La selecció del nostre pati

El pati del Casa Nostra sempre va ser el millor pati del món. Allà a la finca el pati era un univers, no s'acabava pas mai, podies córrer i córrer i sempre hi havia pati. Podies anar des de l'Estany a la carretera de Sant Miquel, i traspassar aquella carretera i anar-te fins a la muntanyeta o fins a la granja que el Casa Nostra tenia. Allò era un pati. Camps de fútbol, estanyols, basses, sembrats, cases mig abandonades. Allà jugàvem a amagar i acabàvem per no trobar-nos. També jugàvem a uns que es donaven a la fuga i altres els havien de caçar, i acabàvem també per no trobar-nos. A vegades cansats i suats pujàvem al sostre del palomar. O recorríem aquell rec salvatge que llindava entre el Casa Nostra i el Barbiland. Rec on hi reptaven unes magnífiques serps d'aigua. O caçavem greixandos en aquelles basses artificials que hi havia a la finca. Greinxandos negres i brillants que després guardàvem en galledes a casa. Fins que la mare les fotia rec avall. Després hi havia el garatge de bicicletes: un edifici vell i sinistre que semblava la casa de la por. O l'esplanada de Santa Gemma que ens recordava un Loures en petit. Tot aquell llamp de finca ens obria el cap, ens feia bullir les idees, ens esverava la imaginació. Allà hi veiem la continuació de les pel.lícules, un capítol nou dels còmics que llegíem, un joc sense fi. L'assignatura d'aquella hora del pati ha estat la més celebrada i profitosa que hem tingut mai. De les matemàtiques, socials, francès i tota la resta ja no me'n recordo de res. Però dels dies i les tardes del pati, dels jocs que hi feiem, de tot el que passava és com si encara ho veiés. Algun dia ens hauríem de convocar tots a l'hora del pati del Casa Nostra i jugar una altra vegada a perdre'ns en aquella immensitat de vessanes. Ja ho sabeu esteu convocats amb la selecció natural del pati del Casa Nostra: Jordi Angelats "Pei", Xavi Collell, Jan Comas, Joan Maria Figueras, Florent Morante, Pep Oller "Blat de Coure" o "Oller Gran" , Josep Oller "Fito" o "Oller petit", Toni Pujol, Lluís Ribera "Portbou", Albert Rigau "Parrassa". Allà i abans de començar el joc recordarem a en Masgrau Lagresa que ja no hi és, el vailet de poques paraules però definitives que va pujar al cel amb la seva bicicleta de carreres.

Xinos

Jo no sé quin va ser el primer xino que vam veure. Podé en una pel.lícula al Catòlics. Després en van veure algun en els restaurants que es començaven a posar. El cas és que Banyoles s'ha emplenat de xinos. No sabem d'on surten ni qui els porta. Encara que en Pep té alguna ideia al respecte. De portar-los segur que algú els porta perquè no crec pas que estiguin a Pequin tan campantes i diguin "tafot, vaig a fotre un vol cap a Banyoles, a veure com està l'Estany". Segur que algú els embarca i els porta fins a Banyoles. Però què fan tants xinos a Banyoles? Pugen i baixen de la TEISA amb aquella manera tan complicada de parlar que tenen. Mira que és fàcil parlar en català i va i s'emboliquen amb una llengua que no l'entén ni Déu. Surten i entren de tota mena de pisos, locals, garatges, baixos, ascensors, tallers i naus industrials. Van en bicicleta, a peu o en Mercedes. Porten sandàlies, samarretes d'imperi, ulleres de sol i trajes occidentals. Són molts i com que no tenen aturador seran cada dia més. Tenen botigues de tot a cent, restaurants i tota mena de negocis. Banyoles serà la Conxinxina. Banyoles serà groga. Banyoles serà oriental i budista, i tallarem tallarines amb xop suey, i fregirem gambes pelades tot lo dia, i ens dedicarem a la cria de cucs de seda, i anirem a buscar aigua a la font amb aquell pal agafat de l'esquena i amb dues galledes penjant. Banyoles serà Xina i Cornellà Manxúria, i Crespià Mongòlia, i Sarrià de Ter les Filipines, i Camós el Vietnam. Ells són mils de milions i nosatres uns quants, així és que serem engolits pel gran Drac durant la festa de l'any nou xinès. I ho mirarem tot amb uns ulls pitits, pitits, i direm alguna cosa complicada que haurem après treballant en un tot a 100.
Vet aquí.

