Indústries de proximitat III: les lleteries

Xisca de Gardi està en contra de portar la llet de vés a saber on. De Can Pixa de Pedret, com a mínim. Per anar bé, a cada casa hi hauria d'haver-hi una vaca. Em direu que m'ha tocat molt el sol o que he picat amb el cap contra una paret. Tot pot ser. Ja passa, això. Però us puc dir que a les cases guardem moltes noses més grosses que una vaca. Mobles, caixes, motos, cotxes, bicicletes de tota mena, hi ha gent que, fins i tot, té aquella cosa que es diu quads i que farem prohibir l'endemà mateix de conquistar el poder. La vaca no és una nosa. Fa companyia, té una fesomia bondadosa, de bèstia reposada i pacient. Una vaca asserena l'esperit de les persones amb el seu anar fent, el seu mastegar entenimentat, la seva lenta però segura manera de moure's. Si tinguéssim vaques a les taules tindríem llet fresca cada matí i no aquests envasos impossibles que fan venir de l'altra punta de món, de llocs on, sospitem, mai hi ha hagut vaques. Si us és del tot impossible posar vaques a casa, haurem de recuperar les lleteries. Antes n'hi havia a cabassats, a Banyoles. A Can Maitenquis tenien la llet en una galleda de l'entrada, just a tocar la porta del carrer. Però hi havia llocs més sofisticats i encantadors com a Can Sala de la Llet. I hi havia negocis avançats com el que protagonitzava la Llúcia que amb el seu carro dispensava llet casa per casa. Hi havia un munt de cases, establiments o botigues que servien llet. I la gent amb la cantina, xino xano, tornava a casa, la feia bullir i es meravellava veient com sortia aquell doll de nata que feia les delícies dels més llaminers. Ara, no, ara semblem beneits, que si celtes, que si asturianes, que si franceses. Ens hem begut l'enteniment. La indústria de proximitat és el futur!  Lleteries, sisplau!

Indústries a recuperar II. Els Sifons

Diuen que tot va de mal en pitjor i la culpa és del govern. No entrarem en la qüestió perquè ens fa manra i la manra a l'istiu és molt punyetera. El cas és que hem de recuperar l'economia de proximitat i no pensar tant en la Xina o en el Brasil, que queden lluny, i que no se'ns hi ha perdut pas res. L'economia de proximitat és la base del futur i es mou amb un principi que tira d'esquenes: consumeix només el que tens davant dels morros, fotut burro. Per què hem de portar aigua de Can Pixa si en tenim a casa?  Costa d'entendre com fem venir aigua de l'altra part de món quan nosaltres vivim en una Conca Lacustre. I el mateix podríem dir amb els alls, les patates, les cols o els naps. Re. Indústria de proximitat. Que vol dir que no gastem gaire en transport, que anem a peu, que mengem tomates quan és el temps i mengem la fruita acabada d'abastar de l'abre. Costa tant entendre-ho? Doncs posats a fer, hem de tornar a agafar la gent que feia sifons a Banyoles i que s'animin a fabricar-los. Què carai! Un istiu sense sifons és com si diguéssim una cosa incompleta, que no va l'hora, inútil i inservible com una taula amb tres potes. El sifó és refrescant, el gas que treu va bé per deixar anar algun rot, combina bé amb el vi, i amb el cafè, tabé amb el vermut, sempre quedes com un senyor si treus un sifó i el poses a taula, i la gent se'l va passant i se'n serveix un glop. Llavors ve aquell soroll deliciós, de bufet, una mica de pet canalla, una mica semblant al globus de fira que deixa anar l'aire, aquell bufet del sifó quan descarrega és la sintonia de l'estiu. I el vi amb sifó és traïdor, passa bé, et deixa una mica tou, lleuger com una ploma. Després d'un bon vermut amb sifó, d'un àpat on el vi s'ha combinat alegrement amb sifó, i després d'una sobretaula amb cafè i sifó, el mític soldat, ve la migdiada, llarga i expansiva, platxeriosa si pot ser. Aquí un rot, allà un pet, deixem anar tots els gasos que ens constrenyen i que el sifó ens ajuda a espolsar. Què fem sense indústries de proximitat? Senyors del Sifó facin el favor de tornar. Els necessitem. No podem passar cap més estiu sense aquesta alegre companyia.

