divendres, 5 de setembre del 2008

El pasdoble que va salvar l'orgue

Celebrem el centenari d'en Manel Saderra i Puigferrer amb una anècdota sucosa que ens han explicat. No direm el nom del qui ens l'ha explicat perquè no sabem si és certa o no, i per tant i com fem amb totes les coses que fan córrer la deixarem anar i quedarem tant contents. Corria el juliol del 36 i a Banyoles i comarca feia una calorassa que deu n'hi do. Els capcalents i els esverats s'havien fet amb el control de la situació. La revolució havia capgirat l'ordre de les coses. Els que manaven, s'amagaven. Els que tenien calés miraven de fugir. Els capellans ja no garlaven des de les trones. La tropa de descamisats, desdentats, estripaterrossos i pencaires era la que deia el que s'havia de fer. Entre ells, ja se sap, n'hi qui porta la batuta i n'hi ha qui vol matar tot el que és gras. Una banda d'esverats va anar al Monestir per fer estralls. Volien xafar-ho tot. Van agafar l'orgue i el volien estimbar. Mare de Déu Santa. Es com si els veiés: suats, galtavermells, cridant com gamerussos i lligant l'orgue amb llibants per estellar-lo. La nova va arribar fins la Plaça Major. Allà els dos germans Saderra, en Josep el gran i en Manel el petit, feien el cafè a la terrassa. Es com si els veiés, prims, amb ulleres, amb el cabell pentinat cap enrere i duent una conversa endreçada i tranquil.la. Els dos germans, en saber les intencions dels bàrbars del comitè, van córrer com esperitats fins el Monestir. Els Saderra ja tenien nomenada com a bons compositors de sardanes. Eren gent respectada pel populatxo perquè eren gent de peu pla, de classe treballadora i de tendències esquerranoses. La gent s'escoltava els Saderra perquè els Saderra feien ballar el poble. Quan arribaren, van fer aturar l'animalada. I van recórrer a un argument molt savi, molt entenimentat: "no feu malbé l'orgue perquè el Monestir ha de servir per sala de ball i aquest instrument l'hem de menester per tocar pasdobles". La gent, de cop, va baixar del setè cel, van entendre que aquell menat de tubos estrambòtics podia servir per entretenir el poble, i li van perdonar la vida. Ningú sap si per demostrar-ho els Saderra van tocar les notes d'un pasdoble. I ningú sap si els del comitè, sentint aquella musiqueta, es van posar a ballar entre ells. Tot pot ser, perquè a Banyoles pot passar de tot.

1 comentari:

Anònim ha dit...

¡Sort d’en Jordi Galofré!
D’en Manel Saderra no nomes no es coneixia el dia del seu naixement. Que no el sabia ni ell. ¿Però qui sabia que havia estat militant del POUM? Es en Galofré qui ha explicat l’altre tomb per la seva vida. Potser algú altre, que desconec per la meva ignorància. Llegiu el que n’explica. Del Manel compromès, no nomes amb la musica sinó amb la gent. Ara s’expliquen alguns perques que no ens explicàvem els que hem estat propers a ell. Varen salvar l’orgue del Monestir, que nosaltres no sabem recuperar. Som una ciutat de rics pobres. Grans cases, cotxes fantàstics i un orgue imponent però impotent, per la nostre desídia. ¿Nomes som rics amb diners? “Pobrecito mi patron, cree que el pobre soy yo”