En Samora ha de ser Papa

Que se sàpiga, no hi ha hagut cap Sant Pare de Banyoles. I no ens extranya gens que l'església vagi fent tentines des del dia que se li va acudir jubilar les sotanes. Un papa de la comarca no ho hauria permès mai. Mossèn Bach podria ser un Sant Pare excel·lent. Però com en Samora, ningú. Primer l'hauríem ordenat al Monestir i, després d'un temps pels móns de Déu, ens hauria tornat a casa engalanat de Bisbe. Arribar fins a Cardenal hauria estat un tràmit. I, en acabat, com aquell qui no vol, ens éls trobaríem fent volts pels seus dominis vestit de color blanc. El Sant Pare ha de ser un home enraonat, ben menjat, begut i endreçat. Ha de tenir perímetre perquè no s'ha ni de dir que les sotanes del Vaticà són totes de talla gran i als sastres de la perifèria de la plaça de Sant Pere -la de Roma, s'entén- no s'estan de romanços i no els hi vagis a demanar cassulles petites. Ara mateix tenim un Pontífex d'ulls petits però amb la mirada desperta. És un home d'ordre, com Déu mana. Però com en Samora, cap ni un. No hi ha ningú capaç d'escriure les encícliques que ens regala en Samora, a qui, a partir d'ara, ja anomenarem, Martirià I en honor al nostre Sant Patró. Li farem una sardana i ofrenes cada diumenge de rams. El venerarem amb devoció. I ens el farem nostre perquè ens torni a omplir Santa Maria des de les nou fins a missa de dotze. Ens vestirem de diumenge, ens pentinarem i oirem missa ben convençuts, els uns i els altres, que no hi ha cap ànima amb les sabates més ben enllustrades que les nostres. Ens les haurem comprat a Can Freixa o a Can Vilà, una gent de qui un dia en parlarem amb tot el respecte que es mereix una família d'aquesta talla. Combregarem i, tornant a casa, imaginant-nos el dinar que ens estarà esperant, tindrem ganes que arribi un altre diumenge per veure el senyor rector enfilat a la trona resumint-nos, amb fe, grans dosis de cordialitat i algun retret, l'última encíclica que ens haurà arribat de la Santa Roma. I l'encíclica se'ns farà curta perquè les encícliques d'en Samora són d'una brillantor inacabable. Senyor pregueu per nosaltres i perdoneu els nostres pecats. Amén i que sigui per molts anys.

Socors Roig

En Samora és més jove i no tenia perquè saber-ho. Però a partir d'ara ja no tindrà excusa. Parlem dels pileros del Xampinya i del Victòria. El cas és que dingú ho ha escrit, amb perdó d'en Galofré perquè podé ho ha escrit i no he lligit, però a Banyoles hi havia dues grans empreses del Socors Roig. El Socors Roig, parlem clar, era una organització solidària en el temps de la Guerra i al costat dels rojos, és clar. En cabat es va fondre com es van fondre tots els que feien pudor de roig. Havien guanyat els altres i tot feia pudor de roig. El cas és que el Socors Roig, en essència i en esperit, va sobreviure a Banyoles d'una manera particular, genuïna, es pot dir que peculiar. I va sobreviure a través de dues empreses, o institucions: el Casa Nostra i els cines Xampinya i Victòria. Ens expliquem. Al Casa Nostra es va emplear gent que no es podia emplear en cap més empresa de Banyoles perquè estaven a les llistes negres. La fundadora havia estat perseguida pels feixistes i coneixia molt bé el que pa que es donava. Al 34 va captar diners per treure els presos dels fets d'octubre, entre ells el seu germà Joan. Acabada la guerra, la seva institució va emplear com a jardiner en Benet Dilmé, anarquista i alcalde roig en temps de guerra, tota una declaració de principis, tot un gest de solidaritat. L'altre cas és produia als cines de Banyoles. En la nòmina dels seus empleats hi havia rojos represaliats, gent que va passar per les presons, gent a qui els feixistes van castigar de debò. Aquest era el cas d'en Joan Frigola, l'home llarg que tallava les entrades al Victòria, seriós, ben clenxinat, amb abrics llargs, roig, vençut però mai convençut. Aquest era el cas de l'Enric Font, l'home amb el braç ortopèdic del Xampinya, un altre que va tastar la repressió del franquisme: presons, misèria, tortures. Un altre d'aquests homes era en Jaume Grabuleda, en Met Esparter, del carrer Nou, un altre roig, un altre dels que va rebre de valent. Tota aquesta gent, i altres, treballava als cines en un temps que no gaire gent els hagués volgut donar feina. Per què? Podé perquè la dona de l'amo dels cines era una germana dels Carles. Dels Carles rabaissaires, dirigents rojos en temps de guerra, exiliats a Prada de Conflent. Una altra peça d'aquest Socors Roig silent, subtil, a l'ombra, sense fer fressa, un ajut, una mà estesa, una gota de llibertat en mig de la foscor horrible. Avui, encara, de les ombres del passat, dels records furtius dels meus temps petits ens tornen les imatges de dignitat i de fermesa d'homes exemple com en Benet Dilmé- jardiner del Casa Nostra- d'en Joan Frigola- taquiller del Victòria- de l'Enric Font- pilero del Xampinya- o d'en Met Grabuleda- esparter i operari de cinema del Xampinya. Salut.

