Sant Antoni dels paletes

Estic escrivint aquesta xiscagardiada mentre veig voleiar les pancartes del meu carrer que anuncien el II Festival de Màgia que  durant tres dies enlluernarà els espais de les placetes del Barri Vell, de la Muralla, i fins i tot arribarà fins el paratge dels Desmais on les goges s’enmirallaven en les seves aigües cristallines. Ooooh! és primavera i  per aquests dalts acaba de passar un punt petit que en diuen Venus. Oooh!, que poètic,  i vinga, tots alegres i contents. A can Puig faran la Nit de bosc; a la plaça, fira del llibre vell; a la comarca una trobada de Vespes; hi haurà matins verds i contes eròtics d’aquells que abans també en dèiem verds, caminades populars, trobades de cantaires i tota la pesca. I visca la música, que deien els trincaires!. Oooh, és primavera a la nostra ciutat, no com abans que només era primavera al Corte Inglés.

Però com que estem a les vigílies de la festa dels paletes, vet-aquí que avui m’ha passat pel cap de parlar-vos d’aquesta festa  tan antiga. Uuuiii, si n’és d’antiga!.  Els paletes de Banyoles la celebraven el dia 13 de juny. El seu patró és Sant Antoni de Pàdua i en aquell dia hi havia bona avinença entre les Companyies de paletes. Tots junts, -empresaris i treballadors- celebraven la festa amb bona harmonia. Perquè l’harmonia era  el plat fort de la festa: una harmonia musical que tenia lloc al mig de la plaça Major en un concert extraordinari en el que hi assistien tots els treballadors de les Companyies del ram de la construcció: dels Soviets, d’en Peret Font, Geroni Vinyes, Fraguell (més conegut com en Nara) i demés paletes, manobres i “encarregats”. Un concert de primavera al mig de la plaça era tot un esdeveniment,  un encant deliciós en el que tots podien degustar un bon cafè de can Grilló o dels Catòlics mentre escoltaven els pinyols trompetaires d’en Ricard Clavaguera que demostrava tenir uns bons pulmons quan s’arrancava a tocar el vals-jota sota l’ombra del fullatge dels arbres que clapejaven el terra soleiat de l’antiga plaça.

Al  matí, els paletes ja havien anat a l’Ofici a l’església de Santa Maria on la imatge de Sant Antoni n’era envoltada de ciris que els fidels havien portat perquè el Sant els guardés de prendre mal. Si Sant Antoni és patró dels paletes, suposo que és degut per allò del miracle que va fer un dia mentre estava predicant a Pàdua des de dalt d’una bastida, i com que la bastida, barrabum! va caure i ningú va prendre mal, vet-aquí el patronatge de la Santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana.    

En els anys 20 del segle passat, (ep, que jo encara no hi era!, però com que guardo tanta paperassa us ho puc explicar) Sant Antoni va ser un sant molt popular a Banyoles fins al punt que es va formar una Confraria en la que els seus components, es mudaven de vint-i-un botó per assistir a l’Ofici a Santa Maria. La majoria dels fidels eren veïns  del carrer de Sant Antoni,  i en Joan Castañer, més conegut per a tothom com l’”Esguerra-Borregos”- tocava un bombo gros  davant de l’altar del Sant instal.lat en el lloc on avui hi ha la pila baptismal.

Sant Antoni era un sant popular, no solament per ser  patró dels paletes, sinó també perquè era el Sant que invocaven totes les noies per poder trobar xicot. Potser per aquest motiu es veia l’altar sempre ple de ciris que cremaven, alguns, mooolts!, encesos  per noies maduretes de les que tenien por de quedar  “per vestir sants”. La falera xicotera de les noies –especialment les italianes- encara es pot comprovar avui dia en el lloc on reposen les despulles del Sant autèntic a la ciutat de Pàdua, de fàcil parada en les rutes turístiques cap a Venècia. Quin bé de Déu d’altar més carregat aquell de Pàdua!. Cada dia s’hi veuen corrues de dones que s’hi desplacen des de dalt de la bóta fins a la punta del peu del mapa italià. Un cop dins la basílica s’arriben fins a l’altar de Sant Antoni per besar, rebesar, petonejar i repetonejar el marbre de la tomba del Sant que els mateixos italians diuen que és el més popular del món.

