El temps atuit

A l'hivern les bèsties queden arrodides i sense sang. El galaput que tinc a l'hort s'ha embardissat al femer i fa el mínim esforç: espera que els bitxos li passin per sobre el nas. Vet aquí. Fa un temps per quedar atuit: per mandrejar, per fer quatre grilleries i poca cosa més, estar-se a la vora del foc a coure una torrada, a remenar les estelles amb els amolls i mirar com la llenya, poc a poc, va consumint-se. El gat, si pogués, es fotria dins el caliu. Els gats són unes altres bèsties que a l'hivern queden sense delit: tot els hi fa manra, es passen tot lo dia estassats i cargolats a la cadira de balca i només obren un ull si a la casa entra un foraster, quan tenen gana fan una excursió fins al platet però els seus moviments són lentíssims com si la sang no els hi arribés a la carcanada. Fan una queixalada i tornen de seguit cap a la cadira: els esperen quinze hores seguides de dormilega. El gos, ja no en parlem, només mou una oreia quan sent alguna fressa que ve del carrer. Tal i com diria el meu pare: "aquest porta un gos a sobre". El gos només surt quan ha de fer les seves feines i encara gràcies. Totes les bèsties estan atuïdes, sense delit, amb una manra al cim que carda por. Nosatres no som pas menus. La sang no ens bull, és una escudella greixosa mig tèbia i mig fada, les cames només busquen reposar, tot lo dia fem badais i la badaiera s'encomana, tot lo dia ens estirem com si la manra s'hagués ficat al moll dels nostres ossos. I mirem cap a l'hort i veiem un dia gris, carregós, fred i punxegut i ens diem: "saps què? Me vaig a estirar un ratu al llit". Mentre traginem el nostre cos sense delit, el gat ens mira de reüll i sembla que digui "per què no se'n va a trebaiar aquest torracollons i deixa d'emprejar-me". Vet aquí, estem atrapats pel temps atuit, esperant nous dies per treure'ns el gos que portem a dins.

El gos petaner

S'està perdent la mena dels gossos petaners. Ara, els amos prefereixen triar gossos de moda, de marca, pentagonians o de catàleg. Aquests gossos són creuats amb altres gossos que porten certificats, arbres genealògics, xips i mandangues. El resultat són cadells d'etiqueta, perfectes, enllustrats que seran creuats amb altres bèsties per obtenir races pures i perfectes. El somni de la raça ària però en gos. I mentrestant van despareixent els entranyables petaners. Aquell gos que era un resultat de múltiples combinatòries i acabava agafant una mica de tot: les cames guerrelles, el cap boterut, les orelles de rat penat, els ulls de gamerús, escuat, el pèl muixí i el morro de rataliu. El petaner podia ser negre amb taques blanques o blanc amb taques negres, semblava un cavall indio com els que sortien als telefilms que veiem a la tele. El que tenien els petaners era una astúcia fora de mida, eren bèsties llestes i servicials, capaços de ballar, caminar de quatre potes, anar a cavall d'una mobylette. Contra el que puguin pensar alguns, el petaner és gos guardià de primer nivell. Si entres a una casa on habita un gos petaner pots escoltar el seu bordar inimitable. Es un bordar trencat, molest, una mica esparracat. El petaner et rep bordant però mai s'acaba d'acostar fins a tu. T'espanta a distància perquè és un gos previsor. Si li plantes cara el més segur és que el petaner prengui la decisió més intel.ligent: abandonar els de la casa i amargar-se sota la taula camilla. Vet aquí. El petaner és fidel fins a un nivell. Manté el petaner una lleialtat que només trenca en cas que vegi perillar la seva vida. Es el soldat que tots volem ser: valent però no pas estúpid, honrós però sense ser un imbècil. Això sí: quan abandones la casa que has visitat el petaner agafa embranzida, surt de la taula camilla i llança l'últim atac. Xisca de Gardi muntarà una granja de cries de gossos petaners. Perquè no se'n perdi la mena. Perquè no es perdi un tipus de gos que ha pasturat pel nostre paisatge particular, bordant, remenant la cua, mirant-nos desconfiadament.

