Il.legítims al poder

Que la reialesa no reconeguda hagi triat Banyoles i Can Xabanet, entenem, no és cap casualitat. Tots sabem en quin estat es troba la reailesa reconeguda, l'oficial, la que surt als papers i a les fotos de palau. Es troba en un d'aquells moments que podem considerar, sense ànim de ser ordinaris, com "de penja i despenja". Penja el rei d'un fil de cuca i d'una canya mig esquerdada. I ja no diguem de tota la caterva de prínceps i princeses que només s'aguanten perquè en els palaus hi ha moltes parets i moltes cadires. El cas és que fins i tot el més borni entén que això no pot durar gaire. I és per això que els il·legítims esperen l'oportunitat que la història, tard o d'hora, els ha de concedir. Qui no ens diu que salta el rei i la seva patuleia i es munta, tot seguit, una operació televisiva destinada a escollir els que el substitueixin. Perquè la cosa està tan cardada que, ara mateix, no es veu ningú potable en una línia successòria que hi ha tants pretendents que es podria cobrir la línia de la TEISA des de la Canya fins la Residència. El cas és que els il·legítims esperen, i esperen bé, perquè ho fan a Can Xabanet i es troben, i es troben a bon lloc, perquè ho fan a Banyoles. La capital del món, el lloc indicat per les seves conspiracions i els seus sopars de tractes i més tractes. Si vénen gaire sovint s'obre una gran possibilitat per la nostra capital i és que la triïn com a seu de la corona. Llavors es giraria la garba i ja res seria igual com ara. La Guàrdia Reial, per començar, serien els Manaies i al senyor Quimet Duran li tocaria un honor majúscul i sortiria a totes les revistes del cor de l'Europa civilitzada. Llavors Can Japet, Can Pericus i Can Muné serien considerats proveïdors de la Casa Reial. Llavors la corona protegiria la nostra llengua i, en especial, la variant banyolina. Antes, abantes, ans, llamamau, qui et va paringar, la mare que et va hasta parir, màrquit o esperxar serien paraules o expressions que entrarien en el diccionari per la porta gran. En Jimmie del Ranxo seria nomenat cap de la casa reial pels seus coneixements vastíssims en economia i coses del menjar. El Doctor Turró seria nomenat metge de palau seguint una vella tradició que va començar, per exemple, amb el Doctor Hysern. Els reis banyolins es farien fer els carruatges a algun carreter experimentat dels que encara queden a Banyoles. I així anar fent. La garba s'ha girat, i no ens estranyi, que un dia d'aquests ja siguem el centre de la corona. Ah, i aquests reis, no com els altres, juraran fidelitat al poble de Catalunya. 

Mossèn Tià Brugada

El capellà de can Teixidor del terme, de tant en tant en diu de bones en el seu bloc. A vegades penso que hauria de ser un altre xiscagardià moderat perquè n’escriu algunes amb  exquisita ferum ,a vegades benevolents, eufòriques  i pietosament generoses, amb incrustacions de recordances banyolines que mai ha oblidat. Des de la Doma –que deu ser el racó de la parròquia d’Anglés on ell n’és el rector-, escriu en el seu bloc titulat Diari del capellà. I gairebé sempre ens ofereix notícies ben agradables, d’aquelles que no puc deixar d’arreplegar-ne algunes. Atelaiem-nes una mica:

“ A la Fundació Miró tinc el goig de trobar-me amb en Pep Comas. Feia molt i molt que no el veia. Ves qui ho havia de dir”. En Pep Comas era un comediant, i ara té al seu càrrec el restaurant de la Fundació. Algun dia ens hi hauríem de deixar caure per mirar a la Miró art i degustar gastronomia. Són dues coses bones. Busco un voluntari perquè m’acompanyi a Barcelona per mirar a la Miró art,  i al mateix temps endrapar alguns plats amb regust de cuina banyolina.

“En Joan feineja per l’hort i hi planta cebes. Sembla que la setmana entrant ja podré menjar algun enciam i algun cabdell”.  Això li agradaria a en Pep Oller).