El Passeig del Gran David

En David del Passeig és un senyoràs. Marcarà estil, aquest noi. Aquí ja hem parlat dels seus cèlebres gin-tònics i del posat tranquil amb què afronta una nit de divendres o de dissabte amb el Passeig ple de gom a gom. Que en David era una persona extraordinària ho vaig començar a saber fa temps. Quan me'l vaig trobar el dia d'una vaga general prenent cafè tranquil.lament en un altre bar. Em va confessar que havia tancat el Passeig per solidaritzar-se amb la vaga. Fabulós, extraordinari. Conviccions i coherència. Un altra nit me'l vaig trobar en un altre bar amb el barret d'Irlanda: celebrava Sant Patrici, el patró de l'Eire. Fabulós, extraordinari. M'ha arribat una altra anècdota que retrata el personatge. El dia de la reobertura del Voltes en David va tancar el Passeig i es va sumar a la festa. Fabulós, extraordinari. Un altre hagués obert el seu local amb preus rebentats per enfonsar la competència. Un altre hi hauria enviat matons per aixafar-ho tot. Un altre hauria començat a dir pestes del local reobert. En David, en canvi, se suma a la festa. I ho fa amb distinció, amb una classe que altres no han tingut mai, amb el convenciment que els seus clients no l'abandonaran mai. Perquè el Passeig no és un bar, és un estil, el passeig no és un local, és una atmosfera, el passeig és la casa de Xisca de Gardi i en ell s'hi serveix la nostra beguda. Gin tònic en exclusiva servit amb un somriure tranquil i amb una delicada professionalitat. En David saluda i beneix els altres locals, respecta la competència, estima la professió, és amic de tothom, i és per damunt de tot un dels nostres. I ja se sap que els nostres són sempre els millors. El Passeig ens donarà molts dies de glòria i moltes nits heroiques.

La Sagrada Família

Es va perdent el bon costum de dur per les cases la Sagrada Família. Pels qui no saben del que parlem, la Sagrada Família es una imatge religiosa portàtil i encapçada. Es la imatge, com indica el nom, de Jesús, Josep i Maria. La Sagrada Família. La protegeix una portella de fusta de dues llesques. I duu al capdamunt un ganxo per fer més fàcil el seu trasllat. En un dels laterals hi ha una llista necessària: és el recorregut de cases que segueix la Sagrada Família. Generalment les cases d'un mateix carrer. Jo l'havia rebut al carrer Nou i també a les Cases Barates on la zeladora era l'Asuncion Molera. Parlem de les zeladores. Eren les persones que tenien cura de la guàrdia i custòdia de la Sagrada Família. Les titulars que després les duien a la rectoria on es buidava la petita caixeta amb les aportacions dineràries. Estava manat posar alguna moneda a la ranura i així es col.laborava amb el manteniment d'aquella tradició fondíssima. Per què servia la Sagrada Família? Per començar per tenir més contacte amb els veïns. La gent entrava a les cases amb la imatge i et deia "la Sagrada Família et ve a veure". Amb l'excusa se xerrava una mica cosa que sempre va bé. La gent necessita xerrar perquè si no ho fa el cap se li embussa de cabòries, maldecaps i fel. Si la gent xerra, tot va bé. Amb la Sagrada Família coneixies els teus veïns que estaven tots registrats a la ditxosa llista. Ara no coneixes ni el de davant de casa. Ara pots estar envoltat de mala gent i no saber-ho. La Sagrada Família tabé servia per protegir-te. Aquella imatge posada al menjador de casa et donava una sensació de fortalesa i seguretat. Ara la gent necessita alarmes i porters automàtics, nosatres teníem la Sagrada Família. I abans d'anar cap al llit t'acostaves a la Sagrada Família i sempre li demanaves algun favor benigne: "a veure si puc aprovar l'examen de matemàtiques"...Per Setmana Santa totes les Sagrades Famílies de Banyoles s'exposaven a Santa Maria. Llavors quedava clar la força i el pes de la tradició. Com que estem una mica esgarriats, ens convindria tornar a recuperar la Sagrada Família. Per començar tot aquest procés, en Pep ha decidit demanar-na una pel carrer Migdia, perquè els pisos de Xisca puguin venerar la imatge tal i com Déu mana.

Escenes de l'Atlètic

Anit vam compartir cerveses amb el Capità de l'Atlètic i alguns jugadors: Marc Zamora i Txirri. D'aquí uns quants anys podrem explicar-ho als néts. I ells no ens creuran. L'Atlètic serà un equip sensacional i ple de mítica. Llavors els néts, favagirats, no s'acabaran de creure que una nit d'estiu a tocar l'Estany nosatres estiguessim cervesejant amb jugadors que ja seran part del panteó dels Déus de l'Atlètic. Els néts exclamaran "i tu avi vas conèixer en Marc Zamora?" Sí, i tant que el coneixia, erem molt amics. I llavors també parlaré del cèlebre entrenador d'entrenadors Mister Feli. Home rabassut, de coll gros, mirada gruixuda, veu tirant a trencada, home de mil tàctiques i mil estràtegies, el primer que ens va fer guanyar un campionat, el primer que ens va començar a encarrilar cap a la glòria. Els néts sentiran anècdotes fabuloses de les nits amb l'Atlètic, de com a poc a poc es va començar a forjar un sentiment, un orgull, una èpica. Tota aquesta escena familiar tindrà lloc en una sala amb foc a terra, amb les parets atepeïdes de fotografies. El primer trofeu, el primer ascens, la mítica i enyorada plantilla del 2020-2021, el dia que vam guanyar a Sant Siro, el dia que els carrers de París es van omplir de bufandes taronges i estelades al vent. Els néts hauran servit al club en les categories inferiors i, segurament, un d'ells estarà en camí cap al primer equip. Perquè tota aquesta glòria i tota aquesta èpica l'haurem aconseguit amb nois de casa. De Falgons i Melianta, dels dos Pujals, de tots els barris de Banyoles, de Mieres i La Mota, de Vilafraser i Vilavenut, de Fares i de Sant Miquel de Campmajor. En algun lloc està escrit que serem un club d'honor. Tenim la raó, tenim la convicció, només ens falta la perseverança. I a fe de Déu que perseverem en fer d'aquest equip alguna cosa molt gran. Visca el nostre president, visca el nostre entrenador, visca la junta i tots els jugadors de la plantilla. Visca nosatres i els que són com nosatres ! Visca l'Atlètic per sempre més i mai menos!