Indústries de proximitat I: els ultramarins

Antes, o abantes, a cada carrer hi havia un ultramarins. Ultramarins és una paraula sensacional que ens remet als temps que els catalans ens passejàvem per l'Havana com els banyolins ens passegem per Mas Palau. Ultramarins volia dir cafè, xocolata, potser tabac, i qualsevol substància que ens feia arribar de l'altre costat del mar. I per això van sortir les botigues que, amb uns certs fums i una certa vanitat comercial, van posar el nom d'ultramarins al seu establiment. Llavors no hi havia aquesta cosa grotesca que són els súpers, i que Xisca de Gardi farà tancar tan bon punt ens fem amb el control de la situació. Tancarem els súpers perquè són "llejos", són ordinaris, són impersonals, són freds, són del Pentàgon, i tornarem a ficar les velles botigues d' ultramarins on la gent anava a comprar, ai senyor, una unça de formatge, una lliura de mongetes, un parell d'arengades, un pot de mistol i cap a casa. A l'endemà, amb la mateixa parsimònia, la gent tornava a la botiga i comprava un corte de vainilla i xocolata, una bossa de fideus i es feia molrar una mica de cafè. I així anar fent, i de casa cap a la botiga, i un cop a la botiga vinga tertúlia i vinga xerrameca. T'hi podies passar mitja vida per comprar un tall de catalana o per agafar el pot de Persil que la mare et feia comprar. Perquè la vida, a les botigues d'ultramarins o comestibles, s'aturava. El temps s'estirava com un dia d'estiu, les hores circulaven a poc a poc com els vells carros, i la pressa era una cosa americana i de les pel·lícules. Ara, no, ara la gent a tall de boig, a cop de cotxes, a agafar carros immensos i omplir-los de coses inútils, vagues, insubstancials. I a fer cua, amb el xandall perquè als súpers si no hi vas amb xandall sembla que no hi ets tot, i a agafar cent mil bosses i omplir-les amb el que has comprat, i llavors quan descarregues tot l'arsenal, t'adones que falta una unça de formatge. I et quedes sense formatge perquè a la cantonada de casa teva ja no hi ha l'ultramarins. Ja no hi ha ca la Valentina o Ca la Francisqueta. No hi són, i no pots anar a peu, amb una esgarrapada, a comprar el que et falta. I amb el xandall posat et quedes a casa, assegut, amb cara de pàmfil. Com que tot això és un desori, i Xisca de Gardi no es deu a les grans superfícies sinó a la gent de part de bo, el dia que ens fem amb el control de la situació anirem al Passeig de la Farga i farem tancar totes aquestes misèries. A la gent que hi treballa els donarem l'oportunitat de posar un ultramarins a la cantonada. I llavors tindrem l'Havana a tocar de casa, i podrem comprar amb unces i lliures, i tal dia farà un any que el món ha recobrat una mica de senderi.

Estiu. A Roma, a veure el Papa. (Vells viatges (III)