He trobat un paper vell de la festa que celebraven els del carrer de Sant Antoni i dels Valls. Durant dos dies celebraven  festa grossa convidant a tot Banyoles a assistir als festeigs, i ho feien per mitjà d’una ressenya humorística conjuminada pel “versaire del veïnat” que feia saber que el distingit campaner Martirià Figueras, campió de la província, executaria els més escollits tritlleigs del seu extens repertori per anunciar les festes, i que seguidament hi hauria degollament general de pollastres, oques, ànecs, conills i altres ignocents.  En el programa, molt extens hi havia un concurs de regadores i una  artística regada dels “salons”, un pietós rosari davant de la capella del sant, i sobretot una gran gresca i una cafetada amb escollit servei “bolcheviqui” (?) , castell de focs artificials, sardanes i ball popular, tot detallat amb bon sentit de l’humor. En les observacions es deia que “per sufragar gastos es farà una rifa de dos simpàtics pollastres. El despatx dels números al preu d’un, 10 cèntims, i tres, un ral, correrà a càrrec de les més distingides senyoretes del barri. La part musical anirà a càrrec de l’acreditada orquestra Els Juncans”.

I per avui, prou, amics xiscagardians. Només per acabar, recordar-vos que a la nostra ciutat encara segueix celebrant-se la festa, que aquest any és el dissabte 26 d’aquest mes de juny i que dintre els actes tradicionals també hi haurà el 29è Concurs de paletes a la plaça de les Rodes en la que molts especialistes intervindran en una mostra comercial de constucció,. Hi haurà el  tradicional Ofici, amb el pendonista i tot el seguici que amb el compàs de la música s’encaminaran cap a la plaça Bohigas, on davant del  Casal d’Avis hi   podreu ballar sardanes, menjar brunyols i aixecar el porró enlaire per fer traguinyols de vi dolç. I s’hi  allí hi trobeu algun Anton,Toni o Tonet , feliciteu-lo, però...  pot passar que us digui “No, aquest no és el meu. Jo celebro el “dels burros”.  De totes maneres, tant el dels burros com el dels paletes, a tots, un desig: que sant Antoni us guardi de prendre mal.

Ah!, si aneu allà a menjar brunyols, recordeu-vos de felicitar a la persona que aquest any es homenatjada: en Miquel Feliu, un paleta jubilat que es va fer un tip de posar maons i aixecar parets. Enhorabona, Miquel!.  

Pallassos

   De tant en tant pels carrers de Banyoles escoltem els altaveus de les camionetes que anuncien l’arribada d’un circ, amb les seves acostumades atraccions en les que destaquen ara més que mai les actuacions dels pallassos. Tots els qui més o menys hem anat al circ al llarg de les nostres vides hem admirat sempre els pallassos, i fins i tot jo mateix he tingut ocasió de parlar amb alguns d’ells, de segona categoria, que havien vingut a fer algun número al teatre del Círcol de Catòlics per animar vetllades infantils en els temps de les vaques flaques. I els he vist al natural:  persones tristes i  decaigudes que oblidaven angoixes i fatics dels moments més dissortats de l’època del franquisme.  Ells, però, un cop ficats a l’escenari s’oblidaven de tot. En les seves actuacions deixaven de costat les seves penes per aconseguir  fer riure a la mainada amb els seus números desbordants d’alegria i comicitat.  Recordo que fa ja alguns anys vaig passar a recollir un parell de pallassos a l’antiga administració de la TEISA per acompanyar-los al teatre que era ple d’un  públic que cridava i xiulava reclamant-nos, ja que estaven anunciats i no sortien a l’escenari. Els pallassos no hi eren.  El teatre ple.  Xiulets i picaments de peus. Perillaven les butaques ja prou atrotinades.  Vaig arribar-me fins a l’administració de la Teisa. Mancava mitja hora per arribar l’autobús. Els esperaré, però potser no els coneixeré. Evidentment  que no arribarien  vestits de pallassos, però un cop arribat el bus no em va costar gaire de localitzar-los ja que em va semblar que les arrossinades maletes que portaven eren maletes de pallassos. Els vaig acompanyar als camerinos del teatre. En entrar pels passadissos de la sala, la mainada els aplaudí cridant “Han arribat els pallassos, ja han arribat!, ja han arribat!”. Un cop enfarinats i enfarriolats van fer riure molt a la mainada.  Éxit total. En acabar-se l’espectacle, ja desmaquillats i amb vestit normal de carrer s’atansaren cap als organitzadors de l’espectacle per tal de rebre la seva remuneració pel bon treball realitzat.   A aquells homes tristos -l’altra cara del pallasso-  els veuríem amb l’ànim aixecat i avivat en rebre la paga pel seu treball d’animació, i molt més cofois quan els hi els hi afegíem una propina.

