Xurreria Tur

La Xurreria Tur estava a tocar la TEISA i a quatre passes del Cine Victòria. Els dies de cine tocava anar fins al xurrero a comprar un llamp de bossa de patates. Des que el Senyor Tur va tancar el seu establiment, que no he menjat patates com aquelles. De les bosses empaquetades se'n diu patates "chip" un nom ridícul, del pentàgon, que parla molt de potingues i porqueries que fiquen en aquestes bosses industrials. De les patates d'en Tur en deiem patates del xurrero. Casolanes, magnífiques, una obra escultòrica, mai olioses, i si oloraves aquella bossa de cartró sortia una flaire perfumada que t'obria la gana de seguida. A la segona part del cine, entre pel.lícula i pel.lícula, s'hi entrava amb la bossa de patates del xurrero. Era una pràctica natural, civilitzada. El senyor Tur era molt serio, a penes deia res, estava per la feina, com s'ha de d'estar. Estava palplantat rere el seu taulell amb aquella cara de lluna plena que tenia, despatxant ordenadament la fauna de canalla que s'arremolinava a la petita botiga. Aquell home era un mestre com ho ha estat en Boix pastisser o en Miliu Figueras, o el Gran Boadella. Vet aquí. Van desapareixent els mestres, els homes que ens han regalat els sentits, els que ens han marcat les rutes del pal.ladar, i amb ells desapareixen gustos i essències.