Ben mirat, aquest escrit l’hauria d’haver encapçalat així: A Roma a NO veure el Papa, ja que durant els anys que vaig anar a Roma, per més que allargués el cap per veure’l no ho vaig aconseguir mai. Era tanta la multitud que hi havia a la plaça de Sant Pere del Vaticà que només el podien veure els de les primeres files. Una de les persones del nostre grup va poder arribar fins davant de tot del cadafalc i “tocar” el Papa  estrenyent-li la mà. Aquest banyolí, que celebrava les seves Noces d’Argent, va estar tots els dies del viatge a Itàlia acariciant-se la mà. Semblava un miracle. Va ser l’any en què el president dels Estats  Units, Jimmy Carter, va ser rebut en audiència papal, i la multitud aplegada a la plaça de Sant Pere, amb una gran paciència hagué de suportar una calor horrorosa. Jo mateix vaig quedar amb els peus ben escaldufats. “Aigua!, aigua!”, demanaven alguns. Fins i tot aquell  home de Mata que anava tot el dia amb les mans plegades tapant-se el cos. Al vespre, a l’hotel,  vaig dir-li perquè anava tot el dia amb els braços plegats, i em va treure de dubtes quan em va ensenyar un bon grapat de lires italianes cosides a la samarreta. “Oh, s’ha d’anar “al tanto”, perquè diuen que corren molts lladregots!”.  Tothom estava mig espantat dels  “ladronis italianis”, que eren  per tot arreu, fins s’havia de vigilar davant dels venedors de les tires de postals ja que si badaves una mica, tururut dotze hores, ja te l’havien fotut.  Jo era un aprenent de guia, el segon. El primer anava davant de tot aixecant sempre la guia verda de la Michelin i jo, a darrera amb la Michelin vermella arreplegant a tots els que quedaven ressagats. Havies de vigilar molt perquè si badaves una mica, ja se’t ficava algun dels nostres dintre una botiga o entrava en un magatzem,  i malament si s’enfilava a les escales automàtiques. Ja l’havies perdut!. En aquells anys, l’automització de les escales era una novetat, i a tots ens semblava que pujàvem a la glòria en “caballitus”.  Fent seguir i empenyent la colla de turistes banyolins com si fos un ramat d’ovelles – bee, beee!- anàvem d’Herodes a Caifàs explicant la història de Roma a les encuriosides persones: els hi descobríem l’art escultòric de Michelangelo, el pictòric de Rafael o l’arquitectònic de Bernini, el grup seguia amb lleugeresa i alguns s’atrevien a pujar per les estretes escales cap a la cúpula del Vaticà mentre els hi explicava que també les havia  pujat aquella rossa descomunal que es deia Anita Ekbergh en el film de Fellini “La dolce vita”.. Tots baixarien a les catacombes de Sant Calixt, es perderien per les Galeries del Museu i es retrobarien a la Capella Sixtina; alguns posarien la mà a la Boca de la Verità fent xisclets, altres s’agenollarien pujant l’Escala Santa, posarien els ulls en blanc contemplant la Pietà i s’escandalitzarien amb les banyes del Moisès, ja  que ningú entenia com carai el Moisès portava banyes. Al Colosseu s’espaordirien pensant en els cristians devorats pels lleons, i al capvespre érem tots els que devoràvem menjant com lleons  pasta asciutta, lasanya, pizzes i spaguetti. A Florència les dones coquetajarien emprovant-se paioles i regatejarien comprant els panetones de panses i pa de pessic... De tornada cap a Banyoles endreçarien les bosses de records plenes de figures de llobes, David’s, torres tortes de Pisa i Sant Pares plastificats... I les dones  s’asseien contentes a l’autocar cantant les velles cançons renovades amb les recentment apreses, des de “Las muchachas de la plaza de España” al “Oh, rivederci Roma” que entonaven i refilaven amb la nostàlgia dels agradables dies passats que s’anaven allunyant strada enllà, mentre en el darrer comiat a la bella Itàlia es passava per la ciutat d’Albenga,- bisbat que fou del que segles enllà hauria de ser patró de Banyoles, sant Martirià-, on algú encetava els Goigs del Sant que retronaven per tot l’autocar. “L’any que ve hi  tornarem”- dèiem.  I tant que hi tornarem. Hem de mirar si podem veure el Papa”.  “ I si no el veiém, és igual- em deia una veïna arrepapada al seient de l’autocar- a mi no em fa res anar a Roma i no veure el Papa; al cap i a la fi ja l’he vist. Veure el Papa a Roma no té cap importància. El que de fet en té és veure el Papa al camp del Barça. Això si que és una cosa única!”. I veritablement tenia raó. A partir de llavors, a l’autocar tot era pilota. El setembre era a les portes i ja només es parlava de futbol.