Era trist veure la cara interior d’aquells homes que feien de pallasso en els temps de les dificultats econòmiques. Era trist veure’ls asseguts al voltant d’una taula de cafè, obrint la “fiambrera” i menjant una truita de patates regada amb una cervesa fresca, obsequi de la casa. Els havíem acompanyat més d’una vegada fins a una fleca on hi compraven un parell de pans rodons del dia que s’emportaven amb complaença per ser ben rebuts per les seves famílies.  Era l’altra cara del pallasso, que com tots van tenir els seus patiments. Com Chaplin, com Groucho, Chico i Harpo Marx i fins i tot aquell Fofó que tant va alegrar la nostra mainada en el cinema o en les pantalles casolanes. I especialment dels Colomboioni, aquells pallassos de la pel.licula “Els clowns”, de Fellini que anys a venir deixarien inoblidables moments d’alegria per revifar les nostres vides en el teatre Municipal.

També en els pobles han sorgit pallassos afeccionats per animar la vida local de l’espectacle. En alguns, com el nostre,  va costar una mica, potser per allò de que fer el pallasso és cosa de fer el ridícul. Però, no!, no han pas fet el ridícul els pocs pallassos afeccionats que hem tingut a Banyoles. Els primers que s’atreviren a vestir la típica indumentària  foren en Lluis Soler i en Miquel Batlle. El primer era conegut com “en Punset” o “en Lluis de la Parra” (de l’Hostal de La Parra, a la plaça de Les Rodes). Ell havia conegut el món del circ tractant amb artistes que havien anat a fer el toc a casa seva. Potser per  conèixer les interioritats de la vida del circ i d’haver tingut accés a algun camerino s’atreví a  muntar el seu Quico amb una gràcia espaterrant, amb el seu amic Miquel que s’inventà un “Pinito” en una línea més propera al “caricato” de les varietés. Quico i Pinito muntaren uns números molt vistosos en els espectacles anomenats “Fiestas en el Aire” i sobretot  animaren a una sèrie d’estrangers dels càmpings banyolins amb espectacles que en la dècada dels anys 60 del segle passat es feren en el teatre del Catòlics amb el títol de “La noche del turista”, en la que en Quico, a més a més feia uns bons treballs d’il.lusionista amb les sorprenents desaparicions de peces de vestir interior assolint  que les rialles esclatessin quan aconseguí fer desaparèixer un sostenidor d’una encisadora bellesa belga. Més tard, amb Quico i Pinito s’hi  afegí en Francesc Mayolas, més en pla de showman o presentador, formant-se un trio ben arrodonit que, com moltes coses a Banyoles, no havia de durar gaire més anys.

Un altre banyolí que  aconseguí  un bon número dintre aquesta línea fou en Josep Branyas. Tocava el violí en una imitació del Charles Chaplin de la pel.licula “Candilejas”. I a partir de llavors, els pallassos locals  anaren  sorgint com per art d’encantament: en sortides d’animació al carrer i festes de barris i a les escoles. Ja ningú es donava vergonya de fer el pallasso. N’hem vistos per les places, en teatres, escoles i envelats, sempre portant el somriure i la rialla a la gent de tota mena i edats. Ara, els pallassos no sols fan música i canten, sinó que també juguen amb la mainada.

Jo, que també he fet de pallasso, encoratjo a tots aquests grups d’animació que surten de les escoles perquè segueixin amb entusiasme la magnífica tasca que és la d’entretenir al públic infantil i procurar-li aquesta bona i sana alegria.   Perquè  en el món d’avui no hi ha res tan bonic com veure la felicitat d’aquesta nostra mainada amb els seus esclats vivents de riallades.

Addenda que vol dir afegit:  Segons Moll, moltes accions o dites dels pallassos són pallassades. Això és el que ens ofereixen aquests dies els polítics de la pell de brau, d’aquests que des de temps immemorials ens diuen que “España va bien”. Amb tantes pallassades que  ens van  endinyant no es res d’estrany que vagin proliferant els indignats. Un dia o altra haurà de baixar el teló per acabar amb tanta pallassada.

Cloenda del mes de les estampetes

Un amic em diu que hauria de parlar  seriosament –ara que som al mes de maig- dels Mesos de Maria casolans i dels que es celebraven amb gran solemnitat a Banyoles.

