L'Atlètic contra el Camós

Mentre escric això es juga un partit que m'he perdut per obligacions familiars. El derby entre germans. El derby de la terra. El derby on Banyoles lluita aferrissadament amb els seus veïns camosins. El Camós deu viure temps dolents perquè ocupa un lloc indigne de les categories futbolístiques. Es lògic que l'Atlètic ocupi aquest lloc perquè futbolísticament encara no s'afaita. Però el Camós! El Camós ha inventat el futbol terra. Ha inventat el futbol de part de bo. Del xiscle, del crit rebentat, de l'entrada noble, de la pols i la pluja a parts iguals. El Camós ha ensenyat a jugar a futbol a bona part de la joventut comarcal. La injustícia i la mala sort fan que, avui, aquest equip fonamental estigui en un lloc que no li pertoca. Vindran temps millors, segurament. Perquè el futbol no seria futbol si no li reconegués al Camós tot el que ha fet per ell. Com els fills han de recompensar als pares. Avui, doncs, al Camp de Futbol vell rebem al Camós. I ho hauríem de fer drets, amb la mà al cor, i aquell sentiment de cristians agraits. El Camós és l'avi i nosaltres, només, som uns barbamecs. El Camós és tot allò que voldrem ser de grans. El Camós és el futbol en majúscules. I jo, a fe de Deu, que només he estat soci de dos equips en aquest món: el Camós i l'Atlètic Banyoles. Aquests dos equips juguen avui. Però molt més enllà de l'enfrontament esportiu, hi ha la dignitat de reconèixer els grans entre els grans. I avui, només avui, animaré el Camós fins el rogai.

Les Galtes de Can Bernat

Som anat a dinar a Can Bernat. Lloc referencial, tradicional, d'arrels fondes. N'hem parlat aquí tantes vegades que podríem cansar a la padrina. En cabat de dinar, en Joan m'ha ensenyat una partitura. Llegeixo el títol: les galtes de can Bernat. Li he preguntat si es tractava d'una sardana, ell m'ha respost que sí. L'autoria de la i.lustre peça és del mestre Agustí Pedrico, contrabaix de la Cobla Ciutat de Girona. Es veu que és un noi que va fer la mili a la Principal de Banyoles, de ben jove va ser assidu de Can Bernat, i allà va conèixer la cuina de part de bo, la cuina de les arrels, la cuina fonda que hem heretat dels nostres avantpassats. Allà l'Agustí va saborejar un plat elegantíssim i profund: les galtes de porc. Un rostit vell com la boira i el ressol. I el noi va decidir dedicar la sardana a un plat que és bandera de la tradició. Massa tips estem de sardanes que porten el nom de pubilles, de paraules de jocs florals, de paisatges ensucrats. Què collons! una sardana dedicada a un plat dels nostres. Això sí que és xiscagardià! Es veu que la composició compta amb la benedicció d'en Martirià Font. Si el mestre Font diu que la sardana és bona, senyal que la cosa és seria. L'Agustí Pedrico apunta maneres. Sap el que és el país i sap reconèixer els puntals que li donen força i vigor. El noi promet. A partir d'ara molt atents a aquest compositor. Can Bernat ja té una sardana i això demostra que l'hostal dels banyolins es va acostant cap a la glòria. A base d'honors tan celebrats com les Galtes de Porc. La terra, de tant estimar-la, els mostra el seu agraiment.

Aquí dingú carda ni brot

Xisca de Gardi carda fàstic. Vàrem començar molt bé, que si faràs això que jo faré allò. Xerrameca! Ganduls! Esquena-drets! Primer va ser el gallego que no sé què que tenia molta feina i que no podia fer res. Ja ho farem! Després el carcant de Besalú: "que ja escriuré, que tranquil, que no em manis la pressa". Un Pocasolta. Després en Vaqueta: "que no sé què, que no puc, que ara tinc molta feina". Ja pots comptar, excuses de mal pagador. A principis d'aquest any s'ha despenjat en Mastegatxes. Sempre li dic i sempre diu que ho farà, sembla el lampista que encara espero per fer la cometida. I au, m'ho de fer tot sol. Ja n'estic tip de traginar paraules amunt i avall, d'escriure com un beneit, d'anar a tai de boig, d'anar a coll ple. Estic llassat! Trec el fetge per la boca. Són uns xuclasangs. Però, vet aquí, què hi vols fer! M'han deixat sol a l'hort. Però l'hort no es pot pas deixar. L'hort pertany al pare, a l'avi, al besavi, a la terra mateixa. De l'hort surten les nostres paraules, i les nostres paraules som nosatres. Vet aquí, sol en el rem de terra. Miro cap al cel i m'encomano al santoral xiscagardià: Jaume Farriol, Anton Maria Rigau, Mossèn Constans, Mossèn Cinto, Maurici Duran, Pere Alsius, Martirià Cervera, el Terrissaire, l'Escurxemeneies, i tots els demés. A trebaiar s'ha dit. Que la terra e molt baixa. I que vol ploure. Visca nosatres i els que són com nosatres.

