Els motius

A Banyoles cada casa té un motiu. Vet aquí. La gent passa però els motius queden. Fins a l'extrem que a vegades et un repartidor o un carter i t'ensenyava uns cognoms i et deia "no saps pas on viu aquest senyor". Et grataves el cap i acabes dient "vols que t'ho digui? No ho sé pas". Resultava que el paquet o la carta anava dirigida a un veí té que coneixes per en Siset, en Queliru, el Cuiner, el de Ca l'Escuraximineies. Va venir un temps que ens vam creure les coses dels nòrdics i del Pentagon i vam començar a renegar dels nostres motius. No feia per la família segons quina denominació. Llavors la gent s'emprejava com una abeia si li deies pel motiu. Erem moderns i estàvem carregats de manies. Volíem ser com els xaves i tenir tots targetes amb oficis fins i noms postissos. Amb el temps vam anar perdent les rels, la manera de ser, la porta de les cases, l'estucat de les façanes, fins i tot la manera de parlar i de tractar-nos. Estàvem carregats de pulecres i aixís ens ha 'nat. Però ja és hora que fem inventari, lloança, reclamació i alabança dels nostres motius. Que és l'orgull de les nostres cases. Que és el bon nom que ha anat passat de pares a fills. Que són els nostres senyals, les nostres cares, els nostres estandarts. Cagohosties, Lura, Pei, Nenet, Portbou, Finic, i tants i tants altres. La gent ja s'hauria de fer grabar a la porta de la casa el motiu, com han fet uns de la plaça del Teatre que han posat el nom de Can Cullerada. Hem de fer un capítol de motius que soms un poble i els pobles si no tenen memòria poca cosa valen. Re, ben re, quatre xavos. Per començar tots els jugadors de l'Atlètic haurien de tenir un motiu i així donaríem exemple. Que la cosa no es perdi i que l'aioli seguiexi fent bocassa. Visca nosatres i els que són com nosatres.