Si: amb molta solemnitat es celebraven aquells Mesos de Maria a l’església de Sant Esteve: cada dia – cada dia!- durant tot el mes de maig, a les sis del matí es veia la plaça del Monestir plena de gent. És clar que llavors –era pels anys 40 i 50 del segle passat- hi havia un bon estol de capellans a Casa Missió i la organització marxava perfecta. Mai havia vibrat tant l’església del Monestir amb aquells cants matinals del “Oh, Maria, mare mia” que ressonaven sota la volta amb els sons de l’orgue de tubs aixafats que teclejava mossèn Gelpí. I mai hi havia hagut tant de jovent dintre del temple com en aquells dies del   Mes de Maria, si bé una bona part dels assistents esperaven la sortida per arribar-se  fins a la Fontpudosa a esmorzar, a menjar la coca llaminera amb xocolata i  fer el traguinyol d’aigua pudenta, diguem-ne sulfurosa que és més fi. Cantant i rient, nois i noies s’encaminaven  a passa llarga de la Puda a la ciutat sense necessitat d’agafar el cotxe (en aquells temps ningú podia pensar que arribaria un dia que per anar a La Puda hauria d’agafar el cotxe, com tampoc podien imaginar-se que al cap d’uns anys tots serien xofers). Llavors s’hi anava a peu i s’arribava amb temps al centre de la ciutat per acomiadar-se dels companys amb un “fins a demà si Déu vol”, i alguns fins i tot fent algun petonet d’escallimpada a la xicota abans de començar la jornada “laboral”.
Hi havia nens i nenes que feien col.lecció de les estampes que es repartien a l’església del Monestir. Cada dia, els escolans passaven la bacina i amb cinc cèntims que hi tiraves ja et donaven l’estampeta. Hi havia qui tenia tota la col.lecció: les 30 estampetes que acreditaven que no s’havia faltat mai cap dia al mes de Maria. Potser encara hi deu haver algun col.leccionista d’estampes i cromos que les recordarà com a record d’infantesa o joventut. La mainada s’anava descanviant les estampetes amb els dibuixets de la Verge amb el Nen Jesús envoltats de floretes. S’havia d’obtenir la col.lecció completa, i per aquest motiu no era pas res d’estrany de trobar grups de nens i nenes que se les intercanviaven pels patis de les escoles:

- Dolors, ja tens la Regina Celi?

- No, però tinc la Stella Matutina.

- Ui, jo la tinc repetida.

- Goita, Manel: si vols et canvio una Consolatrix Aflictorum per dues Refugium Peccatorum.

- No, no, però si vols una Salus Informorum et donaré tres Turris Davidiques.
- A veure-les.. Ui, no, aquestes teves son de l’iclésia” del Sagrat Cor i jo les tinc del Monestir.
- És que jo faig totes les col.leccions. “Hasta” les de la Providència i les de les Carmelites.
- Aquestes no són tan maques perquè a “radera” no hi ha res escrit. Veus, aquesta meva?. Hi ha l’escrit de la Flor Espiritual per a demà i un vers que diu: Verge Maria, guia’ns cap al cel - acompanyats de Sant Miquel.

I així, fins al darrer diumenge de maig que era el dia dedicat a la “Conclusió” del Mes de Maria. Dia de festa grossa. A la tarda, els cants vibraven més que mai, i la plaça del Monestir s’emplenava de gent per a participar en un sorteig d’una imatge de la  “Mare de Deu”.

Bonica festa la de la “Conclusió” del Mes de Maria del Monestir. Com també boniques eren les festes que es celebraven dintre les cases en les que els nens i nenes hi havien fet Mesos de Maria particulars  en uns altarets que ells mateixos  construïen posant-hi estampetes escalonades. Encenien candeles i espelmes davant d’una petita imatge de la Verge i cantaven l’”Oh Maria, Mare mia – salvadora del mortal, - empareu-me i guieu-me a la pàtria celestiaaaal!”. Ara, en aquells racons dels menjadors on la mainada hi havia alçat el seu “mes de Maria” s’hi veuen aquelles caixes anomenades televisions, si bé encara avui hi hem pogut contemplar algun adornament al seu damunt: uns gerrets amb floretes i  estampetes colorejades amb el dors imprés amb “la Flor i jaculatòria per a meditar”. Al cap d’uns anys,  algunes d’aquelles estampetes  formaren part de  l’exposició “Cromolitografia religiosa. Dolça imatge del culte domèstic”  en un cicle de 4 manifestacions organitzades per la Comissió de la Llotja del Tint.

