalla criadava "Raven, Raven". Ja en podien fer una d'en James Bond, una d'en Tintín, o el que fos. Els vailets seguíem cridant "Raven i Raven". Llavors venia l'acomodador que Barcelona hagués volgut tenir. Cabellera llarga, serell tallat amb regla, pentinat de príncep medieval o de guitarra dels Who. "Raven i Raven" seguíem cridant com beneits, com boits, com gent que no hi era tota. No ens importava les vint-i-cinc peles que havíem cridant. Amb els temps tota aquella marabunta s'ha fent gran: panxes estripades, panxes botides, molt de cabell blanc, mirades ensopides, esquenes tortes, caps pelats, caminar cansat, ulleres, bosses sota els ulls. Però no tothom s'ha fet gran: en Raven té el mateix aspecte juvenil. Es la venjança a tots aquells rebentacatòlics que cridàvem. Ell és la consciència que ens diu "ja us he cardat". El Catòlics ja no hi és, els temps menuts ja no hi són, i en Raven vesteix, calça i es pentina de la mateixa manera. Per mostrar-nos que ell ha fet tractes amb el temps, i ell i les seves ulleres glorioses, ell i les seves wambes de guitarra dels Who. Ens diuen que en Raven ha pres mal, esperem que no sigui gaire res. Enfilat a casa seva volia reparar l'antena de la tele i un cop de vent li ha fotut un bon espant. En el fons és un juvenil. Si qualsevol d'aquella camada de malparits que ens asseiem a les butaques dels Catòlics ens hagués passat el mateix, no ho hauríem explicat. Serem molt veis, molt tronats, molt rebentadets, i en Raven seguirà recordant-nos amb el seu aspecte juvenil la venjança dels Catòlics. Visca la Nostra Terra i visca la gent que la fa possible!

Can Met

Aquests de les mitxelins són uns esgarriats i uns saltamarges. Posen estrelles a restaurants que l'únic que saben fer és aixecar la camisa i clavar unes arrissades que "deu n'hi do". I en canvi no saben on val la pena menjar. Menjar és una cosa de part de bo i no pas una química de la mentida i una farsa americana en tres actes. Menjar és encomanar-se als temps antics, a l'àvia, a la besàvia, a la rebesàvia, no és pas ser embocat com un ànec o haver de treure un llibre per entendre què collons t'han fotut al mig del plat. Els títols que alguns posen als plats ja ben prou que ens avisen que ens estan cardant de dalt a baix. Però vinga a picar, o com més cara és la carta mellor, i deixa'm glopejar el vi que fa més fi. Ens estem tornant uns carcamals i uns estimbats, i uns estirats. Ja no sabem distingir d'on menjar de part de bo dels llocs que simplement se'n foten del mort i del qui el vetlla. La culpa, en part, la tenen aquests inspectors del Pentagon que es fan passar per no sé què de la Mitxelin. A mi de petit la Mitxelin ja que em queia malament perquè els meus oncles treballaven a la Firestone i els feien la competència. Per tant si ja no sabien fer neumàtics com vols que hi entenguin en fondes i hostals? Com que són uns saltamarges i uns enganyapobres, aquesta gent mai ha anat a Can Met de Mieres. Si tinguessin la vergonya de parar-s'hi renegarien de les estrelles que han repartit a tai de boig al llarg d'aquests anys. A Can Met només hi ha vi del país perquè com diu la Fina "si nosaltres no defensem el nostre vi, qui ho farà". A Can Met fan uns fesols que són una meravella. Si el Mestre Pla fos viu segur que els recomanaria. I una botifarra de perol que és quasi com un postres. I un flam de la casa que és una meravella. I segur que si haguessim tingut gana hauríem celebrat i concelebrat la majoria de plats que la Fina serveix i en Pere cuina. Hi ha gent que té ofici i hi ha gent que de l'ofici en fa una cosa molt seriosa. Aquesta gent és la Fina i en Pere. Els de Can Met. No hi ha prou constel.lacions per Can Met. Si mai veiem passar els inspectors de la Mitxelin els gafarem pel coll i els farem entrar a Can Met. Saps què? Més val que no ho sàpiguen. El millor dels paradisos és que no gaire gent conegui la drecera.