“Em toca dia de família. A can Teixidor fem un xic d’endreça pels fores de la casa. Tota la família tenim la dèria de guardar coses. A vegades poden ser coses interessants però algunes vegades són simplement rampoines. I de tant en tant cal fer brugada. Amb els nebots treièm testos, jardineres, samals.... N’hi ha de totes mides i categories”.

“Constato que avui, al Diari del capellà, hi ha accdedit més d’un centenar de visites des d’Israel. Shalom!”.

-“Dino aviat: un bol de puré de verdures que sobrà del sopar del dissabte, una amanida d’enciam i una botifarra, i per postres, una pera. També prenc llet ben carregada de cafè. I marxo aviat cap a Barcelona”. Bon profit. Veig que et saps cuidar.

- Tinc el despatx obert i atenc vàries visites. Una persona gran, gens suspecte d’idees esvalotades, em fa riure quan m’engalta: “Si, com volen fer creure des de Madrid, la independència fos realment una cosa, dolenta per Catalunya, ja ens l’haurien concedida”.

-“A la missa, la mainada estaven molt esvalotats, Ben segur que sentien la tramuntana”.

-Al vespre fem el viacrucis de Quaresma. Hi participen 25 persones (amb mi, 26).

- “Quan obro els portals de l’esglèsia, llegeixo uns graffits que, amb lletra molt clara i elegant han escrit amb retolador a les pedres dels escalons del portal de sant Miquel: “gorda, te quiero”, “gorditta! T’estimo, Tere, Eli D.- Dani, siempre serás la cura de mis heridas”.

- Dimecres de cendra. En Pep els fa cantar. Finalment passen uns per a rebre un xic de fang i cendra que ho faig amb el dit polze, marcant el front amb la creu. I tots contents de quedar enfangats.

- “Vaig fins a Olot a fer-hi una passejada. A l’Europa, hi fa de cambrer un noi subsaharià de pell ben fosca. El seu català és excel.lent, ben bé garrotxí. Aquesta mena d’integració és la que no suporten els espanyolistes que havien programat l’abundant immigració a Catalunya com una arma de destrucció de la nostra identitat. Gràcies, noi, i gràcies a tots els que, com tu, heu vingut de lluny i us heu integrat tan magníficament a la nostra societat.

- “Dino olla de peix, tot i que m’agradariaa fer-la reposar un xic més i tirar-hi un xic d’allioli negat, però em repetiria massa”.

- “Un company em comenta que ha anat a beneîr la casa d’en Piqué, de la Shakira i d’en Milan. Això de fer el salpàs, sempre ha agradat als capellans”.

- “Trobo en Pere i em comenta el tema de l’ànima en pena que volta per Mas Llunés. A veure si hi hauré d’anar amb el salpasser”.

Bé, fins aquí aquestes quatre cosetes d’aquest bloc de mossèn Tià. M’ha semblat que era força xiscagardià. És així, amb humor com s’escriuen les notícies. Les bones noves sempre benvingudes del Diari del capellà de mossèn Tià de can Teixidor del Terme.