El rengle de la plaça

M’ho havia dit la meva mare quan jo era un marrec: “Nen, agafa aquests dos rals (dues monedes de 25 cèntims amb un forat al mig), ves  a les parades del rengle i digues a la Borella que et dongui una mata d’enciam que sigui ben maca”.

A la plaça major, cada dia, de bon matí, s’hi reunien “les dones del rengle”. Així havien batejat els banyolins a aquelles dones hortalanes que des de les cinc del matí començaven a posar en ordre les seves paradetes amb cistells plens de tota la varietat vegetal de les hortes banyolines. De dilluns a dissabte s’arrengleraven al mig de la plaça major deixant la verdolera i humida provisió de viandes  a  la vista de les compradores. Havien portat tot el planter en carretons on a més a més hi descarregaven cistells, cadires i balances. Tot ho portaven de casa. Un cop tenien les parades fetes, no podien pas posar res a la venda fins que no es presentés el “tassadó”, el controlador que passaria a comprovar si les balances  tenien una caiguda normal. Un cop feta aquesta exposició balancejadora, ja podien començar a vendre.  Hi havia la Magina, en Cigala, la Minguets, la dona d’en Pere Llarg, en Bóta, en Quim del Rec, la Cecília de Guèmol, en Pipa, la Borella, la Serafina, la Roseta de cal Noi Jan i alguna altra.

La Teresa Coll (la “Magina”) portava una gran varietat de verdures que el seu home conreava a les hortes de la Creu d’en Trull i Canaleta; en “Cigala” tenia l’horta a tocar el rec de cal Nocaire; la Minguets al Pla de l’Ametller; en Pere Llarg, sota el Monestir, vora la fàbrica de mitjons Moltfort’s; en “Pipa” de les cases de can Hort, amb trossos a Mas Riera,can Morgat, Puigpalter, La Draga, Mata i Les Arcades; en Quim del Rec, a Mas Riera; la “Miragallines” prop del carrer de l’Ametller, i la Borella un petit hortet darrera de casa seva, vora la Muralla vers el tancat de can Paipa.   

Tota aquella carrandella d’hortalanes i hortalans s’acostaven a la plaça amb el seu carretonet d’una sola roda, si bé en els temps molt ufanosos alguns hi arribaven amb la burra enganxada al carretó. Com en Quim del Rec que venia de Mas Riera, una mica més lluny. Les hortalanes es posaven a vendre els productes conreats en els seus horts, assegudes en el rengle del mig de la plaça en un horari que anava de les sis del matí fins a la una del migdia. Un d’ells em manifesta que en els temps en que hi havia verdura a dojo, feia un parell de viatges en un carretó des de casa seva fins a la plaça, i que al cap d’uns anys havia fet almenys un parell de viatges en furgoneta.

Tot això m’ho han anat explicant aquells vells hortalans que cada dia fan petar la xerrada en uns bancs de la placeta de ca l’Ametller, (o “placeta d’en Peraseca”,  no hi he vist mai cap placa indicadora que ens ho aclareixi).  Encara són molts els que recorden aquella plana amb la seva extensió d’hortes que havien conreat alguns hortalans, entre ells els de ca l’Alemany. Eren les hortes de darrera del convent de la Providència en les que hi serpentejava un corriol que en els dies de feina travessaven alguns homes i  dones del barri vell per tal de fer drecera i arribar més aviat a la feina a la fàbrica de les Saques on treballaven.

Avui m’he assegut en un banc de la placeta al costat de quatre o cinc d’aquells  hortalans, que segueixen recordant els seus fugissers bells i vells  temps acompanyats de les rialles de la mainada que juga en les atraccions del parc infantil  sota  els vuit pins que ombregen la placeta curulla de somnis del passat.  I els escolto, i comparteixo i ric amb ells quan conten anècdotes d’uns temps pretèrits. Són els hortalans que  s’esbargessen recreant-se en les històries que els conta un d’ells, especialment la dels embolics i camàndules d’en X que no mancava mai al rengle de la plaça Major, i  “fins i tot, un dia que va nevar molt!. Aquell dia no s’hi va presentar cap hortalana a vendre, només ell, al mig de la plaça, tremolant com una fulla d’arbre. Però tot i aquest  inconvenient, aquell paio que no venia mai gaire res, aquell dia ho va vendre tot. Estava conteeent...¡”.  Mentre que un altre vell hortalà, apocat i esbossant  un tímid somriure en els seus llavis afirma que... “més content va estar el dia que va trobar deu mil pessetes entremig dels enciams del seu cistell. “-Deu mil pessetes “sueltes”!. Va ser la seva perdició. Es va acostumar a jugar a les màquines dels cafès, i en va perdre més que no pas en va trobar”. “És ben veritat – afegeix el més escotorit-  Sempre el vèiem fent vores pels carrers. Anava ben torrat!”.