Vells i bells viatges d'estiu (II) - Dolça ingenuïtat.

No va ser fins a la dècada dels anys 7o del segle passat quan em vaig convertir en guia de viatges per Europa, i molt especialment a Itàlia. Érem una colla d’entusiastes que ja des de primers d’any preparàvem el viatge en el  que durant 15 dies hauríem de recórrer les terres europees de França enllà (les terres espanyoles les deixàvem per la nostra jubilació, quan amb els Imserso ens hauríem de posar en fila per emplenar plats barrejats amb totes les “delícies” de la cuina de la pell de brau). A Itàlia hi anàvem a menjar pasta acciutta, a posar-nos de gairell per contemplar la torre torta de Pisa i per anar a prendre el sol a la plaça del Vaticà esperant veure al Sant Pare. Eren els temps en que es deia que a Roma s’hi havia d’anar a veure el Papa. I amb aquesta il.lusió pujàvem a l’autocar de l’Olivet cantant amb alegria. Eren uns anys en que es feien molts viatges col.lectius, uns anys en que ja es començava a estendre la xarxa turística de les agències de viatges. A l’autocar tots ens coneixíem. Érem gent del poble i de la contrada. Aleshores era una novetat anar a l’estranger. Alguns dels viatgers ens deien que sí, que ja hi havien estat a l’estranger, i només ens   parlaven de Lourdes, que era un viatge de gent que feia guardiola durant mesos.

Una de les coses més agradables que tenien aquells viatges a l’estranger era precisament la bona convivència, la companyonia que hi havia entre tots,  gent de totes les edats. Perquè allí s´hi trobaven joves i grans, tots interessats per conèixer uns països desconeguts. Des de l’ingenu al més encuriosit. I era bonica aquella ingenuïtat i curiositat dels viatgers per a contemplar-ho tot, per a divertir-se i respectar-se mutuament. Com aquella ignorància ingènua de dues dones d’avançada edat que, en arribar vora Marsella i veure l’indicador a l’autopista, deien ben convençudes: “Mira, ja hem arribat a Marbella!”; i la confusió d’aquell matrimoni que es despistava amb la paraula “capuccino” confonent- la amb “bambino”, i el marit, que volia anar a prendre un cafè, amb tota la innocència deia a la seva esposa: “Noia, anem a fer un bambino?”, o la curiositat d’aquelles tres dones que queden parades en veure les destrosses del Fòrum romà i pregunten estupefactes: “Vàlguem Déu, que ha passat aquí?”, a la que responia el bromista de torn “Ha estat el temporal d’aquesta nit”, i  les dones, que a la nit passada  mentre dormien s’havien despertat en sentir els trons de la tempesta, s’ho creien amb dolça ingenuïtat; o aquells altres que en la ruta de la Roma moderna, veien des de l’autocar a un conjunt musical damunt d’un cadafalc i atabalaven durant tot el dia que volien anar a ballar sardanes. Deliciosa, ingènua ignorància la d’aquelles velles glòries simpàtiques de la tercera edat, admirables supervivents de les excursions a Santa Afra i Canet de Mar, plenes de confiança en l’amistat de joves i grans, units tots plegats envoltant el barretinaire que aixecava enlaire el rètol de “Banyoles” i “Catalunya” que sobresortia entre els grups que a la plaça de Sant Pere del Vaticà acollien el Sant Pare amb entusiasme perquè mai haurien imaginat  poder veure el Papa de Roma.  