La Reialesa a Banyoles

Vam sopar amb els amics a Can Xabanet en una nit de fred de llops i de glaç pertot arreu. Sigui com sigui, aquest restaurant és un lloc fascinant que tothom hauria de freqüentar amb el temps i la forma que convingui, però hauria de freqüentar. A Can Xabanet, doncs, vam sopar en un dissabte on al carrer hi pesava una fredor d'hivernàs. Però el cos arrodit, i estovat per la fredor, va trobar sopluig i recompensa amb una fideuà esplèndida, un all-i-oli reconfortant, i uns peus de porc que van acabar d'enjogassar l'ànima. Les millors converses, els moments més memorables, els instants entre extravagants i diverits, sempre m'han passat en fondes autèntiques com a can Xabanet. Llocs que ocupen el panteó de la meva memòria gàstrica i sentimental com la Barretina d'Orfes o l'Hostal de Sant Miquel. La nit va anar passant amb una lentitud que em recordava el pas calmat dels carros pel meu carrer Nou. La nit marxava trico-trico i permetia la tertúlia animada amb en Met Garcia, en Blat de Coure, en Quelfu o el Gallegu. El meu vailet s'ho passava d'allò més seguint les ensenyances dels meus amics que els tinc per bons tutors i per bon mestres de minyons. Total, i en cabat, va venir l'hora de pagar, i algú va confessar-nos que a a l'Hostal hi havia passat, a la mateixa hora i en el mateix menjador, gent important. Gent de la sang blava i la genètica monàrquica. Si bé no reconeguts, sí portadors del millor adn reial de tot Europa. Qui ho diria! Havíem sopat millor que el rei i al costat hi teníem gent de la seva sang. Ai festa! Voleu millor demostració que si freqüenteu Can Xabent sempre us trobareu arrossegats pel misteri i la sorpresa, com en aquelles fondes d'abans que tant podieu trobar-vos a taula amb el Bisbe, amb en Serrallonga, amb l'estat major d'en Savalls o amb algun príncep carlí camí de l'emigració.

Delícies Banyolines

Penso jo, i no crec que vagi gaire errat, en el dia que expliquem a la nostra descendència que hi havia un establiments que es deien fleques, i una gent, honesta i treballadora, que es feien dir flequers i que s'empolainaven de farina i de davantals blancs per pencar tota la nit. En aquestes fleques, com la de Can Carbó, Can Padrés o Can Japet, o Ca l'Arrufat de Sant Esteve o Cal Flequer de Corts, o la Fleca d'Esponellà, quan hi entraves, de nit i a hores petites, la llum era tènue, escarransida, migrada, i tot era un tràfec, i un anar i venir, de coques, pans rodons, barres, llonguets i trenes, croissants i cargols. Ah, i en l'atmosfera sempre hi havia volves de farina que flotaven en una gravidesa completa, brillant, aclaparadora. El temps, a les nits de les fleques, era estranyament relatiu i, a vegades, el propi flequer s'entregava a l'expansió de la conversa, a la facècia o a la collonada, i en aquells obradors, explicarem a la descendència, s'hi sentia l'olor de la vida, i del temps passat, l'olor de veritat, l'olor de la civilització, l'olor de les coses ben fetes, artesanals, cuites amb candor i amb un xic d'estima, l'olor del pa nostre de cada dia al que, hores després, el pare li faria la creu amb la ganiveta per passar-lo a tallar. La descendència, en escoltar tot això, preguntarà: però el pa no ve de les benzineres, ni del supermercat, ni de les cases de barrets, ni dels arsenals d'armes, ni dels tuguris i dels antres? No senyor! Contestarem amb rotunditat. El pa d'aquests llocs no és pa, és pinso, és mortandat, és estafa, és poca-soltada, és un mira'm i no em mengis, és vi de polvos i nata en esprai. I llavors direm: jo he tingut la sort d'aconseguir les fleques de Banyoles, la gent honesta, els he vist treballar de nit perquè tots nosaltres ens despertessim una mica més vius, una mica més feliços. Jo he vist les autèntiques delícies banyolines. Les de Can Japet, per exemple.

L'hereu rampoina

El contramestre de Xisca de Gardi, en Blat de Coure, va adquirir unes sabates de pallasso de les que fan èpoques, blanques i lluentes com el xarol que feia la família Sol Turró. Les va comprar al cap i casal per poder fer un nou teatrí dels seus, teatre de secà, per ensenyar-nos, a tots plegats, filosofia de peu de marge, que és la toca, i la que ens interessa. El teatre va tenir lloc a Ca la Flora que és un establiment xiscagardià per naturalesa i per voluntat. Em vaig asseure al costat d'en Merla, prohom banyolí que té la fesomia aproximada dels pretors romans, i que no va parar de riure amb aquelles expasions dels que entenen totes i cadascuna de les invectives que anava fent en Pep. Va ser un recital d'ulleres de plàstic, ginys, poca-soltades, barrets de tramviaire, platxèria, i molta càrrega anti-xipaia, que és el que ens va. Em feien mal les barres de tant de riure i jo crec que la concurrència s'ho passar més bé. A fora, feia fred, tanta, que les basses se gelaven i, fins i tot, els peixos de la peixera estaven una mica refredats. Fillos, quin dissabte em van dedicar mos amics de Banyoles.