I els vells, respectables i eixerits hortalans, es fan un panxó de riure, asseguts en els bancs de la placeta de ca l’Ametller, trepitjant amb els seus peus  una part de la terra que alguns d’ells havien cultivat i  adobat curosament en els seus terrenys de regadiu mentre les seves dones  omplien els cistells dels productes de les hortes banyolines que portaven cada dia al rengle de la nostra plaça Major

La trompeta del meu pare

El meu pare tenia una trompeta. No era pas músic, però tocava la trompeta. Sempre m’havia dit que va aprendre a tocar-la quan era petit en un Batalló Infantil que en els anys de la Guerra del 14 va inventar-se un capellà banyolí que feia passejar la mainada pels carrers i places de Banyoles al compàs dels timbals i les cornetes. Jo no sé quina diferència hi ha entre una corneta i una trompeta, però us asseguro que el meu pare tocava la trompeta amb pistons i tot. El meu pare sempre li havia agradat tocar la trompeta, i de jove ja s’havia apuntat a la colla de bombers banyolins. Quan es calava foc en alguna casa de la ciutat, o en pallers de les masies del contorn, el primer que feia el meu pare era agafar la trompeta i bufar-la amb el toc d’alarma. Jo havia vist el meu pare tocant la trompeta en els moments lliures del seu treball. S’entretenia “fent llavi” i assajant amb sordina el toc d’alarma, i també el “toc de manament” de les crides de l’Ajuntament de Banyoles. . M’agradava veure tocar la trompeta al meu pare, i fins i tot em vaig atrevir a tocar-la alguna vegada, però només de posar la boca al gallet i bufar vaig quedar tan garratibat i galtuflat que no em van quedar ganes de tocar-la més. Molt sovint escoltava el meu pare assajant el “tocs de manament” que ell havia de fer per les cantonades dels carrers de la ciutat. Aquesta feina, el Municipi l’encomanava a alguns músics, entre ells en Lluis Sarquella que li deien en Manoguera. Però aquest era músic professional i no estava gaire per pregons. I per això, durant alguns anys van encomanar al meu pare aquesta feina de pregoner. I fou llavors quan el meu pare agafava la trompeta, i amb el paper de l’Edicto a la mà, després del “toc de manament” començava a llegir el bàndol dient amb el seu castellà entrebancat que “el señor alcalde hace saber que durante los dias X i X se cobraran les contribuciones en los bajos del Ayuntamiento”. I un cop acabada de llegir la Orden Municipal” es posava altra vegada la trompeta a la boca per fer un toc curt: “Teré, teré , teré!!” anunciant que a les Peixeteries” havia arribat peix fresc. Era una feina entretinguda la d’anar per les cantonades a fer aquest altra crida peixetera. Les peixeteries eren a la plaça de Sant Pere, cantonada del carrer de l’Hospital, davant per davant de la rentadora del rec del Tint. La Salada, la Nenes o la Reina lliuraven una safata al meu pare en la que hi posaven cadascuna un peixetet boniquet. I ell, amb la safata a una mà i a l’altre la trompeta, anava tocant per les cantonades més cèntriques aquell “Teré, teré, teré,” seguit de la presentació del peix fresc que “trobareu a les Peixeteries. Veraaats, sureeell, clavellaaaada...” Un cop acabada la seva feina pregonera, el meu pare entrava a casa amb la trompeta sota el braç i la safata plena de peix. Aquell peix que havia pregonat era un regal de les peixeteres. Us asseguro que mai havia menjat un peix tan bo com en aquells temps en que el meu pare feia de pregoner, ja que la mare el cuinava curosament, i els dies de mercat en que fèiem arros o xamfaina, ens hi llepàvem els dits. Llavors va venir allò del teatre. Un dia –era el 7 de maig de 1947 - es va presentar a Banyoles una companyia de teatre professional encapçalada per un actor que era especialista en representar obres de teatre clàssic. Es deia Alejandro Ulloa i havia de representar “La vida es sueño” de Calderon de la Barca. L’empresari del teatre Mercantil van venir a casa per “contractar” el meu pare, ja que necessitaven un “trompeter” en una escena. “ No s’espanti”, li van dir, “només ha de tocar la trompeta des de fora de l’escenari, ja que s’ha d’escoltar un toc llunyà”. Doncs, vinga, va!. I ja em tens el meu pare, ell i trompeta cap a can Xampinya. Era de nit. El teatre, mig ple. I ell, des de les cametes escèniques estava esperant que l’avisessin per posar-se la trompeta a la boca. A escena hi havia el “príncipe Segismundo” recitant les “estrofes” de Calderón de la Barca, allò de “Ay, mísero de mi, ay infelice apurar, cielos, pretendo ya que me tratáis así, ¿que delito cometí contra vosotros naciendo?.... Ara!, li va dir l’avisador. I el meu pare es posà a tocar: Teré, teré, teré!!. Ah recoi, quins tips de riure a la sala!. Acabaven d’escoltar el toc de la crida del peix!. I la trompeta seguia: Teré, teré, teré!- Prou!, va dir el “traspunte”. A la sala les rialles eren contínues.. I el pobre “príncipe Segismundo” Alejandro Ulloa, seguint el text anava dient: “Válgame el cielo! Que escucho?” (I els espectadors encara reien més). “Que alboroto es éste, cielos?” ., (I el públic, vinga a riure!) . “Ay de mí! Donde estoy? Quizá soñando estoy, aunque despierto me veo? No sueño, pues toco y creo lo que he sido y lo que soy”. A l’endemà, els banyolins que havien assistit a la representació de “La vida es sueño”, només parlaven, riallers, del toc de trompeta del pregoner de les crides del peix. No somío, no!. L’avi Oli.