Fan córrer que no plou

A Barcelona ja se sap que tothom e boit. Van en xancletes tot l'any i en mànigues de camisa al pic de l'hivern, i diuen que els hi agrada el sol i el bon temps, ai fillos i 'nar-hi anant. Es passen tot lo dia a la plaja i ara els hi revé que no plou. Quan a Barcelona no plou, veuen la padrina. I llavors tots a córrer. Els del Ter fa anys i panys, ja des del temps del poum, que els de Barcelona els hi gafen l'aiga. No hi ha pas dret. Els del Ter fan servir l'aiga perquè els camps i les bèsties tenen set. Viuen de la terra, cordills. Els de Barcelona fan servir l'aiga per les seves fonts de Montjuïc, perquè els micos del zoo estiguin frescos i per omplir quatre palanganes del carrer Conde d'Asalto. I com que al Ter només baixa un rajolí d'aiga, ara volen estirar del Segre i de l'Ebre. Vinga a munyir la vaca. Vinga a deixar la terra sense sang. Fan córrer que no plou, i a Banyoles el març ha set el març més plujol en vint-i-cinc anys. Què en fan de l'aiga a Barcelona? Reguen el Camp Nou vint vegades al dia? L'alcalde té un torrentera al wàter de casa seva? Fan rajar les aixetes de la Rambla tot lo dia? Aquesta mainada és un desori. Els de comarques nem arreglats. Ja està bé de que ens beguin a galet. La nostra aiga e' per nosatres. I para de comptar. I vet aquí. Lo Ter e' vida. Lo Ter e' nostre, i no pas del fanguitos. Si els hi plou, ja els hi plurà, o si no que passegin la Santa per Plaça de Catalunya. O si no que facin venir els estrangers que venen a veure la Sagrada Família amb una marrantxa sota el braç. Què collons! Visca nosatres i els que són com nosatres!

Raven

Al pati de butaques dels Catòlics la canalla criadava "Raven, Raven". Ja en podien fer una d'en James Bond, una d'en Tintín, o el que fos. Els vailets seguíem cridant "Raven i Raven". Llavors venia l'acomodador que Barcelona hagués volgut tenir. Cabellera llarga, serell tallat amb regla, pentinat de príncep medieval o de guitarra dels Who. "Raven i Raven" seguíem cridant com beneits, com boits, com gent que no hi era tota. No ens importava les vint-i-cinc peles que havíem cridant. Amb els temps tota aquella marabunta s'ha fent gran: panxes estripades, panxes botides, molt de cabell blanc, mirades ensopides, esquenes tortes, caps pelats, caminar cansat, ulleres, bosses sota els ulls. Però no tothom s'ha fet gran: en Raven té el mateix aspecte juvenil. Es la venjança a tots aquells rebentacatòlics que cridàvem. Ell és la consciència que ens diu "ja us he cardat". El Catòlics ja no hi és, els temps menuts ja no hi són, i en Raven vesteix, calça i es pentina de la mateixa manera. Per mostrar-nos que ell ha fet tractes amb el temps, i ell i les seves ulleres glorioses, ell i les seves wambes de guitarra dels Who. Ens diuen que en Raven ha pres mal, esperem que no sigui gaire res. Enfilat a casa seva volia reparar l'antena de la tele i un cop de vent li ha fotut un bon espant. En el fons és un juvenil. Si qualsevol d'aquella camada de malparits que ens asseiem a les butaques dels Catòlics ens hagués passat el mateix, no ho hauríem explicat. Serem molt veis, molt tronats, molt rebentadets, i en Raven seguirà recordant-nos amb el seu aspecte juvenil la venjança dels Catòlics. Visca la Nostra Terra i visca la gent que la fa possible!