Mieres

Mieres és la princesa de la comarca, hi anem en una aventura de les nostres. El cel tapat fa que el verd dels boscos i dels camps rebenti d'intensitat. Algú va dir que Mieres era la petita Navarra, potser sí, potser que aquest tros tan rotund i tan esquerp de la nostra comarca sigui una entranya de nord enmig nostre. A mitja tarda hi donem un volt, l'església vigorosa ens talaia des de la seva distància expectant. Es una glòria dels nostres avantpassats, una fortalesa de pedra i de pietat, totes les cases al seus peus, com ha de ser, com està manat, i una pluja fina, un xim-xim, que regalima des del cel estant. L'aire s'omple de temps vell, els verds s'omplen d'aigua beneita, el petit rierol discorre sense presses, sense massa vigor però amb la templança i amb la saviesa dels avis. Mieres és límits, és horitzó, és frontera. Més enllà de Mieres per nosaltres ja no hi ha comarca. Veiem les muntanyes com es van esborrant entre la boira, l'aigua regateja pels nostres caps, el dia té l'èpica de les aventures que sorgeixen d'improvist. En la distància mirem les cases, les línies regulars d'unes cases construides amb penes i treballs, amb l'esforç dels dies d'abans. Mirem perduts cap al cel. Aquest és el nostre país, el que la pluja fa que es vagi recuperant el verd de la vida. Mieres és un fumejar de xemeneies i un repicar lent d'esquetlles. També les vaques són del nostre món. A poc a poc refem el camí de tornada. Portem aquest tros de comarca al cor.

La manra

La manra (o mandra dit en català per quedar bé) és un no voler fer re, ben re, perquè ja estàs bé. Tenir manra és aquella sensació que t'entra ben dinat quan comences a pair l'àpat que t'has cardat. En aquesta societat nòrdica i del Pentagon que ens intenten embocar no està pas ben vist tenir manra. Tothom ha d'anar a tai de boig, de bòlit, a tarot de peixater, has de tenir no sé quantes agendes i reunions, has de tenir trucades per contestar, nervis, maldecaps i moltes gestions, llavonses ets ben vist. Si tens manra, no ets ben vist. Si t'agrada jeure ets un vago, un esquena-dret, un carcamal. "No val pas res, tot lo dia jeu" diuen i aquell que va rojant el cor per la boca i aquell que va sempre atabalat, aquell és un "noi molt trempat", i és "una espasa" i "guanya molts duros" i "s'està fent una casa" i "val un imperi" i "té un cotxe nou". Cagom redeune! Després sents ha dir "pobret, el cor li ha petat" o "està delicat dels nervis" o "l'han ingressat a l'hospital i els metges no li troben el que té". Vos que t'ho digui? Soms dels que tenim manra, i ens gafem les coses com ens les gafem, no gaire en serio, que total són quatre dies, que no val pas la pena tenir maldecaps. Tenir manra és anar contra aquest món nòrdic, calvinista, estirat, de pentagon i portand. Nosatres som d'en Siset i de la Llucia de la llet, i sobretot d'en Martirià Cervera que tenia una filosofia més determinant que en Kant i en Socrates junts: "aquí caic i aquí m'aixeco i tal dia farà un any". Soms del partit de la manra que no promet re perquè té un os a l'esquena. Jeure en un bon jaç, beure a galet i mirar de no capficar-se pas gaire. Bona tarda, anem a fer una senrosa?

Cops de telèfon

El telèfon és un invent que devia inventar-se a Banyoles perquè està bé. Antes, a Banyoles els amos de la casa on vivíem tenien un número de telèfon molt pitit-pitit. Pose-m'hi el 124 i a Can Portbou i a Cal Barbero de Sevilla on jo sempre trucava també tenien un número ben baix. Era la Banyoles on tothom es coneixíem. Despenjaves el telèfon i feia gràcia. Sortia una dona que et preguntava "número?" i llavors sempre hi havia aquell de la broma que responia "quins tenen?". Trucar era això. Sempre trucar allà mateix i sempre rebre les mateixes trucades. A vegades trucava algú que et deia si podies anar a buscar un teu veí que no tenia telèfon. I au vinga, li deies "esperi's que el crido" i baixaves les escales, sorties al carrer i entraves a casa dels veïns cridant "Caterineta, té una trucada". I era això, el telèfon servia per coses extraordinàries, per trucades d'urgència, per avisos i recados de veritat. No es perdia el temps amb el telèfon. Avui he pensat això amb dues trucades que fet. Trucades als amics xiscargadians. Trucades per fer tractes de veritat. He parlat amb en Vadoret de Besalú i en Quim de Can 65. Després de molts dies els he fet sentir. Després de molts dies hem tornat a repassar el món. En Vadoret n'ha dit una bona: "som serios, però no amargats". Estil xiscagardià d'una frase que és propietat d'un de Besalú del qual no recordo el nom. Amb en Quim ja hem fet tractes més concrets i hem parlat d'anar a dinar. Cops de telèfon necessaris que recuperen el fil dels amics. Els de amics de part de bo, no pas els de mentida i noses i xerrameca. Hi ha que es fan passar per amics i quan truquen per telèfon renegues de l'invent i desitjaries que encaram vivissim en el temps de les coves de Serinyà, hi ha amics de part de bo que quan et truquen penses que el telèfon és un bon invent, i que per tant, deu haver estat inventat per un Félez fa molt temps a Banyoles, per posar exemples d'inventors banyolins.