Picnic a Les Estunes

Encara queden alguns cinèfils que recorden la pel.licula “Picnic”, que va protagonitzar una rossa que es deia Kim Novak, una pel.licula que va començar a popularitzar per aquests verals el nom de picnic, que en aquells temps en què l’anglès, a Banyoles, només el sabia “el nen Torrent” (professor d’anglès) vam poder saber que allò del “picnic” era la forma anglesa de sortida d’esbargiment d’un grup de persones al camp o a la muntanya, amb provisions ja preparades per a fer una menjada. Vaja, que el picnic és ni més ni menys el que nosaltres sempre n’hem dit “anar a fer una berenada” o “una costellada”. El cas és que això del picnic es solia fer molt en aquells temps en la diada del primer de maig, “ festa dels treballadors”) que s’aprofitava per fer el gandul i sortir al camp. Aquí, el dia primer de maig no és que es fes el gandul –parlo ara dels anys trenta del segle passat- sinó que de bon matí ja es començaven a preparar cistelles, coves i cabassos plens de costelles, botifarres, i “botelles” de vi per anar de “picnic” a Les Estunes. Els partits polítics –que solien ésser el PSOE, la Unió Socialista de Catalunya, l’Esquerra Republicana, el Sindicat de l’Unió General de Treballadors i el grup “Los Amigos de la Nueva Rusia” organitzaven l’anada a Les Estunes sortint de la plaça Major en processó. Bé, això de la processó és un dir, perquè en aquells temps n’hi havia alguns que eren força menja-capellans i no estaven per processons. Sortien en desfilada portant la bandera vermella i cantant La Marsellesa trico-trico cap a l’esplanada de la masia del Corralot. Jo era un nano de set anys que vaig anar-hi a coll-i-bè del meu pare, perquè el meu pare també li agradava anar a escoltar mitings. S’havia de celebrar el Dia del Treballador amb il.lusío i alegriaI. Els “mitingaires” que tenien bona veu es podien fer sentir, i els que no tenien aquest do, com que no hi havia micròfons ni altaveus, havien d’escoltar totes les remugaries dels assistents que ja començaven a cercar llocs per coure costelles i botifarres. Allavores començava de debó el picnic. Recordo que entre el públic escoltador dels mítings hi havia un entusiasta i fervent catalanista que no podia aguantar-se més el seu apassionament, i a cada dos per tres interrompia al mitingaire amb un enèrgic crit de Visca Catalunya!. Com que a Banyoles no estem gaire acostumats a les intervencions d’espontanis, tothom es girava per contemplar la persona que engegava aquell crit a cada dos per tres. A partir d’aleshores aquell home ja va quedar assenyalat: el van motejar amb el sobrenom d’en “Visca Catalunya”. Recordo que al cap d’uns anys, el vaig veure passar pel carrer, (era un viatjant “xampanyeru” i en vigilíes de festes acostumava a portar ampolles de xampany per les tavernes i hostals), i un veïna em va dir: “Mira’l, és en “Visca Catalunya”. Amb aquest “motiu” aquell bon jan i entusiasta catalanista va viure fins a la seva mort. Sempre me l’he imaginat acabant les seves hores amb el puny enlaire exclamant. Vii...iii..sca... Ca..aaaa..talunya!”