Can Met

Aquests de les mitxelins són uns esgarriats i uns saltamarges. Posen estrelles a restaurants que l'únic que saben fer és aixecar la camisa i clavar unes arrissades que "deu n'hi do". I en canvi no saben on val la pena menjar. Menjar és una cosa de part de bo i no pas una química de la mentida i una farsa americana en tres actes. Menjar és encomanar-se als temps antics, a l'àvia, a la besàvia, a la rebesàvia, no és pas ser embocat com un ànec o haver de treure un llibre per entendre què collons t'han fotut al mig del plat. Els títols que alguns posen als plats ja ben prou que ens avisen que ens estan cardant de dalt a baix. Però vinga a picar, o com més cara és la carta mellor, i deixa'm glopejar el vi que fa més fi. Ens estem tornant uns carcamals i uns estimbats, i uns estirats. Ja no sabem distingir d'on menjar de part de bo dels llocs que simplement se'n foten del mort i del qui el vetlla. La culpa, en part, la tenen aquests inspectors del Pentagon que es fan passar per no sé què de la Mitxelin. A mi de petit la Mitxelin ja que em queia malament perquè els meus oncles treballaven a la Firestone i els feien la competència. Per tant si ja no sabien fer neumàtics com vols que hi entenguin en fondes i hostals? Com que són uns saltamarges i uns enganyapobres, aquesta gent mai ha anat a Can Met de Mieres. Si tinguessin la vergonya de parar-s'hi renegarien de les estrelles que han repartit a tai de boig al llarg d'aquests anys. A Can Met només hi ha vi del país perquè com diu la Fina "si nosaltres no defensem el nostre vi, qui ho farà". A Can Met fan uns fesols que són una meravella. Si el Mestre Pla fos viu segur que els recomanaria. I una botifarra de perol que és quasi com un postres. I un flam de la casa que és una meravella. I segur que si haguessim tingut gana hauríem celebrat i concelebrat la majoria de plats que la Fina serveix i en Pere cuina. Hi ha gent que té ofici i hi ha gent que de l'ofici en fa una cosa molt seriosa. Aquesta gent és la Fina i en Pere. Els de Can Met. No hi ha prou constel.lacions per Can Met. Si mai veiem passar els inspectors de la Mitxelin els gafarem pel coll i els farem entrar a Can Met. Saps què? Més val que no ho sàpiguen. El millor dels paradisos és que no gaire gent conegui la drecera.

Mieres

Mieres és la princesa de la comarca, hi anem en una aventura de les nostres. El cel tapat fa que el verd dels boscos i dels camps rebenti d'intensitat. Algú va dir que Mieres era la petita Navarra, potser sí, potser que aquest tros tan rotund i tan esquerp de la nostra comarca sigui una entranya de nord enmig nostre. A mitja tarda hi donem un volt, l'església vigorosa ens talaia des de la seva distància expectant. Es una glòria dels nostres avantpassats, una fortalesa de pedra i de pietat, totes les cases al seus peus, com ha de ser, com està manat, i una pluja fina, un xim-xim, que regalima des del cel estant. L'aire s'omple de temps vell, els verds s'omplen d'aigua beneita, el petit rierol discorre sense presses, sense massa vigor però amb la templança i amb la saviesa dels avis. Mieres és límits, és horitzó, és frontera. Més enllà de Mieres per nosaltres ja no hi ha comarca. Veiem les muntanyes com es van esborrant entre la boira, l'aigua regateja pels nostres caps, el dia té l'èpica de les aventures que sorgeixen d'improvist. En la distància mirem les cases, les línies regulars d'unes cases construides amb penes i treballs, amb l'esforç dels dies d'abans. Mirem perduts cap al cel. Aquest és el nostre país, el que la pluja fa que es vagi recuperant el verd de la vida. Mieres és un fumejar de xemeneies i un repicar lent d'esquetlles. També les vaques són del nostre món. A poc a poc refem el camí de tornada. Portem aquest tros de comarca al cor.