El rector de Palafrugell

Ja haureu vist que en aquest desori xiscagardià hem penjat la pàgina del rector de Palafrugell. Algú pot pensar: "s'han tornat boits aquesta mainada, tafot ara volen parlar de Palafrugell?" No, no és això. El rector de Palafrugell no és altre que un dels vailets de Can Teixidor del Terme, casa forta i família arrelada per excel.lència de la nostra digníssima vila. Mossèn Martirià Brugada i Clotas s'ha fet un lloc a la vila baixempordanesa com no pot ser d'una altra manera, allà on va un de Banyoles deixa petja per força. El cas és que en la seva pàgina hi trobareu un fabulós dietari, on el Mossèn en ens escriu, amb estil d'artesà d'abans, els petits detalls de la vida quotidiana. A través de la seva lectura, ens assebentem de detalls menors que ens ajuden a anar bastint la vida d'un rector de poble: climatologia, visites a la parròquia, problemes d'intendència, qüestions de fe, hàbits familiars i demés. Llegir això fa més goig que quaranta novelutxos d'aquests. Qualsevol llegeix el Pont dels Jueus per posar un exemple, podent entrar a casa del rector de Palafrugell i amarant-se del seu estil reposat, de les seves històries de cada dia. A pocs metres de la parròquia hi ha la casa natal d'en Pla, a fe de Déu que a la pàgina del Rector s'hi ha empeltat un bon esqueix del mestre. A fe de Déu que sí. Nosaltres el llegim, perquè Mossèn Brugada és un xiscagardià de referència. Com no pot ser d'una altra manera amb un fill de la noble i devota casa de Can Teixidor del Terme.

Aviat sortiran les tortugues

Quan arriba el bon temps, les tortugues treuen el cap de sota a terra. El seu és un viatge fantàstic pel ventre de la terra, ni en Verne vaja, ni l'home tan carregós i tan aventurat a fer coses rares s'atreveix a tant. Quin senderi, el de les tortugues, ficar-se sota a terra i passar mesos sencers entre rels, cucs i cabassats de terra. Antes el senyal que arribava el bon temps no el donava pas Tele 3 i en Molina ditxós, el donaven les orenetes que havien tornat del Congo i les tortugues que havien tornat de vés a saber on. Jo em preguntava: on deuen ser les punyeteres? Podé estaven sota els meus peus i jo sense saber-ho. Al carrer Nou hi havia la tortuga de Cal Mecànic. La seva mestressa sempre cridava la mare "la tortuga ja ha tornat" i allò volia dir que s'havia acabat el fred i els dies tristois, i ja podíem canviar la roba de l'armari i treure el collons de mantes del llit. Invariablement jo saltava la paret que separava casa meva de cal mecànic i me n'anava a veure la tortuga. Un ésser excepcional: amb una cara de serp i ulls de vella, plena d'arrugues, verdosa, amb la clova terrosa, amb aquelles potes singulars, els moviments lents com si la pressa no anés amb ella. Li donàvem menjar i ella, malgrat haver estat mesos sota a terra, mastegava a poc a poc. Com si el temps no importés, com si la gana no anés amb ella. A vegades era divertit veure com la tortuga desapareixia de cop i volta, i l'havies de trobar, i ella s'amagava en el lloc més insospitat de l'enorme pati de Cal Mecànic. Amb el temps, tot aquell cerimonial es va acabar. Cal Mecànic va deixar de ser una casa habitada i ningú avisava del retorn de la tortuga. Però com que són animals que ens enterren dels anys que viuen, estic segur que encara, ara, aquella tortuga fa la viu-viu. Segur que, en un lloc o altre, del carrer Nou treu el cap. Per anunciar a un veí que el bon temps ja és aquí, que no calen mantes, que s'ha de mirar de servar els abrics, i que la primavera no ve pas del cantó del corteinglés sinó de la gran tortuga de Cal Mecànic. I per molts anys pugui ser. I que nosaltres ho veiem.