Sort de l'Obama!!! verge santa!!!

Ja el tenim aquí! Nostru senyor ens ha enviat el nou profeta i per si fos poc, é color de la nostra moreneta. Banyolins, destapem xampany del millor que hem de fer festa grossa!!! S'han acabat les calamitats. A partir d'ara tot serà collonut. Al Poste de Mata ens ompliran el dipòsit de franc i mentre estiguem a dintre carregant cabassos de tot tipus de queviures i premsa del quan no ens en cobraran ni un xavo, en Maliki ens netejarà el cotxe i en sortir amb prou feines el reconeixerem. A partir de dilluns ja es pot passar pel banc a signar la cancel·lació de tot tipus d'hipoteques i crèdits que a Washington ens ho han pagat tot i no només això, tabé us faran entrega d'una vaixella commemorativa de l'arribada del nou salvador, que ja ahir de bon matí va trucar en Ralita i la resta de banquers i un a un els hi va preguntar el que es devia.
A partir de dilluns, tabé, es pot córrer pels carrers sense cèntims a les butxaca. Viure a Banyoles no valdrà pas cap caler perquè remarco, ha arribat l'Obama i a sobre, segons algun savi, es veu que é de la nostra ciutat.
Ja des d'ahir, tots els soldats americans repartits pel món en nom de la pau i les llibertats estan recollint els trapaus per tornar a ca seua i diuen que pel camí recolliran tots els papers que trobin per terra. Tornen a casa perquè ja no fan falta, perquè ha arribat l'Obama i la gent s'estima i es tira petons.
Ja no caldrà ni panys ni claus ni candaus. Ho fondrem tot per fer una estàtua del nou heroi. La plantarem al capdamunt del Puig d'en Colomer mirant cap a Sant Patllari amb els braços oberts com el crist de Rio. Les cases tornaran a estar obertes a tothom qui vulgui entrar-hi a visitar-nos i a pendre un vermut i picar quatre olives.
Encara no serem dimecres que ens cardarem les mans al cap de pensar com hem pogut sobreviure sense ell. El Foment de la Sardana ja està anciós per tancar l'any Saderra i poder començar la dècada Obama. Ens estimem molt el nostro patró, però des d'on vulga que sia, entendrà perfectament que a partir d'ara Banyoles traslladi la festa grossa a la setmana de Sant Barack.
Verge santa!!! ens hem tornat ben boits tots plegats. Neu-li cardant cas al Comitè d'Orriols que ja voreu que, com diu ell, irem tots plegats rec avall.
Si estem en temps de crisi i convé il·lusionar a la parròquia per aixecar els ànims, fem com els argentins, hostis, que han posat el seu déu de seleccionador de futbol i amb menus teatre han recuperat l'eufòria nacional. Nosaltres ja en tenim un seleccionador que és de la terra, collons!!! Va mainada, amunt els ànimus que en Gratacòs és dels nostres!!!
En tot cas permeteu-me donar-vos un consell: si hem de dipositar les esperances en algú de pell morena, més valdrà anar a posar un ciri a la patrona de Montserrat que ens coneix a tots, sap de quina casa és cadascú i de ben segur mirarà per més naltros que no pas aquell bon noi.