Tot torna

A través d'aquesta tardor veig totes les tardors que recordo i penso que, en el fons, totes les tardors arriben a semblar-se. Dies de plom gris, dies revolts, dies de pluja suau, dies de fred als ossos, dies de mandra al matí. Al fons, els Pirineus s'aixequen emblanquinats i ens llencen la seva mirada de glaç i el seu perfil de poder omnipresent. Tanco els ulls i em veig a la casa del carrer Nou amb la pluja trucant la teulada i sento també el so persistent d'alguna gotera. Des d'aquella casa tots els matins de tardor eren matins de mandra, d'aixecar-se mig estabornit sentint les ordres de la mare. El gall de Can Gonçalu feia estona que havia llançat la seva primera advertència i per l'altre costat de la casa un altre gall s'havia afegit a l'avís. Els matins de tardor baixava l'escala de pedra mig adormit, amb els ulls enganxats a les parpelles, amb les primeres impressions de fred sobre el meu cos. Travessa el vestíbul del rellotge de paret i veia el quadre que els amos havien penjat feia anys: un grabat sobre expedicions a l'Àfrica. Tot allò en aquelles hores del matí agafa un aire fantasmal, de somni enganxós i delirant. A mitja escala ja se sentien les flaires de la cuina i llavors arribava el contacte amb el foc a terra: ben a la vora per encomanar-me a aquella calor mai suficient. La meva mare dient: "no t'hi amorris tant, que algun dia et calaràs foc a la roba". I jo m'asseia prop del foc a terra amb un vas de llet amb nesquick, procedint a un despertar tan lent com malhumorat. De fons, un locutor de ràdio anava recitant les notícies mentre la meva mare les saludava amb "mare de Déu, quines coses que passen al món". Arribava l'hora de marxar. La mare advertia: "ja cal que t'abriguis bé, han dit que baixarien molt les temperatures". I llavors quasi com un sonàmbul agafava la bicicleta i em disposava a travessar mig Banyoles. Pel camí, en aquells dies de pluja i de gris complert, m'anava trobant amb altres ombres que avançaven molt lentament cap al Casa Nostra. Ens veiem en la distància i ens cridàvem. Entre la boira de l'Estany i entre la poca llum del matí anàvem distingint els companys. En Jan Comas, en Toni Pujol, en Florent, en Lluís Ribera, en Xavi Collell, l'Oller Gran i l'Oller Petit, en Jordi Angelats, en Salvador Masgrau...tots coberts per la boira, pel plugim, per la mandra immensa, tots cap a estudi. I era només l'escalf dels amics allò que aconseguia donar-te les forces suficients com per arribar als pupitres. La tardor d'avui ens torna a la tardor d'abans. I aquests dies pesats, freds, grisos, de boira i pluja, de neu a les muntanyes em retorna als dies de bicicleta, als despertars lents, a les advertències de la mare, a les siluetes dels amics pedalejant prop de l'Estany. Diuen que tot torna i en el fons és veritat, tot torna perquè no volem que res del que hem estat i res del que hem viscut acabi desapareguent.

La solució

Quan les meves múltiples obligacions m’ho permeten, me’n vaig al 29, abans que comencin a servir sopars, i m’assec en un tamboret, a la barra. I, des d’allà estant, observo el món. Si se sap escollir el tamboret amb una mica de gràcia, el món es veu amb una perspectiva nova, engrescadora, gratificant. Agafa l’aspecte d’un rest d’ampolles de whisky –de whisky de debò, no de succedanis– i l’únic problema és triar un d’ells. Es tracta d’una decisió greu, que demana temps, coneixement i reflexió serena. No és com casar-se, firmar una hipoteca o tenir fills. Aquestes coses poden fer-se a la lleugera, a rampells; però triar el whisky, no. S’han de tenir en compte molts detalls, des de la pressió atmosfèrica fins a la situació econòmica, tant la general com la particular. Amb una mica de pràctica –jo, modestament, en tinc– els càlculs es poden resoldre en uns vint minuts si no hi ha interrupcions impertinents. Un cop pressa la decisió, el whisky s’ha de servir en un got petit i, per favor, en estat pur. He vist gent que el barregen amb gel, aigua i, fins i tot, cocacola. Em pregunto perquè no hi carden també el fregall de rentar el plats, posats a fer. Només si es respecten aquestes normes, el whisky podrà fer el seu efecte miraculós en el cervell i, poc a poc, els problemes més intricats que ens presenta la vida esdevindran senzills, solubles, d’una claredat meridiana. Jo, per exemple, he trobat la solució a la crisis. És ben fàcil.