L'estiu del 1933

“La cortina de saca” és la segona novel.la premiada d’en Miquel Aguirre. Des de les primeres ratlles ja em captiva el protagonista, un jove periodista barceloní que arriba a Banyoles encofurnat en un òmnibus “carregat de maletes, gàbies, farcells, rostres colrats, camises amarades, vestits xops de suor”. Som a l’estiu de 1933. Un estiu en què aquest avi Oli era un noi denerit de vuit anys i ja l’havien encofurnat en un d’aquells òmnibus per anar a visitar metges a Girona. Ho recordo prou bé. En Miquel, també devia haver pujat en un d’aquells cotxes “de línia”, si bé en un temps molt més avançat, i sap molt bé els intríngulis passats en aquells anys. Prou que el seus familiars més antics devien explicar-li com eren aquells autos que feien el trajecte Banyoles-Girona i viceversa. A l’estiu se suava de debó. I la descripció que en fa és extraordinària. També m’hi vaig ficar a dintre i vaig caminar per aquells vells carrers de Banyoles com ho fa el seu protagonista. Aquell “carrer de la Canal trist i fosc, amb flaire pudent. Com de cuir podrit. En una petita cruïlla, a mà esquerra, es podia veure el començament d’una franja d’aigua que s’obria pas enmig de les cases i les construccions. Aquella tirallonga d’aigua neguitosa era la culpable de la pudor feixuga i baixava tenyida de tons molt foscos (...) aquella llengua bruta i pudent que semblava ficar-se dintre les cases (...) aquella plaça amb el rètol de Museu Municipal Darder sobre un edifici que tenia l’aspecte d’un convent fosc i sinistre”.

I el protagonista arriba a un pis del carrer de Sant Martirià “que és el que porta dret al cementiri. El carrer és una foguerada de sol. Cap ombra, cap silueta, ningú (...) D’un sol que es clavava al terra com una estaca, i obria clivelles i encetava llagues (...) Les galtes, el front, els cabells es fonien amb la suor”. I entra en el pis de la casa... I és  a partir d’aquí quan van sorgint els personatges d’aquesta  seva obra que ha guanyat el XVIII Premi de Novel.la Pere Calders, de 2012. Una novel.la que han de llegir els banyolins, i no sols per la descripció magnífica que fa de la Banyoles dels anys trenta del segle passat sinò també per la història que viu el jove protagonista a través de seu viatge en una Banyoles en que el país patia les primeres turbulències de l’època republicana, plena d’anarquistes, pagesos descontents i cacics. L’anirem seguint.

 

Filosofia de peu de marge.- D’entre la filosofia de peu de marge que Josep Oliveres descriu en la seva darrera xiscagardiada, em quedo amb aquella que diu que és la d’un “pèl  còmica i un xic abonyegada”, i el de “les converses a peu del nostre terrer”. Però, per a mi, la vertadera filosofia és la del peu de marge que sota el títol de Xisca de gardi segueix encara ressonant-me: la frase de Lluis G. Constans: “molt per sobre del progrés material hi ha l’espiritualitat, la tradició, la història del nostre poble”. Aquesta frase que podem llegir sempre que obrim el bloc és la que m’ha animat a ser un xiscagardià més. Sempre amb filosofia de peu de marge.