PS.- A la gent de Mas Palau

El meu agraïment a la junta organitzadora de la festa del Barri de Mas Palau que han tingut la gentilesa de publicar en el seu programa l’article “Cloenda del mes de les estampetes” que vaig escriure a Xisca de gardi. Gràcies als organitzadors, als que comunico que procuraré no faltar en algun dels actes de la festa que celebren els dies 13 i 14 de juliol. La meva edat no em permet anar de sopars i ballarugues de nit i molt menys pujar als inflables i al “toro” mecànic, però si que espero ser present almenys a la xocolatada acompanyant a una de les meves nétes que, com l’avi, també és molt xocolatera.

Bona festa, palauencs!!.

Velles sortides d'estiu (I) - A la TEISA amb carmanyoles

Ara que hem encetat l’estiu, se m’ha ocorregut escriure una sèrie de cròniques festives d’uns temps passats en que es feien viatges col.lectius amb gent coneguda de la nostra ciutat. I començaré amb aquells que es feien abans de que s’estengués la xarxa turística de les agències de viatges. En els anys de la meva joventut  ens trobàvem a l’autocar amb gent coneguda, érem persones de Banyoles i contrada que anàvem  a Santa Afra o a la Misericòrdia de Canet de Mar. I si alguns arribaven més lluny, segur que s’havien enfilat  en el tren cremallera de Núria.  A Santa Afra i a Canet  s’hi anava amb els cotxes decrèpits de la TEIUSA i encaixonats allí dintre ens hi passàvem un parell d’hores carretera enllà cantant el Virolai i el Crec en un Déu amb un entusiasme indescriptible. Algunes vegades ens assèiem en els bancs de dalt dels cotxes –els autocars portaven clavats al sostre un parell de bancs dels de llistons perquè es pogués gaudir plàcidament de la contemplació del paisatge- . I asseguts per aquells dalts, algunes vegades havíem arreplegat assolellades que et deixava escaldufat o ventades que t’afuaven la cara, i fins i tot alguna ruixada que et deixava xop com un ànec. Les ruixades que arreplegàvem damunt de l’autocar solien ser divertides perquè et tapaves amb la grossa tela que hi havia a dalt, gaudint a riallades  quan escoltàvem el ruixat sota la capota. El cotxe anava tirant amb gasolina o gasogen.  Arribàvem a la capella de Santa Afra, de Canet, o de La Salut,  oïem la missa, menjàvem la truita de patates i la cuixa de conill, jugàvem a penyores, resàvem el rosari, compràvem l’escapulari, l’olleta de les ametlles garrapinyades i l’Auca dels Miracles, tornàvem a cantar el Virolai, i algúns s’enfilaven amb el “Pescadores somos” dels Pastorets i allò del Xiribic xiribic pom pom de les fúries infernals, i el “Virgen Santa, madre mia, luz hermosa del claro dia”, i després de fer la visita de comiat al Santíssim, tots cap a l’autocar, queixalada a l’entrepà del berenar i altra vegada, un parell d’hores més de tornada amb tot el repertori de cantables per a tots els gustos. En travessar Girona sortia allò del Carrascal amb “les noies de Girona, del riu i del lleixiu”, i tornàvem amb cançons soldadesques de patriotisme “norteño” com l’”Asturias patria querida” i “Des de Santurce a Bilbao con la falda arremangada” que semblava un escàndol. I fins a l’arribada a Banyoles amb gran alegria sense cantar com es fa ara amb l’”Hora dels Adéus”  perquè encara no havia arribat la cançó que molt més tard mossèn Bach la dirigiria amb la creació del grup d’Escoltes. Amb un Crec en un Déu i  la Morena de la Serra arribàvem a Banyoles i fins a l’any que ve  si Déu vol.

P.S.- Avui faig festa. Festa grossa. Ja fa alguns anys que em vaig casar amb una noia del Montseny. Tants, que fins i tot ja hem celebrat les Noces d’Or. (Gràcies. Ho dic a tots els que em llegiu i que us hagi passat pel cap de dir-nos Enhorabona).  

