Ratalius, guilles i galaputs

Quan arrepleges un conte per la mainada, de seguit, però de seguit, veus que no nem pa bé. En els contes que escriuen els de Barcelona i que imprimeixen els de la Xina, llegeixes cada cosa més rara. El gripau i la guineu, i el ratolí. Al Pla de l'Estany del gripau en diem galaput que és el nom exacte per anomenar aquella cosa llefiscosa i lleja a més no poguer. No se'ns acudiria mai de la vida dir-los gripau perquè encara quedaríem massa curts. Gripau és massa fi, massa tocat i posat, massa mira'm i no em toquis, en canvi galaput ja ho diu tot: la fonètica ens parla de la basarda i la repugnància. A això li afegim la frase mítica de "carda-li un galaput a l'escudella" com a voluntat que la víctima pari malament. El mateix passa amb la paraula guineu. Guineu és un terme amable, discret, vaig a dir que burgès i tot. En canvi, guilla parla a les mil meravelles de la bèstia que vol anomenar: llesta, àgil, malparida, capaç d'enviar a sopar amb Déu a tot un galliner. Guilla ens parla de territoris feréstecs, de caus embardissats, de rostos amunt i avall. En canvi, si dic guineu ja veig l'Eixample de Barcelona o Portland City. Qui diu ratolí? Algú que no ha vist pas mai un rataliu. Si diem ratolí pensem amb aquell mec d'en Mickey i para de comptar. El rataliu ens indica la bèstia de cellers, golfes i desembarrassos. El rataliu és com una fura, nerviós, ràpid, capaç d'arreplegar-te qualsevol plat i fotre-se'l sense miraments. Els llibres de contes haurien de ser tots escrits a la nostra comarca, com a mínim, perquè tenim els animals i els seus noms exactes. Si volen parlar de semàfors, primaveressounds i xancletes que escriguin des de la capital, si volen parlar de les coses de part de bo, que avisin amb en Pep i li demanin com ho té per escriure'ls un conte. El més segur és que el engegi a pastar fang perquè en Pep va a coll ple de feina. Però, com diu la meu mare, el no ja el tens. I ara, per què ho deia tot això? Tanco el ventilador i m'estiro un ratu. La mitdiada no pot esperar.