Convé una bona neteja

Abans, quan la gent molt gran d’avui dia érem petits practicàvem els jocs a l’aire lliure i rèiem pels carrers i places i als afores de la població.No hi havia gaire trànsit –  de tant en tant passava algun pagès amb el carro, i si hi havia algun accident era perquè algun esverat baixava sense frens en bicicleta des dels Turers fins a la plaça. A l’estiu s’anava a nedar, primer als recs, i després a l’estany. I en temps més endarrerits alguns banyolins s’havien banyat al costat de les vaques que  es portaven a abeurar a l’estany vora les  rentadores on les dones rentaven i picaven la roba. A l’estiu les famílies prenien la fresca assegudes en cadires de balca davant dels portals de les cases fent petar la xerrada amb els veïns, jugant a cartes que escapçaven damunt d’un garbell i de tant en tant fent un traguinyol d’aigua de la Fontpudosa en un càntir que s’havia anat a emplenar a la font del balneari.

Els jocs que no costaven res eren els d’amagar-se, que en dèiem jugar a cuit o a místric. I jugàvem a bèlit, a boles, a espases i al cavall fort aguanta’t fort. Els jocs de nois no eren mal jocs. I tampoc ho son ara si es saben controlar. S’ha de saber jugar bé i mirar de no perdre. I sobretot no jugar a jocs bèl.lics. Jocs de foc, jocs de boig. Amb armes no s’hi pot jugar.I desgraciadament en aquest món hi ha massa gent que els hi agrada jugar amb foc. Com diu el refrany “amb armes, dones i focs, no hi vulguis jocs”. I ja ho veieu, només heu de mirar la tele i sempre veureu el mateix: armes, dones i foc.

Els que tenim molts anys venim d’un temps en que la neteja corporal era una mica complicada. Rentar-se de dalt a baix, és a dir, no solament el clatell, la cara, les mans, les orelles i els peus, era costum i hàbit poc utilitzat. Una vegada a la setmana de neteja general ja era un èxit. Dos, un exemple a imitar. Tres, quasi impossible. No hi havia banyeres, ni dutxes, i s’utilitzava un cossi ple d’aigua  i una gerra feia de dutxa manual per treure el sabó de cap allà on fos. La veritat és que no ho sabem pas, però la qüestió és que es vivia. I mireu si han canviat les coses que ara fins i tot es renten gats i gossos amb personal especialitzat i amb assecadora inclosa.

Per sort, quan jo era petit vaig poder gaudir almenys una vegada al mes, d’unes bones ensabonades a les banyeres del balneari de la Fontpudosa.  Jo, que era el pobret nen del cisteller i la cistellera, vaig tenir la sort de que la meva mare m’ensabonés en les super-banyeres del balneari gràcies a que ella hi treballava. Ui, la meva mare!, mireu si n’era de trempada que fins i tot va portar uns safata amb un vas d’aigua pudenta perquè la begués  el rei Alfonso XIII després de tastar la típica cansalada dolça, una mica abans de que s’apaguessin- per una fosa de fusibles- els llums del balneari. En la foscor, van sortir esvalotats a corre-cuita el rei Alfonso i  tot el seu “séquito”. M’han dit que al capdamunt del passeig Dalmau hi havia un grup de quatre músics locals que  tocaven l’Himne de Riego i una colla de desesperats que els xiulaven. Convenia una bona neteja.

Però....no es va saber esbandir prou bé. Com ara. Que bé si sabèssim esbandir!. Treure’ns del damunt, desempallegar-nos de moltes coses que ens fan nosa. Que bé si poguèssim esbandir aquesta gent tan molesta, i aquests individus tan pesats que ens entren fins i tot a les nostres cases en programes televisius. Sortosament, però, tenim un comandament a distància per fer zàpings i poder-los-hi  dir: apa adéusiau: obriu la vostra caixa de trons, crideu, botzineu, esvaloteu el galliner i moveu grans sagramentals. Nosaltres, clik!, canvi de canal, i visca Catalunya.... i...i...i... mira, mira,: Barça, Barça.Baaaarça!. Has vist, noia?. Un altre gol!!!. Ja els hem esbandit!.

-Vols dir?.Mira que un cop assecats tornaran a quedar ben nets. La seva màxima és aquella de “Limpia, fija y da esplendor”.

- De moment que netegin. En el nostre país, amb el temps i una canya ja es procurarà que després de la neteja hi hagi lluentor.