Rec avall

Una expressió més nostra que la tortada, més de casa que la bocassa d'ai, més autèntica que el Galllegu. L'expressió és "ho he fotut rec avall". Rec avall. Una expressió que ja ho explica tot. El rec com a gran escombriaire que ho fa baixar tot cap avall. Cap avall indica un lloc remot, un altre món, el país que ja no és nostre i on "ja s'arreglaran, vols que t'ho digui!". Els nostres rederes, quasi tots, tenien el seu tros de rec. Vet aquí. Recs descoberts que fotien pudor, que deixaven anar el baf carregós de les adoberies, la sentor enganxosa de les plomes de pollastre, i una penetrant olor d'humitat que pujava per tot arreu. En aquells recs hi havia la vida, i part de la mort. En aquells recs hi cardàvem de tot: plàstics, cartrons, pals, potingues, restes de fanta o de pastelitos, plomàvem els pollastres. Llavors es produia la màgia: tota la merda desapareixia. Tot se n'anava cap aquell lloc remot "el rec avall". En els meus temps petits jo creia que allò, senzillament, es fonia. No m'imaginava que aquella merda pogués sortir en un altre costat. El rec era infinit, poderós, s'ho galdia tot amb el delit d'un gal.liàs. Vet aquí. De tant en tant, en aquell rec hi cardàvem el gat. El gat sabia nedar, era escuturit, i a la primera de canvi ja el tenies fora de l'aigua, espolsant-se la mullena amb dues o tres rebotides. Era magnífic, al cap de poc, i a base d'assecar-se amb la seva llengua asprosa el gat ja no tenia ni una gota. Llavors venia el moment de tornar-lo a cardar dins el rec. El millor moment és quan el pare hi fotia la cadireta. L'aigua quedava reclosa, i per art d'encantament començava a pujar. Era un altre instant sensacional. L'aigua es colava pel forat d'un caminet de lloses que teníem al radere. I desemprés viatjava a través d'aquest caminet que dividia els dos horts. Jo no sé qui havia construït aquell sistema d'enginyeria pagesa però devia ser algú molt espavilat. L'aigua es repartia harmoniosament pels dos horts i el meu pare ja tenia la feina feta. Llavors treia la cadireta i el rec, miraculosament, tornava a baixar. Allò era la vida de debò. Un moment de regalesia, de quedar-nos encantats, d'observar el pas lent, però segur, de les petites coses. Rec avall és una expressió que encara ens queda, i que hem de dir. Perquè ja no tenim el redere, ni el caminet de lloses, ni els horts, ni la cadireta, però tenim el més important de tot: la consciència certa d'on venim i un orgull molt fondo del que som. I què som? Soms de Banyoles.