Si hom es pren la molèstia de consultar un mapa, observarà que la plaça Perpinyà està situada en 42º 07,1 nord, 002º 45,8’ est. Això vol dir que la seva antípoda està en 42º 07,1’ sud, 177º 14,2’ oest, un punt situat al Pacífic, molt a prop de Nova Zelanda. Això són fets indiscutibles, fins aquí ningú em pot dir que vagi etivocat. L’Oban és un dels bons, no hi ha cap dubte, però potser una mica suau. Provem un Knockando.

Es tracta de començar a fer un forat al mig de la plaça. S’hauran d’apartar els cotxes, és clar, però això ja és un guany. Els cotxes sempre carden nosa. A més, s’haurà de contractar un parell d’empreses de les que fan pous, amb la qual cosa s’ajudarà a reduir l’atur. Continuem guanyant. El forat, al principi, haurà de ser d’uns trenta metres de diàmetre segons els meus càlculs. Naturalment, s’hauran d’enretirar les runes, amb la qual cosa hi haurà més feina pels camioners que també les estan passant magres. Com que el nostre subsòl és ric en travertí, la pedra que vagi sortint es podrà comercialitzar per reduir costs. Després sortirà sorra i grava, que també es podrà vendre; amb l’avantatge afegit que ja no haurem de malmetre el Fluvià per obtenir-les. Fixeu-vos en tot el que anem guanyant. El gust de fusta del Knockando sempre m’ha encisat. A veure un xupito de Glenlivet, que tal.

Ara ve la part bona. Quan el forat hagi arribat a uns cent metres de fondària començarà a cridar l’atenció dels mitjans de comunicació. En aquest punt convé que actuem tots units. No s’ha d’explicar a ningú amb quin motiu fem el forat ni on volem anar a parar. D’aquesta manera, els rumors i les conjectures es dispararan i la bola es farà cada cop més grossa. Vindran periodistes, televisions, ràdios, de tot. Els hotels i pensions no donaran a l’abast i aviat, els que tenen pisos buits per culpa de la crisi, en podran treure algun benefici. Naturalment, la complexitat de l’obra es farà cada cop més patent i serà necessari contractar especialistes, enginyers, geòlegs, espeleòlegs, arqueòlegs –perquè evidentment es trobaran restes– metges i, per si de cas tots aquests no en sabessin prou, tertulians radiofònics. Els bars i restaurants aniran plens. Penseu-hi que tota aquesta gent haurà de menjar, de beure, de cardar i de llegir el diari. La Ryanair haurà d’augmentar la freqüència de vols. La Teisa es folrarà. I nosaltres continuarem fent el forat cap el centre de la Terra. Boníssim el Glenlivet; ara em vindria de gust un Lagavulin.

Com sabrem que anem en la bona direcció? Amb un instrument ben senzill: la plomada. La plomada ens indicarà en tot moment la direcció del centre de la Terra però, alerta: quan haguem passat d’aquest punt, la plomada indicarà cap amunt, no cap avall. Això s’ha de tenir molt en compte si no volem que el plom ens tregui un ull de la cara. Mentrestant, els gasos comprimits que trobarem al subsòl els conduirem cap amunt amb un sistema de tubs. Gas Natural s’anirà a la merda però nosaltres podrem escalfar les nostres llars de gratis i, aviat, tota la comarca gaudirà de llum, calefacció i combustible sense pagar. Penseu, a més, que el centre de la Terra està a uns 4.000º de temperatura i que no s’apaga mai. Amb això podem fer anar un parell de tèrmiques o tres de franc. Les grans multinacionals ens vindran a plorar –que és l’únic que saben fer bé, apart de robar– però nosaltres ens farem el boig i continuarem obrint forat. Entre el Lagavulin i el Glenlivet no sabria quin quedar-me. A veure un Glenmorangie, ara.

