Can Mateu

Can Mateu del carrer Santa Maria, és, ha estat, i serà, una botiga excepcional i única. Ans el Senyor Mateu era la viva imatge del botiguer pulcre, sempre endiumenjat, amb els pull-overs impecables retocats amb una corbata per donar-li un aire de mesurada elegància. En Mateu era l'ordre i la serenor, la botiga, tot ella, feia l'olor de les coses noves, dels quaders per estrenar, dels llapis staedler, dels compassos i dels estutjos, de les carpetes i de la cola aràbiga, de les gomes milan i dels albums de fotos. Cada nou curs escolar era una excursió a Can Mateu, allà compraves el que necessitaves i de cop tenies ganes de d'anar a classe. En Mateu era el trànsit entre l'estiu interminable i la nova il.lusió per començar. Si s'obria la porta de la rebotiga es colava el murmuri de la impremta, el sacseig de les màquines. Perquè allà hi havia un altre negoci, el de la impremta Mateu, gent pulcre, ordenada, metòdica, per força havia de fer anar una impremta. Can Mateu era per tots el lloc on començar, començar a llegir els primers Tintin, començar a omplir l'àlbum de la lliga de fútbol, començar una llibreta, començar una caixa de pintures alpina. En Mateu embolicava les coses amb la consciència que venia il.lusions, amb prestància, amb un punt d'harmonia, i llavors te n'anaves a casa més refet, perquè aquell embolcall t'ajudava a valorar més el que havies de comprar. Hi ha una foto de les tres germans Mateu que retrata a la perfecció la naturalesa de tres ànimes dedicades amb obra i gràcia a donar vida al comerç banyolí. El carrer Santa Maria, ja se sap, és aquell que comença a Can Bernat, té parada obligatòria a Can Mateu i acaba necessàriament a Can Tites, com la vida mateixa.

Can Ciurana

És molt important la tortada de Can Boadella, però com les sares de Can Ciurana, se n'han parit ben poques, que diria el poeta. Les senyores Sares vivien a Can Ciurana al costat dels barretets de merenga; dels xuixus, sempre del dia, que eren, i són, una cosa fabulosa; dels crusants i de les ensaimades. I la pasta de full? Amb la pasta de full parem màquines i abaixem la veu. Diu molta gent, segons hem sabut, que la Carme Ruscalleda, la del restaurant, va venir expressamet a Banyoles per comprar pasta de full a Can Ciurana. Li agrada molt. I la Ruscalleda no és pas una qualsevol ni una qualsevulla. És una cuinera de dalt a baix i de costat a costat. No vindria pas de Sant Pol si a Banyoles no hi trobés delicies d'aquesta magnitud. Vindria, segurament, perquè, es vulgui o no, aquesta petita part de món que trepitgem cada dia forma part d'una terra catalana que, entre tots, hem de mantenir viva. La Ruscalleda se'n va al Japó, vola fins a Nova York, cuina a la meca, a la seca i a la vall d'Andorra. Va molt atabalada, pobra dona. I si ve a Banyoles, és ben clar que la pasta de full que li donem no és pas un grapat de plastilina. Potser tot plegat només és una llegenda, però costa de creure que no sigui veritat.
La fama de Can Ciurana ve d'en Mateu, l'avi, i en Mateu venia d'aprendre de Can Mercader, un altre punt cardinal de la pastisseria banyolina. Es va parar per ell al carrer de la Canal, ben bé al mig, a tocar de Can Comas. La botiga encara sobreviu a peu de carrer. És un local petit, de dos nivells, amb l'espai just per a una copa de ratafia. A baix, més aviat a sota, l'obrador. S'hi ha fet tot bo en aquell celler de sucre, amb la mida justa de cada època. Una vegada, no fa pas gaire, un noi de la comarca va anar a trobar els de Can Ciurana per fer-los saber que ell estaria disposat a pagar-los el traspàs del negoci perquè no es perdés la tradició pastissera banyolina. Si plegaven, els hi deia, ell ho voldria continuar de la mateixa manera que s'hi havia treballat tota la vida. Només necessitava que li expliquessin les receptes. I això és ben cert. Tant com que l'única resposta que en va obtenir va ser, «de moment no, gràcies», i «tot és qüestió dels ingredients». Mai més ben dit.