. Crock!. Amb tots els respectes. Els mitings de Les Estunes solien acabar-se -no diré com el rosari de l’aurora, perquè en aquells temps n’hi havia molts que no estaven pas per rosaris-, però sí d’una manera en la que tots pensaven “Deixem-nos-ho córrer i anem per la costellada, que per això hem vingut”. I llavors si que començava el picnic de debò. S’organitzava un picnic amb totes les de la llei. S’obrien els portaviandes dels cistells, s’endrapaven cuixes de conill, es traguejava, es cantava i fins i tot alguna mossota atrevidota s’arrancava a ballar amb “maneio”,un garbeig i una sinuositat que ja voldria per ella la Kim Novak del Picnic de Hollywood. I les noies i els nois jugaven a fer manetes i a saltar i parar, i les parelles més atrevides s’escapaven cap a les esquerdes de les baumes mentre les més agosarades i escotorides anaven rialleres a espiar-les. Tothom havia oblidat els mitings. Pesoistes, Esquerrans, Ugetistes i Nuevos Rusos, tots s’havien reunit amicalment davant d’un bon plat d’arròs o costelles a la brasa fent viva aquella sentència de Santiago Rusiñol que deia: “L’arròs: això sí que fa unir els homes!”. L’esmorzar de germanor del primer de Maig solia acabar al migdia. Ja no es marxava en processó. Xino-xano cap a Banyoles, cantant i fent xerinola. Fins i tot el portador de la bandera vermella havia trobat parella i passava l’estona festejant la treballadora de la fàbrica de Les Saques. Ja no es cantava “La Marsellesa”. Ara les cançons eren “Les fulles seques fan sardana, L’Empordà i la dels “elàstics blaus subjectats amb candaus, porta el meu enamorat.....”. I amb quatre passades es feia parada a la Fontpudosa per emplenar càntirs, fer un traguinyol i un bon rotet. I tornar a reprendre la caminada voltant, amb algunes parelles escapant-se cap a l’estany... I s’arribava al centre de la ciutat on es feia xaranga i així s’acabava la festa, com gairebé totes les festes d’aquells anys, amb una audició de sardanes a la plaça Major. Un any més, la festa del Primer de Maig s’havia acabat amb l’alegria acostumada de cada any, una alegria que s’escapçaria a l’any 1937 amb aquella bogeria incivil que faria desaparèixer la festa, la dels Treballadors, que un cop acabada la guerra el dictador que llavores ens deien que era el “Generalísimo” la prohibí per considerar-la una “fiesta subversiva”. Però com que arreu del món la celebraven, el “Generalísimo” o “Caudillu” o fot-li com vulguis, optà per batejar els “Primeros de Mayo” com a “Fiesta de la hermandad entre empresarios y obreros”. I així va néixer la “Fiesta de la Exaltación del Trabajo” fins que en el 1955, el papa Pius XII va introduir-la com a festa de “San José Obrero o Artesano”. Ja es van acabar els discursos, el mitings, l’alegria i les costellades del Picnic de les Estunes amb el crit eufòric d’en “Visca Catalunya”. Les fades, les goges o les aloges el deuen trobar a faltar.

Encallat

He quedat encallat. Les tecles de l’ordinador m’han jugat una mala passada fent-me desaparèixer l’article que tenia preparat per entrar a l’antiga biblioteca de la plaça major. Que hi farem!. Soc un avi que encara no té prou llestesa per sortir dels entrebancs que m’etziba aquesta eina. Segur que la meva néta de cinc anys m’ho hauria desencallat. Però jo encara vaig més ràpid escrivint en papers. Llavors tot rutllava. Deixem-ho. Som al primer de maig i tinc preparat un altre bloket en el que hi he escrit coses de la festa dels Treballadors. Son records d’infantesa. Dels que encara son ficats en el meu cap. Apa, som-hi. Anem al Picnic de les Estunes.