Entre timbres i pileros

Con érem petits els diumenges a la tarda eren d'allò més divertits. Quedàvem sota les voltes de Can Xampinya o a l'entrada de l'Ajuntament. Tot i que no érem mai els mateixos si que hi havia un nucli força consolidat composat per els germans Papiol, que de Madrid vingueren i a Madrid se'n tornaren, en Segui i jo. Aleshores hi havia dos cines a Banyoles, Can Xampinya i el Victòria i cadascun tenia el seu xurrero de capçalera. Si tocava anar al Victòria ens arribàvem a fer emprejar al pobre Joan Tur, xurrero de la Teisa i que més endavant li van calar foc a la barraca una colla de passats de ratlla (i mai més ben dit). El xurrero corresponent al districte del Blau era l'altre, la Xurreria Bañolense. Resultarà poc correcte a ulls d'algú que ho expliqui, però no sóc pas de callar-me les coses jo i la qüestió és que, i no pas per fer honors al nom del comerç, no hi havia diumenge que no intentéssim xurrar alguna que altra xuxeria.
El guió del diumenge continuava amb el passe en sessió contínua de dos películes al preu de cent vint-i-cinc pessetes. Acostumava a haver-n'hi una de talonera i desemprenses la cap de cartell. La majoria de vegades la primera no valia pa re i com tota mainada aburrida ens dedicàvem a tocar els collons al personal, en aquest cas, al pilero.
Encara avui, els recordo a tots dos. El del Victòria era un personatge d'uns seixanta llargs, alt i gros com un sant pau, amb una permenent mirada de menyspreu i una testa grisa clenxinada cap enrera. El de Can Xampina, en canvi, era un home d'encara més edat, poqueta cosa i mig corvada que molts de vosaltres recordareu per la mà ortopèdica.
Els pileros de Banyoles, a part d'acompanyar les iaies a puesto quan arribaven a pel·lícula començada tabé feia una mica la funció que fa la bruixa de les fires, així és que si no t'agradava el que hi passava a la pantalla, sempre et quedava l'opció de jugar al gat i la rata amb ell sense més altre perill que et cardessin de pet al carrer si t'enganxava.
El joc començava al crit de PILERO!!! Acte seguit s'encenia una llinterna que poc a poc s'acostava cap allà on li semblava que provenia el bram. Òbviament, qui havia cridat ja estava a l'escaire oposat de la sala preparat per tornar-hi. PILERO!!! Algun carcamal ho acompanyava amb algun insult per enxirinar més la bèstia. A cops de PILERO!!! la cosa s'anava complicant ja que aquella persona acostumava a moure's com una anguila en la foscor i si optava per prescindir de la llinterna ja eres pell. M'és d'un cop el crit havia estat ventat a menys d'un metre d'ell. Aleshores, i segons l'estona que fes que li estiguessis tocant els collons sorties de puntetes estirat per la orella o directament a clatellades.
Després del cine encara quedava una llarga tarda de passejar pels carrers de Banyoles. Voltàvem sense solta ni volta. D'aquí cap allà i d'allà cap a quí sense rumb ni altra ruta que la que l'atzar manava al primer del grup. Acostumàvem a coincidir amb altres colles amb qui conversàvem tres minuts fins que, també per qüestió d'atzar, es disolia la reunió. Sovint quan ens trobàvem una colla de nois i una de noies, es creava un tercer grup de ruta composat per un membre de cada bàndol que s'independitzava del seu ramat per fer el que naltros en deiem "festejar una estona". Al cap d'una horeta la parelleta es reincorporava al seu grup d'origen per donar tota mena d'explicacions i detalls.
Aquelles passejades per Banyoles tan persimonioses i relaxants a voltes es veien estroncades per les corredisses fruit d'algun timbre tocat a traïdoria.

Vam veure en Mc Cain

Anit Xisca de Gardi, que ho veu tot, va descobrir en Mc Cain al Bar Rodes. S'asseia a la barra, en el revolt dels solters. Bevia benjamins de xampany i menjava una galta de porc. En Mc Cain duia la gorra groga de pinsos Ganador i un sueter que li havien regalat a Càritas. Se'l veia pansit, se'l veia una mica moix. Duia unes espardenyes ratades i uns pantalons de tergal. No parlava amb dingú i de tant en tant mirava de reüll la tele de Can Magrills. Només va riure quan es va creuar amb algú que el va saludar. Va marxar del bar que eren les dotze tocades. Se'l veia una mica cuit, va estar a punt de cardar-se una trompada amb el vidre de la porta. A fora no sabia si anar cap a la plaça major o cap a la plaça de les Rodes. Dugues dones de Ravós clavaven cartells d'Obama a Can Xampinya. En Mc Cain va renegar ferros i claus. Es va treure la gorra de pinsos ganador i va entrar al seu cotxe. En Mc Cain té un cotxe de segona mà comprat allà a Borgonyà. Un cotxe amb adhesius de "voltaràs tots els racons i tornaràs a Falgons" i Sant Miquel del Fai i el Club Guspira. Va entrar al cotxe, el va engegar i va fumbre patacada a l'auto de davant. En Mc Cain no va fer papers ni va deixar cap nota, és així de fresc, va marxar deixant una bona abonyagada a un cotxe del carrer Gran. Si algú se'n sent que truqui al partit republicà d'Arizona que li pagaran la factura, estan acostumats...Després en Mc Cain va conduir una estona sense rumb. Va arribar a Melianta cap a les tres. I es va quedar mirant les llums roses sense saber massa bé què fer. Alguns diuen que va entrar i va pagar el beure de tots els presents. Altres diuen que ja no el deixen passar perquè és un busca-bregues i altres diuen que es va estimbar al clot d'Espolla i s'ha passat la nit ensulfatat de Voltarén. Sigui com sigui, aquest home ja no és el que era. Llamamau.