El Gall de la Sort

Tothom sap que aquest any la grossa tocarà a Banyoles. Nostradamus ho va deixat escrit, i també Mossèn Cinto i el Guerriller Frigola. Es d'una certesa que cau d'esquenes. Vet aquí. I on s'han de comprar els dècims? En això Nostradamus no vas escriure res. No era tan detallista, vaja. Podria ser que la sort la portés en Raven, home fonamental i cuiner de la idolatrada la Parra. Raven cada any compra loteria per amics i saludats i té mà de sant en aquestes coses. Podria ser que el número el tingués l'Atlètic Banyoles, club amb el que ens hi hem casat de per vida, podria ser que la grossa la venessin al Bar Juncà de Serinyà, o que estigués en les participacions nacionals d'en Met Forcaire. No sé sap. Per si de cas, Xisca de Gardi, es reserva números i participacions en cada una d'elles. Perquè la grossa toca segur. I quan deixem Banyoles, encara ens aturarem al Gall de la Sort, perquè en honor a l'artista incomensurable, irrepetible, El Gall, comprarem un dècim, el fregarem sobre un dels seus quadres i esperarem que pongui.

Notícies dels Amics

Aquests dies tot són notícies dels amics, que s'interessen pel meu estat. En Pere Serra m'envia un missatge, també en Francesc Feliu em truca i s'interessa per mi. En Vadoret, de Besalú, em fa arribar els seus ànims. En Mantu em truca, el nét del Senyor Prat també ho fa. La Carmeta em deixa un missatge. No els puc contestar tots a l'hora, perquè em fa manra, però els tinc presents. Es bo de tant en tant tenir un atropell ni que sigui perquè els amics, saludats i coneguts te truquin. Alguns la trucada els servirà, tabé, per fer bondat, i per tornar pel camí recte. Perquè tenim una edat. I aquí qui no corre vola. D'altres amics els hi dic adéu per sempre més. M'estic referint al pot-i-tripa, cargols a la llauna, galtes de porc, cansalada, botifarra negra, llangonissa i demés, ha estat una amistat profunda, però traïdora. I si et foten una gabinetada per l'esquena, malu, no pots pas considerar que siguin amics teus. Vet aquí.

En Tiroliro

Dels personatges cèlebres que planaven sobre la nostra infantesa hi havia en Tiroliro. Fill d'una casa de pagès, de l'altre costat d'Estany, tenia la pell com un bacallà sec, era la seva pell un tros de cuiro adobat a Can Pujol. Tenia en Tiroliro un aspecte de home primitiu, com si hagués sortit del cor de les coves de serinyà. Era un dels nostres, un dels últims exemplars de l'home comarcal. A en Tiroliro, però, deien que li faltava un bull, deien que no tocava ni quarts ni hores, i que era més boig que savi. El que passa és que s'havia criat al mig del bosc, no havia tingut temps d'anar a estudi, i les coses de la societat li relliscaven una mica. Era en definitiva un salvatge. Si hagués estat americà encara hauria fet pel.lícules o hauria tingut una banda de rock. El recordo amb una caçadora de cuiro, el recordo amb uns pantalons arrapats, i el recordo a cavall de la seva derby paleta. Un dia, en el solar on hi ha la Carpa ens va fer una exhibició de salts. Saltava amb la moto com un autèntic esparracat. Pujava a cavall i feia unes equilibris que marejaven. Nosaltres els vailets l'animavem a fer el més difícil, i ell, seguint la criatura que duia a dins, s'engrescava. De tant en tant, això sí, xarrupava una cervesa. Amb els temps alguns van dir que estava a darrera d'uns focs que hi havien hagut a l'altre costat de l'estany. No senyor. En Tiroliro com a salvatge, com home per masegar, seria incapaç de calar foc a la terra. Qui sap si amb la derby paleta travessa d'un costat a l'altre les muntanyes de l'Estany.