Potser que, de vagades, tinguem una sensació com si tot donés voltes, com si les cames ens fessin figa i fos difícil mantenir l’equilibri. És normal. Penseu que estarem ficats al mateix eix de la Terra i, evidentment, tot girarà al voltant nostre. Quan estem a punt d’arribar a l’altre costat, pararem. Aquest serà un moment crític. Perquè si foradem el fons del Pacífic ens caurà tot al damunt. No hi ha cap perill de que el Pacífic desaigüi a la plaça Perpinyà i negui tot Banyoles perquè no anirà més enllà del centre de la Terra. El que no entengui això és que no ha aprofitat els estudis que, amb tant de sacrifici, li van donar a casa seu. El que passarà és que l’aigua tornarà a sortir pel Pacífic com un guèiser descomunal, espectacular, únic al món, degut a les altes temperatures que trobarà i això és el que no m’agrada. Un altre Oban, sis plau. Jo no penso partir-me el pit per què els neozelandesos, que no els conec de res, muntin un parc natural i es facin d’or sense haver cardat ni brot. No vaig amb la palma, jo. Si volen que obrim el forat, que paguin. Què collons passa amb el lavabo que sempre és tancat. Ah, el magatzem. Ja sé on és el wàter, porto anys venint a aquest local. Un guèiser, igual que un guèiser. Al tanto amb el forat, hauria de ser més ample. Algú em pot deixar a casa?

Xisca de Gardi Internacional Tour

Antes la fàbrica de la ploma, allò que cardava tanta pudor, es deia Companyia Anònima Internacional. La CAI. El nom és més sensacional que Xisca de Gardi. Anònima és clar que era anònima perquè si arriben a ser coneguts els amos els hi hauríem arribat a l'esquena i els hi hauríem cardat un gec de llenya. Tant se val. El cas és que Xisca de Gardi també es podria dir internacional com aquella fàbrica de plomes. Per què? Perquè tenim en Samora perdut per Austria i ja em diràs què hi carda aquell en el país dels valsos. Vés al tanto, Samora, perquè a Austria hi ha gent que fa coses molt rares, hi ha gent que té soterriàs i no pas per guardar-hi la bota del vi i el pernil d'haver matat el porc. En Sacutell, mentrestant, ha agafat un vol cap a Tòquio. Uns a l'Austria i els altres al Japó, i aquí que s'hi quedi Rita. No sabem, a hores d'ara, si en Mastegatatxes ha agafat un barco i se n'ha anat a cardar la volta al món. Tot podria ser perquè en Mastegatatxes és capritxós i enamoradís i poria ser que hagués conegut una pubilla a l'altre part de món i se n'hi hagués anat. En Vaqueta va i ve de Rússia i de Brasil, sempre diu que per negocis familiars i nosatres ens el creguem perquè als amics se'ls ha de creure i tot això. El Gallegu no sabem on para però bé podria estar grabant algun video a la Patagonia o a Tasmania, un Gallegu és un animal imprevisible. El Director Comercial no para quiet. En Pep puja a la seva pastera de colors i canvia de planeta en un moment. El Llobarro, tots ho sabem, és capità de la marina mercant i això el predisposa a viatjar en qualsevol instant. Soms internacionals. Soms anònims. Soms una companyia. Només ens queda plomar pollastres i cremar les plomes perquè a Banyoles torni una pudor antiga, descomunal, fascinant. Soms Xisca de Gardi una bola del món feta de colors, formes rares, països inexistents, continents artificials, mars plens de sardines, oceans de portland, gardis, llucius, pets de monja i galtes de porc. Soms Xisca de Gardi Internacional la contribució banyolina a la fi del planeta.