Avui també m’agradarà celebrar la festa -no la “verbena”-, no solament per recordar aquell fet –el més important de la meva vida- sinó  també per assistir a alguns dels actes que s’han organitzat per a rebre la Flama del Canigó. No hi manco mai, des que a l’any 2007 se’m va concedir el VI Premi Flama de la Llengua. En els llunyans anys de la España” que ens  deien –com ara- que anava “bien”,  ens havíem de mossegar la llengua. I si ara ens la volen tornar a tancar, és com més que mai l’hem d’obrir per dir Endavant!!, que som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol.

La Tarzana de les Estunes i les oques del Corralot

Ja fa una colla d’anys que hi hagué un gran enrenou a la masia del Corralot quan es van veure oKupats per una “troupe” catalana-castellano-francesa que rodava una peli amb l’actor Paul Naschy, especialista en cinema terrorífic. En Sidru del Corralot i la seva quitxalla no se’n sabien avenir en veure com aquells pel.liculerus obrien les aixetes de la bóta del racó per empitofar-se, i obrien uns ulls com unes taronges en contemplar la protagonista de la pel.licula, una escultural “actriu” francesa que es passejava per les baumes fent petar la tralla i escridassant  ferestegament amb la cabellera airejada i amb un modelet de pell de lleopard que la cobria parcialment. Era Eva Miller, una noia especialitzada en el maneig del llaç, ganivets, manipulació de revòlvers, fuets i winchesters. Tan aviat pujava damunt d’un poltre desenfrenat com caçava bèsties a llaçades. Poca broma amb la Tarzana Eva Miller, la “Diosa Salvaje” que s’enfilava pels arbres de Les Estunes i es menjava les botifarres del Corralot.

Aquella escultural i  feréstega “diosa salvaje” només la vam veure poruga i terroritzada quan passava davant de la masia del Corralot i s’escapava corrent en veure que les oques li anaven al darrera picotejant-li les ben formades cames. Poca broma amb les oques del Corralot!.    

De tot això que us parlo ja han passat alguns anys.  I ara en el  Corralot ja no hi ha oques. Només queda un gegantesc bolet al mig d’un camp que van treballar-lo els traçuts nois obrers de la masia. De la nissaga d’aquella gent del Corralot – tretze fills ha tingut el matrimoni! –en Sidro Puigdemont i la seva esposa Lolita- ara viuen una mica més amunt, a la carretera de Pujarnol en una masia exacta a la del vell Corralot en la que tots a la una, aquells valents obrers de la nissaga “corralotenca” van posar-hi el coll i el seu bon enginy  per construir-la. El nou mas és igual, exacte, clavat com el del Corralot.  Només hi manca el bolet. Diuen  que en tot el voltant ja hi podran créixer bolets autèntics perquè justament allí hi va rebrotant una aigua pudenta que segons diuen prové de l’escarransida Fontpudosa. Potser per això, per viure envoltats de la salutífera aigua sulfurosa, hi creixen els bolets.  Però... no ho digueu a ningú, perquè els  corralatencs haurien de tornar a proveir el corral amb oques enfurismades  que perseguirien a cops de  bec els intrusos boletaires.

Oh, aquelles oques del vell Corralot!.  Recordo que al cap d’uns anys d’haver pessigat les cames de l’escultural Eva Miller, van tornar a venir els pel.liculerus, però aquells van ser més assenyats, ja que es van filmar unes escenes per una pel.licula de TV3 sobre la llegenda del Drac. I en aquesta ja hi havia participació banyolina. El drac, construït per en Jano Palmada era ample, gras i encartronat.  Oooh, quina por!. Per primera vegada es van espantar les oques del Corralot!.  Des de llavors es van acabar les oques. Ara, al Corralot de les Estunes només hi queda el bolet gegant, que sobresurt vigorós enmig d’un camp de naps per atracció dels que per allí s’hi desplacen seguint les rutes de les caminades d’activitat física pel nostres contorns.