País Capulat

Vivim en un país capulat i esquinçat. El nostre Roselló, el Conflent bressol de tots els bressols, l'Alta Cerdanya són parts que es van ampuntar en una operació sense cirugia, a crits, amb un ganivet roent. La partició de Catalunya és incontestable i com Catalunya, la nostra comarca ha patit un trossejament que ningú s'explica. Ens han quedat fora les nostres sagrades icones i això és martiri. Primer, el Mont, la Mare de Déu del Mont, el lloc sant on Mossen Cinto va escriure magnífics poemes dedicats a Banyoles. Com pot ser que la Mare de Déu del Mont no vagi lligada a la nostra ciutat. I que pertanyi a un petit poblet de l'Alt Empordà. El mateix passa amb Rocacorba, que és nostre i que els l'han presa, Rocarcorba on sempre s'han fet aplecs, i pelegrinacions, i que és nostre i para de comptar. Amb Rocarcorba que ens tornin Canet d'Adri. Perquè els de Canet són germans nostres, això sí de l'altra costat de la muntanya. I què dir de Cabanelles, de Medinyà, paisatges habituals nostres, que la vulgaritat administrativa ha fet que siguin d'altres comarques. Tothom sap que els banyolins en cosa d'anar a la platja estan repartits uns van l'Escala i els altres a l'Estartit. Per què? Perquè les platges naturals de Banyoles són l'Escala i l'Estartit. Queda clar que són nostres i ja està tot dit. Ara girem cap al nord. Es una vergonya que el Collell no sigui de la comarca. Es una vergonya que on va néixer el meu avi, el Torn, no sigui de la comarca, I Mieres? I Besalú? I Sant Ferriol? De fet la nostra comarca arriba fins aquella ciutat que no és res més que el cràter d'un volcà. Tot és nostre. Banyoles Comtat Gran, pubilla de Catalunya, màrtir i fill il.lustre d'Europa. capdavantera de la civilització cristiana, pedra fundacional d'Occident, Banyoles demana el que és seu i, si s'escau, pot permetre's el capritxo de demanar el que vulgui.

Somiem

Tenim la sort de ser fanàtics d'un club amb una directiva que tot el dia barrina. La qüestió és que les idees ens faran un equip grandiós a partir d'una teoria que seguidament explicarem. Ara mateix soms 175 socis. Doncs bé, quan falti un any per a les eleccions del Club Deportiu Banyoles, es farà una campanya de germanor dirigida a tots els associats de l'Atlètic amb la intenció que s'hi abonin. Si la cosa dels diners fa que els nostres aficionats es treguin la idea del cap per no haver d'anar més justos del que van, la directiva de l'Atlètic demanarà un crèdit per pagar tots els carnets. Ja haurà passat un any des de primer dia de la campanya de germanor i arribaran les eleccions. L'Atlètic presentarà una candidatura a la presidència del Club Deportiu. Els nostres 175 socis ens votaran i sortirem escollits. Immediatament després de prendre possessió dels càrrecs, l'equip de tercera divisió del Club Deportiu es convertirà en el filial de l'Atlètic i es traslladarà al camp vell. Perquè? Perquè nosaltres, la nova directiva, ens acollirem a un conveni d'utilització del Camp Nou per un període de trenta-cinc anys que hi ha signat amb l'Ajuntament, i ens n'hi anirem a jugar amb l'Atlètic. Això ja ho tindrem i engegarem un procés per absorbir el Club Deportiu. S'absorbirà, l'Atlètic renunciarà a la plaça de tercera divisió i dissoldrà el filial. En acabat quedarà per resoldre la qüestió del futbol base, que no és pas poca cosa. Es farà amb seny perquè la mainada s'ho mereix tot i l'Atlètic reconstruirà els equips petits signant un acord amb l'Institut Pere Alsius i Torrent, un centre vinculat a la nostra història d'una manera irrenunciable.
Quan tot això estigui fet, la creació d'un gran club ja estarà en marxa. La junta farà els passos legals que calguin per tornar les instal·lacions de l'Estany a l'Ajuntament amb la condició que sigui el camp dels equips de l'Institut. Ja quedarà menys. Un cop tinguem els nanos jugant a l'Estany, l'Atlètic presentarà un projecte per a la construcció d'un nou estadi al centre de la vila. Serà una obra formidable, fabulosa; un estadi endreçat, pràctic, ple de llum; amb espais per prendre el sol i serveis perquè les famílies hi passin les tardes. El dissenyarà un arquitecte de Banyoles, encara no sabem quin, i es finançarà per subscripció popular. I en aquell moment, el dia de la inauguració, ens veurem jugant a futbol entre la gent del poble i pensarem que si no fos que hem tingut la sort de néixer en aquest racó de món que es diu Banyoles, seria impossible que fóssim com soms.