Obama truca a gent de Banyoles

Ho sabíem i ho veníem dient. Obama e de Banyoles i com que ja es veu a la Casa Blanca està pensant en l'equip que l'acompanyarà. Ja sé sap que si hi ha algú de Banyoles en algun lloc sempre pensa que els millors, i més preparats, i més fidels, i més divertits són la gent de Banyoles. Per tant en Barack, que com sabeu e de les Rodes, està trucant a gent perquè vagi pitant cap a Whasington o com se digui. Com que e de les Rodes ha pensat, d'entrada, amb en Jordi Aurich perquè li porti els temes legals, un abugat de Banyoles és garantia. Tabé ha pensat en els de Megatró perquè li portin tot el tema de tecnologia i coses per l'istil. No es pot fiar dels ordinadors de la Nasa ja que fins i tot l'avi Lura hi pot entrar abans de fer la mitdiada. Obama pensa en gent en concret perquè l'assessori al despatx oval: en Ramon Masgrau que sap de tot fins i tot de sudokus, en Pep que sap enforcar ais i té adreces de les seves excursions, el Gallegu que té la mà trencada en això del videu, en Puput que hi entén de cables i instal.lacions, en Vaqueta que farà martingales, el pare del Gallegu perquè entre tanta reunió i reunió serà necessari que algu mati un porc o faci un bon pop. La Xamima que cuinarà per la parroquia. En Nandes pare i fill que no poden faltar en qualsevol assumpte de política. En Doñate perquè algú ha de portar la premsa a rega. En Viladiu perquè serà necessari muntar algun festival. En Feli Butinyà i en Quer duran el bar de la Casa Blanca. La Neus Vila, com que e' de l'escola de Natura, s'encarregarà que no entri cap bitxo del Pentagon. L'Helena Tarrés farà la decoració ben nova perquè aquests iaquis són molt horteres. La Zalacain farà preguntes i sempre és necessària una dona que faci preguntes a la Casa Blanca. En Gadafi el tindrem amb nosaltres fent conferències d'en Tintín. En Bertus de la Barretina, en Jep de la Brasa, els de Can Mach, els de Can Garriga i els de Can Bernat cuinaran quan la Xamima se'n cansi, que la dona tabé ha de reposar. Els Japet portaran el forn de la Casa Blanca i els de Can Muné regentaran tota la qüestió de l'embotit. En Teixi farà una selecció de còctels que servirà, elegantment, en David del Passeig. Portarem artistes banyolins que exposaran a tots els salons de la Casa Blanca: Met Geli, Masde, Magí i en Lluís Vilà. En Raven connectarà amb el planeta Humo des del pati. Haurem de convidar, tabé, a les germanes Amela. I a la Triola i el Director Comercial perquè facin una pel.lícula d'aquests temps nous. Un president dels USA necessita un cineasta de capçalera. En Jimmie portarà les relacions amb Wall Street i Can Xabanet obrirà una delegació a Manhattan. L'Atletic Banyoles es desplaçarà, tabé, amb nosaltres així com l'altre Club perquè no sigui dit. Necessitarem en Jordi Galofré tot i que la història dels Estats Units cap en un paper de fumar. En Xena farà un programa d'entrevistes des de les grans cadenes americanes que hauran estat comprades per en Quim Fuster. En Collell i en Caixàs llogaran apartaments al Soho, al Bronx i a Connecticut per a tanta gent. Tots els apartaments seran arreglats per gent com en Pere Planas. Tabé haurem de pensar què li fem fer a en Miquel Busquets alias "Batlle". En Rustullet del Consell s'encarregarà de fer rutes a peu per Harlem, a veure què serà. Això per començar. Calculem que per fer els primers passos, l'Obama necessitarà set o vuit mil banyolins i gent de la comarca. Ens enyorarem? Com que els americans són especialistes en endur-se cap al seu país esglésies senceres, peça a peça, ho embalatxarem tot i ho portarem cap a Amèrica. Monestir, Santa Maria, Plaça Major, Rocacorba i Estany. Aquí quedarà un solar que vigilarà la Policia Municipal fins que els banyolins de l'Obama es decideixin a tornar. Si és que no els crida el president de Corea del Nord....