Fontanet metges

Banyoles és país de metges. Que quedi clar per sempre més. Algun dia haurem d'escriure dels metges de Mieres, que són una nissaga a part. Però a Banyoles hi ha el cèlebre metge Turró, el metge Hereu, el metge Jové, els metges de la família Brugada. Però aquí parlem dels de Can Fontanet perquè han estat els metges de la família. Quan entraves a Can Fontanet, allà a tocar Can Saleri de la plaça, ja te trobaves millor. Podies tenir no sé quants mals, però quan creuaves aquella porta un alleugiment general te venia a veure. T'asseies en aquelles cadires grosses en alguna de les sales d'espera. Sempre havies de demanar la venda. Sempre te la donaven i per regla general obries conversa amb l'altre gent. Jo estic molt delicat d'això. Jo m'he espatllat. Jo fequis que fa dies que no em trobo gaire bé. Jo he vingut a fer receptes. Converses per compartir, converses per donar ànims "han enterrat en Siset" o "si et fa mal al costat, poca és pas re, jo amb un optalidon passo". Els malalts o els de les receptes compartien cadira amb els visitadors mèdics. Homes mudats que de tant viatjar medicaments acaben entenent una mica de tot "senyora, el seu dolor segur que és la ciàtica". Quan et feien passar cap a la consulta ja quasi no tenies cap mal. En Fontanet fill et rebia amb el seu somriure franc, un to molt reposat en el parlar, un accent familiar, amb quatre cops d'ull en tenia prou. Llavors escrivia mentre et preguntava pels estudis o pels pares. El mal de coll quedava fulminat. Veies tota la decoració del despatx: taula abigarrada, cadires matusseres, les orles de la paret. Et trobaves bé per nassos perquè sabies que havies entrat al santuari de la salut. En Fontanet et donava la mà i et quedava una olor de salut que et valia per tots els medicaments del món. A la sortida passaves per Ca l'Alsius, donaves la recepta i demanaves quatre xiclets. Cura feta. Nosaltres estavem conductats amb el metge Fontanet. I encara, ara, quan me'l trobo i compartim algunes paraules se m'encomana una salut enorme. Allà abaix tenen els bruixots de la tribu, nosaltres tenim gent com els de Can Fontanet. Vet aquí. Deu t'ho pagui, Salvador!

El femer

Els neohippies peluts s'han inventat una cosa que ja estava inventada. El compostador, en diuen. Es una capsa gran de plàstic, força lletja, que va amb una tapa com si fos una comuna. En aquesta capsa hi fiquen una mica de tot: peles de platanu, tomates passats, vianda, sobres d'arròs, escarola i alguna fuia d'enciam. Vet aquí. Ells en diuen matèria òrganica i nosaltres en diem les sobres. Ganes de complicar-se la vida que tenen aquesta mainada. El compostador modern, paraula que sona a Pentàgon i a Portland, no és re més que el femer de tota la vida. La gent amb arrels sempre ha tingut femer. Que és un lloc on fica tot el que després es farà menester per abonar la terra. El femer va bé perquè en cas de pixera sempre serveix de comuna a l'aire lliure. Vet aquí. El compostador, en canvi, fa més aviat por. Es una cosa que sembla una nau espacial que pot fer un pet com una gla. Diuen que s'ha de remenar de tant en tant. Per remenar estem ! Re. Vols que t'ho digui? Un femer s'ha de tenir i para de comptar. Ara que ens quitaran la benzina i que haurem d'anar a peu no tocarà re més que recuperar les coses de tota la vida. Els esclops i la bicicleta. Les ganes d'anar a peu i la burra d'en Sardanes. El carro, la comuna i el quinqué. El foc a terra i anar a fer llenya a bosc. Resar una mica perquè no plogui i beure a galet. Tocar la mandúrria i jeure a la fresca. Segar amb volant i criar conills. Plantar ais amb les llunes. Anar a dormir quan se faci fosc i tancar els ànecs abans. Condeir els porcs i portar la truja a menar. Engegar vaques. Matar el porc pel gener i fer festa els dies de precepte. La tradició! El que sempre ens ha ordenat, endreçat i regit. Visca nosaltres i els que són com nosatres. Vet aquí, i sempre tindrem unes paraules de record per en Martirià Cervera i Porredon, fill de mestre que va viure de caçar gotlles i jeure al ras.