Un ordinari per Viena

Ara si, fent honors al qualitifatiu del Comitè, m´autoproclamo ordinari. Perquè només un ordinari, com jo avui, dedica un dia de visiata a Viena a trobar un lloc per veure el BarCa- Madrid. I a fè que l`he trobat. M`ha costat bars i cerveses trobar-ho, però ara, semi-ambriac, amb una llaga al taló esquerra i mig esborrat d´entrecuix puc certificar triumfalment que aquest vespre veuré com n´hi cardem una saca als de la capital. Ara em toca esperar i recompondre compostures fins a les deu.
Pel mig he anat a visitar el pet de joies i tresors que acumula la casa d´Àustria, l´escola d´hípica espanyola, la residència de l´emperatriu Sisí i he voltejat l´única sinagoga que en Hitler va deixar enpeus (es veu que no sabia que existia). Avui, al ser sàbat, hi havia molt vidilla, tanta que estava envoltada de la Polizei amb les ametralladores a la mà. He xafardejat i m´han explicat que es veu que l´antisemitisme torna a estar de moda a Àustria, si és que mai ha desaparegut.
M´he quedat un a estona enbobat davant uns trileros, veient com plomàven a no sé qui, si és que els plomàven i no eren compinxats. Desemprenses m´he tancat a un cafè per fer-me passar la fred i la set mentre prosseguia amb la lectura de la trilogia d´Auschwitz de Primo Levi (sempre queda bé posar-hi un llibre pel mig).
Demà, si res s´espatlla aniré a treure el cap a la catadral de Sant Esteva que diu que els diumenges hi ha espectale digne de visitar.
Segueixo sense entendre els austríacs ni res del que em diuen. A ells tampoc semblo resultar-los gaire exòtic ni interessant. Per no semblar, no sembla ni que els molesti per tant, a mi ja m´està bé.
A hores d´ara l´Atlètic ja fa un quart d´hora que juga. Em sembla que ja sento l´olor a castanyes i a rom cremat. Segur que ja deu guanyar.

En Casta i el seu germà

Em trobo en Casta en el Passeig i deixa anar una frase que és un cop de destral "al faisbuc tens amics que al carrer no et saluden". Es una frase que pesa com el portland i que és definitva com un mall que et cau sobre el dit gros del peu. Després m'ha parlat d'en Loren el seu germà i jo li he dit que en Loren és xiscagardià cent per cent. De petits amb en Loren vam formar una banda terrible on cada dia era una aventura de part de bo. En Loren era capaç d'inventar-se mil jocs o d'explicar mil històries i amb ell la diversió estava assegurada. Estàvem tan acostumats a que en Loren decidís el joc que s'havia de fer que quan no hi era ens fotiem de fàstic. En Loren es va inventar, entre d'altres jocs, el salt de rec. I així les tardes o els matins del dissabte en els passàvem saltant el rec de Mas Palau. El joc va sortir un dia que ens avorríem i vam fer una juguesca per veure si erem capaços de saltar aquell tram curt del rec. Al principi era tot un atreviment: si queiem, queiem de caps a l'aigua. Primer va saltar en Loren i ens va saludar content i satisfet des de l'altre costat de la riba. Després, un a un, vam anar abordant aquella aventura. Quan em tocà a mi se'm gelà el cor, veia l'aigua, veia la distància que em separava de la caiguda, i vaig saltar intentant confiar amb les meves forces. Quan em vaig trobar a l'altre costat, al cantó dels que ja ho havien aconseguit, em vaig sentir en el club dels valents. Dies després aquell tram que havíem saltat ens semblava ridícul, ínfim, d'una facilitat digne de nen de guarderia. Vam anar provant altres trams buscant sempre l'aventura i el perill. De tant en tant, passava en bicicleta la iaia d'en Loren i ens havíem d'amagar entre les bardisses. Aquell joc estava entre les mil dues-centes prohibicions que la matriarca dels Castañer ens havia imposat. Un dia, quan havíem aconseguit saltar aquell rec des de totes les distàncies i fent tota mena de gestos i crits, en Loren va saltar el tram més curt. Aquell tram que saltàvem amb rutina com qui travessa el carrer de casa seva. I va ser tanta la rutina i tanta la confiança que en Loren va caure daltabaix del rec. No tinc clar, amb el temps i la distància necessàries des d'aquell fet, que no fos un joc més d'en Loren. Un joc, un invent, un truc per fer-nos sortir de l'avorriment i l'ensopiment. Perquè l'aventura va venir després: infiltrar en Loren a casa seva sense que ningú, sobretot la seva àvia, sabés l'origen d'aquella mullena. Sé que allò va ser el final dels salts als recs però després van venir nous i extraordinaris divertiments d'aquella colla de salvatges capitanejats per el més gran i cèlebre inventor de jocs. Es per això i que, sense dubtar-ho ni un sol moment, li he dit a en Casta que el seu germà era un xiscagardià en estat pur. Crec que en Casta m'ha respost amb un altre frase rotunda sobre aquest invent barat del faisbuc però no he tingut temps de memoriatzar-la. Jo ja era mentalment saltant un rec de Mas Palau.